[782] Arbeca 60s (del segle XX)

Anys 1960. Arbeca, les Garrigues.
Postals amb vistes generals de la vila des de la vall, on anys després s'hi farien les piscines i la pista atlètica.

Anys 1960. Arbeca, les Garrigues.
Postals acolorides de la Plaça Major i l'església de Sant Jaume per dins i per fora.

Anys 1960. Arbeca, les Garrigues.
Cine Café Catalunya arbequí. 

Anys 1960. Arbeca, les Garrigues.
Detall del carrer, amb el cotxe de línia a la cantonada. 

Anys 1960-70. Arbeca, les Garrigues.
El Cine-Café després reconvertit simplement en bar. Un canvi de nom que testimonia un canvi d'època.

Anys 1960. Arbeca, les Garrigues.
Diverses vistes en blanc i negre. 

Anys 1960-70. Arbeca, les Garrigues.
La mateixa cantonada en color i blanc i negre.

Anys 1960-70. Arbeca, les Garrigues.

Anys 1960-70. Arbeca, les Garrigues.
L'escut de la població: un ocell (bec) descansant sobre una branca d'auliver arbequí.

Anys 1960-70. Arbeca, les Garrigues.
Aplec sardanista, al llibre de Josep M. Espinàs, Festa Major, Ed. Destino, 1969, fotografia d'Eugeni Forcano.

Anys 1960-70. Arbeca, les Garrigues.
La festa del pollastre, Cal Balcells, al llibre de Josep M. Espinàs, Festa Major, Ed. Destino, 1969, fotografia d'Eugeni Forcano.

Any 1969. Arbeca, les Garrigues.
Programa de la festa major. Malgrat el castellà franquista, la quadribarrada a tota pàgina.

Anys 1980. Arbeca, les Garrigues.
La normalització dels primers programes de la festa major dels ajuntaments democràtics.

Any 1984. Arbeca, les Garrigues.
Programa de la inauguració de la pista atlètica, amb l'antic escut parlant en forma de jeroglífic: AR+bec+A, escut que es remunta al segle XIX.

[781] Arbeca començant el segle XX

[781] Arbeca començant el segle XX

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'església de Sant Jaume Major, segle XVII.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Gairebé tres mil habitants en començar el segle XX, que s'han recuperat durant la primera dècada de l'actual segle. Descripció del magne castell, avui desaparegut: «Per a fer-se càrrec de la importància que havia tingut aqueixa mansió senyorial, sols direm que hi havia 365 finestres i era defensat per quatre torrellons angulars i un de central, que seria la torre de l'homenatge...»

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Detall de la gent congregada per a la fotografia, com era costum novedós ara fa cent anys, i de la façana de l'església.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
L'encunyació de moneda, signe de la importància històrica de la vila.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Vista general de la població garriguenca a començament del segle XX.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Gravat del castell d'Arbeca, de Beaulieu, segle XVII.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
L'església posseeix «una imatge del Sant Crist molt venerada, que segons la tradició és obra d'àngels». A més d'escoles de nens i nenes oficial i també «de caràcter particular, essent totes molt concorregudes... té posades i cafès ben condicionats e il·luminada per mitjà de l'electricitat obtinguda ab força del Canal d'Urgell que rega bona part de l'extens territori de la seva jurisdicció i és aconduïda a la vila». No hi podia faltar la menció a l'olier arbequí «de mena petita igualment que lo seu fruit molt apreciat en tots los mercats». 

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (BdC).
Una gran gernació, sobretot de canallada (tots amb gorra posada), s'ha congregat a la plaça porxada per sortir al retrato.

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch.
Detall de la padrina al costat de la font, amb el típic davantal i mocador del cap. Així es vestiren les padrines fins ben entrats els anys 1970s als pobles de Ponent.

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch.
Detall de la plaça. 
Modernament, així la descriu en Vidal Vidal (Les rutes de Ponent, IV, 1990):

Si des de la placeta de davant de l'actual ajuntament, presidida per un monòlit de pedra plantat en el centre d'un breu jardinet com a homenatge a la vellesa, adreceu les vostres passes cap a l'esquerra, ben aviat fareu cap a la plaça Major, que té for­ma allargada i porxos als dos cantons. Especialment remarcable hi és la casa Turguet, tota de pedra i amb un magnífic porxo apuntat a peu pla, que va hostatjar les dependències municipals fins a la guerra.

En aquesta típica plaça Major i en els seus entorns, se celebrava antany la concorreguda fira de Santa Caterina, cada 25 de novembre. Era especialment animada i s'hi venia de tot, des de teixits fins a mules. Era tradicional —i últimament ha estat recuperat aquest costum— de preparar uns suculents esmorzars multitudinaris, a base de llonganissa a la brasa i mongetes.

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch.
Detall de la canalla amb gorra i bata.

[387] Tres-centes seixanta-cinc finestres

[780] Le Néthou, 20 de juliol de 1842

En el passat, el Mont Perdut havia estat considerat el cim més alt del Pirineu i, a més, en el massís de les Maleïdes, la confusió entre els dos cims més alts, actualment dits l’Aneto i la Maladeta, era constant. Les mesures preses per Henri Reboul Pezenas i Jacques Vidal Mirepoix al 1813 atorgaran a l’Aneto els seus drets de rei pirinenc. Aquests dos homes, que tenien l’encàrrec de fer mesuraments per tota França, li van assignar exageradament una alçada de 3481 m. i el nom de Néthou, una adaptació fonètica més o menys aproximada del nom del poble més proper a la muntanya, Aneto, a la Vall de Benasc.

Al 28 de setembre de 1817, l’alpinista alemany Friedrich von Parrot i Pierre Barreau, trepitgen després de vèncer grans dificultats el cobejat cim de la Maladeta. Aviat se’n commemorarà el bicentenari. Pocs anys després, al 1824, Barreau desapareixerà en una esquerda en intentar refer l’ascens. Era considerat el guia més bo de Luchon, i tenia 67 anys. Llavors, l’ús de la corda no era gaire habitual encara, només un pal de ferro i el nas de muntanyenc permetien de detectar els perillosos ponts de neu. Al cap de poc més de cent anys, l’any 1931, el retrocés de més d’un quilòmetre de la glacera permetrà de recuperar son cos.

Aquest fet va desencadenar una gran por a les glaceres dels Monts Maleïts entre els guies de Luchon i farà ralentir-ne la conquesta de la resta dels cims. Les Maleïdes passaren a tindre reputació d’assassines i, així, l’Aneto es mantindrà invicte durant 25 anys més.

Anys 1900-1910. Le Néthou o l'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Els Monts Maleïts i un esmorzar a la cabana de la Renclusa.

Fins al 20 de juliol de 1842, aviat en farà 175 anys. Aquell dia, un oficial rus anomenat Plató de Tchihatcheff, i un botànic gavatxo dit Albert Belhomme de Franqueville el conqueriran. S’havien trobat casualment i van decidir d’emprendre la gesta de manera conjunta.

Pierre Sanio, l’inseparable guia de Tchihatcheff, va trobar dos caçadors d'isards, coneixedors de les zones altes per les quals havien de passar, que van voler ajudar-lo en la seva aventura: Bernard Arrazau i Pierre Redonnet. Es manejaven molt bé en terreny rocós, però temien molt les glaceres. Eren més coneixedors de la part de Benasc per les caceres d’isards que hi havien fet, i aquesta ruta fou la triada per ascendir al cim. En la recerca de guies, va trobar casualment Jean Sors (Argarot) de Luchon, que era el guia d'Albert de Franqueville, el qual també volia aproximar-se a l'Aneto. Tchihatcheff els va suggerir que s'incorporessin al seu grup i Franqueville va acceptar.

Anys 1900-1910. Le Néthou o l'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.
La cresta del mig i el Coll de Corones, a 3196 m.

Pujaren pel barranc de la Renclusa fins al Forat de la Renclusa, que Tchihatcheff denomina Gouffre de Tourmon, que absorbeix les aigües de la glacera de la Maladeta, anàlogament a com ho fa el Forat d'Aigualluts amb l'aigua de desglaç de la glacera de l'Aneto. Al 18 de juliol passaren la nit en un abric natural a l’alçada de la Renclusa enmig d’una forta tempesta, llamps i trons. Els guies de Luchon eren reticents de creuar la gelera i els recomanaven un llarg tomb pel vessant sud, per la vall dita llavors de Malibierna (Vallibierna o Vall Hiberna) i pel circ glacial de Corones cap a son coll, que els francesos anomenaven Col Coroné. Tota la ruta és curulla de grans blocs rocosos esbarriats. Escriu Franqueville: és impossible imaginar-se un paisatge més trist i més desolat que l'aspecte que ofereixen aquests fragments de muntanya. Cap rastre de vegetació per reposar la vista cansada de tants horrors. Líquens d'un blanc grisenc o d'un color groc de sofre creixen només sobre aquestes roques àrides. 

Arriben a la vall de Maliberna i retroben una mica de flora pirinenca. I el circ als peus de l'Aneto: La vall de Maliberna s'acaba en forma de circ. És una disposició comuna a un gran nombre de valls dels Pirineus en la seva capçalera. Les muntanyes que formen el recinte d'aquest circ gairebé ofereixen parets per tot arreu. S’hi disposen a passar la segona nit.

Anys 1900-1910. Le Néthou o l'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Vistes en blanc i negre, o acolorides del Massís Maleït.

Aquesta és la descripció d'aquella nit del militar rus al peu de l'Aneto per Corones: en una cabana simple de pastor, excavada a terra, amb una teulada feta de branques de pins, recobertes amb torbes de gespa. Algunes pedres planes formen la llar de foc. L'entrada de la cabana és tan baixa que ens hi deixem lliscar... L'interior és tan poc elevat que cal estar-s’hi assegut, tan estret, que no podem estendre'ns sobre el jaç de fullatge de pi. Encès el foc, el fum ens sufoca; el deixem apagar, tot i el punxent fred de les nits d'aquests alts... Per completar els atractius d'aquesta estança, servia d'asil a dos o tres porcs semisalvatges, que l’havien triat per domicili. Moltes vegades es van presentar per reintegrar-s’hi, o protestar almenys amb grunyits contra la nostra presa de possessió, que veien probablement una usurpació. Amb una mica de pena, però vam fer prevaler el dret, si no del primer ocupant, almenys el de més fort. 

Anys 1900-1910. Le Néthou o l'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.

No podent agafar bé el son, Tchihatcheff es va despertar a les tres de la matinada i es va emocionar en veure el cel serè i estrellat. A aquella hora es posen en marxa i es dirigeixen cap a la capçalera de la vall de Corones. Després d'haver descansat una mica i haver deixat els equipatges per recollir-los a la tornada, es dirigeixen cap a la glacera, que s'estén per tot el pla inclinat entre la vall de Corones i la cresta mare de la Maladeta. Pics, roques d'una infinitat de formes sorgien per tot arreu. Només, retirat en un angle del quadre, l'Aneto era allà el rei dels Pirineus. 

Dos morrenes escampades jeien prop de la glacera meridional i aviat les van abordar. Van entrar a la glacera, la superfície estava fortament esquerdada en diversos punts. Es van posar els grampons excepte els dos caçadors i el guia de Tchihatecheff, que preferiren seguir amb les sandàlies; i, després de dues hores d'àrdua ascensió, arriben a la vora de la cresta. La neu no era gaire dura, encara que a causa de la primerenca hora i de l'absència de sol, encara no s’havia pogut estovar, sobretot a la zona superior, que formava un talús rígid i que van pujar mitjançant contínues ziga-zagues. Van recollir mostres d'insectes. La majoria estaven com entomuïts sobre la neu, on el vent probablement els havia espetegat. 

Anys 1900. Le Néthou o l'Aneto,
Vall de Benasc, la Ribagorça.
Muntanyistes de l'època en l'esforç per travessar una esquerda de la gelera, o bé descansant amb l'Aneto al fons després de fer el cim del Sauvegarde (la Tuca del Cabellut). 

Quan arriben al coll de Corones, van rebre l'impacte del fort vent que bufava per la cara nord i del qual havien estat protegits en l'ascens per la glacera meridional. Era tan fort el vent, que se’ls podia haver endut i precipitat a un petit llac, totalment desglaçat, a l'altre costat de la carena. Aquest llac semblava que rebia les aigües de desglaç de la glacera que s'aixecava, abrupta, per sobre de les vores. 

I d’allí cap al cim, enmig de la boira i vent tempestuós. El vent bufava amb fortes ratxes. Tchihatcheff va començar a tenir símptomes de mareig i defalliment. Davant les dificultats, decideixen protegir-se darrere d'un penyal. Envoltats d'una boira espessa tenen un moment d'indecisió. Envien els guies a la recerca d'una via qualsevol per arribar al cim. Mentrestant, tots dos reposen arrecerats a la roca. Gràcies a això, el mal de cor que l’havia corprès en el pas de la carena del coll de Corones, li havia gairebé desaparegut i, en el temps que van estar protegits entre les roques, observaren una planta silene acaulis, les llavors de la qual devien haver estat transportades probablement a una gran alçada per un ocell o pel vent. Descriu que aquesta planta és una de les plantes més boniques dels Alps i dels Pirineus. Les seves fulles recollides en un una gespa atapeïda, formen una mata d'un verd intens, enmig de les quals es veu sorgir per tot arreu encantadores floretes purpurines. 

Anys 1900. Le Néthou o l'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Els cims de les Maleïdes.

Retornats els guies, reemprenen la marxa. Quan en poc més d’una hora arriben a les envistes del pic, s’hauran d’enfrontar encara a un darrer desafiament. Igual que els milers de muntanyencs que des d’aleshores i fins avui han volgut tocar el cel des del cim del Pirineu: une cime aigüe, décharnée, libre de toute neige, bordée de précipices profonds des deux côtés. Un cim agullat, descarnat, lliure de neu, envoltat d’esbalços per tots dos costats. Franqueville el batejarà, en francès, com el Pont de Mahomet, en referència a l’entrada del paradís musulmà, on un pont afilat com el tall d’una simitarra només permet als justos el pas, mentre que precipita els pecadors al buit. 

Tchihatcheff rememora aquell moment de triomphe. Nous foulions un sol où nulle trace n’indiquait le passage de l’homme, et nous l’avions peut-être acquis au risque de notre vie… Nous restâmes quarante minutes sur la cime, épiant avec avidité la moindre éclaircie de brouillard, pour voir se dérouler sous nos pieds un des plus beaux spectacles de la création. Guaitaven per qualsevol esprimatxament de la boira per contemplar un dels millors espectacles de la creació. Fou un moment de triomf per a tothom, i es van afanyar d'inaugurar el cim aixecant-hi una petita torre amb les pedres esbarriades que trepitjaven. Era el 20 de juliol de 1842. Quatre dies més tard, el militar rus tornarà a refer la gesta, però aquest cop creuant la gelera directament, des de la Renclusa i el Portilló.

Anys 1900. Le Néthou o l'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Els Pirineus eren (són) el sud per als gavatxos. Els burgesos de Tolosa, Bordeus i París s'hi desplaçaven a prendre l'aire i les aigües. Els joves aprofitaven per fer els cims.

De seguida, els protagonistes de l’ascensió en feren les corresponents ressenyes per al món de la ciència i per al públic en general: la comunicació de Plató de Tchihatcheff al president de l'Académie Royale des Sciences, Inscriptions et Belles Arts de Tolosa publicada el 28 d'agost de 1842 al número 200 del Journal de Tolosa politique et littéraire, i l'article Voyage à la Maladetta d'Albert de Franqueville, publicat al 1845. Són els textos que ens relaten de primera mà la conquesta de l’Aneto. Al 1915, el Centre Excursionista de Catalunya hi col·locà el primer llibre de registre; al 1916 hi tingué lloc la primera tragèdia del pirineisme català: el benasquès Josep Sayó i l’alemany Adolf Blass moriren a causa d’un llamp al pas de Mahoma durant el descens.

fonts: GREC, Viquipèdia, www.randonneespyrenees.com, https://sites.google.com/site/anetoprimerahistorica/

Anys 1900 ca. Le Néthou o l'Aneto,
Vall de Benasc, la Ribagorça.
La morrena de Le Néthou, ascensió de Henri Béraldi, pare i fills, Vives, Spont, Jean Auguste, fotografiat per Eugène Trutat. Béraldi fou un destacat pirineista, creador ell mateix del mot pirineisme al 1898 a semblança del d'alpinisme, nascut al 1876.

Els membres del GEST belianenc que hi ascendírem al 12 de juliol de 2014, en record de tots aquells pioners, els deixem constància de l'esforç, la bellesa i la companyonia que compartírem a l'Aneto.

[774] L'Aneto en blanc i negre