QUINA LA FEM?

20230831

[2516] L'antic escut del Castell del Remei

1912 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Licor de camamilla, Castell del Remei (la Noguera d'Urgell).

Etiqueta del licor de camamilla a les ampolles que es feien al Castell del Remei. Des d'inicis de segle XX, aquesta beguda tradicional de fabricació casolana començà a ser comercialitzada, sobretot a Linyola i a la plana urgellenca.

L'empresa familiar dels Girona, la més important de la Catalunya de l'època, era llavors dirigida majorment pels germans Ignasi i Joan Girona i Vilanova, nets del fundador de la nissaga, targarí de naixement, Ignasi Girona i Targa (1781-1867). Sembla que a l'impuls que aquesta tercera generació donà als negocis familiars, es degué, ara fa poc més de cent anys i per primer cop al nostre país, l'embotellament i etiquetatge dels vins que produïen, després que haguessin importat un enòleg i algunes famílies pageses de Bordeus per a la millora de la qualitat de la producció vitivinícola.

El primitiu mas i celler foren havien sigut ornats amb quatre torres cilíndriques, aixecades per un dels fills del patriarca, passada la mitat del segle XIX:

«Quan Joan Girona i Agrafel, el fill gran d’Ignasi Girona va convertir una de les cases de la seva finca del pla d’Urgell en castell —com ara es troba—, l’anomenà Castell del Remei en memòria i reconeixement a la Verge del Remei. En els baixos o cripta del nou castell s’obrí una capella, que encara existeix». Allà hi deixà la imatge primitiva de la capella targarina, que havia salvat de la destrucció:

«Com que l’any 1835 corria perill de ser profanada l’església parroquial, aquest senyor Girona s’afanyà a anar a recollir la seva estimada imatge i emportar-se-la a casa seva. Retornada la pau i la tranquil·litat a la ciutat, no es van resignar els Girona a despendre’s del seu tresor preuat, de manera que van demanar permís per quedar-se aquesta imatge. A continuació van fer ofrena d’un altar nou i d’una nova imatge a la parròquia, que foren destruïts al 1936» («La devoció a Santa Maria del Remei a Tàrrega», Josep Moran Ocerinjauregui, revista URTX, núm. 26, pàgs. 149-156, 2012, enllaç).

1896. L'antiga marca del Castell del Remei.

«La Publicidad», de 24 de gener (ARCA).

1890. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

«El Diluvio», de 9 de novembre (ARCA).

La primera marca encara conservava, al costat del nom 'Castell del Remei', la denominació Torre del Remei, que remetia a l'antic nom del latifundi anterior a la desamortització, 'Torre del Bisbe', propietat del Bisbat solsoní, que en fou desposseït en les successives desamortitzacions del 1820 al 1835. Sembla que la família Girona n'aconseguí la propietat per mitjà d'un testaferro, en les subhastes de 1839, amb mitjans, diners i favors poc ortodoxos («Ignasi Girona i Targa (1782-1867) o l’encarnació empírica d’una tesi de Santiago Rusiñol», Gonzalvo i Bou, Gener; Ferrer Fisas, Raimon, «URTX: revista cultural de l’Urgell», 2000, núm. 13, p. 137-144, enllaç).

En canvi, altres fonts indiquen: «Aquesta finca és propietat de la família Girona des del començament del segle XVIII; en aquesta època residien a Tàrrega des d’on es van traslladar a Barcelona després de la invasió francesa» («La devoció a Santa Maria del Remei a Tàrrega», Josep Moran Ocerinjauregui, «URTX: revista cultural de l’Urgell», núm. 26, pàgs. 149-156, 2012, enllaç). Probablement, la família del patriarca degué posseir algun bocí de terra en aquelles latituds de la plana urgellenca, que engrandí després amb noves compres i nous negocis.

La història d'aquesta nissaga empresarial, cabdal en la industrialització de Catalunya des de la segona mitat del segle XIX, hauria donat, en cas que fóssim un país (o Estat) que visqués en normalitat cultural i política, una de les sèries televisives més impactants, plenes d'intrigues i maquinacions. Qui lo sa, potser encara algú s'hi veurà amb cor.

1934. L'antiga Torre del Bisbe o Castell del Remei.

«El Correo de Lérida», de 16 de juny (FPIEI).

La denominació Torre del Bisbe romangué en la tradició oral fins a la guerra.

1902. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

«El Diluvio», de 16 d'octubre (ARCA).

1900. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

«La Veu de Catalunya», de 16 de novembre (ARCA).

1902. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

«La Publicidad», de 7 de novembre (ARCA).

L'empresa s'anunciava llavors com a Fills d'Ignasi Girona, i la marca Castell del Remei, sempre amb ortografia prefabriana, s'anava consolidant.

1911. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

«La Publicidad», núm. 11.653 (ARCA).

Cap a la dècada del 1910 la venda i etiquetatge de licor de camamilla va consolidar-se. El que feien al Castell del Remei era «estomacal, poderoso tónico y eficaz digestivo». Amb l'aiguardent de l'època i el sucre abundant, també devia fer rodar el cap, per dir-ho suaument, a qui se'n passava d'uns quants gotets.

1916. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

«La Prensa», de 28 de juliol (FPIEI).

Preus del vi blanc del Castell del Remei ara fa poc més de cent anys.

1932. L'antiga marca de vins i olis del Castell del Remei.

Marca de farina del molí fariner de finca.

1912 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Licor de camamilla, Castell del Remei (la Noguera d'Urgell).

A l'etiqueta s'hi aprecia l'escut del terme o finca, esdevinguda marca comercial. El nom remet a l'advocació de la Mare de Déu del Remei, que li fou donada pel propietari en agraïment a la Verge —segons la tradició oral— per la protecció durant la Guerra del Francès:

«El 1810-1814 Tàrrega sofrí, com la resta de les comarques catalanes, els estralls de la invasió francesa. Feia molts anys que la família Girona tenia cura de l’altar propi de la Verge del Remei a l’església parroquial. Essent llavors perseguit personalment pels invasors, Ignasi Girona i Targa, que s’acostava als 27 anys, es va refugiar rere l’altar propi de la Verge del Remei, demanant auxili en aquella tribulació, i d’aquesta manera va passar desapercebut a la recerca dels perseguidors. Com és natural, es va mostrar molt agraït al Senyor i a Maria Santíssima per aquest favor singular, i va explicar moltes vegades aquest fer als seus fills i nets, de manera que s’ha difós de boca en boca aquesta tradició» («La devoció a Santa Maria del Remei a Tàrrega», Josep Moran Ocerinjauregui, revista URTX, núm. 26, pàgs. 149-156, 2012).

Més endavant s'originà la divisa que acompanya el blasó: «l'home fa la casa, la casa fa l'home», entenent per casa la mateixa empresa familiar. Crec que fou feta esculpir al pati de l'edifici. Home i casa, l'un per l'altra, indestriables, ço que vol dir, home i treball. És un lema que resumeix a la perfecció la visió ideològica de la primera burgesia industrial catalana, i que pouava en una nostra pregona idiosincràsia tradicional, arrelada en els segles, que feia que, com el meu pare o el meu oncle Eusebi, només se sabés entendre la vida com a feina i treball i negació de l'oci. Una mica com allò que en Pep Guardiola va dir al Parlament quan hi recollí la medalla d'or: si ens aixequem ben matí, ben matí però ben matí, som un país imparable. Però la nostra societat catalana no s'acaba de traure la son de les orelles.

En canvi, l'escut és de factura mercedària, amb una mena d'àguila gairebé imperial amb creu bicolor roja i blava. Els mercedaris foren un orde mendicant medieval dedicat, a més a més, a l'alliberament dels captius cristians caiguts en mans d'infidels, segons el seu punt de vista, és clar. Diria, doncs, que es tracta d'un símbol que resumeix la missió que donava aquell patriarca i successors, emprenedors industrials i propietaris terratinents a les inversions que feien: per dissimular que eren per enriquir-se, cosa innoble en la tradició catòlica, les feien passar gairebé per obres de caritat o de salvació, d'assistència als necessitats, amb atenció social a jornalers i treballadors, amb fe cega en la bondat del que feien i del diví premi que en rebrien. Fins a tal punt arribava la "fe" que professaven! Fins a tal punt ens portaven als pobres a combregar amb rodes de molí!

1920 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Una postal amb la imatge de l'antic edifici del castell, que restà molt malmès durant la Guerra Civil, i l'escut familiar.

1890 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Paper de carta amb el nom de la gran finca, els orígens de la qual es remunten a la romanització de les terres urgellenques (viqui).

1922. Lo Castell del Remei.

«El Diluvio», BCN, d'1 de juliol (ARCA).

Ressenya laudatòria de la finca i producció vitivinícola. En el rellotge de sol, s'hi llegia una sentència admonitòria, a la qual no cal afegir cap comentari més:

«Pensa i fes,

si la vida vols honrar,

no deixis lo temps fugir.

Afanya't a treballar».

Anys 1930 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Paper de menú amb la simbologia de l'empresa agrícola.

Anys 1930 ca. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

En aquest full, la creu de filiació mercedària apareix en color roig i verd.

1929. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Etiqueta dels vins de l'època.

1964. L'escut del Castell del Remei del segle XIX.

Banderí dels que eren de moda en aquells anys com a record dels pobles. Fins i tot els equips de futbol se'n bescanviaven. Ara són part del bagul de la història.

[2519] L'escola «menagère» agrícola de noies del Castell del Remei, 1910

[120] 26 de març de 1862, aigua!

Quinalafem.blogspot.com

20230828

[2515] Lo Concurs Agrícola de 1906 als Doks lleidatans

1906. Concurs Agrícola a Lleida (foto).

Diploma que atorga la Medalla de Plata a la producció de camamilla del linyolenc Josep Tarragó i Gelabert i associat.

1906. Concurs Agrícola a Lleida (foto).

Una vista de la ciutat de Lleida de començament del vintè segle.

1906. Concurs Agrícola a Lleida.

«El Ideal», Lleida, de 15 de maig (FPIEI).

Aquell any de 1906, Lleida celebrà una mena de fira agrícola, seguint el costum dels temps a les principals ciutats europees, que s'anomenà, traduït del castellà de l'època, Concurs de Maquinària Agrícola i Exhibició de Productes del Sòl i Subsol a la Província de Lleida.

Se celebrà al «vasto local dels Docks» tot ornat amb «gallardetes i banderolas», a tocar de l'estació del ferrocarril. En Josep Sol i Torrents en fou el president de la comissió organitzadora. Un veritable precedent del gran Concurs Agrícola que la Mancomunitat de Catalunya hi organitzaria al 1921, i del que la Confederación del Ebro hi farà al 1928, i que marcarien una fita important en el desenvolupament i mecanització del camp lleidatà.

1929. L'edifici dels Doks, Lleida.

Foto: Josep Gaspar (MdC).

Al costat de la nova estació, destaca la gran superfície de la teulada de l'edifici dels Doks, que era destinat a emmagatzematge de mercaderies. A la part superior esquerra, l'alt molí fariner de 1915, construït per l'arquitecte tarragoní Francesc de Paula Morera i Gatell, que fou l'arquitecte municipal des de 1906.

1929. L'edifici dels Doks, Lleida.

Foto: Diari Segre.

Els Doks foren un «magatzem de planta lliure amb coberta de voltes de quatre punts, estructura metàl·lica amb pilars de ferro colat, bigues de gelosia en aspa i voltes de rajola. façana amb paredat de pedra i obertures remarcades amb maó massís», tot d'estil industrial modernista (viqui).

1886. L'edifici dels Doks, Lleida.

«Diario de Lérida», de 14 de juliol (FPIEI).

A la sessió de 10 de juliol de la Paeria s'hi discuteix de l'oferta que el Banc Mercantil de Lleida d'oferir per llogar el Mercat de Sant Lluís per a la possible ubicació d'un teatre a la ciutat, i del trasllat del mercat als Doks, que era propietat del mateix banc. El projecte no s'arribaria a fer mai. Però sabem gràcies a això que els Doks, almenys uns primers doks, ja eren construïts.

1886. L'edifici dels Doks, Lleida.

«Diario de Lérida», de 27 de febrer (FPIEI).

Als Doks aquell any s'hi acabaren de fer obres de separació d'espais i pavimentació, «que el año anterior habían quedado sin terminar», cosa que data l'obra al 1885. Desconec si l'edifici dels Doks a què es refereixen les notícies periodístiques d'abans del 1900 ja era aquest mateix edifici modernista o bé un edifici anterior, tot i que d'entrada em semblaria poc probable una nova construcció en tan pocs anys. En cas que s'haguessin refet, cal apuntar a la data de construcció de la farinera, que s'acompanyaria de la remodelació dels magatzems.

Actualment, i juntament amb la farinera adossada, la Paeria hi preveu la construcció de la nova estació d'autobusos de la ciutat, un cop adquirida la propietat al 2012 mitjançant permuta amb l'empresa propietària La Meta de Vall Companys, que n'havia esdevingut propietària l'any 1956.

1906. Concurs Agrícola a Lleida.

«El Relámpago», Tremp, de 15 d'abril (FPIEI).

El Reglament de l'exposició a la publicació trempolina: es volia que fos un esdeveniment d'abast provincial. La mostra s'allargaria dos mesos, des del 15 de maig, acabada la festa major, fins al 15 de juliol. El trasllat anava a càrrec de l'expositor, mentre que l'organització no els cobrava als expositors de maquinària per ocupació de l'espai, excepte si s'hi produïen vendes, el 2% de les quals revertirien sobre l'organització. En canvi, els qui hi exposessin productes agrícoles o industrials per a venda al detall havien d'abonar certa quantitat per metre superficial. Segueixen les categories i classificació dels productes d'exhibició.

1906. Concurs Agrícola a Lleida.

«El Ideal», Lleida, de 17 de maig (FPIEI).

Els membres del jurat de l'exposició que mostrava els avanços de l'agricultura i indústria agrícola lleidatanes, entre els quals el nostre consagrat escriptor Magí Morera i Galícia com a president i l'enginyer militar Francesc Macià com a vocal, entre altres prohoms de Lleida i altres pobles del Segrià i la plana urgellenca.

1906. Concurs Agrícola a Lleida.

«El Pallaresa», Lleida, de 15 de maig (FPIEI).

Crònica de la inauguració. A banda de les autoritats habituals, «la plazoleta que da acceso a los Doks se ha arreglado convenientemente, levantándose en ella un arco sencillo pero elegante». El senyor gobernador civil (espanyol) va afirmar en el seu discurs que «nuestro joven monarca» (espanyol) és «el primer agricultor de España», ahahaha...

1906. Concurs Agrícola a Lleida.

«El Pallaresa», Lleida, de 16 de maig (FPIEI).

Un article laudatori de la iniciativa comercial.

1906. Concurs Agrícola a Lleida.

«El Ideal», Lleida, de 14 de juliol (FPIEI).

Llista dels premiats al concurs-exposició agrícola. Hi podem trobar els màxims exponents de la maquinària i producció agrícola de la Lleida d'inicis del segle XX. Entre els lleidatans premiats amb medalla d'or, productors d'oli com Mangrané, d'anís com Arrufat, d'A. Ciutat per les esventadores (per ventar el cereal ja trillat a l'era), els vins d'A. Florensa o les conserves d'Hermenegild Agelet.

1900. Publicitat d'Anís del Pilar, de Ramon Arrufat.

[2112] L'Exposició agrícola de Lleida de 1928, més

Quinalafem.blogspot.com

20230826