Després de mil anys, el castell matrimonial d'Arnau Mir de Tost, un dels nostres més batalladors senyors feudals en la conquesta del sud dels antics comtats, des de l'Urgell al Pallars i la Ribagorça, torna a estar assetjat. El caminant que hi arriba s'hi topa de nassos amb una alta tanca infranquejable: només es pot visitar en èpoques determinades, i sota pagament. No ens sembla malament que hàgim de contribuir a la restauració de les antigues glòries, de la mena que siguin, però o ho fem a tot arreu o no ho fem enlloc. A més a més, uns altíssims fanals amb doble focus flanquegen tot el perímetre del castell, com si unes medievals catapultes el sotmetessin a continu càstig. La intervenció hauria pogut ésser molt menys intrusiva amb l'entorn.
Tot és opinable, és clar. Però crec que ens és imprescindible, com a país, una política pública comuna de restauracions arquitectòniques, i un ensenyament de les ciències més humanístic. La inexistència de la reflexió històrica, cultural, estètica, literària, etc. en els nostres científics, molt més greu que a altres latituds europees, provoca la graduació de (bons) professionals, però sense gaire ànima i poc tacte. Només la que ells (alguns) s'han pogut/volgut conrear. Així la ballem!
 |
| 2015. Llordà, Conca de Tremp, el Pallars Jussà. |
