Com sempre passa a Lleida i és tradició, la nostra intelligentsia local ha estat sovint avergonyida del que som i delerosa d'imitar la gran capital, en una mostra supina de provincianisme mal paït. I poso per endavant les honorables excepcions que calgui. Un botó com a exemple: ara fa cent cinquanta anys, un cop tombades les muralles, es volgué fer una mena de «Pla Cerdà» lleidatà, i afilerar carrers i avingudes, tot emportant-se per endavant allò que calgués: fins i tot, en la seua bogeria modernitzadora, van arribar a proposar l'enderroc de la Paeria i de l'Antic Hospital de Santa Maria! Tota aquesta història la teniu molt ben resumida al web ViscaLleida.com, al qual agraïm aquests petits tastets d'història.
A la fi, tot quedà «només» en un esglesicidi, per donar pas a la nova Plaza de la Constitución de la Restauració borbònica, però que per als lleidatans sempre fóra de Sant Joan, lloc tradicional de mercat dels pagesos de l'horta. L'església de Sant Joan va acabar pagant aquests deliris de grandesa locals: l'antic edifici romanicogòtic del segle XII va enderrocar-se per alinear una gran plaça gairebé quadrada, i va desaparèixer un dels campanars que havia format l'sky-line lleidatà en tots els gravats des del segle XVI. Durant les obres del pàrquing de finals dels 70, se'n va desenterrar l'absis medieval, i després d'una sèrie de disputes sobre si calia conservar-lo, es va decidir de retallar les places d'aparcament i preservar les restes per a la posteritat. És la paret semicircular a mitja alçada que trobem en entrar a la plaça des de la Plaça de la Sal, que cobreix aquest museu subterrani. Ara que acabem de celebrar l'empenta transformadora del Paer en Cap, Alcalde Fuster, potser també s'hauria pogut parlar dels errors de concepció urbanística d'aquella època. Per cert, per què a les plaques dels carrers hi diu sempre «Alcalde» enlloc de «Paer en Cap»? Tot i que l'Alcalde Fuster ja no era alcalde en el moment de l'enderroc, que sembla que tingué certa oposició del «poble», que podríem considerar un dels primers antecedents moderns del moviment veïnal.
En la nova església substituta, la Guerra Civil també hi féu els propis estralls, que calgué reconstruir sota el jou franquista. La plaça ha estat sempre féu de les tradicions més populars, i així es manté la tradició per Sant Jordi o la Festa Major. La reconstrucció moderna postpàrquing inclogué una mena de minaret, i una muralla inconcebible entre el carrer i la plaça, que sens dubte aniran a terra a la propera remodelació, Déu mitjançant. El minaret, per cert, degué fer-se en homenatge als orígens musulmans de l'edicifi religiós, construït sobre una de les mesquites de Larida. El barri de Sant Joan medieval sempre fou un ric barri de mercaders i comerciants, d'on que sigui encara avui el rovell de l'ou d'aquesta classe social tan lleidatana, altrament dita botiguera.
És cert que l'església neogòtica del XIX no té l'encant de la medieval, però ja té gairebé cent cinquanta anys a les espatlles, i el temps s'encarregarà d'incorporar-la a la ruta monumental imprescincible de la ciutat. Podríem començar per entrar-hi i donar-hi un tomb. Quants de nosaltres, benvolguts xics i xiques lectors, encara no ho hem fet?
1783. Lleida, Església de Sant Joan, J.F. Palomino. En l'estilitzat traç d'aquest dibuixant, el campanar i l'església encara dominen amb més força sobre els terrats de la ciutat vella lleidatana. |
1810. Lleida, Església de Sant Joan, Suchet. El campanar ferreny de Sant Joan, ací retratat prim i alt, durant la Guerra del Francès. |
1839. Lleida, Església de Sant Joan, de Parcerisa Boada. Un preciós gravat, més real i proporcionat que els anteriors, i que ens mostra una imatge fidedigna de com era de massís. |
2013. Lleida, Església de Sant Joan. Vista de l'església nova, que ja té gairebé 150 anys, el dia de Sant Jordi, durant l'encesa de l'estelada. |