 |
| 1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC). El petit poblet de Lluçars, llavors encara municipi (i fins al 1969), amb les dos grans torres que el caracteritzen. |
 |
1845. Lluçars (la Baixa Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Emplaçada al costat del barranc de Riasol, «donde la combate el viento del puerto, que baja encanalado por el barranco de Guardo». El petit poble tenia 74 cases a mitjan segle XIX, «muy desiguales en sus proporciones, y parte de ellas diseminadas por el término». La vila closa disposava de dos placetes, «en una de las cuales está la casa consistorial y la escuela».
Disposava de presó i escola primària per a 8 xiquets! La bassa d'aigua a la sortida del poble no s'aprofitava perquè els veïns preferien les aigües de «una fuente perenne y de otra que no lo es, ambas situadas en las afueras»... Terra de frontera medieval entre les terres cristianes i les sarraïnes, els termes dels voltants estant (estaven) farcits de vells castells. El terreny és tot de secà amb algun petit rotlle que es regaven de les aigües dels barrancs i fonts en anys molt humits. «Hay bosques de particulares para leña, que consisten en carrascas y cagigos [roures] i dehesas de pasto». Un molí fariner al barranc de Guard proveïa la població de farina. Els camins es trobaven en molt males condicions, «por la escabrosidad del país», on fins i tot hi havia «animales dañinos como escorpiones y otros». Pel que fa a la demografia, hi vivien 40 veïns o llars, amb 248 habitants, que fan una mitjana de sis per casa. Actualment, hi ha uns 130 veïns. |
 |
| 1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC). Detalls de l'esplèndida fotografia amb el portal d'entrada a la vileta. |
 |
| 1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC). Les parets de pedra seca separaven les finques. També les cases eren de pedra més que no pas de tàpia, amb les característiques galeries obertes dalt de tot. |
 |
| 1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC). La torre de l'església i la torre del castell competint entre elles, com si d'una ciutat renaixentista italiana es tractés. |
 |
| 1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC). La torre del castell, orgullosa i dempeus, com la gent de la terra, malgrat les maltempsades. |
 |
| 1911. Lluçars (la Baixa Ribagorça). Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC). S'aprecia el mal estat de la torre pentagonal, al revoltant de la qual s'organitzava el vell castell medieval del segle XI, propietat d'Arnau Mir de Tost, que també dominava els castells de Viacamp i de Falç. Passaren d'herència a la seua filla i al seu nét Guerau, al servei del rei d'Aragó, Sanç Ramírez. No es coneixen els motius ni quines les raons per les quals els vescomtes d'Àger van perdre el control de Lluçars en el segle XII, que va passar als comtes del Pallars Jussà. A finals del segle XII va tornar a mans de la Corona catalano-aragonesa. Ja en 1292, Jaume II va assignar el castell a la nova baronia de Felip de Saluzzo. Aquest va empenyorar els castells de Lluçars, Llaguarres i Lasquarri pel dot del seu casament amb Galbons de Cervera. Cap a la segona meitat del segle XIV, Lluçars es va integrar en el tercer comtat de Ribagorça, tot i que per poc temps, ja que el comte Alfons de Ribagorça va infeudar el castell als barons de Castre-Pinós. Va restar en mans d'aquesta nissaga fins que al segle XVIII passà a mans dels Montcada i ducs de Medinaceli. |
 |
| 1970-80. Lluçars (la Baixa Ribagorça). El poble, a la vall mitjana del riu Queixigar, fou municipi independent fins al 1969, quan s'agregà al de Tolba. Segons Coromines, «Llosses (que cal distingir bé de llosa, lloses, mot amb el qual no té res a veure) i Lluçars deriven del verb llossar, 'esmolar les eines de tall', concepte important en el món feudal, atès que el pagès estava obligat a fer llossar les seves eines en la farga o ferreria feudal. La documentació antiga demostra que Lluçars és amb o-, Loçars, un 'grup de ferreries',... igual que bastants altres poblacions que duen com a nom Les Ferreries. El verb llossar s'escrivia antigament amb ç o c, i prové de LAUCIDARE, verb romànic d'origen cèltic (DECat). En el cas de Lluçars de la Ribagorça la grafia amb ç ve imposada per la subsistència de la distinció fonològica entre ç = θ i ss en bona part de la comarca». |
 |
| 1970-80. Lluçars (la Baixa Ribagorça). L'any 1292 Jaume II incorporà aquest castell a la baronia de Castre, i molt posteriorment quedà a mans dels Montcada. Es conserven les ruïnes de l'antic castell. La torre va ser reformada el 2010, es tracta de la construcció d'aquest tipus de més alçada de tota les comarques de la Franja, de 25 metres. Una altra característica de la torre és que és de base pentagonal, element poc comú en aquest tipus de fortificacions. |
 |
| 1970-80. Lluçars (la Baixa Ribagorça). L'església parroquial de Sant Cristòfol. |
 |
| 1970-80. Lluçars (la Baixa Ribagorça). Detalls de l'església romànica. |
 |
1845. Llorenç (la Baixa Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Amb 4 veïns i 25 habitants, i només cinc cases. «El vecindario se surte de las aguas de una fuente». El seu terme comprenia «el monte titulado Sorts o Solana, poblado de robles y romeros y una casa derruida».
|
 |
| 1970s. Llorenç (la Baixa Ribagorça). Vista del llogaret, despoblat des dels anys 1990 (fototeca.cat). El campanaret de l'església, annexa a la de Lluçars, disposava d'antic «cementerio en llano». |
