[315] Alcoletge, cel alegre

1845. Alcoletge.   
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.  
Com era costum en aquelles dates, ens consideraven súbdits de son regne, i així és que en aquest «Diccionario» trobem aquesta descripció del meu poble de fa més de 150 anys:

«Al pie de una eminencia [tossal] ... hay un antiguo y reducido castillo que la domina», del qual no en queda ni mitja pedra, segurament prou similar al de Moredilla. «Disfruta de cielo alegre y clima bastante sano». Aprofitament de l'aigua de pluja, «que recogen en balsas, para surtido de sus casas y riego del terreno». 

A més de fruiters, varietats autòctones malauradament desaparegudes (com les diminutes peretes de Sant Joan), hi destacava el conreu de «bastantes moreras que contribuyen a aumentar la riqueza y hermosura del país», per no parlar de «las sabrosas anguilas» del Segre. Del molí d'oli tampoc no n'ha quedat ni rastre.

1913. Alcoletge. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort. 
Plànol del poble a començament del segle XX, segurament no gens diferent al poble retratat per Madoz a mitjan segle XIX. Els grans canvis, per a bé i per a mal, vindrien al tombant del XX al XXI.

1913. Alcoletge. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort. 
El carrer de Lleida (9) era el carrer de damunt del poble, al peu del tossal, una mena de circumval·lació per dalt, sense cases. La Placeta de la Creu (1), sense creu de terme, obre el pas al Carrer Major (6) amb l'església neoclàssica de ca. 1775 (marcada amb la creu). 
El poble es va configurar com un reguitzell de carrers entre el tossal i el Carrer Major: el carrer Carnisseries (5), el carrer del Cementiri (4) vell (del qual no en quedava ja ni noció quan érem petits i que es veu dibuixat com un tancat amb creus, aprox cap al darrere de cal Pubilleta), el carrer del Tossal (3), la Placeta de la Pleta (2). La sortida del poble per avall: la Carrerada, que portava (i porta) fins a Granyena i Lleida; a la dreta, l'enforcall de camins cap a l'Urgell: cap a la Nora, cap a Vilanova, cap a Bellvís.

1913. Alcoletge. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort. 
El primer eixample del poble primitiu, segurament cap al segle XVIII, obrí el poble cap a ponent, amb el Carrer de la Bassa, llavors de Sitjar (7), el carrer dels Corrals (10) i el carrer Miralbò (8), popularment conegut com el raval. El vell ajuntament devia ser al Carrer Major, i amb el temps es reemplaçaria per un altre edifici encara no dibuixat ni al plànol, amb les escoles als baixos i un pati tapiat amb un enorme om al mig on la canalla donava tombs i més tombs, es faria en l'espai central lliure que deixava l'articulació del poble vell amb el nou, amb una petita i encantadora placeta amb la font al costat, que el progrés (quin progrés!) també s'ha emportat no fa gaire.

1913. Alcoletge. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
En menys de cent anys, el poble va duplicar els habitants i gairebé triplicà els edificis. De 300 ànimes (cens 1831) i 400 en època de Madoz, es passà a més de 800. Encara s'hi recull l'antiga festivitat de Sant Miquel, celebrada abans el 8 de maig i no pas al setembre, i que era la data de la festa major, fins que modernament la coincidència amb la de la capital l'ha fet variar.

1913. Alcoletge. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Històricament sempre ha estat un «carrer» de la ciutat de Lleida, però mai un poble dormitori: fa més de cent anys ja hi havia font, llum i escola! Desgraciadament i avariciosament, la bombolla immobiliària s'hi ha acarnissat aquests dos darrers decennis, amb el permís de tothom.

1913. Alcoletge. 
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Escut de l'ajuntament borbònic de la Restauració.

[14] Alcoletge... ara fa trenta anys