[781] Arbeca començant el segle XX

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'església de Sant Jaume Major, segle XVII.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Gairebé tres mil habitants en començar el segle XX, que s'han recuperat durant la primera dècada de l'actual segle. Descripció del magne castell, avui desaparegut: «Per a fer-se càrrec de la importància que havia tingut aqueixa mansió senyorial, sols direm que hi havia 365 finestres i era defensat per quatre torrellons angulars i un de central, que seria la torre de l'homenatge...»

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Detall de la gent congregada per a la fotografia, com era costum novedós ara fa cent anys, i de la façana de l'església.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
L'encunyació de moneda, signe de la importància històrica de la vila.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Vista general de la població garriguenca a començament del segle XX.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
Gravat del castell d'Arbeca, de Beaulieu, segle XVII.

1913. Arbeca, les Garrigues. 
«Geografia General...» per C. Rocafort.
L'església posseeix «una imatge del Sant Crist molt venerada, que segons la tradició és obra d'àngels». A més d'escoles de nens i nenes oficial i també «de caràcter particular, essent totes molt concorregudes... té posades i cafès ben condicionats e il·luminada per mitjà de l'electricitat obtinguda ab força del Canal d'Urgell que rega bona part de l'extens territori de la seva jurisdicció i és aconduïda a la vila». No hi podia faltar la menció a l'olier arbequí «de mena petita igualment que lo seu fruit molt apreciat en tots los mercats». 

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (BdC).
Una gran gernació, sobretot de canallada (tots amb gorra posada), s'ha congregat a la plaça porxada per sortir al retrato.

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch.
Detall de la padrina al costat de la font, amb el típic davantal i mocador del cap. Així es vestiren les padrines fins ben entrats els anys 1970s als pobles de Ponent.

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch.
Detall de la plaça. 
Modernament, així la descriu en Vidal Vidal (Les rutes de Ponent, IV, 1990):

Si des de la placeta de davant de l'actual ajuntament, presidida per un monòlit de pedra plantat en el centre d'un breu jardinet com a homenatge a la vellesa, adreceu les vostres passes cap a l'esquerra, ben aviat fareu cap a la plaça Major, que té for­ma allargada i porxos als dos cantons. Especialment remarcable hi és la casa Turguet, tota de pedra i amb un magnífic porxo apuntat a peu pla, que va hostatjar les dependències municipals fins a la guerra.

En aquesta típica plaça Major i en els seus entorns, se celebrava antany la concorreguda fira de Santa Caterina, cada 25 de novembre. Era especialment animada i s'hi venia de tot, des de teixits fins a mules. Era tradicional —i últimament ha estat recuperat aquest costum— de preparar uns suculents esmorzars multitudinaris, a base de llonganissa a la brasa i mongetes.

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch.
Detall de la canalla amb gorra i bata.

[387] Tres-centes seixanta-cinc finestres

[780] Le Néthou, 20 de juliol de 1842

En el passat, el Mont Perdut havia estat considerat el cim més alt del Pirineu i, a més, en el massís de les Maleïdes, la confusió entre els dos cims més alts, actualment dits l’Aneto i la Maladeta, era constant. Les mesures preses per Henri Reboul Pezenas i Jacques Vidal Mirepoix al 1813 atorgaran a l’Aneto els seus drets de rei pirinenc. Aquests dos homes, que tenien l’encàrrec de fer mesuraments per tota França, li van assignar exageradament una alçada de 3481 m. i el nom de Néthou, una adaptació fonètica més o menys aproximada del nom del poble més proper a la muntanya, Aneto, a la Vall de Benasc.

Al 28 de setembre de 1817, l’alpinista alemany Friedrich von Parrot i Pierre Barreau, trepitgen després de vèncer grans dificultats el cobejat cim de la Maladeta. Aviat se’n commemorarà el bicentenari. Pocs anys després, al 1824, Barreau desapareixerà en una esquerda en intentar refer l’ascens. Era considerat el guia més bo de Luchon, i tenia 67 anys. Llavors, l’ús de la corda no era gaire habitual encara, només un pal de ferro i el nas de muntanyenc permetien de detectar els perillosos ponts de neu. Al cap de poc més de cent anys, l’any 1931, el retrocés de més d’un quilòmetre de la glacera permetrà de recuperar son cos.

Aquest fet va desencadenar una gran por a les glaceres dels Monts Maleïts entre els guies de Luchon i farà ralentir-ne la conquesta de la resta dels cims. Les Maleïdes passaren a tindre reputació d’assassines i, així, l’Aneto es mantindrà invicte durant 25 anys més.

Anys 1900-1910. Le Néthou o l'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Els Monts Maleïts i un esmorzar a la cabana de la Renclusa.

Fins al 20 de juliol de 1842, aviat en farà 175 anys. Aquell dia, un oficial rus anomenat Plató de Tchihatcheff, i un botànic gavatxo dit Albert Belhomme de Franqueville el conqueriran. S’havien trobat casualment i van decidir d’emprendre la gesta de manera conjunta.

Pierre Sanio, l’inseparable guia de Tchihatcheff, va trobar dos caçadors d'isards, coneixedors de les zones altes per les quals havien de passar, que van voler ajudar-lo en la seva aventura: Bernard Arrazau i Pierre Redonnet. Es manejaven molt bé en terreny rocós, però temien molt les glaceres. Eren més coneixedors de la part de Benasc per les caceres d’isards que hi havien fet, i aquesta ruta fou la triada per ascendir al cim. En la recerca de guies, va trobar casualment Jean Sors (Argarot) de Luchon, que era el guia d'Albert de Franqueville, el qual també volia aproximar-se a l'Aneto. Tchihatcheff els va suggerir que s'incorporessin al seu grup i Franqueville va acceptar.

Anys 1900-1910. Le Néthou o l'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.
La cresta del mig i el Coll de Corones, a 3196 m.

Pujaren pel barranc de la Renclusa fins al Forat de la Renclusa, que Tchihatcheff denomina Gouffre de Tourmon, que absorbeix les aigües de la glacera de la Maladeta, anàlogament a com ho fa el Forat d'Aigualluts amb l'aigua de desglaç de la glacera de l'Aneto. Al 18 de juliol passaren la nit en un abric natural a l’alçada de la Renclusa enmig d’una forta tempesta, llamps i trons. Els guies de Luchon eren reticents de creuar la gelera i els recomanaven un llarg tomb pel vessant sud, per la vall dita llavors de Malibierna (Vallibierna o Vall Hiberna) i pel circ glacial de Corones cap a son coll, que els francesos anomenaven Col Coroné. Tota la ruta és curulla de grans blocs rocosos esbarriats. Escriu Franqueville: és impossible imaginar-se un paisatge més trist i més desolat que l'aspecte que ofereixen aquests fragments de muntanya. Cap rastre de vegetació per reposar la vista cansada de tants horrors. Líquens d'un blanc grisenc o d'un color groc de sofre creixen només sobre aquestes roques àrides. 

Arriben a la vall de Maliberna i retroben una mica de flora pirinenca. I el circ als peus de l'Aneto: La vall de Maliberna s'acaba en forma de circ. És una disposició comuna a un gran nombre de valls dels Pirineus en la seva capçalera. Les muntanyes que formen el recinte d'aquest circ gairebé ofereixen parets per tot arreu. S’hi disposen a passar la segona nit.

Anys 1900-1910. Le Néthou o l'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Vistes en blanc i negre, o acolorides del Massís Maleït.

Aquesta és la descripció d'aquella nit del militar rus al peu de l'Aneto per Corones: en una cabana simple de pastor, excavada a terra, amb una teulada feta de branques de pins, recobertes amb torbes de gespa. Algunes pedres planes formen la llar de foc. L'entrada de la cabana és tan baixa que ens hi deixem lliscar... L'interior és tan poc elevat que cal estar-s’hi assegut, tan estret, que no podem estendre'ns sobre el jaç de fullatge de pi. Encès el foc, el fum ens sufoca; el deixem apagar, tot i el punxent fred de les nits d'aquests alts... Per completar els atractius d'aquesta estança, servia d'asil a dos o tres porcs semisalvatges, que l’havien triat per domicili. Moltes vegades es van presentar per reintegrar-s’hi, o protestar almenys amb grunyits contra la nostra presa de possessió, que veien probablement una usurpació. Amb una mica de pena, però vam fer prevaler el dret, si no del primer ocupant, almenys el de més fort. 

Anys 1900-1910. Le Néthou o l'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.

No podent agafar bé el son, Tchihatcheff es va despertar a les tres de la matinada i es va emocionar en veure el cel serè i estrellat. A aquella hora es posen en marxa i es dirigeixen cap a la capçalera de la vall de Corones. Després d'haver descansat una mica i haver deixat els equipatges per recollir-los a la tornada, es dirigeixen cap a la glacera, que s'estén per tot el pla inclinat entre la vall de Corones i la cresta mare de la Maladeta. Pics, roques d'una infinitat de formes sorgien per tot arreu. Només, retirat en un angle del quadre, l'Aneto era allà el rei dels Pirineus. 

Dos morrenes escampades jeien prop de la glacera meridional i aviat les van abordar. Van entrar a la glacera, la superfície estava fortament esquerdada en diversos punts. Es van posar els grampons excepte els dos caçadors i el guia de Tchihatecheff, que preferiren seguir amb les sandàlies; i, després de dues hores d'àrdua ascensió, arriben a la vora de la cresta. La neu no era gaire dura, encara que a causa de la primerenca hora i de l'absència de sol, encara no s’havia pogut estovar, sobretot a la zona superior, que formava un talús rígid i que van pujar mitjançant contínues ziga-zagues. Van recollir mostres d'insectes. La majoria estaven com entomuïts sobre la neu, on el vent probablement els havia espetegat. 

Anys 1900. Le Néthou o l'Aneto,
Vall de Benasc, la Ribagorça.
Muntanyistes de l'època en l'esforç per travessar una esquerda de la gelera, o bé descansant amb l'Aneto al fons després de fer el cim del Sauvegarde (la Tuca del Cabellut). 

Quan arriben al coll de Corones, van rebre l'impacte del fort vent que bufava per la cara nord i del qual havien estat protegits en l'ascens per la glacera meridional. Era tan fort el vent, que se’ls podia haver endut i precipitat a un petit llac, totalment desglaçat, a l'altre costat de la carena. Aquest llac semblava que rebia les aigües de desglaç de la glacera que s'aixecava, abrupta, per sobre de les vores. 

I d’allí cap al cim, enmig de la boira i vent tempestuós. El vent bufava amb fortes ratxes. Tchihatcheff va començar a tenir símptomes de mareig i defalliment. Davant les dificultats, decideixen protegir-se darrere d'un penyal. Envoltats d'una boira espessa tenen un moment d'indecisió. Envien els guies a la recerca d'una via qualsevol per arribar al cim. Mentrestant, tots dos reposen arrecerats a la roca. Gràcies a això, el mal de cor que l’havia corprès en el pas de la carena del coll de Corones, li havia gairebé desaparegut i, en el temps que van estar protegits entre les roques, observaren una planta silene acaulis, les llavors de la qual devien haver estat transportades probablement a una gran alçada per un ocell o pel vent. Descriu que aquesta planta és una de les plantes més boniques dels Alps i dels Pirineus. Les seves fulles recollides en un una gespa atapeïda, formen una mata d'un verd intens, enmig de les quals es veu sorgir per tot arreu encantadores floretes purpurines. 

Anys 1900. Le Néthou o l'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Els cims de les Maleïdes.

Retornats els guies, reemprenen la marxa. Quan en poc més d’una hora arriben a les envistes del pic, s’hauran d’enfrontar encara a un darrer desafiament. Igual que els milers de muntanyencs que des d’aleshores i fins avui han volgut tocar el cel des del cim del Pirineu: une cime aigüe, décharnée, libre de toute neige, bordée de précipices profonds des deux côtés. Un cim agullat, descarnat, lliure de neu, envoltat d’esbalços per tots dos costats. Franqueville el batejarà, en francès, com el Pont de Mahomet, en referència a l’entrada del paradís musulmà, on un pont afilat com el tall d’una simitarra només permet als justos el pas, mentre que precipita els pecadors al buit. 

Tchihatcheff rememora aquell moment de triomphe. Nous foulions un sol où nulle trace n’indiquait le passage de l’homme, et nous l’avions peut-être acquis au risque de notre vie… Nous restâmes quarante minutes sur la cime, épiant avec avidité la moindre éclaircie de brouillard, pour voir se dérouler sous nos pieds un des plus beaux spectacles de la création. Guaitaven per qualsevol esprimatxament de la boira per contemplar un dels millors espectacles de la creació. Fou un moment de triomf per a tothom, i es van afanyar d'inaugurar el cim aixecant-hi una petita torre amb les pedres esbarriades que trepitjaven. Era el 20 de juliol de 1842. Quatre dies més tard, el militar rus tornarà a refer la gesta, però aquest cop creuant la gelera directament, des de la Renclusa i el Portilló.

Anys 1900. Le Néthou o l'Aneto, Vall de Benasc, la Ribagorça.
Els Pirineus eren (són) el sud per als gavatxos. Els burgesos de Tolosa, Bordeus i París s'hi desplaçaven a prendre l'aire i les aigües. Els joves aprofitaven per fer els cims.

De seguida, els protagonistes de l’ascensió en feren les corresponents ressenyes per al món de la ciència i per al públic en general: la comunicació de Plató de Tchihatcheff al president de l'Académie Royale des Sciences, Inscriptions et Belles Arts de Tolosa publicada el 28 d'agost de 1842 al número 200 del Journal de Tolosa politique et littéraire, i l'article Voyage à la Maladetta d'Albert de Franqueville, publicat al 1845. Són els textos que ens relaten de primera mà la conquesta de l’Aneto. Al 1915, el Centre Excursionista de Catalunya hi col·locà el primer llibre de registre; al 1916 hi tingué lloc la primera tragèdia del pirineisme català: el benasquès Josep Sayó i l’alemany Adolf Blass moriren a causa d’un llamp al pas de Mahoma durant el descens.

fonts: GREC, Viquipèdia, www.randonneespyrenees.com, https://sites.google.com/site/anetoprimerahistorica/

Anys 1900 ca. Le Néthou o l'Aneto,
Vall de Benasc, la Ribagorça.
La morrena de Le Néthou, ascensió de Henri Béraldi, pare i fills, Vives, Spont, Jean Auguste, fotografiat per Eugène Trutat. Béraldi fou un destacat pirineista, creador ell mateix del mot pirineisme al 1898 a semblança del d'alpinisme, nascut al 1876.

Els membres del GEST belianenc que hi ascendírem al 12 de juliol de 2014, en record de tots aquells pioners, els deixem constància de l'esforç, la bellesa i la companyonia que compartírem a l'Aneto.

[774] L'Aneto en blanc i negre

[779] Arbeca del XIX al XX, més

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (BdC).
Sant Crist de l'església de Sant Jaume el Major.
Segons que conta la tradició i recullen aquests goigs, la imatge del Sant Crist Crucificat fou construïda (fabricat hi diu al goigs) per mans d'àngels peregrins a l'ermita arbequina de Santa Catarina (així, en dialecte lleidatà), en temps del rector Joan Valls, que ho fou de la vila des del 1655 al 1701. Segurament, també en aquesta època en devien nàixer els Goigs, molt divulgats o recreats pels rectors de la Contrareforma catòlica, com una manera directa d'arribar amb música i cant, romeries i aplecs, a la devoció i pietat dels fidels:

...Tan llastimosa figura
En forma de un peregrí,
Un àngel fabricà assí,
Per nostra dixa i ventura;
Y perquè en Vós advocat
Tinga Arbeca i sa devesa...

Segle XIX. Arbeca, les Garrigues.
Goigs a la prodigiosíssima imatge del Sant Cristo de la Vila d'Arbeca,
edició de J. Sol, Lleida.
Igual que als pobles de la Plana d'Urgell, les tretes o processons pel terme amb les imatges invocades per combatre la sequera, degueren ésser freqüents, fins al punt que el rector que escrigué els goigs, va haver de fer-hi referència en una estrofa:

Quan los blats se van secant
si lo pagés adolorit
vos ho demana contrit,
li donau pluja abundant.
Socorreu-nos, Pare Amat,
puix sabeu nostra pobresa.

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (BdC).
Sant Crist de l'església de Sant Jaume el Major.Detall de la imatge davant l'altar major. Un resum de la llegenda:

En aquell temps les peregrinacions a Sant Jaume de Compostel·la estaven en plena eufòria. L'ermita de Santa Caterina a més de ser lloc on els arbequins anaven per invocar la Santa, també era lloc de refugi per als pobres peregrins, que de diferents llocs d'Europa, passaven per Arbeca, de camí cap a Galícia, a venerar el sepulcre de Sant Jaume. Un bon dia d'hivern, d'aquells tan freds, de boira humida, feren cap a Arbeca dos peregrins de terres llunyanes. Els portals de la vila, per ser hora molt avançada, estaven tancats. Donaren un tomb per fora el poble per veure si podien descansar aquella nit. Els pobres peregrins, invocant-se al bon Déu, s'adonaren de l’ermita que estava dalt del turó. Fregant-se les mans per fer-se passar el fred, i a bon pas, pujaren dalt de l'ermita de Santa Caterina, per demanar estada durant aquella nit.Trucaren a la porta, i amb veu trèmola, demanaren caritat per amor de Déu. Tot seguit els contestà una veu molt amable, que ja amb la porta oberta, els féu entrar i els conduí a una estança no gaire gran però on hi havia uns tions que cremaven, que per a aquells dos peregrins, els semblà entrar a la glòria. 

Mentre aquells dos peregrins es feien passar el fred, el bon ermità els preparà un plat ben calent, d'una sopa que tan sols ell sabia preparar. Una vegada refets d'aquell llarg camí, del cansament, del fred i amb els estómacs plens, els peregrins demanaren per visitar la capelleta. Quedaren meravellats de la pau que allí s'hi respirava. Pregaren a Santa Caterina i sense adonar-se'n quedaren adormits. Al matí següent anaren a donar les gràcies al bon ermità i li digueren que havien de marxar per tal d'arribar al sepulcre de l'Apòstol com més aviat millor. El bon ermità els pregà que es quedessin uns dies per tal de refer forces i que una vegada refets, ja emprendrien el camí.

Els peregrins així ho feren. Un bon matí, dels que romangueren a l'ermita, a l'anar a buscar llenya per fer foc, veieren un tronc molt ben tallat i digueren que per cremar-lo era malaguanyat. Ells tenien bones mans i digueren, “ja sabem el que podem fer per agrair al bon ermità tot el que ha fet per nosaltres, ja que de diners per pagar-lo no en tenim, però a la capelleta hi falta un Sant Crist”. Es posaren mans a l'obra i en pocs dies esculpiren un Sant Crist. Ells mateixos quedaren meravellats de l'obra que havien fet: el cap abaixat per parlar-nos, els braços oberts per acollir-nos i el cor traspassat per estimar-nos. Tot un conjunt de pau, amor i bondat. El deixaren a la capelleta i emprengueren el viatge cap a Santiago de Compostel·la. Arribà l'ermità, i com de costum, entrà dins la capelleta per donar gràcies a Santa Caterina, però en fixar-se amb l'altar, quedà meravellat. Al front hi havia la imatge de Santa Caterina i ajagut al peu de l'altar hi havia aquell Home, que tot i estar clavat en creu i nafrat per tot arreu, inspirava pau i amor.

Sortí per donar les gràcies a aquells dos artistes peregrins, però ja no els trobà enlloc. Baixà al poble i ho explicà a tothom. La gent pujà a l'ermita a veure aquell Crist; uns al veure'l, s'agenollaven i pregaven; als altres, els ulls els ploraven, però tots junts l'agafaren i el col·locaren al bell mig del poble, dins la capella de Santa Llúcia. Aquest fet, es considerà un miracle i de llavors ençà, sempre ha sigut l'intercessor millor que Arbeca ha tingut. Aquesta imatge romangué sempre al mig del poble d'Arbeca fins l'any 1936, que fou cremada. L'any 1940 s'entronitzà la nova imatge per suplir l'anterior. La devoció seguí en el cor dels nostres avis i cada any, per la festa del Sant Crist, el 14 de setembre, s'omplia l'església de gom a gom com cap festa de l'any (http://www.arbeca.cat/borrassa/b4.pdf).

1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.
Comptava la vila en aquelles dates 2639 habitants, repartits a parts iguals entre homes i dones. S'hi anoten les cases d'un, de dos i de més pisos, i la  importància de l'aigua de reg del Canal d'Urgell: «Regado actualmente el terreno por el Canal de Urgel, la población se abastece de sus aguas; habiendo antes dos balsas, una para las personas y otra para las caballerías, hoy abandonadas. También había una fuente en la población y varias en el término, pero de escasa agua y poco agradable». El castell ja era enrunat: «Se encuentra situada la villa de Arbeca en el declive de un peque, en pequeño cerro, en cuya cima hay la ruinas de un soberbio castillo feudal que la señorea desde antiguo, en las postreras estribaciones de la Segarra y comienzo del Llano de Urgel».

1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.
«Desde hace años, algunas comarcas, especialmente de las Garrigas, han aclimatado en sus tierras el olivo arbequín, criándose allí lozano y robusto, semejando de lejos enormes matas de albahaca». S'hi fa refència al Sant Crist de l'església «de San Jaime Apòstol, la que figura una Cruz: es grandiosa y fue edificada en 1686», i s'hi comenta l'etimologia parlant o popular del segell, amb un dibuix en forma de jeroglífic amb un bec d'ocell al mig. Segons Coromines, l'etimologia del nom provindria d'una arrel cèltica del mot bec, però en el sentit aplicat a tossalet punxegut, o sigui, un poble situat «prop del bec o punta del turó», i descarta totalment la seua identificació amb una Urbicua celtibèrica del temps del romans.

1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.
Referència a l'encunyament de moneda arbequina, biografia de l'arbequí Joan Giner, organista i mestre de primeres lletres, i a les hipòtesis etimològiques del nom de la vila.

1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.
«El formidable castillo, propiedad de la casa de Medinaceli i primerament de los Duques de Cardona, que no hace muchos años se conservaba en la cumbre  de la colina en que se asienta el pueblo [...]; en el castillo había 365 ventanas y cinco torreones, con un portal llamado de los Tres Reyes, porque sobre el mismo en la parte interior hay la adoración de los Magos».

1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.
Encara més disquisicions sobre l'etimologia del nom i la identificació de la vila entre les referències dels antics escriptors.

1889. Arbeca, les Garrigues.
Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, històrico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la Provincia de Lérida, de Josep Pleyan i de Porta.
Una mica d'història de la vila, sempre fidel a la terra i a la gent, com totes les Garrigues, com totes les comarques de Ponent.

1915. Arbeca, les Garrigues.
Fotografia de Josep Salvany i Blanch (BdC).
Sepulcre amb una iconografia de l'enterrament de Crist.

[778] Arbeca del XIX al XX