 |
| 2016. Balcó de Molières (era Val d'Aran). A final de maig i encara hi ha molta neu: no han començat les calorades enguany. Tot just hem pogut arribar als peus l'última pala abans del refugi (2.395 m.), tota nevada de dalt a baix. La tarda ens rep amb nuvolades i decidim de tornar: la boira, el fred, la pedra, el vent... i altre cop el sol, ens acompanyaran en el descens. L'ascensió fins al refugi és una de les obligades del Pirineu: un balcó espectacular que remunta un desnivell de set-cents metres al costat de les precioses cascades del naixement de la Noguera Ribagorçana. La vall no és gaire ampla, però sí molt marcada, i la mirada enrere, cap a l'Espitau de Vielha on hem aparcat, ofereix també un horitzó immens, fins a l'altra banda de la vall de Conangles. Una vall glacial molt marcada i característica a cada nivell: des de les molleres (o terres xopes, amarades d'aigua) de baix de tot, on la Ribagorçana gira per agafar la direcció sud que ja no deixarà, i que donen el nom a la vall (Molleres, occ. Molières) i al tuc que la tanca, fins als prats ara ben florits, els boscos verdals i frondosos, els eixordadors salts d'aigua, els caos rocosos de les velles morrenes, els aguts xiulets de les marmotes... i la neu encara abundosa. |
 |
2016. Balcó de Molières (era Val d'Aran).
Mapa de la zona. |
 |
2016. Balcó de Molières (era Val d'Aran).
Les obres del primer túnel en un panell de l'Espitau.
|
 |
2016. Balcó de Molières (era Val d'Aran).
La darrera i esborronant cascada, als peus del refugi, a l'angle superior dret. |
 |
2016. Balcó de Molières (era Val d'Aran).
La pluja ha fet descendir la temperatura fins als 6º. Arribats al Pont de Suert, ens embolcallen les càlides mantes de La Fàbrica, artesans de mantes de del 1876. |
