 |
| 2018. Juliol. El Coll de Saburó, la Vall Fosca (el Pallars Jussà). Retombar Estany Gento amunt entre els llacs glacials i les roques aviades sempre és un plaer sensorial de primera. Si el temps acompanya encara més, per tal com el pensament de la remullada que farem tot baixant alimenta la força de cames i esperit. Com que resseguir els llacs sense guanyar alçada, sobretot del de Mar, es fa llargot, decidim de fer trampa per guanyar temps: pujarem amb el telefèric, cosa que encara no havíem fet mai. El sender del GR es troba en molt bon estat, perquè hi tresquen cada dia els passatgers dels Carros de Foc. Deambular entre el verd de les dolines d'aigua i el gris dels grans pedrots caiguts de dalt temps ha, de veritat que és una delícia. La Vall Fosca sempre és un valor segur per al caminaire. La vertical graonada al Pas de l'Ós ens prepara per la també vertical ascensió al coll (2.668 m), encaixonat entre el Tuc de Saburó i el Pic de Mainera, tots dos per damunt dels 2.900 m. L'ascensió al cim requereix grimpar ací i allà i crestejar entre grans i verticals blocs de roca, cosa que avui, perquè es fa tard i el cel s'enfosqueix per moments, decidim previsorament descartar. Perquè al migdia, i tal com els homes del temps de TV3 havien predit, les bromes comencen a ajuntar-se i retrunyir, i ens hem d'afanyar a baixar al refugi de Colomina per dinar, a deshora, sense mullar-nos. L'antiga casa de l'enginyer Meyer ens rep tota renovada i dinem com a reis, amb cerveseta i tot. La pedregada ens agafarà al tram final del descens, quan després d'un solet de forat, la cosa es torna a empebrar fins que ens resguardem al malaguanyat refugi en desús. De fet, mai ha estat en ús segons que ens explica el cafeter de l'ampli bar amb gran terrassa per als visitants que pugen a l'Estany Gento. |
 |
| 2018. Juliol. El Coll de Saburó, la Vall Fosca (el Pallars Jussà). Mapa dels llacs de la zona, tots connectats per canonades subterrànies segons l'obra que Energía Eléctrica de Catalunya -EEC, de capital franco-suís, va construir-hi del 1911 al 1914, sota el lideratge del polític pallarès Emili Riu, resident a Madrid com a bon català pertanyent a l'oligarquia financera i monàrquica (espanyoles) de l'època. Gran responsable, doncs, i juntament amb en Pearson de la Canadenca, de l'espoli més gran que el Pirineu hagi patit mai, encara no acabat, i encara menys rescabalat: a hores d'ara la nostra aigua continua engrossint les butxaques de la casta neofeixista del règim (espanyol), cosa que esperem que la nostra venidora República endreci per sempre més. |
