[2506] La Granja d'Escarp de les mines

 

1934. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Vista del poble amb lo Segre al darrere. 

Pecat que no tinc la referència del fotògraf.

1934. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Lo camí de Seròs, amb un paller a mitjana alçada del tossal de lo Fortí o Calvari del poble.

1845 i ss. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

A pas de carro, calia invertir 7 hores per atansar-se a la capital lleidatana: sí, set hores! Es descriu la vila com a emplaçada a mil passes d'on es reuneixen com a bons germans el Segre i el Cinca. Però no, el Cinca no és «a la izquierda del primero», sinó al marge dret. Amb 11 carrers i una plaça, ajuntament, presó, escola de 35 nens (res no s'hi diu de les xiquetes), tenia 121 veïns, o sia, 725 persones, a raó mitjana, doncs, de gairebé sis persones per llar. Havien tingut temps enrere pou de gel i tot, ja en desús a mitjan segle XIX. 

«Los vecinos de este pueblo aprovechan para paseo la huerta, que aunque pequeña es muy bonita y fertilísima, poblada toda ella de moreras y árboles frutales, particularmente higueras». Una sèquia portava l'aigua fins al poble. El despoblat de Vila-seca degué arruinar-se en alguna de les guerres que van assotar el país als segles XVII i XVIII, i com el nom indica, era llogaret d'interior, allunyat del riu. Allà el conreu principal n'era l'auliva: n'hi hagué dos molins, un de fariner i dos forns de pa. El blat «se lo llevan con lanchas por el rio, hasta cuya población suben sin obstáculo».

S'hi cita l'explotació d'una mina de carbó Segre avall, a on s'hi «construyeron algunos edificios para fábricas de cristal, cuyas obras se paralizaron el año 43».

1823 ca. La Granja d'Escarp.

«Carte d'une partie d'Aragon» (BVD).

Detall del mapa, amb l'aiguabarreig de la Granja i monestir d'Escarp.

1913. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

1899. Mines de carbó a la Granja d'Escarp.

Foto: Lluís M. Vidal (MdC-AFCEC).

Encara que amb la mateixa perspectiva, no es tracta ben bé de la mateixa imatge. Totes dues preses al punt de càrrega del carbó, a l'esquerra del Segre, un pèl aigües avall de la vila. Es tractava del caseriu de les Mines, que s'hi anà formant per l'explotació de mines de carbó i de ciment.  

1899. Forns de ciment a la Granja d'Escarp.

Foto: Lluís M. Vidal (MdC-AFCEC).

Els forns de ciment de la mina de carbó "Guadalupe".

(més informació d'aquesta primera indústria cimentera lleidatana: enllaç).

1899. Forns de ciment a la Granja d'Escarp.

Foto: Lluís M. Vidal (MdC-AFCEC).

 Espectacular imatge del caseriu de les Mines, amb els forns de ciment i el carregador de la mina "Guadalupe", vistos des de l'altra riba del riu. El conjunt de mina i fàbrica es va posar en funcionament al 1876, i fou la primera de les terres ponentines, sota propietat de la família Girona, propietària del Castell del Remei i un dels grans inversors a la Catalunya de la industrialització.

Anys 2000. Forns de ciment a la Granja d'Escarp.

(festacatalunya.cat)

 L'estat actual dels forns. Per a una clara descripció del conjunt patrimonial, visiteu l'enllaç. S'hi repassen amb imatges els elements que el formaven, a més dels 4 forns: 

«una fàbrica, un túnel, diverses galeries, el que sembla una mini pedrera, unes mines de carbó, uns forns de vidre i fins i tot un ferrocarril de via estreta i tracció de sang».

A la revista «Eix», de cultura industrial, tècnica i científica del MNACTEC de Terrassa, repassen la història d'aquestes mines a la conca mequinensana: «L’embarcador estava unit a la fàbrica de ciment amb una línia ferroviària de via estreta (80 cm d’ample) i 3.800 m de llargada, per a la qual va caldre construir un túnel de 700 m que travessava el barranc de Sant Jaume. Uns plans inclinats salvaven el fort pendent entre la pedrera i la fàbrica de ciment, així com el de la mina als forns de clínquer, on es triturava la pedra i es barrejava amb l’argila. Aquests forns eren, en una primera fase, moguts per cavalleries que el 1878 foren substituïdes per una màquina de vapor de 20 CV.

«El ferrocarril, que era de tracció animal, fou el primer de tot el Baix Segre, i feia els viatges carregat de lignit per alimentar la fàbrica de ciment o de ciment per
carregar els llaüts; també transportava pedra calcària, la matèria primera per fabricar el ciment. El 1876 hi treballaven 55 operaris repartits entre el treball a la
mina, el triatge de carbó, el transport i la construcció de la fàbrica de ciment. El 1880 aconseguiren 700 tones de ciment hidràulic: cada forn en podia produir de sis a set tones diàries. Al costat de les instal·lacions, la família Girona va construir habitatges per a una cinquantena d’obrers, entre miners i treballadors de la pedrera, situats al costat de les quadres de les mules i dels magatzems, i la casa de l’enginyer» (enllaç).

1837. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

«El Vapor», de 10 d'abril, núm. 165 (AHB).

Una nota de la Inspecció de Mines de l'Estat (espanyol) per donar a conèixer «a los capitalistas que se sientan con los requisitos indispensables para acometer empresas de beneficio de minas de carbón de piedra», les possibilitats d'explotació de les conques de Segre i Ebre als voltants de la Granja, Torrent i Mequinensa del mineral que anomena «leñita», o sia, lignit, «de escelente calidad, sobre todo para las máquinas de los barcos de vapor, fábricas de aguardiente y otros ramos de industria». Érem als inicis de la industrialització catalana, i llavors n'era el carbó la principal font d'energia per a les màquines de vapor. S'hi informa també que a la Granja ja hi havia una mina excavada de temps dels gavatxos i abandonada després de la Guerra del Francès, que bàsicament el feien servir llavors per als forns de fabricació de vidre. 

 1902. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Reconeixement a l'empresa Carbonífera del Ebro, que fou l'empresa de la família Girona que agrupà les principals explotacions mineres de la zona.

1934. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

El Segre camí de Mequinensa, aigües avall de la població, a la zona minera.

1934. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

A l'angle inferior dret de l'ampliació, un vehicle d'aquells anys 30. 

1970. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre (fototeca.cat).

Runes de les instal·lacions minaires.

 1934. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

La mina dita Destructora.

No en tinc referència de l'autor.

 1934. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

La mina dita Sussana.

No en tinc referència de l'autor.

1889. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).

Vista d'una de les mines.

1889. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).

Detall de la imatge, amb les mules que arrossegaven les vagonetes sobre vies, i d'un pontet per salvar el barranc de Sant Jaume a la línia construïda, amb túnel inclòs, per transportar el carbó fins a l'embarcador.

Un parell de grans reportatges sobre l'antiga indústria minera granjolina:

«De sota la terra. La vida a les mines de la Granja d'Escarp» (Grup Arxivers Lleida).

«Les mines de la conca de Mequinensa» (MNATEC).

[2505] La Granja d'Escarp, vistes del segle XX

[2501] Lo monestir de Santa Maria d'Escarp

Quinalafem.blogspot.com

[2505] La Granja d'Escarp, vistes del segle XX

 

Anys 1950-60. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Una bellíssima postal acolorida amb els presseguers en flor a l'entrada del poble. Llavors encara no hi existien les nectarines.

Anys 1950-60. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Una tipiquíssima estampa de la postguerra a tants pobles del nostre país: el passeig carretera amunt i avall, ben mudats i mudades, els diumenges a la tarda.

1913. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'escut dinovesc del municipi.

1913. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

La quantitat d'edificis és remarcable (432) per als 1.366 hab. que hi havia al 1920, i és perquè també hi havia al terme nombroses construccions per a la mineria, a banda de masos escampats. Cent anys després, el poble no arriba al miler d'estadants. Al segle XIV, dependent de l'abat d'Escarp, s'hi comptaven una dotzena de focs, o sia, cap a la seixantena o setantena de persones, totes sota la jurisdicció de la granja monacal.

1913. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

La vila disposava de quatre molins d'oli i un de farina, diria que tots cinc moguts amb la força de les aigües del Segre. 

«Lo pas del Segre se salva amb unes grans barques subjectes a una corriola ajustada al cable que va de part a part del riu i són mogudes per la mateixa corrent»: són les noves barques que els pagà la Diputació barcelonina al 1908, després dels aiguats de l'any anterior.

Anys 1970. La Graja d'Escarp, lo Baix Segre 

(fototeca.cat).

Restes misèrrimes del castell i vila medievals dalt del cim del Calvari.

Anys 1970. Lo Monestir d'Escarp, lo Baix Segre.

(fototeca.cat).

1989-1997. La Granja d'Escarp, Joan Coromines.

 (Onomasticon).

L'etimologia diàfana del topònim de la Granja. Mentre que Escarp remetria a un nom de llinatge previ a la dominació aràbiga. El paratge d'Escarp, que domina l'aiguabarreig de Segre i Cina i el pas de barca, i de terra fèrtil, de segur que ha sigut terme ben desitjat al llarg de la història.

Anys 1970. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre, 

(fototeca.cat).

1986. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

L'escut de la vila, amb la granja representada, com a l'escut actual (viqui). Aquest sí que és un autèntic escut parlant, però amb autèntica raó de ser.

[2502] Les barques noves de la Granja d'Escarp, 1908

[2501] Lo monestir de Santa Maria d'Escarp

Quinalafem.blogspot.com

[2504] Els primers globus aerostàtics a Barcelona, segons la ploma del Baró de Maldà

1783. Vol aerostàtic de Montgolfier a París.

La concurrència a les demostracions aerostàtiques, ara en fa aproximadament uns dos segles i mig, ens transmet el sentiment que devien provar, grans i xics, de veure el progrés en viu i en directe. En veure el gravat vaig pensar què no devia sentir el nostre estimat Baró de Maldà en viure-ho a la Barcelona del seu temps, com ens ho descrigué? Montgolfier havia fet el primer vol no tripulat però amb passatgers animals al 19 de setembre de 1783. Al final d'aquell any, ja van fer-se vols tripulats, amarrats i de vol lliure.

Sobre la sort dels primers animals voladors de la història, sabem que «van ser ni més ni menys que una ovella, un ànec i un pollastre, i el motiu no va ser altre que el de comprovar que un ésser viu podia sobrevolar les altures. Aquest vol, presenciat pel rei Lluís XVI, la seva esposa Maria Antonieta i tota la cort, va tenir lloc el 1783, va durar 8 minuts i es va enlairar des del palau de Versalles. Era un magnífic globus blau amb ornaments daurats [els colors reials] carregat amb una gàbia de vímet per transportar els animals. Després d'elevar-se uns 500 metres d'altura, el globus va descendir suaument al bosc de Vaucresson i els animals van resultar il·lesos». ('Una ovella, un ànec i un pollastre, els primers tripulants del globus', enllaç).

1784. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

En aquells anys de l'acabament del segle XVIII, havien arribat a Barcelona les notícies de les proves de la màquina aerostàtica de Montgolfier a França, «composta d'una bola plena de gas, lo qual introdueix per medi d'un tubo o canonet, de tal modo que, ple lo globo, no sols se'n va pels aires, sí que atrau, i se'n porta, coses de molt pes, havent-ho provat ell mateix, que se'n pujà amb son company, tinent general de França, amb una petita barqueta unida a dit globo». 

El nostre autor refereix la primera prova feta a la ciutat, que sabem per altres fonts que fou aquell 3 de gener, al carrer de Trentaclaus, ara de l'Arc del Teatre, entre la Rambla i el Raval, en un prat d'indianes, nom amb què es denominaven els espais de petits canals en què eren blanquejats, humitejats i assecats al sol els teixits de cotó estampats per un costat (dins indianes per la decoració oriental de l'estampat).

Aquell primer petit globus («com coixinera de bufetes») s'encastà al sostre d'una casa veïna. Calgué que l'hereu Portell l'acabés d'aviar perquè es perdés de vista mar endins, «més enllà de la llanterna», o sia del vell far del port de la ciutat de Barcelona. Hi havia acudit una gernació, «de totes classes, edats i estaments, a saber, eclesiàstics, militars, noblesa i plebe». Aquella primera màquina aerostàtica fou dirigida pels doctors Salvà i Santponç, metges coneguts, i per l'advocat Marià Oliveres. Malgrat la fredor assenyada de les paraules del nostre escriptor, sembla que la concurrència fou realment destacable. 

1784. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Les proves no cessaren aquell mateix mes de gener. La segona tingué lloc el dia 26, al mateix emplaçament, a les 3 de la tarda. Novament, grandíssima expectació, fins al punt que «acudiren al puesto persones de superior esfera que s'havien subscrit amb paga de mig duro», que era un preu a l'abast de molt pocs. Des de la muralla (del Paral·lel) se fitava bé l'espectacle i s'hi acostaren «persones de totes classes, edats i condicions; una infinitat de cotxes [de cavalls] parats, amb senyores a dintre..., los terrats, porxades, torratxes i campanars de la Seu, del Pi i altres, ocupats de gent per l'observació del globo». 

Primer n'avià un de petit, que tingué bon comportament, i això feu que hom s'atrevís amb el globus més gran. Però l'expectació quedà frustrada per problemes tècnics i calgué ajornar l'esdeveniment per al vinent dijous 29, a les 11 del matí. Que tampoc no pogué ser, per causa del vent una mica massa fort i perquè la tela de la màquina se foradà «i el francès que era l'autor anava per allí fet un foll». Nova cita per a l'endemà, dia 30, a les 8 del matí. I aquest cop sí, «s'ha lograt lo desitjat fi que pujàs a l'aire la màquina aerostàtica [areostàtica, escrivia el Baró]». S'elevà com dos vegades Montjuïc, però s'acabà foradant i descendint lentament fins a les teulades. El Baró de Maldà ho contemplà en directe «des de la torratxa de ma casa», que era una petita construcció elevada per damunt els teulats que s'havien fet tantes i tantes cases de la ciutat per disposar d'aire i llum. Ens testimonia que la gent cridava d'emoció i admiració en veure pujar l'aparell. Sempre sense tripulants a bord.

L'endemà dissabte continuà l'espectacle a quarts de cinc de la tarda des de l'hort de la casa del Comte d'Aranda, a on vivia el seu procurador, doctor Salvat: «el tal globo ha estat baix la direcció d'un tal Belluga, i ja s'és bellugada tota la gent de Barcelona», corrent a la muralla de Terra a tocar del Portal de l'Àngel per veure'n la funció, que fou un èxit, amb el globus perdent-se en l'horitzó. Ara bé, «No ha deixat tal diversió d'estorbar [de destorbar] molts jornals en la menestralia en los més dels dies d'esta setmana». La pela és la pela. O ho era en aquells temps. 

1789. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Sembla que fins al cap d'una colla d'anys no es veié un altre globus al cel de la ciutat. En realitat, encara eren vols experimentals i a les beceroles. Al cap de gairebé quinze anys, al febrer de 1789 i amb motiu dels festejos per la proclamació del rei (espanyol) Carles IV, un altre artefacte solcava per damunt de la ciutat. Al Pla de Palau, amb data 11 de febrer, davant les autoritats de la ciutat, després d'aviar una ocellada i llançar monedes al populatxo (que «a pelotons lo poble, a punyades, estiraments de cabells, atropellant-se a collir-ne alguna»), «s'ha elevat des de Palàcio un globo areostàtic que, no pujant molt al principi, después s'és elevat en tal manera que casi se figurava entre algun petit núvol i qui sap a on haurà anat a parar».

1802. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Amb data 21 d'agost, el nostre Baró escriptor ressenya l'elevació d'un globus a Barcelona, amb motiu de les festes i diversions que ja s'hi celebraven de cara a la visita del rei (espanyol) Carles IV aquella tardaor [lleidatanisme de tardor]. Al carrer de l'Amargós, en plena ciutat vella, un tal «mussiú Ravé» en feu elevar un. Les dos primeres proves foren grans pífies, «amb molta bulla i burla de la gent que estava en los terrats observant-ho». A la tercera, anà la vençuda, tot i que la tírria i animositat del Baró per tota cosa francesa li fa menystindre aquella gesta.

1802. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

Arribada ja Sa Majestat a la ciutat, el 5 de novembre tingué lloc el primer vol tripulat d'un globus a Catalunya. La gent s'arreplegà al voltant de la plaça de toros de la Barceloneta, de recent construcció, i «sobre terrats d'iglésies i campanars, torratxes i terrats» esperaven impacients de veure com s'elevava «la magnífica màquina aerostàtica, amb Lunardi sota, en la barqueta». Tot era «bulla i diversió... la de tant gentio de tota classe, sexos i edat». Ell mateix confessa que «me'n só pujat al campanar del Pi a tres hores tocades», a on ja hi havia altres concurrents del barri, escolanets, el campaner, alguns menestrals i alguna dona: «molt hi hem rigut, fent ells tot sovint, ademés, d'ara puja, ara puja la bola!, que encara no en vèiem mitja al punt de quatre hores». Finalment, la bola de gas s'enlairà, «de color verd i vermell, que figurava com una baldufa grossa, sense el cap a on s'hi enganxa lo cordill per fer-la ballar», que a mesura que pujava i pujava s'anava fent diminuta. 

Sembla que «amb ses traces i manyes» va aconseguir apartar-se de l'aigua, va tornar a remuntar i va baixar «al mateix lloc en què havia començat».

 

1802. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«Calaix de Sastre (1769-1919)», Rafael d'Amat i de Cortada, Baró de Maldà.

(Text: Academia.edu).

En canvi, l'endemà dia 6 de novembre, «lo senyorito, que amb lo gas podia sempre mantenir-se per tres hores sobre l'aigua, isqué a terra amb la sola corrent de l'aigua», o sia, que entenc que amarà (aterrà al mar) i tornà amb el globus arrossegat per la barqueta, posada sobre l'aigua, i en arribar a la platja «anava amb son globo sobre la terra sense tocar-la tres pams, tirant-lo un exèrcit de xicots amb unes cordes». Fou rebut joiosament per la gentada que hi acudí, victorejant-lo «com d'un conquistador o com d'un hèroe».

1802. Rebuda dels reis (espanyols) a Barcelona

L'entrada del rei no fou amb globus, sinó amb carrossa però estirada dels 'rucs' de la ciutat (potser ho hauria d'escriure en majúscula), l'11 de setembre (enllaç).

1889. Els primers globus aerostàtics a Catalunya.

«L'Arc de Sant Martí», núm. 420, de 22 de desembre (ARCA).

El nostre Alí Bey, àlies d'en Domènec Badia i Leblich, fou, ep probablement!, el primer compatriota que construí un globus aerostàtic cap a final del segle XVIII, ben jovenet, inspirant-se en l'exemple d'en Montgolfier, però lluny del país en una de les seues primeres destinacions polítiques al servei de la corona (espanyola). No sembla que l'arribés a tripular, oi?

1907. Concurs de globus aerostàtics al Poblenou, Barcelona.

Al 2 juny d'aquell any, un primer concurs d'aquestes aeronaus voladores, que llavors eren una grandíssima atracció, just abans de l'arribada dels primers aeroplans (enllaç). 

[2044] Budoy, l'aeronauta que va morir a Lleida

[1996] Un globus captiu a la festa major lleidatana, 1883

Quinalafem.blogspot.com