 |
| Segle XII. Caplletra que representa Guillem IX de Peitieu, amb el cavall engalanat de gualdrapa amb l'àliga davant i darrere, també a l'escut, al casc i al penó de la llança. |
Guilhem de Peitieu (1071-1126), VII comte de Poitiers i IX duc d’Aquitània, és el primer poeta de llengua occitana, que sapiguem, i per tant el primer dels trobadors coneguts, malgrat que era un dels senyorassos més poderosos en aquells temps del pas del segle XI al XII. Com diu el tòpic (que era veritat), les seues possessions eren més extenses que les del mateix rei de França. Amb la primera dona, Ermengarda d’Anjou, no van acabar de lligar. El matrimoni duraria només tres anys (1089-1092) i poc després va tornar a casar-se amb Felipa de Tolosa (1094-1115), amb qui sembla que va congeniar una mica més. No cal dir que els seus matrimonis anaven de bracet amb els seus negocis territorials i de poder.
El caràcter de cadascú és realment una qüestió molt particular, i en el personatge que ens ocupa retrata a la perfecció el que esperem d’un senyor medieval, d’un autèntic guerrer, fort i rude, encara a mig civilitzar. El mot “cavaller” només li pot ser aplicat en el sentit militar, no pas en el sentit més gentil. El primer testimoni de l’amor cortesa se’n fotia, en els poemes que escrigué, de les convencions amoroses tan fines que s’imposaven a la seua cort i a les corts occitanes i catalanes de l’època. No li plaïen i se’n reia amb ànima d’autèntic tavernaire. I no les practicà: la seua relació extraconjugal amb la vescomtessa de Châtellerault li va comportar un parell d’excomunions, però ell, més fidel a les conviccions pròpies, la portava a l’escut perquè volia tindre al seu costat en la batalla a la que tenia al llit en temps de pau.
La seua néta serà Elionor d’Aquitània, muller d’Enric II Plantagenet d’Anglaterra, i mare de Ricard Cor de Lleó i de Joan Sense Terra, els reis de les pel·lis de Robin Hood. Un gran noble com Guillem segurament no sabia ni llegir ni escriure, i els versos que li atribuïm els devia compondre i cantar en estat més aviat deplorable i en fervorosa companyia dels seus cavallers, en llargues vesprades d’hivern, a la vora del foc, ben sadollat de vi i de dones. Un paio que es vantava de conèixer-les per experiència:
El caràcter de cadascú és realment una qüestió molt particular, i en el personatge que ens ocupa retrata a la perfecció el que esperem d’un senyor medieval, d’un autèntic guerrer, fort i rude, encara a mig civilitzar. El mot “cavaller” només li pot ser aplicat en el sentit militar, no pas en el sentit més gentil. El primer testimoni de l’amor cortesa se’n fotia, en els poemes que escrigué, de les convencions amoroses tan fines que s’imposaven a la seua cort i a les corts occitanes i catalanes de l’època. No li plaïen i se’n reia amb ànima d’autèntic tavernaire. I no les practicà: la seua relació extraconjugal amb la vescomtessa de Châtellerault li va comportar un parell d’excomunions, però ell, més fidel a les conviccions pròpies, la portava a l’escut perquè volia tindre al seu costat en la batalla a la que tenia al llit en temps de pau.
La seua néta serà Elionor d’Aquitània, muller d’Enric II Plantagenet d’Anglaterra, i mare de Ricard Cor de Lleó i de Joan Sense Terra, els reis de les pel·lis de Robin Hood. Un gran noble com Guillem segurament no sabia ni llegir ni escriure, i els versos que li atribuïm els devia compondre i cantar en estat més aviat deplorable i en fervorosa companyia dels seus cavallers, en llargues vesprades d’hivern, a la vora del foc, ben sadollat de vi i de dones. Un paio que es vantava de conèixer-les per experiència:
Farai un vers, pos mi sonelh,
E-m vauc e m'estauc al solelh.
Donnas i a de mal conselh,
Et sai dir cals:
Cellas c'amor de cavalier tornon a mals.
Donna no fai pechat mortal
Que ama cavalier leal;
Mas s'ama monge o clergal
Non es raizo:
Per dreg la deuri'hom cremar ab un tezo.
En Alvernhe, part Lemozi,
M'en anei totz sols a tapi:
Trobei la moller d'En Guari
E d'En Bernart;
Saluderon mi sinplamentz per san Launart.
La una-m diz en son latin:
"O, Deus vos salv, don pelerin;
Mout mi semblatz de belh aizin,
Mon escient;
Mas trop vezem anar pel mond de folla gent."
Ar'auzirets qu'ai respondutz;
Anc no li diz ni ba ni butz,
Ni fer ni fust no ai mentagutz,
Mas sol aitan:
"Babariol, babariol, babarian."
So diz n'Agnes a n'Ermessen:
"Trobat avem que anam queren:
Sor, per amor Deu l'alberguem,
Que ben es mutz,
E ja per lui nostre conselh non er saubutz."
La una-m pres sotz son mantel
Et mes m'en la cambra, el fornel:
Sapchatz qu'a mi fo bon e bel,
E-l foc fo bos,
Et eu calfei me volentiers als gros carbos.
A manjar mi deron capos,
E sapchatz agui mais de dos,
Et no-i ac cog ni cogastros,
Mas sol nos tres;
E-l pans fo blancs e-l vins fo bos e-l pebr'espes.
"Sor, si aquest hom es ginhos
Ni laicha a parlar per nos,
Nos aportem nostre gat ros
De mantement,
Qe-l fara parlar az estros, si de re-nz ment."
N'Agnes anet per l'enoios:
Et fo granz, et ag loncz guinhos:
Et eu, can lo vi entre nos,
Aig n'espavent,
Qu'a pauc no-n perdei la valor e l'ardiment.
Quant aguem begut e manjat,
Eu mi despoillei per lor grat;
Detras m'aporteron lo gat
Mal e felon:
La una-l tira del costat tro al tallon.
Per la coa de mantenen
Tira-l gat, et el escoisen:
Plajas mi feron mais de cen
Aquella vetz
Mas eu no-m mogra ges enquers qi m'ausizetz.
Pos diz N'Agnes a N'Ermessen:
"Mutz es, que ben es conoissen.
Sor, del banh nos apareillem
E del sojorn."
.xli. jorn estei az aquel torn.
Tant las fotei com auziretz:
Cen e quatre vint et ueit vetz,
Q'a pauc no-i rompei mos corretz
E mos arnes;
E no-us puesc dir los malaveg tan gran m'en pres.
Monet, tu m'iras al mati,
Mon vers porteras el borsi
Dreg a la molher d'en Guari
E d'en Bernat,
E diguas lor que per m'amor aucizo-l cat.
