[321] Borbó de dictadura a Lleida

1924. Lleida. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC).
El Cap de l'Estat veí d'ara fa noranta anys visitant la Catalunya sota el jou de la dictadura primo-riverista, amb l'escalf de la classe dirigent local, i l'expectació del poble. En la foto inferior, es distingeix l'arc de vassallatge ofert pel consistori de la ciutat al monarca repressor espanyol a l'entrada dels Camps Elisis.

1924. Lleida. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC). 
El carruatge amb què el rei espanyol féu cerimoniosa entrada a la capital lleidatana (foto rodona), i al balcó del Mercadal de Balaguer. A les fotos de sota, visitant les instal·lacions hidroelèctriques del Pirineu, la indústria que feia deu anys havia posat Lleida al mapa de la modernor.

1924. Lleida. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC). 
Programa d'actes del rei espanyol a Lleida i al Pirineu.  

1924. Lleida. Visita del Borbó Alfons XIII. 
«... confío que V. contribuirá cons su presenca al lucimiento de dicho acto, tanto para manifestar la adhesión al trono...», paraules de l'alcalde «constitucional» [de constitució espanyola] de l'època, José Barberá Lletget. Les ocupacions només són exitoses si compten amb la col·laboració de la classe dirigent local.

1924. Lleida. Visita del Borbó Alfons XIII (foto Mundo Gráfico). 
El rei de la primera dictadura espanyola del segle XX arribà en tren, a la vella estació de la ciutat, on féu el soldat una estoneta.

1924. Lleida. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC). 
L'alcalde de Lleida honorant el director del diari espanyol.

1924. Balaguer. Visita del Borbó Alfons XIII. 
L'arc de triomf dels (dirigents) balaguerins al dictador reial.

1924. Balaguer. Visita del Borbó Alfons XIII. 
A la sortida sota pal·li del Sant Crist de Balaguer. 

1924. Lleida. Visita del Borbó Alfons XIII. 
Pujada a la Seu Vella.

1924. Lleida. Visita del Borbó Alfons XIII (foto ABC). 
El carruatge pels carrers de Lleida, possiblement sortint de l'estació i baixant pujant per Ferran.

[213] Liceu Escolar, in memoriam

[320] Fraga, segle XVIII

1779. Fraga. «Atlante español...» de Bernardo Espinalt, amb els gravats de Juan Francisco Palomino.

Una esplèndida finestra a la Fraga setcentista, que ens ofereix una perspectiva completa de la vila, agombolada al voltant de l'Església de Sant Pere i amb el riu als peus: «El Puente que da paso al Río Cinca  es de tablas, muy ancho y largo, de veinte y seis arcos, espaciosos y altos». Per tant, el gravat tot i que verídic en el seu conjunt només és aproximat, amb un toc estilitzant característic d'aquest dibuixant.

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt. 

El pont de fusta (12), de tant en tant arrossegat per la força de l'aigua i degudament refet, amb els horts de l'altra banda de riu, i la porta d'entrada a la vila closa; al costat hi ha la capella de Sant Bartolomé (5) i un magatzem de fusta (6), que devia arribar en rais des del Pirineu. Més amunt de la costeruda vila, l'Ajuntament (4) i l'Hospital de Sant Vicent Màrtir (3). Dalt del turó, la guarnició aquarterada i fortificada.

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.

El Convent dels Caputxins (11) amb els seus horts; dalt de la vila, l'Església de Sant Pere (2) i la capella de Sant Sebastià (7) una mica més amunt. Encara damunt, l'ermita de Sant Miquel (1), antiga parròquia. També fora vila, a l'altre turó de la dreta, l'ermita de Santa Anna (9) i el castell medieval (10) al Mont de la Concepció. El campanar del Convent dels Agustins (8) sobresurt també entre les teulades de la vila.

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.

La banqueta del riu Cinca refeta de pedra de dalt a baix al llarg del poble, per evitar les envestides de les riuades periòdiques, o bé de les guerres, també periòdiques: «La Maza de Fraga, tan celebrada, es un instrumento, a modo de un mazo forrado de hierro, asido de una cadena, que sirve para clavar las estacas del puente, que en breve se hace, cuando lo queman o cortan los Enemigos».

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.

El setge a la ciutat sarraïna de 1134 fou la desgràcia d'Alfons el Bataller, pare de Peronella i darrer rei d'Aragó. Per això, son gendre «D. Ramon Berenguer, último Conde de Barcelona, en el año 1149 ... la rindió ... colocando en sus Almenas las quatro sangrientas Barras Chatalanas, que eran las señales que mandaba fijar en los términos a donde llegaban sus conquistas». El seu fill Alfons fou ja el primer rei de la gran Corona, amb Aragó i Catalunya, després Balears i València, sota l'autoritat d'un mateix Rei.

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.

«Hay dos plazas, la una llamada de Lérida, sin duda por la salida ázia aquella Ciudad. Esta plaza es muy larga y medianamente ancha, y muy llana. Está en ella el Convento de los Agustinos Calzados, y un espazioso Quartel para Infantería a su frente».

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.

«La Torre o Campanario es muy elevada, y hermosamente fabricada en quadro perfecto hasta la campanas; y de allí arriba, ochavada: tiene de alto ochenta y cinco varas, y hay en ella ocho campanas, dos a cada lado».

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.
A banda de la fàcil i falsa etimologia popular («tiene este nombre por lo fragoso de su sitio», en sabem la data oficial de fundació: 72 aC, tot i que habitada des des sempre, com les runes aparegudes ací i allà del seu terme demostren.

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.
Ciutat molt saludable «a que contribuye el agua del Río, de la que usa por ser muy delgada y digestiva».

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.
Una horta riquíssima, «de suerte que no tiene que envidiar otro terreno más a propósito»,  un terme extensíssim, «sus Montes y sus términos son muy dilatados», i pastures i boscos, «tiene mucha leña, y espesos bosques», encara que això darrer ara costi de creure!

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.
Relíquies, esglésies, ermites i processons.

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.
Curiosament, una ciutat amb dos alcaldes! «Esta Ciudad es de la Diócesi de Lérida...» Ja no des de l'últim decenni del segle XX, el darrer lligam de la Corona d'Aragó tallat i destruït per obra i gràcia d'una inculta classe dirigent que ha menyspreat la catalanitat de la terra i ha volgut (i vol encara) convertir el mot aragonès com a sinònim d'espanyol. La història vera de la Corona d'Aragó, però, persistirà i acabarà ressorgint de l'actual misèria espanyolista.

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.
Els carrers tots empedrats «a causa de tener todas sus calles pendientes; de suerte, que quanto más llueve, tanto más pronto se enjugan y limpian».

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.
Els grans privilegis atorgats per Felip V a la ciutat l'any 1709.

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt.
«Tiene por Armas en Escudo las quatro sangrientas Barras catalanas en campo rojo [error: daurat]; un arbolillo o planta a manera de Fresa, y una Flor de Lis, y por timbre un Morciélago».

[197] Los ponts vells de Fraga

[319] Pirineus del Sis-cents

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson (ICC).
La Seu d'Urgell, Andorra (amb el port de l'Argenteria per passar al nord) i la Cerdanya fins a les fonts del Segre, a Llo.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson.
Detall de l'alt Segre, amb (Castell)Ciutat i la Seu d'Urgell.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson.
Del Capcir i el Conflent fins a Perpinyà. El Rosselló incorporat ja al regne veí del nord, després de la derrota de la Guerra dels Segadors, però amb l'ortografia catalana encara no desfigurada.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson.
La plana del Rosselló fins a la costa, de la Tec a la Tet.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson.
L'Empordà siscentista.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson.
L'alta Noguera Pallaresa.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson.
La Noguera Pallaresa mitjana fins a Salàs.

[318] Guaitant al Pirineu siscentista

[318] Guaitant al Pirineu siscentista

Al segle XVII la cartografia va esdevindre un element imprescindible per al treball militar, igual que ho fou internet als seus inicis. Els exèrcits gavatxos de seguida van desenvolupar les seccions topogràfiques i, mal que ens pesi, és gràcies a ells i als seus constants plans d'invasions i guerres que disposem de part de la cartografia més antiga del nostre país.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson (ICC). 
El cartògraf de Lluís XIV de França, el Rei Sol, va dibuixar tots els passatges dels Pirineus. Ben aviat, durant la Guerra de Successió, els exèrcits gavatxos en farien ús per envair-nos.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson (ICC). 
El cap de la Vall d'Aran, amb les fonts de la Noguera i la Garona, i els quatre ports de pas històrics des del sud: el de Boet, el de Pedres Blanques (Bonaigua), el de Vielha i el de l'Hospital.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson. 
Detall del Castell-lleó, la fortalesa militar de la Vall d'Aran, poc més avall de Vielha, al centre de la Vall, per als gavatxos ja dins les fronteres de la «France».

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson. 
Detall del cap de la Vall d'Aran, amb el santuari de Montgarri.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson. 
Les valls de Boí, d'Àneu, de Cardós i Ferrera.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson (ICC). 
El pas del camí tradicional era cap al pla de Beret i no pas per la Bonaigua.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson.
Detall de la Vall de Boí del Sis-cents.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson.
Detall de la Vall de Benasc.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson.
El port del Toro, tradicional pas d'alta muntanya entre Benasc i Vielha.

1696. Pirineu, «Les Monts Pyrenées» de Guillaume Sanson.
La Ribagorçana, a banda i banda.

[165] Esterri d'Àneu

[317] «Labor» pagesa

1955. Lleida. Revista «Labor», núm. 99, octubre.
Portada dedicada a la fira de Sant Miquel (quan Lleida encara no s'avergonyia dels seus orígens pagesos), amb vista del passeig central des de les escales de la porta d'entrada als Camps Elisis. el temps de la mecanització del camp lleidatà al llarg dels 1960-70 s'apropava lentament.

1955. Lleida. Revista «Labor», núm. 91, agost.
Quan la fruita encara es collia amb cistell i no encara amb galletes de plàstic. Una portada  de regust «feminista», d'aires refrescants, que la revista va voler introduir en aquella Lleida oficialment franquista fins a la medul·la.

1955. Lleida. Revista «Labor», núm. 90, agost.
La reintroducció del conreu de l'arròs en el camp lleidatà durant la postguerra franquista no arribà a quallar, i l'arribada de la fruita en liquidaria els intents dels anys 50, en què arribaren aquells primers tractors de rodes dentades de ferro, sense «gomàtic». 

1955. Lleida. Revista «Labor», núm. 71, març.
Alguns tímids intents d'exportació del nostre «or groc», mentre les Garrigues s'anaven despoblant per una emigració galopant cap a Terrassa (i similars). Quin tip de riure si us fixeu en la tapa dels bidons: l'oli de les Garrigues, «español»! 

1956. Lleida. Revista «Labor», núm. 150, setembre.
Portada dedicada a la Fira de Sant Miquel. Preu de la revista: 3 pts (uns 0,016 € si les noves generacions us en voleu fer la idea de la inflació).

1956. Lleida. Revista «Labor», núm. 156, octubre.
L'èxit de públic de la fira des de sempre i fins avui, tant entre els lleidatans de capital com en els dels pobles, és un misteri encara avui inexplicat, potser per l'inexplicable lligam de la gent amb sa terra. 

1957. Lleida. Revista «Labor», núm. 157, agost.
Les eres a ple rendiment a l'hora de batre: «quina hora és? Les quatre. -Doncs agafa el ruc i vés a batre!». Ara als nostres pobles tot just és l'hora d'anar a les piscines...

1957. Lleida. Revista «Labor», núm. 170, febrer.
La fira d'Organyà, com la de la resta de pobles lleidatans, continuava essent una fira de bestiar.

[60] Quan de la Fira en deien «Feria»

[316] La Mitjana, anys 1920

1929. Lleida. Les comportes de la Mitjana, Josep Gaspar i Serra (ICC). 
De la sèrie de magnífiques fotografies aèries de Gaspar, des del camp d'aviació dels Mangraners, tenim aquesta esplèndida vista del Segre a la Mitjana. 

1929. Lleida. Les comportes de la Mitjana, Josep Gaspar i Serra (ICC). 
Les comportes i l'assut de 1913 van afavorir la retenció de sediments i la formació de la Mitjana tal com la coneixem cent anys després: d'arenys sense vegetació al gran espai natural, refugi de la flora i fauna de ribera.

1929. Lleida. Les comportes de la Mitjana, Josep Gaspar i Serra (ICC). 
Segre amunt, la secular i fèrtil horta de Granyena fins a Alcoletge. L'antiga carretera de Barcelona i el camí de Granyena anaven junts fins una mica més amunt de les comportes, a la cruïlla amb el ferrocarril de la Pobla, on es bifurcaven: Granyena cap a l'esquerra, Barcelona recte amunt.

1929. Lleida. Les comportes de la Mitjana, Josep Gaspar i Serra (ICC). 
Detall del camí de Granyena, carretera vella de Barcelona. Els trossos de cereal o farratge, amb els arbres (ametllers, aulivers, fruiters) a les espones, i els horts a tocar del Segre.

1929. Lleida. Les comportes de la Mitjana, Josep Gaspar i Serra (ICC). 
Detall del Canal de Seròs a la sortida de les comportes. 

1929. Lleida. Les comportes de la Mitjana, Josep Gaspar i Serra (ICC). 
A l'horitzó i marcada per la filera d'oms i xops que la resseguien, la sèquia de Fontanet que provinent d'Alcoletge i després de vorejar la part de dalt de Granyena, es gira per enfilar cap a la Bordeta. Actualment, al damunt, el polígon vell de la ciutat.

[294] Lleida a les 3 carreteres