Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relíquies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relíquies. Mostrar tots els missatges

20160125

[1293] Lo Sant Drap o el bolquer de Jesús

Segle XIII. Lo Sant Drap, Seu Vella, Lleida.
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La relíquia més notable de la Seu lleidatana, que en temps de Villanueva ja era la Catedral Nova perquè la Vella era ocupada pels espanyols des del 1707, «es un trozo de pañal en que dicen fue envuelto nuestro Redentor, llamado comunmente el Sant Drap». És clar, com n'havien de dir, si no? Doncs en la llengua mil·lenària del país i de la gent. 

El Sant Drap «es un tejido grosero, tanto como el sayal [tela] más despreciable. Presenta un color ceniciento, y es un trozo casi cuadrado de dos palmos poco menos. Está extendido dentro de una cajita cuadrada de plata, cuyas labores parecen de fines del siglo XV». Fou lliurat al bisbe per un comerciant de la ciutat, Arnau de Solsona, al 1273.
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Hi ha nombrosos testimonis de la veneració d'aquesta relíquia des de final del segle XIII. Al 1324, el bisbe Ponç de Vilamur va haver de decretar prohibició per tal que ningú no se n'emportés cap bocinet, «como con estos hurtos se hallase notablemente disminuida». Al 1351, es demanà a Roma que hi hagués indulgència «a pena et a colpa a tots aquells que veuran lo Drap de nostre Senyor de certa part de pecats mortals», per a la qual cosa demana l'oficial general de Lleida traslladat a Roma «que li sie tramesa tanta moneda com haurà mester per haver la dita indulgència al Drap de nostre Senyor». Pel que es veu, no n'hi van enviar prous, de diners, al Papa, fins al segle XV. 

La relíquia es guardava en un armari dins de la paret lateral del presbiteri, al costat de l'Evangeli, «de donde solo se extraía en fiestas señaladas y lo llevaban a la sacristía para la adoración del pueblo». Segons un missal del segle XV «era sacado de la Sacristía a la pública veneración el dia de Navidad en la misa mayor, y lo mismo sucedería el día de la Ascensión»
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«Para averiguar la verdad de la tradición de que esta pañal es incombustible se han hecho algunas pruebas jurídicas ante varios Obispos... y se ha hallado ser así la verdad». Sobre la història i circumstàncies del Sant Drap, «se conserva en el archivo una larga Disertación escrita en 1773 por D. José Javier Marí», canonge de la Seu lleidatana. Comenta l'autor altres peces destacades que s'havien conservat, com ara una rica capa tancada, d'or i seda, atribuïda a «San Valero, obispo de Zaragoza». Aviat la reclamaran, que potser diran que l'hem robada...
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'incendi de la sagristia de l'any 1480 va destruir nombroses casulles i altres tipus de capes litúrgiques. Altres relíquies de la catedral lleidatana foren el Lignum Crucis, la santa espina, els ossos del braç de Sant Valeri, del de Sant Llorenç, Sant Raimon de Roda, etc. «En el armario donde ellas se guardan está la custodia de plata para el día de Corpus, obra de labor y gusto gòtico, prolijamente ejecutada por Ferrer Guerau, platero de Barcelona, año 1513». Un altre objecte de gran valor fóra la «pila pequeña de agua bendita para la cabecera de la cama», descrita detalladament amb les riques joies que tenia incrustades: «dicen que fue regalo hecho por la Emperatriz de Austria al obispo D. Valero Alfonso de Santa María, el cual la entregó a su iglesia, cuando vino de Viena en 1700».
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Villanueva descriu com a peces remarcables uns quadres adquirits per la Seu i un aiguamans de la sagristia. En parlar de la catedral, escriu: «y digo el templo actual, porque conocida es la traslación de la catedralidad desde lo alto del castillo, donde antes estuvo, al sitio actual, verificada casi en nuestros días», començada al 1761 i acabada i consagrada al cap de vint anys. 

Com a bon i creient espanyol, cap crítica als Borbons per aquesta salvatjada, ans al contrari, la recerca d'arguments és imponent: «Por venerable que fuese el templo antiguo y su lugar, eran notorios los motivos que hubo para esta traslación», i n'especifica la incomoditat com a residència del clero per atendre els fidels, lluny del «pueblo, que vive en gran distancia de aquella altura». Ja des d'antic s'havia obligat els lleidatans a pujar a la Seu Vella per als batejos i les bodes. D'on que les portes del temple que donaven a la ciutat, fossin les dels Fillols i la de les Núvies. 
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Al 1551 es demanà al Sant Pare de Roma «que es poguessen fer baptismes et núpcies per totes les parròquies de la ciutat». En temps de Villanueva, a mitjan segle XIX, només es feien batejos a la Catedral Nova i a Sant Joan.

Sobre els orígens de la catedral, creu Villanueva que hagueren de ser a l'església de la Suda. Als sis dies de conquerida la ciutat, fou consagrada la catedral lleidatana, i com que la Seu Vella no era ni començada, s'hagué de fer en algun edifici ja construït i aprofitat per a tal ús: «y yo entiendo que que la situación de todo ello fue en la fortaleza más alta, llamada la Zuda, donde aun hasta nuestros días ha subsistido la iglesia, y se ven todavía vestigios de claustro, refectorio y varias oficinas». Consta que un tal Raimon de Segarra fou enterrat al claustre al 1214, i no pot tractar-se pas de l'actual.

Considerar la catedral antiga com a obra dels Templers, «como hace el vulgo, es una de sus hablillas despreciables. Esta religión estaba establecida y bien heredada en la vecina montañuela llamada Gardeny: suficientísimo premio de lo que había contribuido a la conquista de esta ciudad».
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«...tengo por cierto que la primera iglesia Catedral fue la mezquita que tenían los moros dentro de su mayor fortaleza, y  que los edificios inmediatos se acomodaron para la vivienda del clero». El bisbe Gombau de Camporrells emprengué l'edificació «de una nueva y magnífica Catedral, sin esperanza de verla concluida. Escogióse para esto la colina más baja que domina la ciudad, donde el arquitecto... [Pere de Cescomes] planteó el nuevo templo, cuya primera piedra pusieron el Rey... [Pere I d'Aragó] i el Conde de Urgel Ermengol VIII, el día 22 de julio del año 1203. Noticias que nos conservaba una piedra escrita en el presbiterio de la iglesia, al lado del Evangelio, y ahora ni allí existe ni en parte alguna». La Seu fou consagrada pel bisbe Guillem de Montcada al 22 d'octubre de 1278. Setanta-cinc anys d'obres.  
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Després de desciure l'edifici de la Seu Vella, fa una finta per dir que «desde que en los tiempos de Felipe V obligaron las guerras a trasladar la catedralidad a la parroquia de San Lorenzo en 1707, comenzó aquel apreciable edificio a experimentar el abandono que se completó, cuando resuelta la construcción de la nueva Catedral, se destinó todo lo antiguo para almacenes y parque de artillería, y de todo lo necesario a la fortificación»

Encara més: «Salvada únicamente las paredes, que ni balas ni bombas pudieron derribar, todo el ámbito de la iglesa, capillas adjuntas, claustros, etc. está cortado en varios edificios, paredes, techos, donde los montes de maderos, cuerdas, cureñas, etc. ocultan los sepulcros, altares, inscripciones, una de ellas romana... Digo que oculta los que permaneces, que segun noticies deben ser muy pocos, porque es cierto que destruyó la ignorancia, o sea la inadvertencia, lo que a toda costa debía conservarse aunque fuese trasladado a otra parte»
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Detalla sobre el retaule major de la Seu Vella que «era de mármol, o sea alabastro, decorado con varios relieves, construido a mitad del siglo XVI por el escultor B. Robio... Una u otra tabla de aquel altar anda en casas particulares; lo demás sirvió en gran parte a la grangería de la tropa suiza por sus frutas y labores de sobre mesa».

Repassa la construcció del claustre per acabar dient que «hállanse cortados con almacenes, como se dijo de la iglesia. La puerta exterior de ellos se conserva bastante bien, y solo faltan de allí las estatuas de los doce Apóstoles, que se trasladaron a una pequeña iglesia llamada de San Pablo». Hi ha constància que l'escultor Guillem Solivella n'esculpí algunes pel preu de 240 sous cadascuna. El porxo d'aquesta façana, obra de Francesc Gomà a càrrec de 16.000 sous, fou destruït.
1851. Lleida, lo Sant Drap.
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Per al magnífic campanar del segle XIV-XV, van portar-se pedres de la Cogullada i del riu d'Aspa. Segons el llibre de comptes de 1397, se'n tallaren 350 «pedres al riu d'Aspa per ops de la torre, ço són, xambrades et pinyacles et pedres de fil». A la torre hi treballaren els arquitectes Guillem Solivella i Carles Caltes de Ruan, i fou acabada al 1416, just enguany farà 600 anys.

Aquell any ja s'encomanà de fondre una gran campana per al rellotge, «la cual se encargó a Juan Adam, de burgo Santae Mariae, Turlensis diocesis, regni Franciae», que es fongué al 1418. S'anotà en un dels llibres del Capítol: «cuius sonitu et mentis vulnera sanari, et divinitatis singularis gratia possit conquiri», entre altres elogis. Sanar les ferides de la ment.

Ja se n'esmentaven els 232 graons, les 14 campanes (set de grans, set de menudes). El seny major és del 1405... «y acaso habrá alguna de las que construyó en 1391 Tibaut Rahart, mestre de senys de Cervera». La fabricació dels batalls s'encarregava a les fargues del Pirineu, «a les fargues de Belsa, herrerías de Bielsa, según yo entiendo. En 1390 hállase ya construido un gran relox por Antonio Core, boloñés»
1930. Lleida, lo Sant Drap.
«La Veu de Catalunya», de 30 de desembre (ARCA).
El bolquer lleidatà del Jesuset era mostrat públicament a la Seu encara l'any 30 del segle XX, no en fa ni cent anys, «amb una concurrència gran de fidels». Sorprenent, oi? O potser no...

20151029

[1201] La Sandàlia de la Verge del Monestir de les Avellanes

1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Vista del monestir enrunat cap als anys 70 del segle XIX.
1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Els Comtes d'Urgell amb «desig de tindre panteó propi per a si i sos descendents... los determinà a fundar lo cenobi». Fundació deguda a «un clergue d'Organyà, anomenat Joan, lo qui després de fer vida d'anacoreta i coneguda sa santedat per los Comtes d'Urgell, n'Ermengol i na Dolça, sa muller, sembla [que] li encomanaren [que] busqués lloc a propòsit per a fundar un monestir».
1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'absis gòtic de l'església, la part més resistent al pas del temps.
1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'any d'inici de la construcció Pleyan el situa al 1146. Refereix la descripció que en féu Monfar i Sors al segle XVII. 
1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Monfar detalla l'estat de decadència del monestir ja al segle XVII: «Gosa [disposa] aquesta terra de molt saludables aires i aigües i és abundosa de tot gènero de caça. Ara està tot molt derruït, perquè ha estat aquesta casa molts anys sens abat, per no nomenar-lo lo rei de Castella, a qui, com a Comte de Barcelona, tocava la nominació...». 
1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Segons Pleyan, devem a Monfar que «es conegui el lloc de repòs dels Comptes n'Ermengol i na Dolça, fundadors del cenobi. Aquests sepulcres estaven en l'altar major, a la part, de l'Evangeli, i eren grans i treballats, posats l'un damunt de l'altre, en forma de grades, havent-hi en lo primer les cendres de la Comtessa i en lo superior les de son marit, qual estàtua jacent adornava la coberta, amb lo vestit d'aquells temps, cabell llarg i esperons».
1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Gravat del sepulcre del comte urgellenc Ponç de Cabrera.
1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Descriu Monfar els altres sepulcres comtals urgellencs i que «en aquest monestir se guardava entre moltes altres relíquies la d'una sandàlia de la Verge, que anys després amb motiu de les guerres fou traslladada a Lleida i retornada a dit convent». Vet aquí els tràfecs i patiment dels religiosos per ses preuades relíquies! Aquesta fou donada pel Ermengol VII, que l'hauria fet dur des de Constantinoble al 1204. «La guardaven los monjos en un reliquiari amb cristalls i sa hechura era difícil divisar-se per estar cosida a un drap de tafetà».
1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Fotografia del magnífic claustre romànic de doble columna. 
1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Destaca Pleyan les grans atencions d'Ermengol VII envers el monestir. També es fa ressò de la llegenda de la fundació de Santa Maria de Bon Repòs, priorat dependent de les Avellanes. Anota que «avui l'antic Monestir de les Avellanes se troba poc menys que arrunat». Des de la desamortització era propietat privada i «gràcies al zel i carinyo que inspiren a son actual propietari... les venerades despulles del monestir, encara se serven en peu los claustres i l'absis i parets laterals de l'església, los quals nos ha semblat bé fotografiar ans que les injúries del temps vinguin a enderrocar lo que els homes no han derruït... perquè ni els era útil ni han pogut».
1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Detall del claustre, amb tots dos autors, probablement.
1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Comentari de l'església gòtica, atribuïda «al segle XV i el claustre a temps anterior».
1880. Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, la Noguera.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
El claustre, «despullat... de tot ornament...demostra clarament la [severitat] de la regla dels monjos premostratenses [premostratencs] consagrats exclusivament a la penitència i a l'estudi».