[759] Poblet, 1968

1968.  Poblet, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Poblet, des de l'aire, en fotografia presa poc abans d'iniciar-se les darreres restauracions i la conversió definitiva en lloc de turisme organitzat a la mida dels temps...»

1968.  Poblet, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«...Els edificis  immediatament anteriors a la plaça apareixen encara amb els sostres enfonsats i les pedres rosegades...»

1968.  Poblet, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Detall dels edificis aleshores enrunats a l'entrada de la plaça.

1968.  Poblet, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Vista aèria del claustre i dependències. Continua escrivint l'escriptor lleidatà: «Al fons, les masies de Poblet, els balnearis i hotels, alguns de regust deliciosament début de siècle; amb els patis en graveta, els avellaners als horts posteriors, els plàtans ombrejant-ho tot. País de fonts, en trobareu arreu. De ferro, de magnèsia... fins i tot d'aigua».

1968.  Poblet, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Detall de la façana de l'església a la muralla i de les torres fortificades.
«La reconstrucció de Poblet ha estat lentíssima... Des dels treballs d'abans de la guerra, empresos per Eduard Toda, i més tard la gran campanya d'abast popular patrocinada per Ràdio Associació de Catalunya, fins a les darreres obres, han passat cinquanta anys...»

1968.  Poblet, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«...De les bestioles corrent per entre les tombes reials, l'herba creixent arreu, i les tombes profanades, hem tornat a la sòlida perspectiva que aquí podem contemplar».

1968.  Poblet, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Detall de la plaça, amb els primers turistes del cenobi als anys 1960s.

1968.  Poblet, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Les torres medievals amb la creu de terme al davant.

[610] D'excursió a Santes Creus i Poblet

[758] Montblanc, 1968

1968.  Montblanc, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«En una plaça certament petita, oberta per un cantó en una escalinata, hi ha l'església de Santa Maria la Major, d'estil gòtic. Tota la plaça, gràcies a la presència de l'empedrat, fet amb palets de cantell, i de l'edifici restaurat que alberga el museu i arxiu històric, pren un aire de barri monumental, obeint als propòsits dels promotors. L'escalinata al·ludida us posarà en comunicació amb la Plaça Major».

1968.  Montblanc, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La portada del temple és posterior, renaixentista, sumptuosa, i afegeix prestigi al conjunt».

1968.  Montblanc, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La missa és a Catalunya ocasió de ben vestir. La gent surt o entra al temple endiumenjada. Vora el sòcol de la portalada, una mare endreça la corbata al nen, que en la seva creixença no tindrà temps de fer malbé, de diumenge en diumenge, el vestit de Comunió».

1968.  Montblanc, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«A Montblanc tenen la institució del plebà, o sigui el rector, que, segons Moll, només és anomenat així en tot el Principat a Montblanc. Una cançó popular recollida per Milà i Fontanals diu:
Los fadrinets de Montblanc,
voluntaris van a França;
Reverend senyor plebà,
aquí té la fadrinalla...
L'etimologia de plebà comença amb plebs, llatí, amb sentit de parròquia.».

1968.  Montblanc, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
L'arc del carrer dels jueus a Montblanc. «Els jueus... tenien un barri sencer dins de Montblanc, i una sinagoga, i un cementiri propi. Foren famosos, com a tot arreu, per llur laboriositat i traça. Els monarques els protegien i defensaven en els destrets en què podien trobar-se, com quan Maria, muller de l'infant Martí, fa constar, per a fre dels qui volguessin atacar-los, que són pertanyents a la nostra cambra».

1968.  Montblanc, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«De carrers de semblant estretor en trobareu un munt a Montblanc. A banda i banda del carrer Major, antiga carretera de Reus, es desprenen de la via principal, i tenen sortida fora vila, encara avui, per portals oberts a les muralles, i que limiten els baluards...»

1968.  Montblanc, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Sortir d'una vila per un pont romànic no és gaire freqüent. Darrera el pont veiem els primers edificis, en el raval de traça vilatana, i, difuminats en la mitja boirina del dia ennuvolat, al fons, els merlets d'algunes de les trenta-quatre torres de què Montblanc s'enorgulleix i que deixen la vila closa, perfectament delimitada en el seu recinte antic. Vila ducal, a les torres s'hi hissaven banderes quan s'hi celebraven corts. Dalt de tot, devien fet patxoca, a vuitanta metres del sòl».

1968.  Montblanc, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«El ramat ha travessat a l'altra banda del pont vell i emprendrà camí cap a Barberà, la Guàrdia o els fondals de vora mateix del riu, allà on l'herba és més tendra. Les cabres avancen en un silenci més humil que no els xais; a aquests els ha pujat al cap la literatura que hom els ha fet, de Teòcrit ençà, i pertot on passen volen deixar constància sonora de la importància que tenen. La cabra, animal sofert i modest, no diu res. Aquest ramat és de cabres velles, expertes en tots els daltabaixos de la vida, que han vist una i altra vegada comprenien els cabrits cap al taulell... »

1968.  Montblanc, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Alguns sostenen que aquestes figures del pont vell de Montblanc no corresponen exactament a aquest indret. D'altres diuen que ni tan sols no pertanyien al pont. Quan us acosteu a aquests relleus, certament, us adoneu que estan col·locats com en un trencaclosques. El pont vell del Francolí, a la ciutat de les trenta-quatre torres, és un dels atractius més autèntics».

1968.  Montblanc, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Sembla que al pont, romànic en la seva estructura i carreus..., hi hagué una vegada que l'esmicolà una riuada i en recompondre'l les figures i part dels carreus no foren col·locats al mateix indret originari... Ens apugem el coll del gec, perquè comença a plovisquejar...»

1968.  Montblanc, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Montblanc té moltes cases de bon veure, d'entre les quals la més coneguda és la Casa Desclergue, que hostatja, al primer pis, un cafè... Situada a l'angle del carrer Major, confronta amb altres cares de tirat també noble, que confereixen a la plaça una harmonia molt en consonància amb el ressò que la capitalitat de Montblanc té a tota la Conca».

1968.  Montblanc, la Conca de Barberà.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La Plaça Major té porxos per aquesta banda i per la de ponent; a dins hi ha les magnífiques botigues, algunes que conserven la saboria tradicional i altres empeltades de lluminosa, metàl·lica i sorollosa modernitat».

[751] Pobles i gent de la Conca de Barberà

[757] Les runes de Sant Martí del Canigó

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques et romantiques dans l'ancienne France, II».
L.Turpin de Crissé, Thierry Frères.
L'abadia del Canigó tota enrunada abans de la restauració de començament del segle XX, iniciada pel bisbe de Perpinyà a instàncies de Jacint Verdaguer i en part sufragada per les donacions de milers de catalans d'ambdós costats del Pirineu. Escriu Mossèn Cinto a l'epíleg del seu poema èpic Canigó (1886):

Doncs, què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que omplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?

Doncs, què n’heu fet, oh valls!, de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent). 
dins «Voyages pitoresques ...», 
L.Turpin de Crissé, Thierry Frères.
La vida monàstica s'extingí cap al darrer terç del segle XVIII, després de vuit segles de presència benedictina al bressol de Catalunya. 

D’Orsèolo a on és lo dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
los pal·lis i retaules, l’or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s’esmortuïren;
la rosa s’esfullà com lo roser;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», L.Turpin de Crissé, Thierry Frères.
L'herbassar s'apoderà de la cripta romànica, o església inferior, consagrada per l'abat Oliba al 1009. A final del segle X, a l'any 997, s'emprengueren les obres de construcció de l'abadia benedictina, impulsades pel comte Guifré II de Cerdanya, nét de Guifré el Pilós. Els primers monjos hi arribaren de Codalet, de la veïna abadia de Sant Martí del Canigó.

Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars. 

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques et romantiques dans l'ancienne France, II».
Nicolas Chapuy, Thierry Frères.
Les restes de l'església superior, que fou consagrada entre 1014-24.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat:
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Nicolas Chapuy, Thierry Frères.
Detall del mal estat de l'interior de la nau de l'església superior, sense sostre ni parets.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: –Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Nicolas Chapuy, Thierry Frères.
Detall de les columnes i capitells romànics que restaven després de més d'un segle d'exclaustració.

–Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí–.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Hague, William Day.
Un gravat preciós que oferia el cenobi a la pujada del pelegrí, al costat dels espadats del Pirineu.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu, que vius més avall, no els veus tornar?

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Hague, William Day.
Al 1035, Guifré II de Cerdanya, el comte fundador s'hi retirà a seguir la vida monàstica i hi visqué fins a la seua mort al 1050.

–No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolços amors.

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Hague, William Day.
Una visió idíl·lica amb el pastor i el rabadà asseguts al prat mentre les ovelles pasturen.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient:
lo segle que ens deu tant, ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Villeneuve, Thierry Frères.
Per entre les runes de la primitiva església romànica s'observa el ferreny campanar.

–Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Villeneuve, Thierry Frères.
Detall dels capitells de l'església inferior, entre altres restes esbarriades per terra. 

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmuriós s’és mort.

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Villeneuve, Thierry Frères.
El sostre esfondrat deixava veure'n el campanar.

–Caurem plegats –lo de Cuixà contesta–.
Jo altre cloquer tenia al meu costat:
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Villeneuve, Thierry Frères.
Vista frontal del cenobi benedictí, amb la gran portalada sota el campanar.

Com jo, tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Villeneuve, Thierry Frères.
Esplèndida imatge del campanar i els absis que el pelegrí tenia quan arribava al monestir.

Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Louis Villeneuve, Thierry Frères.
Detall dels absis i el campanar.

Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i, ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.–

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Adolphe Bayot, Thierry Frères.
Visió del monestir en el seu entorn pirinenc.

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

1834. Sant Martí del Canigó (el Conflent).
dins «Voyages pitoresques...», Adolphe Bayot, Thierry Frères.
Els pelegrins arriben al cenobi, que els rep amb la seua majestuosa torre.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

[490] Vistes catalanes del Sis-cents

[756] La fi de la (darrera fins ara) república catalana

1939. Cap a l'exili. El Pertús (el Vallespir).
Lluís Companys, President de Catalunya, en el moment d'entrar al nord de Catalunya (administrativament francès des de la Guerra dels Segadors) pel Pertús, rebut per l'autoritat militar francesa (Fotografies: Chauvin).

1939. Cap a l'exili. El Pertús.
La legitimitat republicana es guanyà un 14 d'abril en unes eleccions municipals. La legitimitat dels reis Borbons del segle XX i XXI arrenca de la força de les armes franquistes. El M.H. President de Catalunya, Lluís Companys, iniciant la diàspora. 

1939. Cap a l'exili. El Pertús (el Vallespir).
Els soldats gavatxos obligaven a deixar les armes amuntegades, però a més tingueren un comportament vergonyós en escorcollar els refugiats i regirar-los les pertinences per prendre'ls les poques coses de valors que portaven. 

1939. Cap a l'exili. El Pertús (el Vallespir).
El cartell amb el nom afrancesat de la població catalana del Vallespir.  Les condicions climàtiques del gener i febrer del 1939 foren molt dures, i se sumaren al mal estat d'un camí majorment fet a peu.

1939. Cap a l'exili. El Pertús (el Vallespir).
El govern francès va tancar la frontera davant l'allau de refugiats. Davant la pressió del contingent humà, a partir del 28 de gener va deixar passar dones i nens, el 31 va autoritzar els ferits a creuar, i finalment per a tothom. L'exèrcit republicà va rebre ordres de creuar el pas al dia 5 de febrer.

1939. Cap a l'exili. El Pertús (el Vallespir).
Els franquistes espanyols van arribar a la frontera al 13 de febrer. Darrere seu, la Catalunya del sud, restava sota l'infern d'un règim feixista, amb el suport de falangistes, requetès i borbònics. 

1939. Cap a l'exili. El Pertús (el Vallespir).
L'ostentació de la victòria amb tota la parafarnàlia militar i feixistoide de part de l'exèrcit espanyol.

1939. Cap a l'exili. El Pertús (el Vallespir).
La rojigualda hissada com a símbol d'ocupació del nostre país.

1939. Cap a l'exili. El Pertús (el Vallespir).
L'armament pesant requisat a la frontera.

1939. Cap a l'exili. Banyuls (el Rosselló).
La carretera de la ruta de Banyuls, com l'ànima que s'escola d'un país. 

1939. Cap a l'exili. El Voló (el Rosselló).
La inacabable corrua de persones i vehicles: la Catalunya de la diàspora, que servà l'honor i la dignitat d'una nació mil·lenària.

1939. Cap a l'exili. El Voló (el Rosselló).
La carretera del Voló a Argelers, on els refugiats es convertirien en presoners.

1939. Cap a l'exili. El Voló (el Rosselló).
Els refugiats republicans catalans, convertits en presoners de camps de concentració.

1939. Cap a l'exili. El Voló (el Rosselló).
El drama humà dels refugiats, que acabaria tancat en un camp de concentració francès a les platges nord-catalanes d'Argelers i Sant Cebrià.

1939. Cap a l'exili. El Voló (el Rosselló).
L'amuntegament a l'estació. El govern francès tractà de retornar el màxim nombre de refugiats i de seguida va negociar amb el govern franquista espanyol les condicions del retorn, sense cap garantia contra la repressió i purgues posteriors.

1939. Cap a l'exili. El Voló (el Rosselló).
Dos milicians republicans en primer pla. La tristor de l'avui barrejada amb l'esperança del demà.

1939. Cap a l'exili. El Voló (el Rosselló).
Dos milicians ferits.

1939. Cap a l'exili. Sant Cebrià (el Rosselló).
Imatge del camp de refugiats instal·lat pel govern francès, però més aviat construït pels mateixos refugiats amb el que van poder trobar per arrecerar-se del fred de l'hivern. L'exili i la diàspora exteriors. La repressió i els afusellaments de matinada a casa. En paraules del president màrtir: «Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer».

[510] Gener de 1939: l'ocupació