Seguidors

20160430

[1396] Esglésies i convents de la Lleida medieval

1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«...hasta el siblo XIV no hubo en Lérida otra iglesia bautismal que la Catedral, en la cual únicamente podían celebrarse las bodas, para obligar con ello a los feligreses a acudir a la matriz, a lo menos en estos actos, ya que la asistencia ordinaria les era incómoda por su localidad». D'on, doncs, la importància de la Porta dels Fillols i de la Porta de les Núvies. La situació de la catedral dalt del turó sempre fou un inconvenient per als lleidatans que havien de suar per atansar-s'hi, o bé pujant pel camí als peus de la llengua de serp, o bé pel camí que s'hi enfilava des del carrer Magdalena. 

Fins al 1602 ni hi hagué pica baptismal a Sant Joan, i l'única que tingué la ciutat baixa encara a mitjan segle XIX. Villanueva fa referència també a les altres parròquies de la ciutat, algunes desaparegudes, com la de Sant Martí i Sant Andreu. Per sort, de la primera n'ha perdurat l'església que estava «pegada a los muros a la parte del poniente». De la segona, «solo se conservan algunas paredes» i actualment ja res de res. «Esta es la parroquia de la antigua Universidad, en que se celebraron tantos congresos respetables».

Altres parròquies desaparegudes: la de Sant Salvador, la de Sant Gil, «arruinada en las guerras del Príncipe Carlos de Viana hacia el 1461», la de Sant Vicent, i la de Sant Pau, de la qual diu l'autor que «solo sé que sonaba cerca de lo que llamaban Mercadal».
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«De las existentes la principal es la de Sant Joan, llamada ya desde la conquista Sancti Johannis de Platea. Dice el vulgo (que tambien es justo oirle alguna vez) que aquí fue el sepulcro de Herodias, muerta en esta ciudad bailando sobre el yelo [gel] que cubría el Segre». Herodías, de fet, fou la mare de Salomé, la ballarina.

La inscripció «lemosina» de la consagració de Sant Joan, «en una tabla de jaspe [jaspi] que anda suelta en su archivo», deia: 

«En l'any de Nostre Senyor 1372, frare Ramon de Colum de l'Orde dels Frares Menors, per la gràcia de Déu bisbe de Terenisa (f. Tremecen [Algèria]) sagrà aquesta església lo tercer dimecres aprés Aparici (Epifania) e eren en aquell any obre en  P. Emeric, girúgic [quirúgic, cirurgià], i el Brg. (Berenguer) Fillol, especier».

Sobre Sant Llorenç: «iglesia de tres naves y la principal sin disputa del siglo XII. El altar mayor de madera y talla del XV. Algo anteriores son otros dos entallados en piedra. Las naves colaterales son del siglo XIV».

Descripció de la desapareguda església de la Magdalena: «conocida ya por tal en 1168... cuya iglesia no contiene cosa notable sino es el altar de mayor de piedra lleno de relieves historiados alusivos a la vida de su titular... Otros hay de madera del siglo XVI de buen gusto». Això vol dir que l'autor xativenc Jaume Villanueva (1765- Londres, 1824) va passar per Lleida abans del 1812, quan l'església fou enderrocada. 

Es fa ressò de la confraria de llauradors del Sant Esperit, ja documentada al segle XIV, i que donava nom a la porta de la muralla que entrava a la ciutat per aquesta part, al peu del turó de la Seu Vella. 
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Sant Esperit també era del nom de l'Hospital que hi hagué en aquest barri de la Magdalena, on la confraria hi mantenia un llit, destinat a «recoger pobres y expósitos». Altres hospitals de la ciutat foren el de Pere Moliner, el de Santa Magdalena, el de Sant Llàtzer, el de la Trinitat, el de Sant Martí, «y otros pequeños, que se reunieron despues al general, fundado en 1454, como consta por una lápida que hay en la entrada de él». Es refereix a la fundació de l'antic Hospital de Santa Maria, actual seu de l'IEI. 

Se n'explica que «consérvase todavía en buen estado aquel edificio, que es gracioso y sencillo... Sábese que el arquitecto se llamaba Andreu Pi... entiendo que su conclusión no se verificó hasta principios del siglo XVI, y pontificado de Don Jaime Conchillos, cuyas armas se ven en varias partes de aquel edificio; y acaso esto será causa de la sencillez y poca hojarasca de su extructura gótica». Continua: «...en el patio se construyó en 1802 una fuente a expensas del actual Obispo...»
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Dels antics monestir de la ciutat ja despareguts «el más célebre es el de canónigos reglares de San Agustín, conocido con el nombre de San Rufo [Sant Ruf], por ser los que lo fundaron  individuos de la casa de este nombre en la Provenza. Por ser Conde de aquella provincia Ramon Berenguer, Conde de Barcelona, y sumamente afecto a aquella casa, los heredó aquí luego que conquistó la ciudad, dándoles terreno donde fundar, a media hora de distancia de ella, hacia el Norte...» 

L'èxit de la regla de Sant Ruf a Lleida fou tan gran en aquell segle XII, tombant del XIII, que se'ls concedí dret de construir nova església, de tindre cementiri propi, «como se aumentase mucho la devoción a esta casa, y muchos legos, y aun mugeres, se ofreciesen a Dios en canónigos». Tant que les oblacions hagueren d'ésser fortament limitades per l'arquebisbe de Tarragona, per les pressions de la resta d'ordes religiosos i del capítol catedralici de la ciutat.

Dels vestigis dels templers de Gardeny, després hospitalers, «quedan... la iglesia y dormitorio, bien conservados, pero reducidos a almacenes de artillería» per l'exèrcit ocupant espanyol des de 1707.
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Descarta que els templers regissin la primitiva església de la Suda, abans de la construcció de la Seu Vella, però en canvi creu possible que haguessin disposat d'una altra casa «o priorato en la partida llamada de la Pardinas Bajas [Pardinyes Baixes], donde hoy posee una huerta, con su casa, el Gran Prior de Catalunya, y donde me aseguran algunos testigos oculares haberse hallado algunos sepulcros».

La resta de «conventos de religiosos, fundados todos durante el siglo XIII y principios del XIV, tenían su situación fuera de los muros de la ciudad. Y con la continuación de guerras fueron sucesivamente destruidos y arruinados, e introducidos en la ciudad, donde ahora están». Cita els setges de Joan II del segle XV i de la Guerra dels Segadors del segle XVII, com els dos moments de màxima destrucció. D'aquesta darrera guerra en diu «guerras con Francia en tiempo de Felipe IV», quan en realitat foren guerres contra la dominació castellanoespanyola, amb l'ajut fallit dels gavatxos a la I República Catalana, la de Pau Claris, president de la Generalitat.

El Convent dels Trinitaris, a començament del segle XIX «está pobrísimo... y es el único que conserva su situación a la otra parte del Segre», a Cappont.
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Despatxa breument les referències al Convent del Carme i el dels pares agustins. En canvi, «a una hora rio abajo de esta ciudad hay un santuario de mucha devoción y concurso de toda Catalunya i Aragón, llamado de Nuestra Señora de Bucenich (Butsènit), construido en el término de una aldea, y aarruinada, dicha Rufea». Documentat ja al 1300, quan «N.Buzenich, valenciano, fundó un beneficio para conservación y culto de esta ermita... Acaso el fundador era descendiente de alguno de los que se hallaron en la conquista de Valencia, heredado en esta partida, donde es tradición que se halló la imagen de nuestra Señora, que no tiene visos de grande antigüedad».

Crescuda la devoció, fou consagrada pel Bisbe auxiliar del Cardenal Bisbe de Lleida Lluís Joan del Milà, com diu una pedra solta que l'autor hi llegí: 

«A 21 del mes de setembre, dia de Sant Mateu apòstol, de l'any 1485... fonc consagrada la present església de la Verge Maria de Buzènich per lo reverent Bisbe Fra Vicent Trilles, Bisbe Geropol, essent obres de dita església los honorable mossèn Lluís Ventosa, capellà del Comte, i mossèn Antoni Sopeira, paborde i rector de Sant Llorenç, i present Nicolau... mercader, i Joan... de Rufea... Andreu». 

La grafia Buzènic, amb la z, probablement, intentava recollir la pronúncia tz del topònim, tal i com ens ha pervingut oralment fins als segles actuals. 
1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'ermita era freqüentada pels que patien mal d'ull: «Yo no sé cual será la virtud de una chinita [pedreta] que aplican a los ojos de los ciegos, y otros afligidos en ellos, que acuden allí implorando la mediación de nuestra Señora. Pero  sé que es preciosa la cajita de boj [boix] en que se guarda, adornada con relieves de gladiadores desnudos, y otras figuras labradas con primor e inteligencia». La tapa ornada amb arabescos i una Cleòpatra nua, «recostada en la aptitud de los áspides», obra plenament renaixentista i datada del segle XVI.

Sobre la pronúcia, sí que antigament era acabada en -k, com recull Coromines, tot i que ja alguns informants es corregien en -t final. Sobre l'etimologia, «sembla, doncs, clar que tot plegat ve d'un nom de persona morisc. Sens dubte un dels innombrables formats amb (A)bu-»

20160429

[1395] Venini: Barcelono (esperanto)

Anys 1910-1920. Barcelono. Placo de Hispanujo fotballudo.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
Les quatre barres projectades al cel de Montjuïc en forma de columnes jòniques foren aixecades per Puig i Cadafalch al 1919. Això ens dóna idea aprox de la datació de l'edició postal en esperanto sense numeració cap als anys 1920, mentre que l'edició numerada sembla que fou fruit de l'impuls que el congrés esperantista de Barcelona al 1909 va esperonar els incondicionals de la nova llengua universal.

Aquest congrés mundial fou presidit poc després de la sanguinolenta repressió militar de la Setmana Tràgica per rei (espanyol) Alfons XIII, que hi condecorà el Dr. Zamenhof. L'article da la Viquipèdia ho explica així:


La 5-a Universala Kongreso okazis en Barcelono, Hispanio, en 1909 sub la nomo la V-a Tutmonda Kongreso de Esperanto. 1287 partoprenantoj el 32 landoj ĉeestis kaj Frederic Pujulà i Vallès estis la Prezidanto. Rimarkinde, Reĝo Alfonso XIII de Hispanio ĉeestis kaj montris sian subtenon de la lingvo. Tie la reĝo renkontis D-ro Zamenhof kaj donis al li la titolon de Comendador de la Orden de Isabel la Católica (Komandanto de la Ordeno de "Izabel la Katolika") kaj post tio la registaro oficiale permesis ke oni instruu Esperanton en la oficialaj lernejoj, komencanta kun la Centrala Universitato de Madrido. Krome, la kongreso ankaŭ havis iom da naciista sento ĉar partoprenis pluraj anarkistaj, komunistaj kaj republikaj Esperantistoj. Nelonge antaŭe, lokaj maldekstristaj Esperantistoj inkluziviĝis en 'La Tragika Semajno', sanga ribelo en Barcelono sufokita de la armeo, kun pli ol cent mortintoj, dekoj da bruligitaj preĝejoj kaj miloj da arestitoj. Ties partoprenado en tiu konflikto estis reprezentata en la kataluna filmo "Ciutat cremada” (1976).
Anys 1910-1920. Barcelono. Placo de la Paco.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto. 
Encara es troba a faltar un estudi de les edicions postals d'aquest fotògraf, i de la seua biografia completa. No queda gens clara la numeració de les postals de les seues diferents sèries editades.  
Anys 1910-1920. Barcelono. Vagonarkaltejo de'l Promenejo Gracia.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto. 
 El baixador de ferrocarril del Passeig de Gràcia, llavors de superfície, amb els taxis (de cavalls) a la vora. Aquesta edició probablement es degué fer a resultes del Congrés esperantista de 1909.
Anys 1910-1920. Barcelono. Palaco de Justeco.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto. 
Anys 1910-1920. Barcelono. Malsanulejo de Sankto Paolo.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto. 
Anys 1910-1920. Barcelono. Generala Vidajo de l' Monto Tibidabo.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
L'any de circulació, 1914, ens acosta l'edició numerada en esperanto cap als primers anys d'aquest segon decenni del segle XX.
Anys 1910-1920. Barcelono. Placo de Unquinaona.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
La cruïlla de la plaça amb els tramvies circulant i els taxis, ja automòbils, esperant a la parada.
Anys 1910-1920. Barcelono. Boqueria Ebeno (strato).
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
La Rambla i tot son ambient d'època al davant del mercat de la Boqueria.
Anys 1910-1920. Barcelono. Placo de Hispanujo.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
Els tramvies tombaven en rodó a la rotonda de la plaça per tornar a encarar la Gran Via de les Corts Catalanes.
Anys 1910-1920. Barcelono. Rondstrato Universitato.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
Anys 1910-1920. Barcelono. Parko de Montjuïc. Detalo kuj parta vidajode la urbo.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
Les columnes daten les postals 71 i ss. després de 1919.
Anys 1910-1920. Barcelono. Strato Corts (Grandkorso) krucigo kun la Passeig de Gràcia.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
Alguns tramvies tenien seients de terrassa. 
Anys 1910-1920. Barcelono. Sankta Familia Pregejo (internbildo).
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
Anys 1910-1920. Barcelono. Promeneio de Sankta Johano. Pregejo de la Saleses.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
Anys 1910-1920. Barcelono. Hospitalo de Sankta Paúlo (cefa fasado).
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
Anys 1910-1920. Barcelono. Promeneio de Sankta Johano.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
Tant de bo puguem tornar a veure el passeig així de buit de vehicles. Voldrà dir que alguna cosa d'aquell món millor que varen somiar molts esperantistes s'haurà acomplert. Però no sembla que anem cap a aquesta direcció.
Anys 1910-1920. Barcelono. Haveno. Mara Stacidomo. Alveno de la transatlanta sipo Princino Mafalda.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
Esplèndida vista del port, amb el primer nou moll del segle XX recent estrenat al darrere. 
Anys 1910-1920. Barcelono. Triunfa Arko.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
L'Arc de Triomf de Sant Joan només envoltat de vianant i carros de cavalls. 
Anys 1910-1920. Barcelono. Sarrià. Placo Prat de la Riba.
Edició postal de Jorge Venini, bilingüe amb esperanto.
L'església i la plaça de l'antiga vila sarrianenca ben animada. 

20160428

[1394] La Palamós siscentista de Borsano

1673. Palamós, «Carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
Antonio Borsano.
L'istme on s'assentava la vila vella, amb la ciutadella a Sa Punta.
1673. Palamós, «Carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
Ambrosio Borsano.
Ambrosio Borsano fou un enginyer militar milanès que visqué al segle XVII. Llavors el Ducat de Milà era una possessió dels nostres estimats veïns de l'oest. Així doncs, des del 1648 treballà al servei de la corona espanyola, intervingué en la guerra de Portugal (1660) i fou incorporat a l'exèrcit que ocupava Catalunya (1672) després de la Guerra dels Segadors. La seua principal tasca fou l'elaboració de plànols de les diverses places fortes que calia atacar o mantindre. La cartografia s'havia convertit en aquells segles en una de les principals armes auxiliars de l'art (de la masculina i nobiliària casta governant) de guerrejar.  
1673. Palamós, «Carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
Ambrosio Borsano.
«...a siete leguas de Hostalric se halla la Plaza de Palamós, que está situada a la orilla de la mar. Tiene la villa sus murallas a la antigua y fuera della a la parte de tierra... hay dos baluartes con su foso...»
1673. Palamós, «Carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
Ambrosio Borsano.
«...a la parte de levante, tiene una Ciudadela irregular, formada de tres baluartes y otros dos medios; en el tercero más alto... la punta de la península... domina la villa. Esta península está rodeada de 3 lados de la mar... El Puerto lo tienen casi todo perdido, que si no lo remedian no podrá parar ninguna embarcación».

Sobre la part continental: «A la parte de tierra tiene muchas viñas, campos, bosques de encinas, robles y de pinos».


A la costa, «tiene muchas calas para desembarcar artillería y la mayor es la Cala de Sant Feliu de Guíxols, que está así a poniente a dos leguas de Palamós, donde se suelen hacer los almagacenes de trigo y cebada para proveher al ejército a la parte norte de Gerona... La villa sudicha de Sant Feliu de Guíxols está amurallada, pero no muy fuerte, sin terraplenes».
1673. Palamós, «Carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
Ambrosio Borsano.
La vila fortificada de Palamós, amb el raval (I) del Port (H). La muralla (L) envoltava la població, que tapava l'entrada a la península. A la part meridional, destacava l'església parroquial. A la part de terra, s'hi recomana un reforçar de baluards:«fortificación que se ha de hacer» (S). A la part nord de la vila, l'Hospital (O) i el baluard de Sant Joan (P).

De la porta de terra (M) de la vila, al baluard del mig, partien dos camins en direccions oposades, el de Sant Joan (T) i el de Calonge (V). A l'altra banda, hi havia a porta de la vila (K) que donava al raval i enllaçava amb el port i la ciutadella. 
1673. Palamós, «Carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
Ambrosio Borsano.
El castell de la ciutadella és «muy antiguo y de muchas centurias de años, que antiguamente se llamaba Castillo del Albrigs, que en él está fundado un convento de religiosos de la Orden de San Benito». No aconsegueixo trobar referències del nom antic del castell, potser simplement se'n deia castell de l'abric, per tal com feia de protecció del port. 
«Passada la costa de Pineda, a una legua de la Val de Aro, se halla unos campos de la Selva que están en terreno muy llano  y muy abundante de todo, puede campear un ejército donde quisera, siendo en qualquiera parte rico en forraxes, leñas y agua...» i tot això a només dos llegües de Girona.
1673. Palamós, «Carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
Ambrosio Borsano.
Detall del Port i del moll, sota del raval de pescadors (I) i magatzems. L'esquerpa i elevada costa de Sa Punta conferia a la ciutadella un emplaçament immillorable per a la defensa de la badia. A l'extrem, el molí de vent (A) de què disposava la població. 
1673. Palamós, «Carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
Ambrosio Borsano.
Referències a llocs propers,  vistos sempre des de la perspectiva militar: Torroella de Montgrí, amb bons recursos però «alguna poca de agua, pero alrededor hay muchos lugares muy ricos de pozos»els plans de Gualba, «donde hay dos molinos, que es tierra muy abundante de agua que sale del río» i la vila de Foixà, «que se puede en aquellos campos hacer qualquier plaza de armas...»
1673. Palamós, «Carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
Ambrosio Borsano.
El molí de vent (A) al costat de la ciutadella defensiva o Fort de Sant Agustí (C), dins de la qual hi havia l'edifici de l'antic convent de Sant Agustí (E). Davant de mar, la ciutadella tenia una torre de guàrdia (B). S'accedia al port i a la vila per la porta (D) entre els bastions fortificats.
1673. Palamós, «Carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña»
Ambrosio Borsano.
Seguint en direcció nord, Bellcaire, «teniendo la sequia de los molinos que es muy abundante de agua... además este terreno es muy rico de viñas y de arroz», i un poc més amunt Albons i Vilademat.