 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona.
La feta de quan Nostre Senyor va passar pel Pirineu i li llançaren els quissos lladradors:
en hàbit pobre, vesta amb què pel món camina, un vespre a la cabanya trucava d’uns pastors; ni llet, ni pa, ni aigua, ni acolliment li daren, per traure’l de la pleta los gossos li aquissaren, los gossos lladradors. Un rabadà, tan pobre que dorm a la serena, se lleva la samarra per abrigar sa esquena; donant-li pa i llet dolça, li diu: –Menjau, beveu. – Quan obre a punta d’alba son hoste les parpelles, diu al pastor: –Tes cabres aclama i tes ovelles, i fuig darrere meu.– |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
Una vista des de la distància des del llac del Besiberri. Clixé de N. Cuyàs.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
La Cresta d'Alba, entre el tuc de Molières i el Feixà, vista des del llac.
|
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona.
La venjança divina converteix en rocs pastors i ovelles:
mira la serra, l’altra ramada no hi veu péixer: penyals són les ovelles, penyals los blancs anyells, lo cabridet anyívol, lo boc, lo gos d’atura, i llurs pastors, que encara ne tenen la figura, penyals eren com ells. Des de llavors, a vista de l’espectacle horrible, girant lo cap se senya lo passatger sensible, lo quadro a l’ensenyar-li de lluny algun bover; la flor deixa aquells marges, l’aucell fuig d’aquell aire, com en les migdiades d’estiu fuig lo dallaire de l’ombra del noguer. |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
El rocam peculiar del Portilló de Dalt, dit dels fantasmes.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
A la cara O de l'Aneto, l'altra seua gelera, la de Corones, amb els llacs glacials a la base.
|
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona.
L'avís als pastors i excursionistes d'ara de les traïdories de les geleres:
com les visions i històries, aquí les flors són tristes, est hort de roses blanques cobreix un gran fossar, dessota cada llosa de marbre un clot se bada, la neu és lo sudari amb què traïdora fada vos vol amortallar. A voltes dins ses coves de vidre sona i canta; lo viatger ou música suau sota sa planta; ai d’ell, si no fa al càntic de la sirena el sord! Lo pont de neu se trenca que amaga la gelera i és la clivella on veure-la somia una rodera del carro de la mort. |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
Uns excursionistes guaiten en una immensa gelera de l'Aneto.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
Una altra esquerda en la gelera.
|
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona.
Els paranys horribles de l'alta muntanya maleïda, i la protecció de l'«àngel de la pàtria» pirinenca, de tota la serralada:
mirau sa cara, sense voler dormir en sos braços; paranys amaga horribles amb plecs del seu vestit. De Neto, déu celtíber, és filla la deesa; però fugiu; sa nua bellesa és la bellesa de l’àngel maleït. Mes, com sobre sepulcre desert herba florida, més alt que el dels abismes un àngel bell vos crida: és l’àngel de la pàtria, que guarda els Pirineus; amb ses immenses ales cobreix la cordillera, amb l’una el promontori tocant de cap d’Higuera i amb l’altra el cap de Creus. |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
L'excursionista coronant el Pic del Mig i la Maladeta al darrere. Clixé de P. Figueras.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
Detall del caminaire de fa cent anys dalt del cim.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
L'herculi rocam de la Cresta de la Maladeta.
|
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
El difícil part del Pirineu per part de la terra:Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona. infantant en ses joves anyades eixa serra! Que jorns de pernabatre, que nits de gemegar, per traure a la llum pura del sol eixes muntanyes, del centre de sos cràters, del fons de ses entranyes, com ones de la mar! Un jorn, amb terratrèmol s’esbadellà sa escorça, resclosa d’on al rompre’s brollà amb tota sa força un riu d’aigües bullentes d’escumes de granit, que al bes gelat dels aires se fixa en la tempesta, i el mar llançà, per fer-lo més alt, damunt sa testa sos peixos i son llit. |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
L'ivonet de Barrancs al fons de la vall.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
Des de la torreta de pedra del cim de Mulleres, els excursionistes contemplen les Maleïdes.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
El personatge assegut al peu de la torreta, sembla un pastor o guia local, mentre que l'altre podria ésser el mateix fotògraf o algun seu acompanyant. Notem la manca de dones en aquelles èpoques en les sortides d'alta muntanya: no era activitat per a senyoretes burgesetes casadores.
|
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona.
Descripció de la formació centenària de la serralada pirinenca, amorosida per ocells, molsa, falgueres i flors:
Passaren anys, passaren centúries de centúries abans que s’abrigassen de terra i de boscúries aqueixes ossamentes dels primitius gegants, abans que tingués molsa la penya, flors les prades, abans que les arbredes tinguessen aucellades, les aucellades cants. Pel gel i rius oberta, prengué la cordillera agegantada forma de fulla de falguera; com solc sota l’arada quan cada vall s’obrí, quan a l’amor i vida la plana fou desclosa, Déu coronà la cima més alta i grandiosa d’eix guaita gegantí. |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
El nom de Les Maleïdes en plural designa tot el massís, ací esguardades des de Feranui, entre Vilaller i la Vall de Boí.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
L'Aneto des dels Aigualluts.
|
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
La noble testa d'Aneto, capçal de les terres peninsulars:Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona. I Espanya, que tenia ja un mar en cada espona, sols per bressar-la i fer-li murmuri al llit de l’ona, que per barrons té els Picos d’Europa i lo Puigmal, per cobrecel sens núvol lo cel d’Andalusia, per fer-li de custodi, tingué des d’aquell dia un àngel al capçal. Mirau-lo allí entre els arbres alçar la noble testa: apar una boirada sa vagarosa vesta; de blanques se confonen ses ales amb les neus, de gel és sa cuirassa, de llum sa cabellera que amb la del sol barreja, mentre bramant com fera lo torb juga a sos peus. |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
El característic Pic d'Alba.
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
L'antiga ermita de la Mare de Déu de les Neus dins la roca.
|
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
El Pirineu i les Maleïdes com a nexe d'unió i no pas de disputes entre els pobles d'ambdues bandes, que per a la mentalitat verdagueriana i de la Renaixença conservadora d'aquells anys es resumia als Estats i encara no a les essències:Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona. que veuen des d’Ibèria, que obiren des de França, semblant a la capçada d’un pi descomunal; quan la maneja, fent-la llampeguejar en guerra, quan bat ponts i muralles, volant de serra en serra, s’hi aixeca el temporal. Mes ara, desarmant-los, d’amor amb llaços dobles lligant va cada dia més fort eixos dos pobles: los que veïns són ara, demà seran germans; i, com una cortina fent córrer eixa muntanya, la gloriosa França, l’heroica i pia Espanya se donaran les mans. |
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
Placa de bronze de fa cent anys emplaçada al cim d'Aneto en honor de Mn. Cinto.
|
 |
1886-1917. La Maleïda, dins Cant IV de Canigó, de Jacint Verdaguer,
Lluís Gili, editor, 1917, Barcelona.
«La venda d'aquest homenatge s'és oberta a la Renclusa, dia inaugural del refugi, 1917».
|
 |
1917. La Maleïda, Lluís Gili editor, Barcelona.
Les Maleïdes en tota sa esplendor.
|
