Seguidors

20180930

[1891] Rellegint Kazantzaki: «El Crist de nou crucificat», o hipòcrites i fariseus a cada cantonada (encara)

1948. «El Crist de nou crucificat», Nikos Kazantzaki.
Traducció de Joan Sales, 1959. Club dels Novel·listes.
Aquesta penetrant i incisiva novel·la del gran escriptor i polític (socialista) grec aparegué en una Grècia i en una Europa encara molt pre-maig del 68, vull dir, en una societat que encara no estava preparada per comprendre-la. D'on bona part de la polèmica que creà, a l'igual que l'altra seua «La temptació de Crist» de 1951, totes dues obres d'un enorme simbolisme social i religiós, més enllà del carpe diem d'«Alexis Zorbas, el grec» (1946), que sempre serà recordada per l'oscaritzada interpretació d'Anthony Quinn (1964) amb els passos del sirtaki (compost pel músic Mikos Theodorakis) a la platja de Creta. L'autor fou excomunicat per l'església ortodoxa i el Vaticà inclogué tots dos llibres a la llista dels prohibits.

A Grècia ni tan sols s'ensenyava encara el 'demotikí' ni a escoles ni a universitats, però l'autor trià la llengua del carrer per a la seua producció literària, tota una declaració d'intencions i de valors. Igualment, «La temptació de Crist» tingué també una bona adaptació cinematogràfica de Martin Scorsese («L'última temptació de Crist», 1988), i comportà, també, aldarulls i protestes dels integristes catòlics a EEUU, França i alguns altres països. 


La traducció catalana arribà de la mà de Joan Sales, onze anys després de l'original, i fou feta a partir de les versions espanyola, francesa, anglesa i italiana. Durant els anys posteriors se'n feren nou o deu edicions, gairebé una cada dos anys fins al 1980. Fou un dels grans èxits editorials que sustentaren el Club Editor. A la Catalunya de llavors, sí que els aires de renovació a tots nivells, també cristiana, començaven a bufar amb força, barrejats amb els anhels de llibertat nacional.
Un molt recomanable article sobre el traductor: «Joan Sales i la traducció d’El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis», de Joaquim Gestí, «Quaderns. Revista de Traducció» 18, 2011, pp. 51-67 (enllaç).
1948. «El Crist de nou crucificat», Nikos Kazantzaki.
Traducció de Joan Sales, 1959. Club dels Novel·listes.
A les acaballes dels 80, tot allò de la imaginació al poder i els anhels d'un món socialment i nacionalment més just, eren globus que començaven a punxar. A la meua generació, durant els nostres anys universitaris, ens anava més la música disco dels dissabtes nit, que no pas els sirtakis grecs, valgui la metàfora. Després, quan començàrem a tindre hipoteques per pagar, molts s'anaven conformant amb el capitalisme com a model sense recanvi, amb una religiositat celebrativa o simplement cultural més que no pas practicant, i amb l'autonomisme com a cotilla de llibertats. 

Així doncs, la meua primera lectura d'aquest, ara diria, clàssic del segle XX, no fou feta en un moment espiritualment bulliciós, i el seu impacte en el meu imaginari personal fou afeblit. Trenta anys després, en canvi, i ja més enllà de la meitat del camí, que diria el Dant, la relectura d'aquesta obra us enfronta a una profunda reflexió social i religiosa, us aboca a una certa desesperança en la humanitat, capaç de crucificar Crist no una, sinó tantes vegades com calgui i convingui, per interessos de tota mena, principalment socioeconòmics, mentre prediquem amb la boca gran els nostres (buits  i fariseus) valors personals, sempre vestits de drets, mai d'obligacions. Quan hom ja s'ha topat amb les arestes de la vida i l'ha vista de tots (o bastants o diversos) colors, la narració de Kazantzaki es constitueix en autèntica, monumental, perfecta al·legoria de la falsedat i hipocresia supines de les elits i castes dels sistemes polític i econòmic, de la feblesa i poca qualitat de la democràcia i les llibertats civils, el difícil i sempre atacat empoderament dels ciutadans del carrer, dels paranys dels poders religiosos i també del tot s'hi val que l'ha substituït entre els descreguts. En Chomsky ho denunciava altre cop no fa gaire, als seus noranta anys. Perquè, de què han servit Obama o el Papa Francesc I? L'emplaçament de l'obra a la Grècia encara ocupada pels otomans li dona, a més a més, un potent caire d'atemporalitat i d'exemple universal. Com si fos avui mateix, vaja.
1995. «La santedat segons Kazantzaki», Isabel Monsó.
«El Crist de nou crucificat», Nikos Kazantzaki, 1948.
La lectura del llibre «continua essent... una experiència trasbalsadora... la novel·la interroga despietadament el lector... sobre la fermesa de les seves pròpies creences religioses en allò que toca a una de les grans limitacions morals del nostre temps: la insolidaritat que demostra una societat opulenta i no gens austera envers un món que es debat entre la fam i la misèria». Us sona? Si aquest article s'hagués escrit avui, oi que parlaria del silenci d'Europa davant la crisi dels refugiats a la Mediterrània o de l'ascens dels partit ultradretans a tot el continent?  

El cristianisme és viscut a Occident com una gran hipocresia, molt de boqueta i poca acció. «En el cristianisme no s'hi valen les excuses, no es poden fer concessions, no hi ha pal·liatius de cap mena: o bé et desprens realment de tot o bé passes a engruixir inexorablement l'atapeïda nòmina dels qui viuen en la contradicció d'una fe reduïda a les seves aparences rituals». I això no tan sols és vàlid per a la religió, les religions, sinó per a tots els valors democràtics i civils, declarats universals aquell mateix any 1948, any de la publicació d'aquesta novel·la. Qui es pot dir demòcrata i fer atonyinar votants? Qui es pot dir ecològic i ambientalista i continuar consumint energia nuclear a diari? I així successivament i successivament.
1963. «El sentimiento trágico en Kazantzakis», Josep Alsina.
«La Vanguardia», 25 de desembre.
Un article acostat en el temps a la figura d'aquest escriptor, en un mitjà de comunicació, «La Vanguardia» (tan 'española' ella, llavors com ara) que era viva imatge d'un dels bàndols, de la novel·la de Kazantzaki, ací a més, guanyador d'una guerra. «La Humanidad no quiere aceptar el mensaje que anuncian los débiles y los sencillos», que «lo que hacen es, sencillamente, intentar vivir de acuerdo con esta iluminación. Serán los hombres quienes, con su maldad, pretenderán que las intenciones del héroe son 'revolucionarias'».
1948. «El Crist de nou crucificat», Nikos Kazantzaki.
Traducció de Joan Sales, 1959. Club dels Novel·listes.
1948. «El Crist de nou crucificat», Nikos Kazantzaki.
Traducció de Joan Sales, 1959. Club dels Novel·listes.
Fragment: www.visa.cat.
Argument i comentari:
Kazantzaki(s), els grecs, els otomans i els catalans



Enllaç.