[2015] L'orolotge de la Seu Vella. Caminant per l'etimologia

1910 ca. Lo rellotge de la Seu Vella, Lleida.
El vell rellotge del campanar de la Seu lleidatana, pervivent del de faiçó renaixentista que modernitzà el rellotge medieval que s'hi instal·là ja al 1406. 

1919. L'«orolotge» de la Seu Vella.
«La Veu de Catalunya», 28 de juliol (ARCA).
Ara fa cent anys es va fer la descoberta del contracte per a la construcció d'un rellotge per al campanar de la Seu Vella lleidatana, que es pogués sentir i veure des de gairebé tota la ciutat. El canonge i arxiver del gran arxiu capitular Josep Gaya trobà el document redactat en llengua medieval.

La cosa sorprenent, als ulls d'avui, és que el text fos publicat en un gran diari de difusió general. Com han canviat els temps! Un text del 1406 sobre els capítols tinguts (contracte) entre «l'honorable Capítol de la Seu de Lleida e maestre Mateu, reloger [rellotger] de Saragossa, sobre lo relotge que deu fer per la dita Seu en lo campanar o torre... o llà on lo venerable capítol ordenarà que es faça».

El primer compromís és fer sonar el rellotge en el 'seny' o campana que «li s'ha donat per lo relotge». O sigui, que no pogués reclamar res per causa de l'accessori primordial, la campana. Perquè no serà fins una dotzena d'anys més tard, al 1418, que la Paeria i el Capítol catedralici promouran la fosa de la Silvestra, el 'seny' major del rellotge de la Seu, a imitació de la gran Honorata de la Seu barcelonina.

El segon acord, que rellotger i família es traslladin a viure a la ciutat per tal d'efectuar els treballs. Per tercer, «que si lo dit rellotge es desbaratava o es trencava, que lo dit mestre o son hereu» l'apatroqui a ses despeses. La paga o pensió de per vida que se li ofereix són 60 lliures jaqueses, pagades en dos terminis, a mitjan i a final d'any. Per a qualssevol «coses obscures o dubtoses, les quals haguessen mester [calgués] interpretació», el rellotger pot demanar consell a dos canonges de sa elecció. El contracte se signà al 25 de febrer de 1406.

No hi confio gens que qualli l'exemple, però que quedi aquí recollit. Si els diaris d'ara només escriuen sobre allò que algú (tendències, enquestes...) diu que la gent vol sentir i llegir, com sentiran i llegiran altres noves més enllà de les del seu cercle habitual? I si no senten notícies diferents de les acostumades, com reclamaran més informació sobre allò que no coneixen, i potser no coneixeran mai? Caldrà esperar una nova generació, empresaris de la comunicació inclosos, de gent valenta, capaç de mirar molt enllà, i no només endavant sinó també endarrere, que és una altra manera de mirar endavant.

1919. L'«orolotge» de la Seu Vella.
Fotocomposició: Associació d'Amics de la Seu Vella.
La primera vegada que trobem el mot 'rellotge' és en un document del 1341. Derivat del llat. HOROLOGIUM, i que volia dir rellotge de sol o d'arena. 'Orolotge', doncs, era la forma hereditària de l'arrel llatina, però per l'«afèresi [pèrdua, escurçament] de la o- o a-, que es confongué amb l'article (lo rolotge, lo relotge), i després l es va canviar en ll, havent estat presa per inicial darrere un prefix re-». Reforçat de la dissimilació de les o, con en el lleidatà redó (rodó). En canvi, en italià es mantingué el mot derivat sense escurçar, orologio, com en francès, horloge.

Aquesta és l'explicació etimològica que el mestre Coromines fa del mot rellotge, que amb el temps anà veient com canviaven els mecanismes. En aquells finals d'Edat Mitjana, ja començaven a fer-se, diguem-ne automatitzats, per contrapesos. Afegeix el nostre savi: «La data nostra de 1341 seria, doncs, anterior a la primera que trobo de rellotges públics a Itàlia i a París, i posterior només a l'alemanya». Per tant, i atès que «la fabricació, doncs, ja n'estava bastant avençada a la nostra terra..., això feu que el castellà vagi manllevar-nos el nostre mot, fent de relotge, un castellà reloje, plural relojes, del qual s'extragué tot seguit el singular reloj». La documentació del mot a Castella no es troba anteriorment al 1490.

El mot llatí original havia estat pres, és clar, del grec, a on era compost d'hora- i -logion, amb el sentit de comptar les hores. Per tant, i encara que a hores d'ara no ho sembli gens ni mica, la paraula rellotge, porta evolucionat en son primer component la paraula hora, que per això és un aparell que ens les compta i ens les diu!

Etimologia: Rellotge, llatí HOROLOGIUM.
El mapa ens il·lustra l'expansió del mot rellotge, que des del nostre domini lingüístic va passar a la llengua germana occitana (relòtge), i al sard (arrelògiu) per raons de domini territorial. Cap a l'oest, totes les llengües iberoromàniques manllevaren el mot: l'espanyol reloxe, reloj, a l'aragonès reloch, l'asturià reló, el gallec reloxo i el portuguès relógio. Escriu Coromines al DCECH, que «en Cataluña se mencionan ya relojes con ruedas y contrapesos en los ss. XIV y XV... Des de allí seguramente entrarían en Castilla, y esta prodedencia explica la forma que presenta la voz castellana, con pérdida irregular de la -U final».

Les formes italiana (orologio) i francesa (horloge) són més fidels al llatí, mentre que la reto-romànica (ura) és un germanisme i la romanes (ceas) un eslavisme, fruit en tots dos casos del contacte amb les corresponents llengües veïnes. Remata el nostre gran etimòleg: «El primer reloj público de que tengo noticia es el de Sankt Abdon (Alemania) en el año 1326, el segundo en Padua en 1344, el tercero en París en 1370, éste procedente de Alemania, el cuarto el de la catedral de Barcelona en 1393, y el quinto el de Sevilla en 1396». Entre els privats, o sigui, sense exposició al públic, «el primer reloj existente en Barcelona fue el del Palacio Real, el año 1362».

[1109] Lo rellotge de la Seu Vella