 |
| 1894. La Granadella, les Garrigues. Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (MDC). El campanar de l'església reflectit a l'aigua de la bassa. |
 |
| 1891. La Granadella, les Garrigues. «La Campana de Gràcia», 2 de març (ARCA). Un frare de la ceba, desplaçat al poble garriguenc a fer-hi les prèdiques quaresmals, incendiava els parroquians i «se coneix que no té pèls a la llengua, perquè les hi engalta pel descosit». En temps passats, era freqüent aquest tragí de frares predicadors d'una església a una altra, eren com a estrelles convidades, enllustraven els fidels i donaven prestigi als mossens rurals, de vegades més justets en aquests afers més eteris dels sermons més elevats. El cas és que aquest frare se les tenia des de la trona granadellenca amb els polítics, presa fàcil encara avui a la premsa i a les converses. Els acusava de lladres, cosa comprovada en tants i tants casos (pas en tots), i els posava al mateix sac, tant se val si eren de dretes com d'esquerres. «Després les emprèn contra les autoritats locals per haver tolerat un ball de màscares». Cosa que deixa el camí planer a l'articulista per reblar «com si els capellans, al posar-se faldilles, no anessin disfressats per tot dia, i els frares encara més que els capellans». No caigué gens de bé al mossèn local i al frare convidat aquesta llicència carnestoltesca, i les engaltaren ben furibunds «contra les famílies més conegudes i qualificades de la població que organisaren lo ball de màscares», i a l'hora de la confessió els negà l'absolució i tot. Només absolgueren un noi que aixecant-se del confessionari «digué que tant li feia que l'absolguessen com no» per no donar-li la raó. La cosa acabà als tribunals, amb denúncia del capellà contra un veí per injúries a la religió. El veí s'hi tornà amb acusacions de calúmnia manifesta. La politització dels capellans des del segle XIX i fins a la guerra civil i fins al concili Vaticà II, responia a la sensació d'amenaça amb què vivien els nous aires socials i polítics que tan a poc a poc anaven bufant. Ara encara queda més d'un cardenal desfermat, i de tant en tant es fan servir les prèdiques com a mítings, però la renovació del magisteri postconciliar va canviar la relació secular de molts capellans amb els fidels basada en la por, la submissió i l'anatema. Aquesta radicalització política de la capellanada va fer créixer encara amb més força l'anticlericalisme, en un cercle desgraciat que portaria a cremes de convents i d'esglésies de part dels més anarquistoides, cosa que faria llençar penosament el catalanisme conservador a les mans de la dreta espanyola antirepublicana i antidemocràtica. Sobretot, però, allò que ha canviat és el públic, abans fidel, però que cada cop menys ja no combreguem amb rodes de molí. L'article es clou amb un parell de casos d'abusos capellanescos, probablement certs però ves a saber si a les poblacions que s'hi citen, una de les quals Torrebesses. El capellà hi estava més preocupat per les coses terrenals que no pas per les espirituals. Un de cert que sí que puc reportar tingué lloc al Soleràs, després de la guerra, quan al meu padrí el mossèn l'obligà cada divendres a portar-li en secret dos rals de per vida, per perdonar-li haver estat alcalde republicà. Fins que al poble canviaren de mossèn i se li perdonà la penitència a canvi del silenci etern. No complert, és clar. La inutilitat manifesta de les coses de l'Església durant totes aquestes darreres setmanes de confinament haurà fet obrir els ulls més d'un i d'una, és clar. El fet religiós de les persones no s'hauria de confondre mai més amb la institució d'una església, oi? |
 |
| Anys 1910-20. La Granadella, les Garrigues. L'interior de l'església al primer terç del segle XX. |
