 |
| Els noms del bitxo o vitet en llengua catalana. Ben pocs coneixem avui què vol dir la frase feta picant que encapçala aquesta empostada. La pèrdua de l'imaginari popular i de la fraseologia tradicional ha sigut demolidora durant aquest darrer canvi de segle al llarg i ample dels nostres països, i principalment a les zones urbanes. La intenció salaç d'aquesta vella dita s'entén, però, ben de pressa si consultem algun savi etimòleg, el qual ens podrà explicar que el mot vit ens arribà del llat. VECTIS, barra, palanca, i que en llatí vulgar derivà ja cap al sentit de verga, membre viril. Els mots procaços sempre solen ser tardaners de documentació, car mai no han sigut propicis perquè hom els escrigui, i encara menys com més enrere tirem. Per això, la primera nota del mot no apareix fins ben entrat el segle XIV. En Coromines, mestre i figura, ens l'exemplifica, poèticament, en un fragment d'unes cobles equívoques (de doble sentit) que els germans Jaume i Pere March, oncle i pare de l'Ausiàs, compongueren tot jugant a versificar, i que deien: Blanca i bella n'és la cosa a on és fundat l'estany... de peix no en traurets est any si no li'l posats de costa... (Jaume) ...clar parlar: 'cony' és l'estany, e lo ventre és la costa, e lo vit dic que és lo tany que creix quan hom lo hi acosta. (Pere) Explica el nostre etimòleg que «el sentit figurat és comú, des dels orígens, al català amb el francès vit i l'occ. viech, que apareix des de trobadors de principis s. XIII». Ara doncs, el sentit reivindicatiu d'atributs genitals que la frase feta reclama és prou evident, i molt directa. Gens a veure amb la finor de l'expressió, ben usual encara, que diu que «al pot petit, hi ha la bona confitura». |
 |
| Mapa dialectal dels noms del bitxo o vitet als Països Catalans. El cas és que del mot vit «en el País Valencià, i a totes les comarques a l'entorn de l'Ebre, s'ha aplicat a la pebrina o pebrotet coent (pel seu color encès, etc.), sovint en la forma diminutiva vitet... i també amb l'eufemisme de dir-ne dit: 'ditet coent'». Del plural, vits, pronunciat apitxadament i entès com a singular [bitx], als dialectes de damunt l'Ebre, se li aplicà un nou plural, bitxos, i d'aquest el singular bitxo, nom tradicional i més estès del conegut pebrotet picant entre els múltiples altres noms i variants locals que poden escoltar-se al llarg i ample de la nostra geografia: «A part de vitxo o vitet (típic del País Valencià), també rep els noms no tan escampats i localitzats (llista per ordre alfabètic i no-exhaustiu) de bajoca roja (Alcoi), cireret, cirereta (País Valencià, Gironès, Empordà, Mallorca), citró (Eivissa), coent(a), coentet (Benissa), coral, coralet (plana de Castelló i alguns pobles del Segrià com La Granja d'Escarp), cornet (Ibi), corneta, ditet (Alcoi), nyoreta, ovalet (tortosí), parleta (tortosí), pebre de banyeta (Menorca), pebre coent, pebrera coenta, pebreta, pebrina (rossellonès, gironí), pesteta (Maestrat, tortosí), viró (Callosa d’en Sarrià, Benimantell, El Campello), visolet (Agres, Muro), xitxó...» (viquipèdia). No és fàcil, doncs, pintar un mapa dialectal i amb segura seguretat que al mapa que proposem si li podran posar nombroses falques. Aquesta i no altra n'és la intenció. Que a partir d'una proposta generalista, tothom hi pugui dir la seua i apuntar-hi la paraula que conegui o faci servir a son terrer. Molt millor així, que no pas cedir terreny als mots forans, com chile, chili, que avui tenen segrestada la llengua de molts cuiners, altrament dit, gastrònoms. |
 |
| Els noms del bitxo o vitet als Països Catalans. Joan Coromines. |
 |
| Els noms del bitxo o vitet als Països Catalans. Capsicum annuum. |
 |
| Els noms del bitxo o vitet als Països Catalans. En els darrers anys, s'ha anat estenent la moda de conrear bitxos de coloraines per al mercat de les plantes, i no és gens estrany de trobar-se testos de bitxos ben acolorits de decoració en botigues i restaurants. Us puc ben assegurar que els que trobareu a l'hort de mon pare no són gens decoratius, i se n'acaba fent bon ús, segons marca la tradició, els verds avinagrats en conserva, i els rojos, ben picats i molts, empolsinats damunt una bona caragolada. |
 |
| 1870. «Lo Ponton», BCN. «Periòdic més coent que un vitxo», o bitxo. Coneguda frase popular per expressar el grau de coençor, física i figurada. |
