QUINA LA FEM?: [976] Alins, de la farina o de l'acer

20150216

[976] Alins, de la farina o de l'acer

1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.
Fotografia de Lluís Marià Vidal (1842-1922), arxiu MDC-AFCEC.
Una esplèndida panoràmica d'Alins amb el Monteixo al fons. L'arxiu en dóna la data exacta: 20 de juliol. Possiblement, la imatge més antiga del poble i de la vall, presa des de l'ermita de Sant Quir.

1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.

El poblet tenia en aquells temps cap a 200 habitants. «L'Espill de Castellbò ens descriu així el lloc: 1518. La vila d'Alins és situada a la Vallferrera; té dues parts: la una és a la vila baixa en lo pla serca de Noguera, són cases sens muralla; l'altra és a la fortalesa, la qual està en la sumitat d'un tossalet, situada sobre roca. Era fortalesa molt bona, i les cases d'aquella muralla, que fou desportalada i la torre i la muralla tirades a terra per manament del Duc de Cardona, qui vingué a assaltar la fortalesa i la recobrà de poder dels gascons» (Onomasticon, Coromines). Segons el savi etimòleg, l'arrel basca del topònim vindria a interpretar-se com al lloc abundant en farina.

1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.

S'escriu a l'Enciclopèdia: «Al poble hi ha restes de quatre capelles sense culte, la de la Puríssima a Cal Coix; la de la Mare de Déu de Montserrat, la de Sant Roc, la de Sant Ramon, a la Casa Ramonet, un munt de runa, i als afores del poble la de Sant Martí. Més important era la capella de Sant Quirze, dita popularment de Sant Quiri, dalt un turonet al SE de la vila, un excel·lent mirador d’Alins i de la serra de Monteixo. Se'n conserven els murs perimetrals, amb la porta al N i l’absis, amb restes de les primitives arcuacions llombardes. El portal d’entrada té una excel·lent volta de pedra prima i llarga. La població celebra la festa major d’hivern al gener, per Sant Vicenç i la festa major d’estiu al juny, per Sant Joan».

1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.

El Monteixo, un dels grans reis del Pallars.

Quan Coromines visità Alins al setembre de 1963, «la masia coneguda popularment per Lo Monestir -vora el fresseig d'un molí- era deshabitada; li explicaren que cap pagesa no hi volia viure perquè a les nits ella (la monestina) no podia aclucar l'ull desvetllada pel fru-fru incessant de sedes de les faldilles de les monges, condemnades a ballar per sempre més llur eterna disbauxa. Maragall, Guimerà, no hi vingueren, lassos!»

1889. Alins de Vallferrera, el Pallars.

La casa pairal dels Castellarnau, una de les famílies més antigues de la Vall Ferrera i de tot el Pallars. La casa té una torre quadrada, massissa, de factura medieval, que fins al 1670 serví de presó de la vall.

1889. Alins, dins el «Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, histórico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la provincia de Lérida», Tipografia de la Casa Provincial de la Misericòrdia.
Cap al 1877, hi havia 56 veïns i un total de 251 habitants: «Atraviesa por el término el camino real que desde el interior conduce a Francia por el puerto de Áreu y a Andorra por el de Tor».

1889. Alins, dins el «Diccionario geográfico, estadístico, etimológico, histórico, artístico, biográfico, industrial y mercantil, etc. de la provincia de Lérida», Tipografia de la Casa Provincial de la Misericòrdia.
Toponomàstica: es relaciona el nom del poble amb la celebèrrima tradició de les fargues de ferro de la Vallferrera, «Alins es una de los nombres más apropiados que se han dado a los pueblos de nuestra provincia... pues Al-hind en árabe significa acero, y el acero es el hierro por excelencia». L'any 1846, l'escola acollia prop de 50 criatures!

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC).

Segons la fitxa NODAC de l'arxiu, «Josep Puntas i Jensen va néixer el 1887. Tenia el seu domicili habitual a Barcelona, al carrer València núm. 193. Va estudiar enginyeria. Entre les seves aficions es trobaven els esports de muntanya i la fotografia. Es va donar d’alta com a soci del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) el 20 d’octubre de 1908 participant activament en les activitats que organitzaven les seccions d’Esquí i d’Esports de Muntanya i amb el Centre Acadèmic d’Escalada (CADE). També va col·laborar amb diverses projeccions i concursos amb la Secció de Fotografia del CEC. Va pertànyer al grup de membres del CEC que durant les dècades de 1910-1930 va innovar en els àmbits de l’escalada i l’esquí amb Lluís Estasen, Ignasi Canals, Josep Maria Guilera i Albert Oliveras, entre d’altres. Va morir el 1962, als 54 anys».

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fot. Josep Puntas i Jensen.

Detall del pont de fusta sobre la Noguera de Vallferrera, amb el poblet d'Alins al darrere. Un personatge es disposa a creuar el magnífic embigat amb les baranes laterals.

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

Fotografia de Josep Puntas i Jensen (MDC-AFCEC).

La torre-colomar de Casa Guillem, d’on sortien els coloms missatgers dels Castellarnau que anaven d’Alins a Tarragona, quan «el primer Castellarnau ... arribà a Tarragona ... Carles de Castellarnau, qui nasqué a Alins de Vallferrera probablement a l’any 1714 . El primer que cal esmentar en aquesta història és que els Castellarnau eren una família que provenia de Alins, i estaven dedicats plenament a l’extracció minera i a un complex de fargues pertanyent a la família».

1920 ca. Alins, la Vallferrera, el Pallars.

«Carles de Castellarnau es traslladà a Tarragona a la segona meitat del segle XVIII i el motiu d’aquesta marxa d’Alins encara és incert, tot i que es planteja que l’arrel del problema està en la disputa amb uns altres parents per una herència. D’aquesta disputa sorgí l’acusació de violació a dues noies del poble i per aquest fet, Carles fou tancat a Barcelona. Carles sortí absolt, però el seu nom ja havia estat tacat: tot i això, el 20 de Setembre es resolia la restauració de l’honor a Carles de Castellarnau, a més de la demanda de càstig a qui el va acusar. Amb aquesta situació, en primer lloc de la disputa per la herència, i desprès de les falses acusacions, Carles marxà cap a Tarragona on refarà la seva vida» (La família Castellarnau).