20200410

[2118] Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida

1920 ca. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
(Arxiu DIBA).

Interior de l'edifici del sindicat, amb les eines, les mecàniques i les tradicionals, pròpies de l'època. La força era ja elèctrica. Al fons hi distingim la característica pedra cònica del molí. L'edifici amb el molí ja hi eren i el sindicat el comprava per posar-lo al servei dels seus associats. 
1920 ca. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
(Arxiu DIBA).

Detalls de la sala i del molí. L'agrupament dels petits i mitjans propietaris en societats cooperatives significà un esforç col·lectiu de grans dimensions en els petits pobles de la plana lleidatana. 
1920 ca. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
(Arxiu DIBA).

Les façanes del sindicat, la principal al carrer de Sant Ramon, que tot i retocada encara s'hi conserva i hi és ben reconeixible, i la posterior. Un gran casalici ara abandonat que, en algun moment, haurà de trobar altre cop el camí de la revitalització i ús públic. El projecte de reforma i adequació de l'edifici fou degut al cèlebre Cèsar Martinell. 
Anys 1920. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
«Artesa de Lleida i l'empremta de la Mancomunitat (1914-1923)» de 
Josep Gallart i Josep Rubió, 
«Sikhar-Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm.2, 2015.

La inauguració de l'edifici del Sindicat artesenc s'esdevingué el 8 de maig de 1918, tot just fa una mica més de cent anys, amb presència dels diputats republicans Alfred Pereña i Joan Moles. Aquell mateix any, i com succeïa de manera gairebé calcada en tots els nostres pobles ponentins, els grans terratinents també s'organitzaven en el Sindicat Agrícola el Porvenir. A banda de dos sales per a les instal·lacions del molí, al pis de dalt de tot hi havia la sala comunitària d'esbarjo, oficines i biblioteca, que funcionava a èpoques concretes de l'any com a bar, sala de ball, conferències, teatre i cinema i tot. La formació professional dels associats i el foment de l'esperit col·lectiu eren pilars fonamentals dels sindicats moderns, a la recerca de la millora de les condicions de treball i de vida dels petits pagesos. Molt sonada a la comarca fou la compra d'una màquina elèctrica de batre.

Anys 1920. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
«Artesa de Lleida i l'empremta de la Mancomunitat (1914-1923)» de 
Josep Gallart i Josep Rubió, 
«Sikhar-Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm.2, 2015.

El suport econòmic de la Mancomunitat hi fou essencial, car a través de la Caixa Comunal atorgava els crèdits necessaris per a l'empresa. Entre 1918 i 1920, el sindicat artesencs rebé cap als 40.000 duros, una quantitat molt destacable en aquells temps. Tal era l'energia i confiança en el futur dels artesencs d'ara fa cent anys. El primer president en fou l'Emili Morera, que apareix com a ànima impulsora del projecte. 
Anys 1920. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
«Artesa de Lleida i l'empremta de la Mancomunitat (1914-1923)» de 
Josep Gallart i Josep Rubió, 
«Sikhar-Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm.2, 2015.

«Era tanta l'eufòria de la junta i els socis que l'any 1920 es plantejaren una mena de colònia agrària..., l'anomenada Artesa Nova», projecte també encarregat a Cèsar Martinell. Suposava la creació d'un nou barri de trenta cases i de tota una seguida d'instal·lacions pecuàries. El pressupost depassava les 600.00o pta, tota una autèntica fortuna. «Es tracta, però, d'una obra que mai arribà a veure la llum i per la qual Emili Morera fou qualificat de visionari o d'il·lusionista d'un futur utòpic».

El relleu del president l'any 1922 marcaria el final de l'eufòria i l'inici de la fi. La nova junta destapà els problemes comptables del sindicat fins al punt d'acusar Morera d'estafa i falsedat.

Anys 1920. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
«Artesa de Lleida i l'empremta de la Mancomunitat (1914-1923)» de 
Josep Gallart i Josep Rubió, 
«Sikhar-Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm.2, 2015.

Al 1928, els bens del Sindicat foren subhastata i al 1932, totalment liquidat. Aquell socialista utòpic que fou Emili Morera, fruit de diversos plets, acabaria essent jutjat i tancat en un manicomi, i es passaria tota la resta de la seua vida pledejant per la innocència i la restitució dels seus bens.

Ara en fa cent anys, doncs, entre 1918 i 1922, aquell petit poble que era Artesa de Lleida visqué una petita gran revolució, que donava esperança als petits pagesos per al futur, que disposaven d'activitats formatives, d'un lloc per a l'esbarjo i la socialització, més enllà de les dures hores de treball que la terra exigia. Coses de les quals fins al moment només els grans terratinents en podien gaudir. El somni fou breu, però existí. Potser ens marca el camí que, d'ara endavant, després que hagi marxat aquest virus Covid-19 (i esperem que també la Corona), caldrà tindre ben present i rependre'l. A tots els nostres pobles de la plana urgellenca.
1920 ca. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
(Arxiu DIBA).

Vista d'una de les sales del sindicat amb la moderna maquinària del molí.
1920 ca. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
(Arxiu DIBA).

La famosa màquina de batre elèctrica del sindicat.
1920 ca. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
(Arxiu DIBA).

Detall de la màquina de batre, instal·lada en una era i a la qual els socis hi portaven les garberes des del tros. 
1920 ca. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
(Arxiu DIBA).

Una altra de les sales i maquinària.
1920 ca. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
(Arxiu DIBA).

Detalls del modern molí, que fou la sana enveja dels pobles de la rodalia... durant un breu temps. 
1920 ca. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
(Arxiu DIBA).

La sala de ball i de cinema, al segon pis de l'edifici del Sindicat. 
1920 ca. Lo Sindicat Agrícola de Sant Isidre d'Artesa de Lleida.
(Arxiu DIBA).

El taulell del cafè i, potser, la pantalla de projeccions cinematogràfiques. Les cadires són arrambades a la paret per deixar la sala lliure per al ball.