[864] Figues seques de Fraga

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
Les inigualables figues de Fraga, ja collides i esteses al sol en canyissos a l'era. Després passaran a mans de les encaixonadores, que les deixaran a punt de comerç.

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
La padrina dirigint les operacions, mentre els xicots i xicotes esbarrien les figues damunt els canyissos. Les del canyís del padrí semblen ja del tot assecades.

Joana Raspall té ara 93 anys [Traduït de La Voz del Bajo Cinca, 19 d’abril de 2007; la poetessa traspassà al 2013 amb cent anys]. Viu a Sant Feliu del Llobregat (Barcelona). Una senyora amable, gentil, que (encara que amb certes reticències a desprendre's d'unes memòries que ha guardat tants anys) ens permet fer còpies d'unes quartilles mecanografiades en què conta els seus records infantils a la Fraga dels primers anys del segle XX.

Era filla de Bonaventura Raspall Pahisa i de Joana Juanola Devavry, i els seus avis materns eren Pau Juanola Capdepadrós i Agustina Devavry Mignó. És a dir, una part genealògica és d'origen francès. Per això, quan va arribar a Fraga, a la família Juanola-Raspall se'ls va conèixer també com els francesos. Llavors la senyora Joana Raspall era molt nena i va viure intensament la tasca comercial de la seva família com a comerciants de figues. 

Emprenedors en el comerç de productes agrícoles, es van interessar per les figues seques de Fraga, de la mateixa manera que per molts productes de diversos llocs d'Aragó i Catalunya. En arribar a Fraga, llogaren el desaparegut hostal de Camilo (després farinera Arnau), situat al costat de l'actual plaça de Sant Salvador. A continuació contractaren multitud de persones per a una tasca que durava, cada any, uns 45 dies, és a dir, el mes de novembre i primera quinzena de desembre. A aquesta família se li ha d'atribuir bona part de l'esplèndida imatge de les figues de Fraga en aquells anys. El senyor Bonaventura Raspall va idear el caixó de fusta de deu quilos (una arrova) de figues. Per a les caixes petites de cartró ideà un paper de puntes que oferia un esplèndid toc de qualitat al producte.

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
Detall del davantal i de l'ampla pamela de palla. A la mà, una aumosta (almosta) les preuades figues fragatines. Al canyís de la vora, les pinyes de panís també al sol.

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
Una panistra plena de figues ja seques, que devia pesar cap als deu quilos.

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
Detall de les figues seques a les mans de la treballadora. El cotxe que s'aprecia al darrere podria ben bé ser el del fotògraf.

L'empresa fragatina estava registrada a nom del senyor Pau Juanola, sogre del senyor Raspall: Figues de Fraga. Pau Juanola. Ens ho explica la mateixa senyora Joana Raspall en ses memòries: Per a les figues, féu construir uns caixons especials que s'ajustaven a una cabuda de deu quilos, i era estricte en la classificació de qualitats, segons que les figues fossin mes o menys blanques i més o menys grosses; encara que la capa superior fos més polida a efectes visuals, volia també que les capes inferiors fossin de la mateixa qualitat i bona presentació. Tant els caixons de fusta com les capsetes de cartró eren guarnits amb paper perforat imitant les puntes al coixí, tal com el tenien a les pastisseries. 

L'extraordinària presentació i bellesa dels productes, mostrats per la família Raspall en l'Exposició d'Alimentació i Higiene de París, els va valer la medalla d'aquesta exposició al 1907. En parlar de la tasca d'embalatge ens refereix la feina que feien a la primera planta de l'Hostal de Camilo, i ens descriu el lloc de la següent manera: Allà hi teníem cambres grans, de sala i alcova que es podien separar amb blanques cortines de cotó. La roba dels llits, fora de les flassades, era de l'hostal; eren uns llençols entercs i netíssims que feien olor de sabó casolà, que havien Estat rentats al riu i assecats estesos a l'herba. Aquesta sala és la que emprava l'hostal com a menjador. I es deia que la reina Maria Cristina havia descansat en aquest hostal i havia sortit al balcó per saludar els fragatins congregats a la plaça esperant de veure-la.

El nombre d’encaixonadores ocupades a l'hostal de Camilo era espectacular: havien arribat a treballar-hi cent vint encaixonadores. La senyora Joana Raspall, filla d'un dels empresaris més importants de figues que va tenir Fraga a inicis del segle XX, ens ha facilitat dades impagables sobre una de les activitats que va fer famosa Fraga des de l'Hostal de Camilo. Aquest hostal era llavors als afores. Tenia una planta baixa, un primer pis, unes golfes i un corral. Les figues eren guardades a munts als angles de la sala i recollides a palades. Cada dia n'arribaven carros plens i des del pati de l'hostal pujaven els grans coves, banastos, mitjançant una corriola de volant fins al primer pis o la golfa. 

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
Sota aquests esplèndids barrets de palla per protegir-se del sol fragatí, les xicotes trien les figues seques per omplir la panistra.

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
Recollint les figues més seques de damunt del canyís per posar-les a la panistra. Després les portarien a envasar a les mans de les famoses encaixonadores fragatines.

L'agradable estil literari de la senyora Joana Raspall no deixa de banda la presència de les encaixonadores, que llavors vestien a la manera tradicional. Estaven totes encara vestides i pentinades a l'ús antic: faldilles amples, dues o tres enagües, davantal, gipó i mocador a les espatlles, Mitges blanques i sabates negres repuntejades amb dibuixos blancs. Però el vestit fragatí es transformava en dies festius: Quan anaven endiumenjades, jo les vaig veure el dia de Tots Sants, variava la qualitat de la roba, sobretot del mocador, que esdevenia "mantó de Manila", i les arracades que, del botó inicial s'allargaven en dos o tres pisos de penjolls amb pedreria. Tot allò, per a mi, era una gran espectacle que mai no he oblidat. 

La descripció del pentinat fragatí no podia faltar en les memòries de la senyora Raspall: Duien un monyo pla, oblong, fet de trena, les més joves; però les velles duien una complicada trena ampla, de deu o dotze brins, engomada, que formava dues bagues, una sobre el cap, la més ampla, i l'altra cap endarrere, sobre el clatell, com una picaporta. 

Aquestes dones, encara vestides a la manera centenària, tenien una gran habilitat per preparar les caixes de figues que s'havien de traslladar a Barcelona, ​​Saragossa i a França. Les figues pujaven al primer pis o a les golfes i quedaven arraconades en grans muntanyes a les cantonades des d'on s’agafaven amb pales. D'aquí es traslladaven a la taula de les encaixonadores, instal·lades majoritàriament en aquella primera planta. Un altre grup a les golfes. La descripció del primer pis té un gust de regust d'abans, d'allò que no tornarà: A la sala més espaiosa de les cambres hi muntàvem la cuina econòmica de carbó, sobre potes, amb xemeneia que sortia a través d’un vidre tret de la finestra i substituït per un plafó de fusta foradat. L'aigüera consistia en dos grans gibrells damunt d'una taula de cavallets, i al costat hi havia unes gerres enormes, les "tenalles", que les dones omplien a cop de càntirs de l'aigua que anaven a poar al riu, quan passava clar, al rec del costat i de la carretera. Trèiem l'aigua de les gerres amb una mesura de mànec llarg, i l 'avi posava sempre unes quantes pedres gravoses i ben netes al fons perquè es fes pòsit a sota i no el remoguéssim al treure l'aigua; a més, hi tirava una gotellada de lleixiu per fer-la innòcua. De tota manera, als homes s'estimaven més beure vi!

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
L'àmplia era on s'ajeien els canyissos, elevats un pam de terra perquè hi circulés l'aire. Semblantment a aquesta nena, la petita Joana Raspall devia recórrer les eres i els espais on els treballadors elaboraven la matèria primera i el producte final.

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
Detall de la padrina, amb un típic monyo, mantó, faldeta i davantal. Mans a la cintura, ben plantada damunt d'un canyís.

La mare de l'autora d'aquestes memòries, Joana Juanola Devavry, era la comptable. El seu despatx i habitació estava instal·lat al primer pis de l'Hostal de Camilo darrere d'unes cortines que aïllaven aquesta habitació. El cervell comercial era el senyor Bonaventura Raspall Pahisa, pare de l'escriptora d'aquestes memòries. Per cert, en parlar del seu avi, el senyor Pau Juanola Capdepadrós, ens refereix que era el responsable de la neteja i de tenir l'aigua, el carbur, i les eines a punt. Les cendres eren llançades al corral pel forat de la comuna. O sigui, que les necessitats de tot aquell elenc de persones, de vegades més de cent, havien de passar per aquells forats oberts directament al corral: ...la comuna consistia en un lloc tancat al final d'un passadís, amb un seient de dos forats grans i un més petit (és veu que era cosa natural fer les necessitats en comú), seient que quedava penjat a l'aire lliure, amb una petita empara de tres o quatre pams a la part del darrera, que prolongava la paret que el sostenia". El senyor Bonaventura Raspall en deia, d’aquella part de la casa, la "butaca de les pulmonies.

A l'entorn de l'Hostal de Camilo s’hi vivia una gran agitació. A les tardes hi arribaven els ramats d'ovelles que tancaven al corral. Els estables disposaven d'abundants cavalleria. Al costat hi havia un molí d'oli. A curta distància l'escorxador d'ovelles i porcs. Al davant de l'Hostal de Camilo, a l'altre costat de la carretera, l'horta de la So Maria, tancada de tàpia. Altres hortes entorn, especialment amb abundants figueres, amb flors d'hivern als vorals dels camins. El seu record de l'horta de la So Maria és realment encantador: Quina meravella, la barraca de la So Maria! Recollides en senalles hi havia avellanes i ametlles; pomes, peres i codonys hi eren estesos en canyissos, iguals que els que servien per assecar les figues al sol: a les parets escrostonades penjaven, com garlandes, enfilalls de cebes i alls, tomàquets i panotxes de blat de moro; amuntegats a terra, maduraven els melons i les carbasses voluminoses i bonyegudes; tot allò feia una olor viva i madura, dolça i penetrant que no oblidaré mai. La So Maria tenia una mica més amagades les serves i els caquis...

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
Potser emparrat dalt de la paret de tàpia que tancava l'era, el fotògraf va aconseguir aquestes precioses vistes aèries dels canyissos estesos a l'era. S'hi aprecia la gent treballant, els pesos que es posaven damunt dels canyisos perquè no se'ls endugués el vent, les escales per pujar a collir les figues, les falques sota les branques carregades de les velles figueres perquè no es trenquessin... i els covis (coves) de vímet on es posaven les figues collides al tros. Atenció al detall del noi descalç.

Un d'aquells anys va arribar a Fraga un batalló militar de maniobres dirigit personalment pel Capità General de Saragossa. En arribar a l'hostal i assabentar-se que hi havia les encaixonadores, va voler conèixer aquell lloc i l'empresari. El Sr. Raspall havia aconseguit que les figues de Fraga arribessin també a Saragossa amb el nom de la Pilarica, nom que tenia la seva marca abans d'adoptar la coneguda marca de Fraga. Una de les tradicions que van mantenir sempre aquelles encaixonadores era la de cantar mentre treballaven. De vegades, van arribar a entonar un gran guirigall quan es creuaven les cançons de taules diferents. 

Com a empresari de figues, el senyor Bonaventura Raspall va haver de reunir-se en alguna ocasió amb els altres empresaris del mateix negoci. Tot això amb el patrocini de l'alcaldia, en comprovar que tal activitat era un clar futur econòmic per a la ciutat. En una d'aquestes trobades, que s'havia de celebrar a l'antic Ajuntament del carrer de la Presó, es va trobar amb l'alcalde enfurismat contra ell, perquè arribava tard. La causa del retard, explicat per la senyora Joana Raspall, la seva filla, té un veritable sabor literari: Rondinant, el meu pare, per haver-se de canviar de roba enmig del treball, ja que la mare no podia consentir que anés a la reunió amb roba de diari, va marxar carretera avall cap al pont i costa amunt pels carrers empedrats de còdols, cap a l'Ajuntament. Les cases de la part vella de Fraga eren de parets de tàpia, amb portes baixes i petites finestres, i estaven encastades les unes amb les altres, com escalonades, sense cap sortida pel carrer del darrera. (...) En passar per un d'aquells carrers costeruts, algú va tindre la inoportuna pensada de llençar per la finestra el contingut d'un gibrell ple d'orins. Devia ser la manera habitual de fer-ho. Però aquell dia no anar a parar al carrer, sinó al vestit del meu pare... 

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
Descalça, vestida amb senzillesa, sempre amb davantal, i el covi al cap. Així portaven les figues recent collides a estendre-les al sol de l'era.

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
Una altra xica, també descalça i covi al cap, aquest cop amb mantó .

Els records infantils de la senyora Joana Raspall són extraordinaris: les seves visites a la golfes de l'hostal on podia apreciar les coses més variades, com les típiques fruites d'hivern com tomàquets penjats, o abundants arrels de regalèssia; la pesca al riu Cinca amb el seu avi; els jocs típics infantils amb dues nenes de l'hostal; els cants dels carreters en passar davant del hostal; les dones portadores de tres càntirs d'aigua, sempre un al cap. Les llargues files d'ases carregats amb les sàrries; els múltiples olors: de pa bru, de castanyes torrades, orellanes cuites amb prunes, les magranes madures amb sucre, les botifarres de ceba o d'arròs, els codonys al caliu ...

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
Detalls de les figues posades a l'assecador. Mentre les unes s'hi posen, les altres són recollides ja seques.

 [320] Fraga, segle XVIII