1894-95. Blau i grana abans del Barça.
Preciosa imatge de la Societat de Foot-Ball Barcelona al velòdrom de la Bonanova.
(http://www.webdelcule.com). Òbviament, a la imatge de l'època no s'aprecia el color de la samarreta. Per les cròniques sabem que podia ser o bé blau o bé rogenc. Perquè sovint disputaven partits entre ells amb aquestes equipacions. La terminologia del moment parlava de «azul» y «encarnado», diria que per evitar el terme «rojo», que potser ja devia tindre un sentit internacionalista marcat.
Alineació:
Drets: Albert Serra, Brown, Pownall, Morris (Henry), Wilson, Morris (Samuel), Hallam.
Asseguts: Parsons (John), Parsons (William), Sloon, Reeves, Bruguer.
Els germans Parsons, Brow, els germans Morris, i els germans Busquets (que apareixen en alineacions de la Societat d'aquell any 85) respondran a la crida de Hans Gamper del 22 d'octubre de 1899 a la revista «Los Deportes» per a la fundació d'un club, del més que un club. (Sobre el periodista Albert Serra, aquí. Sobre antecedents del FC. Barcelona, aquí).
1893. Blau i grana abans del Barça.
«La Vanguardia», d'1 de febrer (HLV).
Un dels primers partits anunciats en premsa del nou joc anglès, football, en què s'esmenta que l'un equip anirà vestit de blau, del color del mar perquè eren del Reial Club de Regates de Barcelona, probablement anglesos; l'altre s'equipà de «colores encarnados», o sia, per oposició de colors, aquests vestiren de vermell, encara no específicament granat. Els pantalons solien ser de color blanc, com demostren les primeres equipacions del FC. Barcelona a partir de 1899. Tractant-se d'un joc anglès, i, a més, amb nombrosos i majoritaris practicants d'aquesta nacionalitat residents a la ciutat en aquells anys, els devia fer patxoca que els colors triats fossin els de la bandera britànica.
1893. Blau i grana abans del Barça.
«La Dinastía», de 2 de febrer (BDH)
La mateixa notícia anunciant partit a les tres de la tarda, però de l'endemà. Llavors les notícies es copiaven d'uns diaris a d'altres sense contemplacions. Aquesta, però, afegeix que hi havia ganes de debutar, i dona a entendre que fou el primer d'una sèrie de partidets.
1893. Blau i grana abans del Barça.
«La Dinastía», d'11 de març (BDH).
En un altre diari (monàrquic espanyol, com el nom bé ho indica), passat un mes i mig gairebé, s'hi reprèn una notícia futbolística amb l'anunci altre cop d'un matx al camp de l'Hipòdrom, un dels primers espais en què s'hi jugaren partits a la ciutat, amb autobusos (de cavalls) des de Colom cada quinze minuts, que portaven fins a Can Tunis.
La notícia pressuposa que el futbol era un entreteniment d'hivern, que el futbol s'hi jugava de poc ençà (potser d'aquell mateix hivern 82-83) i que començava a tindre prous aficionats... entre la «buena» societat.
1893. Blau i grana abans del Barça.
«La Dinastía», de 9 de març (BDH).
Diu la crònica que «ya hace algun tiempo» dels primers partits de foot-ball a la ciutat, gràcies als joves de la colònia anglesa radicats a Barcelona. No sabem si es referia a mesos o més enllà. Aquests partits es jugaven a tocar de l'Hipòdrom. Hi competien amb els sportmen del Club de Regates de la ciutat. A banda dels elogis de la pràctica física que proporcionava el nou esport, s'hi fa una sorprenent referència a la col·laboració de les dones a la popularitat del joc: «El elemento femenino ha dado realce a estas partidas, acudiendo a presenciarlas e interesánsdose en las muchas peripecias que por lo común en aquellas se desarrollan». amb aquestes premisses, no podia pas fallar l'èxit el futbol, oi?
1893. Blau i grana abans del Barça.
«La Dinastía», de 16 de març (BDH).
Crònica del darrer partit de la temporada: «los ardores del sol molestan y agobian ya a los jugadores». El nou joc agradava per «higiénico y divertido». Suposem que, en comparació amb el rugby, això de tocar la pilota amb els peus i sense embrutar-se les mans feia molt senyoret. Els equips tenien, de darrere cap endavant, «guardia, retaguardia, media vanguardia i vanguardia». Aquella temporada l'un equip tornava a jugar de blau i l'altre de roig. Ja hi havia algun jugador nacional i tot. Però pas jugadors del Reial Club de Regates barceloní: havien d'entrenar-se per a les seves competicions marineres.
S'hi afegeix que els joves jugadors «proyectan organizar en esta capital para el otoño próximo un club de foot-ball»: se'n dirà Societat de Foot-Ball Barcelona, que entre 1894-95 jugarà els partits al velòdrom de la Bonanova.
1893. Blau i grana abans del Barça.
«La Dinastía», de 7 de desembre (BDH).
Notícia d'una «partida del juego de pelota inglés Football», probablement amb els mateixos protagonistes que ja hi jugaven la passada primavera.
1894. Perills del football.
«La Vanguardia», de 30 de marzo (HLV).
La implantació dels esports també tingué detractors, sobretot per les lesions que causaven. L'article recull l'estadística d'accidents ocorreguts en la darrera temporada a Anglaterra: ossos diversos fracturats, atacs cerebrals, dislocacions, morts (20 l'any 94). Afirma l'autor que «aquí no han aconseguido aclimatarse ciertos juegos, ciertos recreos físicos, que en Inglaterra gozan de gran favor y empiezan a implantarse en Francia, juegos que requieren mucho movimiento, mucho brazo y mucha pierna, mucho cansancio en una palabra, y de los cuales el que más prestigio tiene es el Football». N0 s'hi havien aclimatat encara.
1895. Perills del football.
«El Distrito», de 7 de juliol (HLV).
Al districte bisbalenc, a Palafrugell i Palamós, l'altra pàtria del futbol al nostre país, els grans també es preocupaven dels mals costums que els sports (la gimnàtica, la bicicleta i lo foot-ball) aportaven al jovent, pel fet que «roben a la cultura intel·lectual un temps preciós» i per les conseqüències físiques de la pràctica abusiva, de manera que «arribats a adults, serien prou ignorants, i... encara pitjor, d'una constitució miserable». La pràctica física, s'entén que exacerbada, contradiria, doncs, allò del mens sana in corpore sano tan citat al llarg del segle XX, i una societat, després de cent anys i com l'actual, del tot escorada més cap a la pràctica física que a la intel·lectual no pot ser la societat ideal que (tothom?) cerquem. Tot plegat em fa pensar en llargs minuts que cada Telenotícies del món hi dedica, incomparablement més que els dedicats als llibres i la cultura en general, i també em porta a compartir el magnífic article d'abans-d'ahir d'en Jordi Galves, Per què voleu estudiar, rucs? (enllaç). Llegiu-lo s.u.p.
1894. Blau i grana abans del Barça.
«El Diluvio», de 15 d'abril (ARCA).
Sembla que la temporada, efectivament, s'acabava amb l'arribada del bon temps. Aquell any, els blaus eren anglesos, i els rojos, escocesos. Començava a quallar aquesta tradició bicolor dels equips rivals en els enfrontaments futbolístics a la capital catalana. Els vermellosos provenien de Sant Martí de Provençals, llavors municipi independent encara, que treballaven a la Jhonston Shields Co.Ltd., empresa tèxtil d'arrels escoceses.
1894. Blau i grana abans del Barça.
«La Vanguardia», de 26 d'octubre (HLV).
Represa de la temporada de part d'alguns joves anglesos a «los campos que existen frente al Hipódromo».
1894. Blau i grana abans del Barça.
«La Vanguardia», de 6 de desembre (HLV).
Temporada represa finalment al desembre, entre els jugadors de la colònia anglesa i els de Club de Regates. S'hi citen els primers practicants i impulsors del joc de pilota anglès al nostre país.
1894. Blau i grana abans del Barça.
«La Vanguardia», de 13 de desembre (HLV).
El dia 8 de desembre es disputà el matx entre rojos i blaus, amb resultat de 3-1. S'hi fa esment del canvi de l'una part del terreny de joc a l'altra després de la mitja part, per tal d'anivellar avantatges i desavantatges del camp de joc, al camp «que se encuentra frente al Hipòdromo». Sembla que el tercer gol fou una mena de penalti a quatre metres del porter. Meravellosa la humilitat del periodista en citar les alineacions, a on afegeix: «y otro señor cuyo nombre no recuerdo en este momento», de reminiscències cervantines.
1894. Blau i grana abans del Barça.
«La Vanguardia», de 20 de desembre (HLV).
Diumenge abans de Nadal s'havia de jugar el segon partit de la temporada, al mateix camp de l'Hipòdrom i els mateixos protagonistes, però calgué suspendre'l. Hi faltaren els esportistes del Club de Regates, que tenien competició de vela aquell mateix dia. No pogueren arribar a 22 jugadors. Demanen al periodista de fer crida per a la creació d'un club de foot-ball per tal de poder assegurar-se el nombre mínim de jugadors per disputar els partits.
Anys 1890. Hipòdrom de Can Tunis, BCN.
Inaugurat al 1883 més enllà de Montjuïc, fou un dels centres d'oci més destacats de la ciutat en aquelles acaballes de segle XIX. Disposava d'una magnífica tribuna amb capacitat per a mil espectadors. Allà s'hi reunia l'alta societat barcelonina. A la pelouse central s'hi devien fer els exercicis de salts de cavalls, però també els partits de futbol. O no: si hi havia massa palters orgànics, potser jugaven en alguna esplanada adjacent.
1894. Blau i grana abans del Barça.
«La Vanguardia», de 29 de desembre (HLV).
Un altre camp de futbol estava a punt de nàixer: el de la gespa de dins la pista del Velòdrom de la Bonanova. Permetria reviscolar la instal·lació, «algo olvidado al presente», i facilitar l'arribada de jugadors i públic, més ben comunicat en comparació a l'Hipòdrom de Can Tunis.
La segona notícia esportiva és curiosa: les sorprenents aleshores passejades en bicicleta en dies festius d'una noia «propiamente vestida» i que cridava l'atenció «por la seguridad con que monta su bicicleta». A París ja era habitual de veure-hi dones pedalant, a Barcelona ben just.
1899. Velòdrom de la Bonanova, BCN.
L'estat del terreny de joc no era pas idíl·lic. Més aviat ben a l'inrevés: els camp no era del tot pla, i les hebes hi creixien ací i allà. En primer terme, un muntet de pedres que s'havien anat traient del camp cap a la vora.
