[2001] La fossana del comte a Organyà, 1839

1919. El Pont d'Espí o d'Espia, Organyà (l'Urgellet).
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».Un dels episodis més escampats, publicats i celebrats de la Primera Guerra Carlina fou, ja a ses acaballes, l'assassinat del general Charles d'Espagnac, al servei del monarca absolutista (espanyol) Ferran VII durant la Guerra del Francès, i esdevingut després repressor Capità General (espanyol) de Catalunya, i encara general principal de la causa carlina. Estricte i gens condescendent amb els abusos dels mateixos correligionaris de les Juntes i de la Junta Superior de Catalunya, es guanyà la fama de cruel, implacable i sanguinari. Fins que una Junta, la de Berga, n'ordenà l'exili cap a Andorra. El fat capritxós i traïdor feu que els mateixos escortes l'estrangulessin i el llancessin al Segre, de manera més concreta, en aquests paratges organyanencs.

El Pont d'Espia fou un pont de pedra medieval apuntat d'un sol arc per damunt del congost on es troben els termes alt-urgellencs d'Organyà, Fígols i Alinyà, i Coll de Nargó, i on naix el camí que s'endinsa a la Vall del Lord. Encara avui se'n veuen els fonaments laterals, atès que el pont ja fou refet en la darrera postguerra. Algunes antigues imatges solien mostrar artísticament la punxeguda muntanya de Santa Fe per sota de l'ull de pedra del pont medieval si la presa es feia mirant riu avall.

Trobo interessant que en aquest article se l'anomeni Pont d'Espí. No trobo referències al topònim al Coromines, i em llanço a l'especulació etimològica. Sempre havia cregut que el nom de Pont d'Espia lligava massa amb la història truculenta del Comte d'Espanya. Com si estigués fet a mida, vaja. Descobrir que se l'anomeni d'Espí, ens posa sobre la pista d'un nom més tradicional i popular, i antiquíssim, atès que conservaria fossilitzat l'article es (Despí = del pi), propi dels orígens de la llengua, després desaparegut. Passar d'Espí a Espia no degué ser difícil i, a més, adequat a la intrigant història desfermada en aquests redols. 

1919. «La fossana del Comte d'Espanya», Marian Amat,
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Breu article de Marian Amat que reprèn la contalla de la mort tràgica del general carlí. Se'n feren moltes i diverses versions, algunes amb errors sobre les localitzacions dels fets, com la de Madoz. Aquest escrit sorprèn per la gràcia, temperància i agudesa amb què els fets s'expliquen a partir del descobriment d'aquest preciós racó del riu Segre.

Sobre el dramàtic traspàs del militar (espanyol) sentencia: «Despòticament va morir qui despòticament volia viure». Escortat a l'exili pels Mossos d'Esquadra sota comandament del Dr. Ferrer, allà se li passaren comptes la nit del 30 d'octubre de 1839, passada l'antiga ermita de Sant Ermengol, abans d'entrar a les gorges dels Tres Ponts. La planera però vivaç síntesi dels fets que fa l'articulista és magistral: «Aquelles feréstegues cingleres que murallen el riu són digne marc a tal objecte. Els pacífics habitants de l'entorn hi passen amb inquietud remembrant supersticioses llegendes. Diuen que aquell punt és, des de temps immemorial, refugi del Diable...»

Avui que hi passem rabents, en autos mòbils i gairebé sense mirar enfora, no ho sentiríem. Però si hi caminéssim com antany, en el silenci de la foscor, ens sentiríem a dins d'aquell «lloc d'expiació de la desequilibrada ànima del Comte, que per allà vaga desorientada, podent-se percebre en nits tempestuoses les seves imprecacions de ràbia, barrejades amb romàntics planys de penediment».

Acabo fent menció de la primera nota a peu de pàgina on s'hi afirma que dos dels tres ponts del congost dels Tres Ponts foren derruïts pel general antirepublicà i borbònic (espanyol) Martínez Campos, cap al 1874-75, quan lluità contra la darrera carlinada com a Capità General (espanyol) de Catalunya.

1919. «La fossana del Comte d'Espanya», Marian Amat,
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Vista d'Organyà al començament del segle XIX, amb Santa Fe sempre amatent al darrere.

1919. «La fossana del Comte d'Espanya», Marian Amat,
«Almanac de l'Esquella de la Torratxa».
Fa cent anys, els almanacs eren habituals i molt populars. Foren un dels mitjans de coneixement de la cultura i la història pròpies per a diverses generacions de catalans, privats a l'escola (espanyola) de l'aprenentatge de les seues llengua i història, però que trobà en aquestes publicacions un substitut de primera qualitat. Ja ens agradaria que actualment els mitjans en prenguessin patró!

[1948] Organyà: lo Pont d'Espia vs. lo Pont del Diable

[1461] Retrats antics d'Organyà

1890. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (MDC-AFCEC).
Un dels retrats més antics del poble, vist des del camí de Montanissell, amb la boira a les muntanyes.

1890. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (MDC-AFCEC).
Detall de les cases i del campanar a final del segle XIX. La foto, de les més antigues de la vila, és datada del vuit d'agost. El campanar de la Col·legiata de Santa Maria, escenari de les Homilies, apunta damunt els teulats.

1890. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (MDC-AFCEC).
La imatge no correspon al claustre de la canònica organyanenca, sinó al de la Seu d'Urgell. Es troba, doncs, mal catalogada al repositori. L'antic petit claustre es trobava a la part central de la nau meridional de l'edifici, i datava del segle XIII al XIV. A l'ajuntament de la vila s'hi conserven restes de la decoració de traceria de les arcades. Els arcs gòtics de la paret de ponent devien donar entrada a l'antic espai desaparegut. No conec cap foto de l'antic claustre. 

«El topònim Organyà, que apareix documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, prové d’un nom personal llatí, més un sufix de pertinença. Aquest Organius devia ser probablement el propietari d’alguna vil·la o fundus de l’època del Baix Imperi.

La història de la vila va estretament lligada a la del priorat d’Organyà, que fou fundat a l’església de Santa Maria d’Organyà el 1090 pel prelat urgellès Bernat Guillem, quan havia estat tot just reconstruïda i dotada de nou per Guitard Isarn, senyor de Caboet. Els priors d’Organyà pretenien de tenir el domini de la vila des d’antic, raó per la qual entraren en conflicte amb els comtes de Foix, vescomtes de Castellbò i successors dels Caboet, ja que aquests també hi posseïen drets i se'n feien valedors. Per arranjar aquesta situació, el 1232 s’arbitrà un pariatge entre Roger Bernat, comte de Foix, i el prior de l’església d’Organyà, Berenguer de Cellers. Hom hi establia que ambdós exercirien un condomini sobre la vila. El prior accedia a compartir amb el comte la meitat dels seus drets sobre la vila i el mercat que era en construcció (una de les queixes del prior era que els Foix hi edificaven vila i mercat) i el comte es comprometia a defensar els qui hi concorreguessin i els habitants de la població. El prior es reservava en franc alou la vila que ja era habitada i els seus habitants, i també les causes de jurisdicció que fossin comeses en l’àmbit de les esglésies, el cementiri, el claustre i les cases canonicals. Segons això, doncs, el 1232 hi havia una part de la vila en construcció i una altra part ja habitada. Sorprèn que aquesta darrera, on exercia jurisdicció el prior, fos coneguda com a vila nova, segons un capbreu del 1493. Fora d’aquest sector, la resta de la vila era tinguda en condomini indivís per ambdós senyors, comte i prior, cadascun dels quals amb un batlle, que elegien d’una terna que el poble presentava. El jutge i el procurador fiscal eren comuns per a ambdós senyors i també el saig.

Un dia després de la signatura del pariatge susdit, el 27 de maig de 1232, el comte de Foix, Roger Bernat, atorgà una carta de franqueses als homes i les dones d’Organyà, que, per mitjà dels cònsols i prohoms, li havien fet arribar súplica de gràcia. De primer, refermava els privilegis i les llibertats que els havien estat concedits pels seus predeces-sors. Segonament, els permetia de fer cases, de tenir alous, de conrear, fer prats, molins, aigües, recs i plantes per totes les terres del vescomtat, que poguessin fer boïgues i talar fustes i péixer-hi el bestiar gros i el menut, i els eximia de quèsties, acaptes, forces, intesties, exorquies i altres mals usos. A més, els concedia que en les terres del vescomtat poguessin sotmetre's a la seva jurisdicció. El vescomte devia voler atreure's l’adhesió dels habitants d’Organyà (que també eren súbdits del prior) concedint-los franqueses i igualant-los fins i tot als seus homes de la vila de Castellbò.

La vila d’Organyà fou centre d’un dels cinc quarters en què es dividia el territori del vescomtat de Castellbò. El quarter d’Organyà en el Spill de l’any 1519 és dit també quarter de Tresponts Avall. Comprenia la vila d’Organyà i el seu terme i, a més, la vall de Cabó, la batllia de Sallent i Montanissell, els llocs de Carreu i el Fenollet, la batllia de Coll de Nargó, la vall de Fígols i el lloc de Canelles.

A partir del 1548, any que el vescomtat de Castellbò revertí definitivament a la corona, la jurisdicció que pertanyia a aquest esdevingué reial. I la que pertanyia al prior, en ser el priorat unit amb tots els seus béns al capítol d’Urgell el 1539, en endavant d’aquesta data és dita jurisdicció del capítol d’Urgell i, a vegades, del capítol d’Organyà; era exercida encara pel prior, com a consenyor de la vila» (enciclopèdia.cat).

1890. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (MDC-AFCEC).
L'antiga creu de terme coberta de la vila. Em comenta l'amic Jordi Solé i Joval que és probable que no es tracti de la creu d'Organyà, d'on no en té constància. 

1900 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: autor anònim (MDC-AFCEC).
Una altra perspectiva de la creu coberta; no és descartable que sigui del mateix Lluís M. Vidal i que la imatge estigui mal catalogada.

1890. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (MDC-AFCEC).
La façana de l'església col·legiata amb la senzilla portalada romànica.

1890. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922) (MDC-AFCEC).
Organyà retratada des del pont del portal a l'entrada de l'antiga vila closa. 

19o0 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (MDC-AFCEC).
El portal a començament de segle XX. El camí ral sempre amb trànsit de carros, mentre les dones vénen amb càntirs i cistells de buscar aigua i dels horts. La canalleta, sempre a la vora, car encara no hi havia qui la guardés a les guarderies.

19o0 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (MDC-AFCEC).
El carrer arbrat a tocar de la Col·legiata, a la nova plaça de l'Església.

19o0 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (MDC-AFCEC).
El mateix carrer, sense figurants. Al peu de l'arbre, un sedàs arropenjat. La porta de la taverna, oberta de bat a bat. 

19o0 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (MDC-AFCEC).
Dos xiquetes de capital passejant per un camí dels afores, potser cap a la font de la Bordonera.

1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras i Ferreri (1852-1923) (MDC-AFCEC).
Un carrer antic i estret de la vila, sense empedrar, amb els característics balcons de fusta. A l'estiu, de la finestra de l'un se sentia i veia tot el que feien a l'altre. Tant per tant, ja s'estaven al carrer, al pedrís, a pendre la fresca, si corria. 

1910 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras i Ferreri (1852-1923) (MDC-AFCEC).
Un antic i tradicional carrer, amb els porxos al fons.

1913. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras i Ferreri (1852-1923) (MDC-AFCEC).
Vista panoràmica de la vila a començament del segle passat, ara fa tot just cent anys.

1913. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras i Ferreri (1852-1923) (MDC-AFCEC).
Les xiquetes s'interessen per la càmera del fotògraf, davant de la portalada de l'església.

1913. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Cèsar August Torras i Ferreri (1852-1923) (MDC-AFCEC).
Una masia als afores de la vila, en direcció a Fígols.

1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).
Detall d'un raval de la vila.

1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).
Un dels antics carrers de la vila closa. 

1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).
Carrer de la vila amb embús de trànsit.

1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951) (MDC-AFCEC).
Detall dels carros i del carrer amb els porxos. 

1920-30. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Eduard Royo i Crespo (MDC-AFCEC).
La canalleta davant la portalada romànica contemplen des de lluny uns gegants, sembla.

Eduard Royo i Crespo va ser vicari i coadjutor de la parròquia de Santa Madrona a Barcelona a partir de 1916 i, aproximadament durant 10 anys, va tenir el càrrec de Comissari d'entradas de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Després es va retirar com a capellà de les religioses del Monestir de Santa Maria de Valldonzella a Sant Gervasi. Va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya l’1 d’agost de 1916 interessant-se per les seccions de Folklore, Història i Arqueologia. Va ser rector del poble de la Mequinensa (Saragossa) als volts dels anys 1967-1968.

1920 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Marcel·lí Gausachs i Gausachs (1891-1931) (MDC-AFCEC).
Detall d'un carrer antic des de l'antic portal. 

1916. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1928) (MDC-AFCEC).
Carrer i plaça porxada de la vila. Dones al balcó i al carrer, fent-la petar mentre cosien.

1923. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1928) (MDC-AFCEC).
La plaça de l'església, amb els arbres encara jovenets. En aquesta part hi hagué el claustre de la Col·legiata.

1923. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1928) (MDC-AFCEC).
Capella de Sant Josep i Santa Fe.

1923. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1928) (MDC-AFCEC).
Imatge de la Marededéu de Gràcia, que em sembla una talla romànica, graciosament geperudeta. 

1929. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Torras i Danés (1866-1928) (MDC-AFCEC).
El corral i paller de Ca l'Antònia Grau, a l'entrada del poble. S'aprecien bé totes les gàbies de les aus i dels conills. Al mig, vestida de negre, l'Antònia espera el retrat. 

1930 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942) (MDC-AFCEC).
El Segre a punt per entrar als estrets de Tresponts.

1930 ca. Organyà (l'Alt Urgell).
Foto: Carles Fargas i Bonell (1883-1942) (MDC-AFCEC).
Segons que em comenta l'amic Jordi Solé i Joval, es tracta de l'altaret vora el riu a la ribera d'Organyà, riu avall a l'embocadura del forat de Tresponts, al lloc anomenat Toll o Gorga de Sant Ermengol. El pedró era aixecat a l'indret on l'explanació de l'actual carretera féu desaparèixer l'antiga capella de Sant Ermengol.

[1460] Organyà del XIX al XX