 |
| 1900. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès. Fot. Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935), AFCEC. La tradicional vista del poble de Biosca, de cara al castell des de la vall, en una imatge amb el cristall esquerdat. |
 |
1845. Biosca, la Segarra.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«Situada en la falda meridional de la sierra de Torà en medio de un barranco que corta dicho monte y describe un valle, por el cual se desliza un arroyuelo que va a desaguar a corto trecho en el río Llobregós...» Diu del poble, que ha servat la seua antiga faiçó de vila closa, que té «una mala distribución interior», mentre que de les dos fonts escriu «sus aguas son de buena calidad y surten con abundancia al vecindario». Disposava d'hospital per a 50 malalts amb 1000 rals de dotació anyal, on també s'atenia la gent de Talteüll i de Palau. L'escola amb 35 nens aportava al senyor mestre 5 rals diaris a càrrec dels veïns.
|
 |
| 1900. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès. Fot. Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935), AFCEC. Detall amb l'església i les runes del castell al darrere, sobre la importància del qual Madoz s'esplaia, ocupat per la carlinada al 1837, que en destruí el palau senyorial: «conocida por el Sr. capitán general de Cataluña la importancia de este punto y la protección que de és se podía dar a los frecuentes convoyes que se espedían para Solsona, dispuso en 1839 que sobre aquellas ruinas se construyese una fortificación capaz de imponer a los enemigos y contenerlos en sus incursiones...» i continua amb la descripció minuciosa de les instal·lacions. «Actualmente, uno de los torreones sirve de cárcel, y aunque el fuerte está desastillado, continua allí el comandante de armas prestando muy buenos servicios con su pequeña guarnición». Serveis al servei del govern espanyol de torn, s'estén, no pas al servei de la població. |
 |
| 1900. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès. Fot. Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935), AFCEC. Les antigues eres rodones, per batre el gra, i amb els pallers arrodonits, com a petites cabanes, típics de l'època. L'antiga vila closa quedava tancada pel pont medieval que donava accés al portal d'entrada. Al segle XIX, s'hi aixecà l'església moderna, que substituí la del castell. |
 |
1845. Biosca, la Segarra.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A mitjan segle XIX, s'hi comptaven 75 veïns o caps de casa, és a dir, 445 habitants.
«Fertiliza el terreno el río Bregós, conocido vulgarmente con el nombre de Llobregós, y el arroyo o ribera llamada de Biosca»: |
 |
1845. Biosca, la Segarra.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
«Su caudal es por lo general de una muela y media de agua, escepto en los veranos, que casi se seca... Sus aguas se utilizan para el riego de algunas tierras... Son muy pocos jornales de tierra los que reciben el beneficio del riego, ya porque la escasez del agua no lo permite, ya también porque la situación del terreno es elevada».
|
 |
| 1900 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès. Fot. Cèsar A. Torras (1852-1923), AFCEC. La irregular plaça del poble, amb el detall del petit carro i la canalla atenta al retratista. Hi observem una dona amb el càntir sota el braç, a buscar aigua a la font, i una dona guaitant a la finestra. Tots els marcs de les finestres apareixen emblanquinats de calç. |
 |
| 1920 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès. Fot. Jaume Biosca i Juvé (1875-1945), AFCEC. La vista de la població des de la vall, amb els camps de conreu en primer terme. No s'acaba d'apreciar què hi ha plantat, però no sembla pas sembrat perquè el cultiu es veu molt afilerat.«El fogatjament de vers el 1380 registra 36 focs a Biosca i 30 a Lloberola. A mitjan segle XVI, mentre que Biosca mantenia aquella xifra, Lloberola es despoblà fins a 18 focs. El 1787 tenien respectivament 498 i 145 h. En suprimir-se el règim senyorial, Lloberola s’integrà al municipi de Biosca. El cens del 1860 ja dóna el nombre d’habitants sumat. D’aleshores ençà, la població anà disminuïnt progressivament fins els primers anys del segle XXI, quan s’estabilitzà entorn als 235 h. El 1900 hi havia 835 h, 460 h el 1960 i 309 h el 1981. El 1991 hom comptabilitza 259 h, dels quals 115 h residien al poble de Biosca i 78 h a Lloberola. L’evolució de la població al llarg del segle XX es mostrà negativa, és a dir, anà perdent població. Tot i així, el 1996 s’enregistraren 265 h, un lleuger creixement respecte el darrer cens. Malgrat tot, l’any 2001 tornà a recaure i perdé un altre cop població: 238 h.» (l'Enciclopèdia). |
 |
| 1889 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès. Fot. Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922), AFCEC. Probablement, la imatge més antiga del poble, amb els sembrats al fons de la vall, les eres amb els pallers a mitja alçada, el poble i el castell al peu de la serra. |
 |
| 1889 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès. Fot. Lluís Marià Vidal (1842-1922), AFCEC. Detalls de la vista, amb les espones de pedra i la imatge que oferien les façanes de lescases d'aquella època. |
 |
| 1930 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès. Fot. Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951), AFCEC. Les runes de l'antic castell de frontera medieval presideixen la vila:«El lloc de Biosca és documentat l’any 1031. El 1067, la comtessa Sança d’Urgell jurà als comtes de Barcelona que no concordaria amb el comte d’Urgell, que fou fill d’Ermengol, per raó de diversos castells, entre els quals el de Biosca. La senyoria superior d’aquest castell de Biosca, almenys fins a la segona meitat del segle XIII, la detingueren els comtes d’Urgell. La castlania o el domini directe de Biosca, a la fi del segle XI, pertanyia a Berenguer Brocard, que, juntament amb la seva muller Toda, el 1100 llegà a l’Església de Solsona l’església de Santa Maria de Biosca i altres del seu terme. Donació que confirmà el 1102 el comte Ermengol. En la documentació d’aquest segle apareix el llinatge dels Biosca, que probablement degueren detenir la castlania del castell» (l'Enciclopèdia). |
 |
| 1930 ca. Biosca, entre la Segarra i el Solsonès. Fot. Francesc Blasi i Villaespinosa (1872-1951), AFCEC. Detalls en que s'aprecien els pals elèctrics que ja hi havia cap als anys 1930 a la població |
