Seguidors

20111029

[34] Lo Campanar de Lleida

1927. Revista Vida Lleidatana, núm. 49
El més famós poema dedicat al campanar de la Seu Vella és el sonet de Magí Morera i Galícia. Amb motiu de la Festa Major de l'any 1912 (ben aviat farà cent anys!) es va col·locar una làpida de marbre al peu del campanar en la qual, a sota del retrat en bronze del poeta, s'hi gravà aquella poesia.



Magí Morera i Galícia (Lleida, 1853 - 1927) fou un escriptor i polític català, germà del pintor Jaume Morera i Galícia. La seva formació fou cosmopolita, ja que residí a Lleida, Barcelona, Madrid i a Anglaterra. Estudià dret a la Universitat de Madrid, on conegué Ramón de Campoamor. Exercí després d'advocat a Lleida, on fou degà del Col·legi d'Advocats de Lleida. Inicialment, milità al Partit Liberal, influït pel regeracionisme, amb el qual fou alcalde de Lleida i diputat de la Diputació. Després passà a la Lliga Regionalista, partit amb què fou diputat per Barcelona a les eleccions generals espanyoles de 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. En aquest període participà en l'Assemblea de Parlamentaris i en els debats a favor de l'autonomia i de la cooficialitat del català (1918). Com a escriptor, començà a escriure poesia en castellà, influït pel romanticisme. Alhora, va escriure a les revistes «L'Esquella de la Torratxa» i «La Il·lustració Catalana» poesies en català, influïdes per Joan Maragall, el modernisme i pels Jocs Florals. El 1916 ingressà a la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, per a la qual va traduir al català obres de William Shakespeare: XXIV Sonets (1912), Selecta de Sonets (1913), Venus i Adonis (1917), Coriolà (1918), Hàmlet (1920), Romeu i Julieta (1923), El marxant de Venècia (1924) i els inèdits Juli Cèsar i Macbeth. Font: Viquipèdia.


1927. Autògraf del sonet més famós de Magí Morera, que reflecteix l'ortografia prefabriana de quan l'escrigué. Revista LLEIDA, núm.49, maig 1926.


20111028

[33] «Soy la Norma»

Anys 80. La Norma: la màxima expressió del «bonisme» en matèria de política lingüística nacional.

Aquesta era la simpàtica noia que va promoure la normalització de la llengua en els primers anys de restauració del govern, durant els anys 80. Llavors la meua generació era a la Uni i, com és lògic i ha de ser, tot ho vèiem des del punt que crema i érem molt exigents. Amb el pas dels anys tot es veu d'una altra manera. Però en el cas que ens ocupa, ara miro enrere... i m'agafa un atac de riure: fa riure que la normalització de la llengua de tot un país es confiés a una campanya publicitària voluntarista. Qui ens va parir als catalans, sempre amb el lliri a la mà, amb aquest «bonisme» hereditari, esperant de pagar el beure!

Feu un exercici, estimats xics i xiques lectors (si algun n'hi ha): imagineu-vos-ho en espanyol. Que en lloc de jutges i tribunals i constitucions, ho fiessin tot a voler-nos convèncer que «el español es cosa de todos». Faria riure, oi que sí? Però no riem, perquè no és això el que fan (ja n'esteu prou informats aquest començament de curs), sinó que a sobre, ara ens volen negar la (insuficient, imperfecta) política d'immersió lingüística. Certs cenacles es justificaven dient que això era el que el país permetia a causa del franquisme i de la immigració. Però a la fi, no volent ésser ambiciosos ni estirar amb més decisió i convenciment de la corda de la normalització de l'ús de la llengua, només en disfressaven el seu propi afranquistament social, econòmic i mental, que va impedir una vertadera transició nacional.

Fins que no siguem conscients dels errors del passat, no podrem començar a posar-hi remei. En lloc d'això, he sentit darrerament que alguns proposen de recuperar la campanya i tot! Llavors, i ara tampoc, no ens en vam voler donar per assabentats: Una nació sense estat, un poble sense llengua? I així hem acabat: resulta que el català, avui, no és cosa de tots, sinó cosa de criminals. Ui, perdó! Cosa dels (seus) tribunals.

Anys 80. La Norma. El català, cosa de tots. Amb la mà al cor, creieu que això ha sigut cert?
Anys 80. Decàleg del catalanoparlant. Examinem-nos per veure si hem complert i aprovem.
Anys 80. Decálogo del castellanohablante que vive y trabaja en Cataluña.
Sense comentaris (tret d'honorables excepcions).
Anys 80. Campanya de normalització lingüística:
«me gustaría tener una niña así».
Anys 80. Campanya de normalització lingüística.
Després d'una generació, han canviat gaire aquests retrats sociolingüístics?
Anys 80. Campanya de normalització lingüística.
Cal que expliquem què passa, trenta anys després, quan en un grup, una classe, una reunió, hi ha un castellanoparlant?

Anys 80. Campanya de normalització lingüística de la Paeria.
Anys 80. Campanya de normalització lingüística de la Paeria.



20111024

[32] Les postals de l'Associació

El vailet amb pantalons curts i mitjons fins al genoll no fa tants anys que encara corria pels carrers de pobles i viles. En sóc testimoni personal: jo vaig anar a estudi (que és com ho dèiem a casa) amb mitjons de rombes, que a l’hivern los xiquets estiràvem per veure si arribaven més i més amunt... Llavors, a finals dels setanta, la canalla ja començava a notar la bonança de les famílies i els pantalons curts es van anar allargant, també per a les noies. Les espardenyes s’havien acabat molt abans, i ja corríem amb aquells sabatots de la marca Gorila, que regalaven unes fantàstiques pilotetes verdes molt botadores.




Aquest cartell s’ha tornat a fer-se popular darrerament, ara que els tribunals (que són un l’únic aparell centralitzat d’estat, del seu estat, juntament amb l’exèrcit), volen fer de les sentències lleis i dir-nos quina llengua hem de fer servir a l’escola. Encara es pensen que necessitem el seu permís per parlar com bonament podem! Allò que no acabo d’entendre, però, és que la nostra intelligentsia benpensant digui que a Madrid no han canviat durant més de cent anys. Perdoneu: els qui no hem canviat som nosaltres, ai las! Com deia la padrina: mentre hi haurà rucs faran aubardes.

Anys 1910. Cervera.
Anys 1910. Cervera. La Curullada.
Anys 1910. Coll de Nargó.
Anys 1910. Gandesa. Balcó de la Fontcalda.
Anys 1910. Catedral romànica de la Seu d'Urgell.
Anys 1910. Cervera. Castell de Boixadors.
Anys 1910. Vallbona de les Monges.
 Avui a la comarca de l'Urgell, a la part sud, coneguda encara avui popularment com la Baixa Segarra, i els seus habitants considerats «segarrencs».
Anys 1930. L'Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana.
1915. Revers d'una carta postal circulada de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.
Anys 1910. Prades (Priorat).
Anys 1910. Vielha.
Anys 1910. Bossost.