[786] Cap a l'Aneto per la vall de Corones (i)

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
El rei del Pirineu ens convida a contemplar-lo en tota la seua majestuositat sota la llum del capvespre, amb la gelera del Circ de Corones als peus. Els quinze membres del GEST belianenc que l'endemà li farem companyia, l'esguardem embadalits.
La muntanya rep el nom del poble més proper, a la conca de la Noguera Ribagorçana, amb una etimologia que remet al llatí ASINETUM, paratge on hi ha recria d'ases, nom de formació similar als topònims pallaresos Ainet de Besan, Aineto o Ainet de Cardós (Coromines).

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
La nostra modesta expedició comença a Benasc, on l'Ángel, el conductor de taxis més il·lustrat de la rodonada, ens pujarà (i baixarà) fins al refugi de pescadors de Vall Hiverna (1950 m), també dit Pont de Corones. Durant els trajectes ens explica velles històries de la muntanya mentre tomba sallent per les corbes dels esbalços aixecats pel potent riu de la vall, que baixa tot rabent alimentat per les altes aigües de neu dels estanys de Vallhiverna, de Llosars i de Corones.

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Comencem la remuntada de la Vall de Corones fins al tercer estany, on acamparem a la mateixa falda de l'Aneto, tocant les neus de Corones. Els nostres expedicionaris són un 40% marits-mullers, un 60% pares-fills. A la propera, caldrà millorar la quota femenina. A l'altra banda, a la nostra esquena la preciosa i verdíssima Vall de Llosars i el Castanesa.

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Vall de Corones:

Vall de la Ribagorça, afluent per l’esquerra a la capçalera de l’Éssera. Aigua amunt de l’Éssera resta separada de la vall de Cregüenya per les crestes d’Estatats i d’Aragüells, que voregen els 3000 m alt, prolongades per la Maladeta i la cresta de les Tempestats; aigua avall, la separa de la vall de Penyascaró la muntanya de la Roda, el pic obac de Vall Hiverna(2511 m alt) i l’Estiba Freda (2680 m), mentre que la serra Negra (2757 m), els pics de Vall Hiverna (Oest, 3062 m alt; Est, 3067) i la collada de Vall Hiverna (2730 m) comuniquen la vall de Benasc, drenada per l’Éssera, i la de Barravés. La vall és enfondida pel riu de Vall Hiverna, que neix a uns 2700 m (conca de recepció dels estanys de Vallhiverna) i aflueix a l’Éssera en havent davallat prop de 1400 m en 10 o 12 km de trajecte, ben alimentat per les aigües de fosa que rep per la dreta (valls de Llosars i de Corones). Hi ha boscos comunals d’avets i pins negres fins a 2100 m d'alt (GREC).

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Després de deixar el bosc, comencem a trobar rocs i blocs de pedra. A cada passa es fa evident la força geològica de les valls glacials, com aquesta de Corones, formades per les antigues morrenes de les llengües de neu que les van excavar i enfondir amb la seua força tel·lúrica. Els blocs resten de testimoni del seu pas.

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Gràcies a un altre caminaire blocaire, aprofito aquest mapa: arribem al primer estany, que sol ser lloc d'acampada, però nosaltres hem preferit fer nit més amunt, a l'Estany gran o mitjà de Corones (2750 m), perquè així l'endemà se'ns faci més curt el tram cap al cim.

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
L'esclat de la flora pirinenca a ple juliol.

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
La ruta d'ascens és molt ben marcada per senyals i punts rojos abundants i visibles durant tot el trajecte. Sota el pes de les motxilles, és reconfortant de poder-les guipar a primer cop d'ull per no fer camí endebades.  Circ de Corones:

Vall del massís de la Maladeta, dins el terme de Benasc (Ribagorça), la capçalera de la qual és constituïda per les seves crestes del Mig (límit amb la vall de Barrancs) i de Cregüenya (límit amb la vall de Cregüenya).  

Formen la primera cresta el pic d’Aneto, el Coll de Corones (3173 m alt) —vora el qual hi ha el petit estany glaçat de Corones—, el pic de Corones (3310 m alt) —que Henry Russell ascendí per primera vegada al 1864—, el coll del Mig, la punta d’Astorg i el pic Maleït, i la segona, el pic Maleït i el pic d’Aragüells. Adossada a aquesta línia de crestes s’estén la galera de Corones, sota la qual hi ha els estanys de Corones (l'estany gran de Corones és a 2750 m d'alt), l’emissari dels quals, el barranc de Corones, després de passar per l’estany d’Aragüells, aflueix al riu de Vallhiverna, per la dreta.

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Comença a esclatar el neret,  també dit naret, gavec, gavet, gafet, barset o abarset, boixerica, talabard (Rhododendron ferrugineum), conegut als Alps com das Alpenrose, la rosa dels Alps, que ens acompanyarà fins gairebé als 2500m, quan ja només els rocs senyoregen la capçalera de la vall. Aviat, a mig juliol, sobretot a redós dels boscos de pi negre, el rododèndron florirà del tot i omplirà la muntanya, de son perfecte rosat.

2014. L'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.
A punt d'arribar a l'estany, albirem per primer cop el circ de Corones i ja fitem gairebé de cua d'ull (a la dreta) el pic dels nostres desitjos confessos. Per acostumar-nos a sa presència majestàtica, envoltat d'una cort de servents de 3000 m per tots costats, caminem en silenci, per no destorbar-los. O potser és ja el cansament dels 800 de desnivell amb els 10 (o una mica més) quilos a l'esquena? Cliqueu per fer la foto més gran.

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Aviat el sol se n'anirà a dormir, i amb aquest juliol frescal d'enguany no s'hi val a badar: plantar la tenda i cuinar el sopar, que la temperatura baixa ben de pressa. Un caldet ben escalfadet i llangonissa amb samfaina, o pit de pollastre amb albergínia arrebossada, o un bon plat de pasta, entre els menús de la nostra colla. Una estona per compartir les ametlles garrapinyades del Safraner, i cap a la tenda falta gent! Aquest cop no hi ha ampolleta d'aquella aigua de Carabanya (ehem) que sempre ens porta: va patir un desgraciat accident en pujar al taxi... així s'hagués trencat el pot dels cigrons, ospa!

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
La lluna plena no deixa que es faci fosc, i dins la tenda gairebé no cal ni la llanterna. Gràcies a les peremptòries necessitats nocturnes dels humans, podem contemplar la glacera de nit, amb la llum de la lluna blanca reflectida en la neu i l'alta boira blanques, sota la calma del fred transparent que cau: un espectacle estàtic i inveterat, que per si sol justifica la caminada. Sublim: que desperta una emoció pregona per la seva altíssima bellesa, immensa grandesa, per quelcom que ultrapassa la comprensió humana i, en aquest cas, ens remet a les forces tectòniques dels orígens, més enllà dels temps dels déus. 

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Arriba la matinada, i amb ella el gran dia. Comencem l'ascensió pel circ i glacera de Corones, direcció al coll. Ens diu el Jaume que quan vingué amb 18 anys, la gelera era molt més gran. Doncs déu n'hi do, com n'és de llarga i dreta avui! Ens cal calçar-nos els grampons i atendre uns ràpids consells per pujar amb pas ferm. 

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Uns 650 m. de desnivell ens acostaran al cim, però són tots molt drets i plens de neu. Algunes rampes són verticals de veritat. Cal fer la ziga-zaga, tòrcer els turmells, clavar bé el piolet pel costat del pendent, aferrar-se bé a la neu gelada, avançar pas a passet.

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
El sol ja escalfa el nostre campament, a baix al llac. Acabada la neu gelada, cal grimpar amb els grampons rocs amunt. Per fi, arribats al Coll de Corones (3173 m), obtenim les primeres recompenses de la jornada: la vista a la vall per on hem pujat, la de les congestes gelades de Corones... i l'hora d'esmorzar! Una alegria continguda ens envaeix mentre endrapem delerosos. Més que no pas gana (que potser també), més aviat tenim ganes. Ganes de tirar amunt.

2014. L'Aneto per Corones, Vall de Benasc, la Ribagorça.
El Jaume, la Montse, el Gaspar han guiat l'expedició per l'última rampa de la glacera i per la grimpada del coll. Sens dubte, els del GEST belianenc ja hem fet un bon pas, el dia acompanya, les forces encara no ens abandonen, i els ànims s'engreixen. Per a uns quants, una petita victòria... mai no havíem estat tan amunt. Però resten 231 metres, els darrers dos-cents metres més alts de les Maleïdes i del Pirineu...

Escriu Coromines a l'Onomasticon que les Maleïdes és el nom literari que els escriptors del segle XIX donaren al massís de la Maladeta, el massís dels Pirineus axials que separa les valls de Benasc, Barravés i Castanesa, i que s'uneix a la línia divisòria de la Vall d'Aran pel port de la Picada. Maleïdes és una adaptació del nom de les Maleïtes, que és la forma popular del nom d'aquelles muntanyes, que Coromines trobà viu tot al llarg de la Ribagorça, l'Éssera, l'Isàvena, la Vall de Boí i el Pallars Sobirà. Maladeta és el nom que rep el massís popularment a la Vall de Benasc, la Vall d'Aran i valls veïnes de llengua gascona. El nom ve del llatí MALEDICTA, participi del verb maleir.  Així doncs, el topònim reflecteix com en l'imaginari popular, des dels segles més remots, la muntanya més alta del Pirineu i tot son massís no tenien gaire bona fama, sinó que més aviat eren territori maleït per als humans, propietat del roc, del gel, del vent i del cel. 

 [780] Le Néthou, 20 de juliol de 1842

[787] Del coll de Corones al cim de l'Aneto (ii)

[785] Los tractors de mun padrí

El meu padrí es diu Isidre. Sempre m’explica que aquest nom és el d’un sant que era pagès i que, temps era temps, va deixar els bous al tros per anar a missa. El Senyor, veient en aquest home una gran força de la fe cristiana, el va premiar amb l’ajut dels àngels, que van baixar a menar el parell d’animals i fer la feina, mentre el sant camperol era a església.

El meu padrí va començar fent de pagès cap als 11 o 12 anys. Ben jovenet, perquè així era de costum en els anys 40 del segle passat, i perquè s’havia quedat orfe de pare per mor dels franquistes. Llavors encara cultivava la poca terra de propietat familiar amb animals. Amb un animal, per ser més exactes: una matxo. En aquell temps, els jovenots començaven a sentir parlar als grans amb meravella d’unes màquines que feien la feina del camp, una mena de mules mecàniques. Eren els primers tractors que arribaven a la Catalunya del període de la postguerra, cap als voltants dels anys 43 i 44. Eren tractors antiquats ja als seus països i que arribaven aquí de segona mà, expressió que vol dir que ja eren usats i, com diu el meu padrí, material més aviat de ferralla. Eren tractors amb rodes de ferro, igual que les tenien els antics carros.

Havien de col·locar uns cèrcols a les rodes quan havien de circular per carretera, cosa que al poble no passava mai. De camins, no n’hi havia cap d’enquitranat com els d’ara. Tots eren camins de carro, estrets i plens de tolls, amb les espones (marges) plenes d’herbassar. Tots excepte les carrerades, com per exemple la de Grealó, que eren els camins rals de la transhumància del bestiar.  Els primers tractors amb unes mínimes condicions arriben cap als anys 50.

Són tractors de potència mitjana, al voltant de 30 a 50 cavalls. Una característica important i impensable avui en dia per als joves agricultors és que tots els estris o eines de treball que feien servir s’havien d’aixecar a plom, de manera manual, ja que no tenien braços hidràulics per moure els elements que s’hi havien d’enganxar. Alguns ja disposaven de motors dièsel, però n’hi havia també de gasolina. Normalment procedien dels Estats Units, França i Anglaterra, que eren països molt més desenvolupats, tot i que en ocasions també n’arribaven d’Alemanya i d’Itàlia.

Cap a mitjans dels seixanta van arribar els motocultors, que es caracteritzaven perquè tenien dues rodes i es conduïen des de terra. Això va fer possible la mecanització a moltes petites famílies camperoles que no podien fer front als preus de la maquinària. Segons el meu padrí, abans la gent de pagès no solia comprar mai res si no tenia abans els quartos fets. Només a poc a poc, alguna família anava comprant a crèdit amb el que se’n deia pagar amb lletres, que eren els rebuts que cada mes et passava a cobrar per casa el representant d’un banc al poble. Diu el meu padrí que es remenaven quantitats molt notables de diners en metàl·lic. Però el que lluïa més de tot era pagar-ho tot i en efectiu al moment. Alguns renoms de les cases dels pobles en són testimoni, com ara Cal Trinco-Trinco.

2007. Tractors a les rotondes. 
Un tractor antic, Bulldog, decora l'entrada a l'esplanada posterior dels Camps Elisis, on hi sol haver l'exposició de maquinària durant la Fira de Sant Miquel.

2007. Tractors a les rotondes. 
Lanz Bulldog amb rodes de ferro, encara sense pneumàtics, usats en l'època de sembra de l'arròs a l'horta de Lleida, cap als anys 1950.

2007. Tractors a les rotondes. 
Detall de l'elegància simple d'aquells primers tractors de l'horta lleidatana.

Els primers tractors tenien un preu elevat en relació a la situació econòmica de les famílies pageses. També eren massa cars en comparació amb el preu dels animals, que era el que fins llavors s’havia fet servir per a les feines agrícoles. La situació econòmica del país era bastant delicada. Això va fer que durant molts anys hi hagués pagesos que compressin a mitges les eines auxiliars del tractor que també van tindre d’anar comprant amb el temps, com ara reus, subsoladors o dragues (que servien per llaurar i remenar la terra damunt davall per airejar-la), segadores (per tallar l’herba), atomisadores (per ensofatar o sulfatar els arbres), curres (rodets amples per aplanar la terra), o empacadores (per fer paques de palla dels rastolls). En canvi, les primeres carretes o remolcs solien ser els carros dels animals en els quals el ferrer del poble canviava les guies per lligar el matxo o la mula per un enganxe. Més endavant arribarien els toros o elevadors hidràulics per als palets o palots de fruita, i més recentment les màquines d’esporgar (amb força pneumàtica), les màquines de collir, les recollidores de rama després d’esporgar, i un llarg etcètera. Amb l’arribada de la mecanització els pagesos han hagut d’invertir cada anyada una part dels guanys per comprar les noves eines que anaven sortint. També a les cooperatives que a poc a poc es van constituir als pobles, una de les divisions més importants era la de maquinària per a ús dels socis pagesos: sobretot les menys usuals com les fresadores (per trinxar les restes de branques), les transportadores (per transportar terra a l’aplanar els trossos per regadiu o fer la jova, que era el sistema comunitari d’arreglar els clots dels camins entre tots els pagesos del poble), o les abonadores (adobadores automàtiques per escampar adob granulat).

Els tractors normalment es compraven en concessionaris que les mateixes marques tenien a Lleida, amb uns representants que passaven per les cases a fer els tractes i, si calia, alguna demostració. Pel coneixement de les màquines s’havia d’anar a fires específiques, com la de Sant Miquel a Lleida (que sempre ha sigut una fira important per a la pagesia), Sant Josep a  Mollerussa o la que hi havia a Saragossa. També se solia anar a casa dels veïns del carrer quan els en portaven un. Aquell matí o tarda hi passava mig poble a conèixer, comparar o discutir sobre les característiques d’aquella màquina. Els padrins d’aquella època sempre deien amb burla que els hi miressin les dents o a on eren els cavalls.

La conducció dels motocultors era més fàcil pels pagesos, que s’havien d’acostumar a canviar la manera de treballar tradicional d’una manera molt ràpida. Juntament amb tractors i motocultors, van arribar també els cotxes i les motos, i va fer que tinguessin necessitat de traure’s el carnet de conduir. Llavors tots els homes se’l van començar a traure des dels joves de setze anys fins a pagesos ja més grans de quaranta. Les dones no era costum que se’l traguessin fins molts anys després. En aquells anys cap dona no conduïa ni maquinària agrícola ni motos ni automòbils.

Juntament amb els motocultors van arribar els primers tractorets articulats, els quals eren motocultors però que tenien quatre rodes i anaven articulats pel mig, de manera que l’eix del davant i del darrere anaven independents i giraven d’una manera molt més àgil. Tot i que tenien més baixa potència que els tractors, eren molt més maniobrables. A finals dels 60 van desapareixent els tractors amb motor de gasolina i s’imposen definitivament els motors dièsel. Per a les reparacions de les màquines, al principi es portaven als mateixos tallers que els automòbils, però a poc a poc es van anar especialitzant, i fins i tot van començar a sortir tallers que només es dedicaven ja a la maquinària agrícola.

Amb uns quinze anys el meu padrí Isidre va passar de llaurar amb la mula a treballar amb el tractor. Les antigues eines de treball van quedar absolutament obsoletes (com les polleganes de llaurar o les màquines de trillar a l’era), ja que al canviar la tracció manual per la tracció mecànica, la diferència de potència era tan alta que no valia la pena continuar fent servir els animals. Anava molt millor i era molt més descansat fer servir les noves eines. A poc a poc el seu ús es va anar estenent i, sobretot, el seu rendiment era incontestable. Amb les noves eines es va notar una gran millora en els cultius i en el maneig de la terra, de manera que això va representar per als pagesos un estalvi important de temps i esforços de treball al tros.

2007. Tractors a les rotondes. 
John Deere a la rotonda de Fondarella. Els primers models de tractor que arribaren tenien les rodes davanteres molt juntes, i això provocada algunes bolcades perilloses.

2007. Tractors a les rotondes. 
Detall del John Deere antic.

Aquí hi ha algunes de les imatges més típiques al camp lleidatà de l’últim terç del segle XX: tractors MI (McCormick Internacional), MF (Massey Ferguson), Barreiros i Ebro (de fabricació estatal), Ford, Fiat, Renault, Kubota... El meu padrí va comprar-se un Massey-Ferguson 135. Venia de fàbrica amb l’eix posterior molt ample i el van haver d’estrènyer perquè així passava més bé pels rengs d’arbres. Era de color roig llampant, però al cap de poc ja estava tot polsós i brut de fang. Segons els pesticides que s’aplicaven, hi havia temporades que groguejava o blavejava, segons si era tractament d’oli groc o bé d’oli blau.

L’arribada dels tractors va suposar que a les cases el que abans eren estables per guardar animals es convertissin en magatzems per guardar les noves eines.

La transformació, però, no va ser fàcil, ja que la maquinària demanava molt més espai per recollir-la que els antics estris de tracció animal. Aquells anys van conviure encara bocins dels antics corrals amb galliners, corralines, conilleres, etc. amb espais refets i cobertats per a guardar els tractors a cobert. En algunes cases, no hi havia prou espai per a aquesta transformació i llavors van començar a sortir els magatzems dels pobles, dits precisament coberts, sovint als darrers carrers del poble, els més nous o també a les antigues eres de ventar i trillar el cereal. En algun moment, fins semblava que hi havia una certa competició de prestigi social per veure qui feia el magatzem més gran i la moda que semblava obligada era tombar la casa antiga per fer magatzem i dos pisos a sobre, el dels pares i el de l’hereu o pubilla, o sigui, els continuadors de la nissaga agrícola.

  

L’aspecte dels trossos també va anar canviant amb l’arribada dels tractors. Els cultius de cereals, bàsicament de subsistència familiar, van donar pas a una agricultura de mercat. O sigui per vendre el que es produïa i no pas per guardar-ho i menjar-s’ho ells mateixos. Van arribar a les primeries dels 60 els primers conreus d’arbres fruiters. El seu èxit va ser absolut i en pocs anys es pot dir que als pobles de Lleida els pagesos van implantar aquest monocultiu, amb les seves llavors tres úniques manifestacions: préssecs, peres i pomes. Els vells d’aquells anys no entenien que la terra deixés de produir el que s’havien de menjar i tenien por de no poder passar l’hivern només amb els diners que la fruita començava a donar.

I a més de l’impacte visual que això va representar, una altra de les grans novetats o canvis que es van notar de seguida, va ser que al camp es comencés a sentir el soroll dels tractors. Amb els animals, servia com a distracció cantar i cridar-los per fer que les hores passessin més ràpid. Però amb rum-rum dels tractors això es va acabar a l’acte. La mecanització també va significar que la gent hagués de posar més atenció a la conducció de l’eina de treball, molt diferent a la parsimònia de les mules i a l’anar i venir del tros xino-xano. Amb els primers tractors també van arribar, malauradament, els primers accidents i les primeres morts laborals. De fet, la falta d’experiència, els camins i trossos mal arreglats feien que els accidents de conducció es disparessin. Els tractors que tenien l’eix del davant molt estret amb les dues rodes petites a tocar, no eren gaire estables i bolcaven de seguida. Al poble del meu padrí, que tot just passava de mil habitants es van produir deu morts per accident de tractor en quinze o vint anys. La introducció de les cabines va millorar la seguretat i també es va notar millora en les condicions de treball sota el sol a l’estiu o la boira i les gelades a l’hivern, ja que els pagesos sempre han de treballar a l’aire lliure.

En els primers temps es van anar mantenint els costums horaris, però progressivament els pagesos van anar adequant els horaris de treball fins que han acabat en una jornada de vuit hores. Tot i que val a dir que la jornada a pagès continua sent molt flexible i depèn de l’època de l’any. El que sí que va canviar de la nit al dia fou el costum de quedar-se a dinar al tros. Abans si la terra de conreu era lluny del poble, els pagesos s’havien de quedar a dinar allà mateix fins a la posta del sol, perquè amb la lentitud dels animals no donava temps d’anar a dinar a casa i tornar al tros en acabat. Amb les màquines, les dones pageses també van veure augmentar la feina: ara calia que preparessin el dinar a taula i al punt, perquè s’havia de dinar puntual i tornar al tros. Tot i que s’ha de dir que en alguns casos, primer es passava pel cafè a fer el carajillo, llegir el diari o veure el parte (meteorològic). O la partida de botifarra, que és el joc de cartes de la manilla, el més estès i conegut als cafès o bars dels pobles.

Ara el meu padrí Isidre ja està jubilat i només ajuda el seu fill en algunes tasques del camp al llarg de l’any. El meu oncle, que també es diu Isidre com mon padrí, em diu que en poc temps gairebé no quedaran pagesos i que l’agricultura d’ara també ha canviat un munt respecte d’aquells primers anys dels tractors. Com exemple, a la classe de primària de la meva germana Meritxell, d’uns vint alumnes només un és fill de casa de pagès. Per tant, al voltant del 5%, i això en un poble totalment rural com el meu.

Crec que les Terres de Lleida haurien de tenir un gran Museu del Tractor, a través del qual els joves puguin repassar la història i evolució dels costums i maneres de treballar la terra dels nostres avis, que es van haver d’acostumar a canvis radicals amb molt poc temps. Ara quan veig un tractor antic exposat en una rotonda de la carretera entenc més bé la seva importància en la vida i la família del meu padrí Isidre. I també en la del meu altre padrí Josep, pagès jubilat també, que sempre em recita: 

“Sant Agidro, Gidro, Gidro (Isidre),

Sant Agidro llaurador,

deixa els bous a la llaurada

i se’n va a missa major.”

Miquel Mir Puig

Abril de 2007

Acsèssit Categoria del Premi Valeri Serra Infantil i Juvenil de Cultura Popular de Bellpuig.

2007. Tractors a les rotondes. 
Detall del preciós Fordson de la rotonda de Miralcamp a Mollerussa.

2007. Tractors a les rotondes. 
Un McCormick Deering a la Masia Salat.

2007. Tractors a les rotondes. 
Un Fordson Super Major abandonat en una granja lleidatana. La primera maquinària agrícola de l'horta lleidatana és ja peça de museu. Esperem que a Lleida s'hi pugui fer un museu agrícola o fins i tot etnogràfic, que reculli com la mecanització agrària, a partir dels 50 i sobretot al llarg dels 60 i 70, va canviar la vida del pagès.

[54] Abans d'Alexis, Nitrat de Xile