Seguidors

20190806

[2010] De l'ordiat a l'orxata i a la 'barley water' de Wimbledon

L'ordiat o aigua d'ordi.
Preparació tradicional de l'aigua d'ordi o ordiat.
(Foto internet).
1986. «Ordiat», DECLC, Joan Coromines.
Segons el nostre savi etimòleg, la designació de l'aigua d'ordi com a ordiat era ja freqüent al segle XV, «sobretot en textos culinaris i en algun de medicina popular; es refereix a unes decoccions d'ordi, usades com a tisana contra la febre... o com a aliment, usualment de malalts o convalescents». Així ho recomanava el mateix Sant Vicent Ferrer en un dels sermons. Sembla que hi havia dos maneres de preparar aquesta aigua remeiera: amb l'ordi bullit endolcit (o no) amb sucre o mel, o bé mesclant l'ordi cuit amb llet d'ametlles.

Al Llibre del Sent Soví, aquest nostre immens receptari manuscrit medieval, anònim i de començament del segle XIV, que s'intitulava Llibre de totes maneres de potatges de menjar, se'n descriu la possibilitat de filtrar-lo. «Aquesta darrera preparació, evidentment líquida, era probablement la forma originària de la beguda que es va  generalitzar posteriorment amb el nom d'horchata en castellà i orxata en català». I afegeix més endavant: «és ben sabut que a València els venedors d'orxata en diuen orxata líquida o simplement la líquida». 
1986. «Ordiat», DECLC, Joan Coromines.
«El català ordiat era evidentment usual ja al segle XIV i molt probablement anteriorment també». Igualment, la mateixa preparació era anomenada en italià amb un derivat d'orzo (ordi) < orzata. Als segles XVI i XVII encara era molt usual al nostre país, ateses les nombroses mencions que se'n pot recollir. Ja a començament del Sis-cents en trobem una recepta líquida que hi inclou sucre, suc d'ametlles dolces, llavors de meló, que «coincideix poc més o menys» amb la preparació de l'orxata, documentada en castellà al 1732. Aquesta variació feta amb altres llavors, com ara ametlles, llavors de carabassa o de meló, o fins tubercles com la xufla, que acabà prescindint de l'ordi, i que sempre era líquida i endolcida, requeria un nom diferent. «En el segle XVIII, en castellà apareix horchata per a aquesta darrera beguda, que ja no sempre es preparava amb aigua d'ordi, i així s'estableix una distinció entre les dues begudes o tipus d'ordiat». La documentació del mot orxata en català no és gaire posterior a la del castellà, també a principis del Set-cents.

Aquesta nova beguda, presa com a refrescant, es feu molt popular entre les classes benestants. Per exemple, el Baró de Maldà esmenta que era servit en els salons del moment, sovint ben fresca, però sense glaçar.  
1986. «Ordiat», DECLC, Joan Coromines.
Segons Coromines, el nou nom es pogué pendre de l'italià orzata, que el castellà podria haver adaptat com a horchata: «si en realitat aquesta ha estat la via de penetració del mot a Espanya, llavors el català orxata s'hauria de considerar un manlleu del castellà». La segona opció etimològica, demana considerar-lo un mot popular, provinent del mossàrab de València. «Aquesta explicació és menys problemàtica des del punt de vista fonètic i més preferible geogràficament. L'absència de documentació antiga d'un mot d'origen mossàrab no sorprèn: d'un home culte, com ho era, el valencià Vicent Ferrer, s'esperaria més aviat dir ordiat (mot comú pertot en la llengua) que no [ortxata], mot regional usat per la gent humil». Decidir sobre l'origen del mot requerirà de recollir nova informació, com ara documentar «dades relatives a la comercialització de la beguda refrescant, si això era primer a Itàlia o a València». 
1324. «Llibre de Sent Soví».
Pàgina d'un dels dos manuscrits medievals conservats d'un dels primers receptaris europeus no escrits en la llengua sàvia, que era la llatina, en aquells segles. Les còpies conservades són de començament del segle XV.
1979. «Llibre de Sent Soví». Ed. Barcino.
Edició moderna d'aquest gran clàssic medieval anònim. 
2007. «Libro de Sent Soví». Ed. Barcino.
L'edició traduïda al castellà del nostre clàssic, que qualifica aquest text català del 1324, segons sa secular tradició nacionalcolonialista d'anorreament de la nació catalana, com a primer receptari  medieval «de la cocina española».
1999. «De l'aigua de civà a l'orxata», Societat Catalana de Biologia (TERMCAT).
La diversa denominació popular de l'HORDEUM llatí (ordi) i de l'AVENA llatina (civada) també intervingué en el nom d'aquest refresc. De l'Ebre en avall, el nostre domini lingüístic, conservà el mot avena en el sentit original etimològic del llatí, mentre que el nom civada (CIBATUS, llat. aliment, després especialitzat com a pinso per a les cavalleries) hi prengué el lloc del mot ordi. Per aquest motiu, l'aigua d'ordi també és coneguda com a aigua de civada, o aigua de civà en popular dialecte valencià.
Aigua de civà.
S'escriu a la viquipèdia que, més modernament, l'aigua d'ordi o de civada al País Valencià, se sol saboritzar amb suc de llimona o d'altres fruites per assaborir-les més al gust actual. Potser la recuperació de menges i begudes bio i eco que les noves generacions estan cridades a fer, ens portarà de nou el costum de pendre l'antic ordiat medieval. 
L'aigua d'ordi o 'barley water'.
El modern ordiat no derivat cap a l'orxata, sinó conservant els ingredients originals, també és una beguda molt coneguda al Regne Unit, allà dita barely water, a on s'associa als campionats de tennis de Wimbledon com a beguda patrocinadora de la marca comercial Robinsons Lemon Barley Water, que la ven embotellada. Mentre que entre nosaltres, allà a on encara se'n pren, majorment al País Valencià, se sol preparar de manera casolana. 

Només nosaltres, el catalans principatins, hem sigut capaços d'esborrar segles de tradició en tots els àmbits de la vida, per raó de ser tots plegats uns nous rics i uns provincians delerosos de no ser vistos com a provincians. Quan començarem a pensar en termes d'Estat i de república, potser tornarem a apreciar allò que totes les nacions del món fan, que és lluir i passejar-se pel món, valgui la metàfora, amb les corresponents espardenyes i barretines pròpies.