[15] Els ulls de la història
No fa pas gaire ho he llegit: els mapes són els ulls de la història. Reconec que la màxima té raó, tot i que també altres arts poden reclamar-la per a si mateixes. El vast món de la cartografia és absorbent i com més hi mires, més hi veus. En la meua modesta opinió, aquesta dèria de la representació plana del món, a banda d'anar de la maneta dels avenços tecnològics i de les necessitats històriques (i militars) de cada època, és també un negatiu -una foto, vull dir- de la conformació de l'imaginari col·lectiu de la humanitat -de l'occidental, vull dir- al llarg dels segles: el pas del tot al detall, el pas de la categoria a l'anècdota, el pas del fet general al fet particular. I així ens va: plantats en ple s. XXI, acampats a les places, sense saber on som ni a on anem.
segle XII
segle XVI
segle XVIII
segle XXI
Els mapes van començar amb visions tan generals, que a penes s'hi reconeixia gran cosa. Amb el pas dels segles, cada vegada s'afinen més i més, i fins a arribar al Google maps, en què pràcticament pots veure-hi la mosca al terrat de casa. Potser és hora de, sense deixar de mirar-nos en el propi espill, tornar a eixamplar el punt de mira, tornar al valor general, col·lectiu. Ens convé una nova dutxa de relativització, a veure si així recuperem l'oremus. Perdre la por, sortir de la rajola que ens confina i dóna «seguretat» (?), i voltar i volar. Mentrestant, i si us plau de reüllar entre la història de la cartografia, cliqueu: Cartografia. Història dels mapes antics.
