 |
| 1914. Congost del Ru (la Ribagorça). Congost del riu Éssera que fou -i encara és- el pas secular cap a la Vall de Benasc, que baixa del Ru (municipi de Castilló de Sos) fins a Seira, aprox. uns deu quilòmetres. Al 1913 s'hi havia iniciat la construcció del pantà de Seira, que comportà un gran canvi en els costums i manera de viure dels ribagorçans d'aquests topants per causa de l'arribada de les obres hidroelèctriques, autèntica ferida i espoli del Pirineu en nom de la modernització i industrialització. |
 |
| 1914. Congost del Ru (la Ribagorça). La carretera fou projectada cap al 1875, però les dificultats tècniques del pas van fer que els projectes s'anessin fent i refent. Les obres no conclogueren fins al 1918. |
 |
| 1914. Congost del Ru (la Ribagorça). Una altra postal de la mateixa col·lecció de l'agost d'aquell any. No he pogut trobar l'origen del nom, Ventamillo, potser diminutiu (ventanillo) per l'estretor del pas en comparació a l'entrada, coneguda com a ventanal. Noms que ja no foren agafats de la mil·lenària llengua parlada a la vall benasquesa ni de l'aragonès, sinó de l'oficial llengua espanyola dominant. El congost, per causes evidents de dificultat en comunicació i intercanvis, ha estat la frontera mil·lenària entre el benasquès al nord del congost i els dialectes aragonesos de la banda de Seira. Als anys 1950 i 60, Coromines testimonia la pronúncia del Ru a Les Paüls i Bisaürri, mentre que ja troba «el Run a Seira i els altres pobles pròpiament aragonesos, d'allí en avall». |
 |
| 1920 ca. Congost del Ru (la Ribagorça). Una vista en ple congost, amb una estructura metàl·lica que salvava la carretera sense asfaltar perquè l'aigua no la fes malbé. |
 |
1845. Riu Éssera.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
L'Éssera és un característic riu dels Pirineus, proveït per les aigües de la glacera de l'Aneto i l'alta pluviometria.
La capçalera de l'Éssera la trobem prop de Benasc, «en el llano de Estany... de dos fuentes que hay al pie de la sierra de la Maladeta que es la más elevada de los Pirineos, y van a reunirse a una llanura donde toma el nombre de Ésera, y hay una mala casa llamada Hospital que sirve de refugio los viageros». En aquesta plana, el riu «camina 1/4 de hora bajo tierra, hasta que se presenta junto al Hospitalet...» Nombrosos torrents hi van confluint, «siendo el principal el río Vallivierna... Más abajo del Run sale el Ésera del valle de Benasque... y sigue a unirse con el Cinca por su margen izquierda...» Sobre l'etimologia, vol aclarir l'autor que «según tradición y escritos antiguos que se hallan en el castillo de Benasque, procede de que durante la gran sequía que por espacio de 6 años se sufrió en todo el país hasta el punto de estinguirse todos los demás ríos y fuentes, corrió siempre el de que hablamos, en más o menos cantidad desde su nacimiento hasta 1/4 de hora más abajo de la villa de Graus...» Allà s'hi escolava la poca aigua formant un estanyol estret i llarg, entre dos penyes, on s'hi atansaven els veïns dels encontorns per proveir-se de l'aigua necessària. Això féu que popularment es conegués com a Ull de mar, «nombre que aun se conserva», i al riu on mai no faltà aigua perquè és i serà. «La profundidad de esta parte del río nunca ha podido medirse por más que se ha intentado con la sonda». Aquesta etimologia popular és el clar exemple de com la gent, a través de les generacions, intenta comprendre i explicar-se de la manera més simple i senzilla, sovint infantiloide, allò que no entén. En algun lloc he llegit que l'arrel iberobasca d'Éssera vindria a dir l'aigua de l'avenc; la del Cinca, l'aigua que bat o assota; la de l'Isàvena, l'aigua bona. Me'n falta comprovació. |
 |
| Anys 1920-1930. Congost del Ru (la Ribagorça). La carretereta que s'hi construí no era gran cosa més que un camí de carro mal asfaltat, al peu dels enormes espadats i a tocar del riu. Les esllavissades de pedres eren freqüents, però en canvi foren notoris els grans murs verticals de pedra per aguantar el pas, de vegades encavallats sobre la mateix roca, com s'aprecia en la imatge. |
 |
| Anys 1920-1930. Congost del Ru (la Ribagorça). Els vells i característics pedrissos de pedra que feien de barana li donaven aquell inconfusible caràcter propi de carretera de muntanya. Els pas del telèfon també passaren per l'obertura de la carretera, bé en pals ací i allà, bé en preses agafades a la mateixa roca. L'estretor del congost és impressionant. Fa uns 40.000 anys, la glacera de l'Éssera cobria tota la zona fins al circ de Mulleres, més de trenta quilòmetres, amb grans gruixos de gel de fins a set-cents i vuit-cents metres. Amb la desglaciació, la força indomable del riu excavà a la serra de Gia la impressionant escletxa, de manera vertical i ràpida, sense pietat. |
 |
| Anys 1920-1930. Congost del Ru (la Ribagorça). Per a aquells anys de poc trànsit, la via suposà un avanç destacadíssim en la connexió amb la vall de Benasc. |
 |
| Anys 1920-1930. Congost del Ru (la Ribagorça). Les fotografies verticals volen fer justícia a la verticalitat de les parets tallades per l'aigua. |
 |
| Anys 1960-1970. Congost del Ru (la Ribagorça). Des dels anys 50 fins als 80 del segle passat, les vistes acolorides de la gola més pregona de l'Éssera són habituals. Destaquen les dels anys 60s, amb un autèntic Simca 1000 a l'aventura. |
 |
| Anys 1960-1970. Congost del Ru (la Ribagorça). Vista de Seira, amb la colònia en primer terme i el poble a mitja alçada, amb l'espectacular circ d'Armenya al darrere (la foto està encarada cap a l'oest). La colònia era el campament dels treballadors durant les obres hidroelèctriques. |
