QUINA LA FEM?: [530] De Granyena al Soleràs

2012. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
El padrí Josep en el seu ambient natural, vuitanta-tres anys i cent sacs d'aulives tot sol en una campanya, amb el mètode més tradicional i ecològic del món: a mà (amb l'anomenada raspa o maquineta) i amb les borrasses, el banc i el cabàs.

2012. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
De padrí a néta, sota l'espona i l'auliver gairebé centenaris.

2012. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Treballant al banc, rascant l'auliva, que no és igual a treballar en un banc. Els fills, quatre estones de collir i au!, garrafetes d'oli tot l'any... És que el país no pot anar bé de cap manera així...

2012. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Una generació a la qual mai no ha fet pot treballar. Treballar no pas en el sentit urbanícola modern, sinó en el sentit d'aplanar el llom tot el sant dia!

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
El mas del terme de Granyena; fa anys servia per passar-hi les nits mentre durava l'època de collita, sovint amb Nadal i Cap d'Any inclosos...

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
L'enorme roca sobre la qual es va construir el mas serveix encara per recollir l'aigua de la pluja, que per aquests regatills és aconduïda a l'aljub, pronunciat anjub en el tradicional dialecte lleidatà. Actualment, l'anjub s'ha arreglat amb teulada d'uralita i un parell de dipòsits dins de l'antic forat de pedra.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Cal Valentí del Soleràs, la casa originària del meu pare, al costat del Cal Facundo, ara totes dues amb la façana arreglada... i la porta barrada.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
L'or verd de les Garrigues, al raig de la moderna premsa del Soleràs. Caldria ser conscients que cal aconseguir una marca de prestigi i valor afegit, i que això no es fa anant cadascú a la seua, sinó fixant alts nivells d'exigència i qualitat en la producció, d'internacionalització en la promoció i consum, i de preus en relació amb un producte d'alta gamma (crec jo, i potser m'equivoco).

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
La modernització de les cooperatives de les Garrigues, se n'ha emportat moltes per davant, que no han pogut fer-hi front. Però la tradició, voluntat i esforç cooperativista dels pagesos garriguencs, deu ser la més alta per metre quadrat de bona part del nostre planeta. Però cada poble no és res per si sol, sinó que han d'entendre que tots junts són més forts. Si fa no fa, com l'eximpli de la mata de joc de Ramon Muntaner, referint-se als nostres reis medievals, que escrigué:

«E si negun me demana: -En Muntaner, quin és l’eximpli de la mata del jonc?, jo li respon que la mata del jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fets compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per què és mester que d’aquest pas se guarden; que mentre tots tres sien d’una valença, no temen tot l’altre poder del món, ans, així con davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics» (Ramon Muntaner, 1325, Crònica 292).

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Després del mareig de la centrifugadora, al repòs de les piques.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
L'or verd de les Garrigues acabat d'embotellar. Amb un sol operari per cooperativa pràcticament es controla tot el procés.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
La cooperativa del Soleràs, que començà amb el nom de Sindicat i així es manté en el parlar de la gent, segons diu la pàgina web: «...va ser fundada l'any 1919 per solucionar els problemes dels baixos preus que obtenien els pagesos al vendre les olives. Aquests preus sempre estaven lligats a interessos de tercers. La primera fàbrica d'oli, pròpiament dita, va començar a funcionar durant la campanya 1920-21, sota la presidència de Joan Tamarit Guiu, primer President de la Cooperativa. Aquells començaments no varen ser fàcils i els pagesos varen haver d'esmerçar-hi molts esforços en forma de mà d'obra i de diners; també hi va ajudar el mossèn del poble, en aquells anys el pare Tura, religiós de l'ordre dels claretians i un fervent defensor del cooperativisme».

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
L'edifici fou obra, és clar, de l'arquitecte del cooperativisme agrari per excel·lència, Cèsar Martinell, entre els anys 1920-21, aviat farà cent anys, en un estil de referents racionalistes, en voga a l'Europa del moment.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Aquesta era l'entrada principal del Sindicat, que donava pas a una enorme sala on s'amuntegaven els sacs d'aulives abans que s'aboquessin a la «tolva» o tremuja. A l'agost es feia servir com a sala de ball per a la festa major. Actualment, però, la sala es troba dividida en oficines i altres dependències, sense que se'n pugui apreciar la majestuositat original, per la qual lluità tota una generació de solerassencs.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Una figuera de moro amb les figues carmesines, molt buscades per a la fabricació de pigments, però que també poden menjar-se crues... i ben pelada.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Un anjub (aljub) de construcció simple però efectiva a la Vall Major, entre tots dos pobles.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Els forrellats passats, que malauradament podrien ésser símbol o resum de les Garrigues al llarg del segle XX.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Al tros, les feixes d'aulivers de més avall, més amples i planes.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
A mesura que pugem, les feixes es van estretint i les espones aixecant d'alçada.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Cap a les feixes de dalt de tot, rascades i guanyades a pic i pala a la mateixa serra, les espones són d'una alçada impressionant, amb pedres tallades amb mall i tascó, tot a força de braços humans.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Servidor, el dia de la travessa a peu entre els dos pobles.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Les bufoneres i l'aigua, el principal enemic de les espones.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
L'espona de quatre metres de la feixa de dalt. L'última filada, que ja es veu que està feta diferentment, l'aixecaren el meu pare de jove, amb son pare, el padrí Daniel. L'un trencant els carreus i carregant-los al matxo, que baixava sol fins a l'espona, on el meu pare el descarregava i el tornava a encarar cap dalt. Tot això sota el sol del juliol i l'agost, i les mosques del setembre.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Les velles soques tallades arran per culpa de les gelades. Els nous llucs pujant altre cop i mirant de donar-los forma d'arbre. Quina feina tan autèntica la del pagès!

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Una vista de les feixes de baix sota el grogós sol de la tarda.

2013. De Granyena al Soleràs, les Garrigues.
Vista de Granyena des del tros, amb el gruix del cap de broma de la boira de la plana lleidatana al darrere.