[772] Sometent republicà d'Alcoletge

1931. Alcoletge, 31 de maig (ANC).
Carta del Sometent local al President Macià.
Segell del sometent armat local, amb la llegenda: PAU, PAU I SEMPRE PAU, amb grafia prefabriana del segle XIX (època en què es degué fer el segell).

La història d'aquesta institució de defensa ha anat patint daltabaixos cíclicament, amb prohibicions i restauracions contínues al llarg de les diferents èpoques. Els mandataris, un cop aconseguits llurs objectius amb l'ajut dels sometents, tendien a dissoldre'ls per por que en un o altre moment es tornessin contra ells. L'any 1931, i a pesar de les mostres incondicionals d'adhesió, foren suprimits per la II República, però restablerts quan se'ls necessità a partir de la revolta feixista del 1936. Encara que els dissolguessin, com que de fet continuaven armats i sovint allunyats en molts pobles i viles dels centres efectius del poder polític, continuaven la seua tasca i funcions, aparellades gairebé sempre a la defensa dels interessos conservadors i caciquils locals. Amb el triomf dels feixistes espanyols, els sometents tornaren a ésser prohibits, però l'autarquia franquista els hagué de rehabilitar de seguida en moltes localitats, l'any 1945, amb la finalitat principal de controlar els moviments dels maquis. L'any 1978 foren finalment dissolts pel Senat espanyol, i els seus més de quatre mil individus, acomiadats de ses tasques. Actualment, en molts pobles les patrulles de vigilància agràries, en defensa de les propietats dels pagesos esbarriades pels termes, en reclamen una reinstauració oficial.

1931. Alcoletge, 31 de maig (ANC).
Carta del Sometent local al President Macià.
Carta al nou President català arran de la victòria electoral republicana del 14 de maig de 1931. Al cap de quinze dies, sembla que els poders fàctics i cacics locals ja no veieren altra solució que donar suport al nou règim republicà. Així doncs, el «cabo de distrito» redacta aquesta carta d'adhesió, en castellà, i la signa Jaime Solé.

1931. Alcoletge, 31 de maig (ANC).
Carta del Sometent local al President Macià.
«...hemos acordado por unanimidad con el mayor entusiasmo adherirse al nuevo régimen del actual gobierno de la República, al que estamos dispuestos a actuar en todo momento y a favor del mismo y a cumplimentar con la mayor puntualiadad y acierto todas cuantas órdenes y disposiciones se reciban de V.E. y demás autoridades competentes...»

1932. Alcoletge, la carrerada (ANC).
Esplèndida i històrica fotografia de l'entrada de la vila, a l'encreuament de la carretera de Balaguer, punt km. 5,25. Sembla que dos operaris prenen mides i apunts al peu de l'anomenada popularment per tothom carrerada, però batejada per algun ajuntament com a Avinguda de Catalunya. Una carrerada de camí de terra, de la qual jo no en tinc pas memòria. Sempre la recordo ja urbanitzada i àmplia, potser ja a finals dels anys 1970, amb trànsit de motocultors i tractors, sense adossades ni cotxes aparcats a banda i banda. 

1932. Alcoletge, la carrerada.
Només una pleta i un mas s'aprecien en direcció al poble, que es troba encarat a l'Urgell, d'esquena a Lleida, al peu del Tossal ara anomenat dels Morts, amb tota una museïtzació de les trinxeres de la Guerra Civil. O perquè al peu del Tossal, no gaire lluny de l'església, dalt de tot de la carrerada, hi hagué el primer cementiri municipal.

1932. Alcoletge, la carrerada.
En aquells anys encara s'apreciava dalt del Tossal el petit castell d'Alcoletge, segurament una mena de torre quadrangular d'origen aràbic, com la de Moredilla. Sembla que el recinte estava protegit per una tanca. Arribada la guerra, per la seua alçada i proximitat al riu, es convertí en un niu de metralladores republicanes atrinxerades, davant per davant de les forces franquistes que havien arribat al Segre. Això motivà l'evacuació de la població civil cap al rerepaís, o sigui, cap a l'Urgell. Els de Cal Micaló, segons que m'explica la meua mare Maria, van anar a parar amb els carros carregats de matalassos i altres estris que van poder embotir, a Vilanova de Bellpuig, on hi residiren fins al final de la guerra. 

1932. Alcoletge, la carrerada.
La carrerada del poble, un cop creuada la carretera de Balaguer, continuava cap a la partida de Granyena, a l'horta lleidatana. Allà, s'hi celebrava l'aplec de setembre, una romeria de tota la població cap a missa i, esclar,  berenar a l'ermita de l'horta, en acció de gràcies per la collita ja recollida.

[238] D'aplec a Granyena

[771] Lleida, 13 de maig de 1810

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès.
Desiné par L. Massard. Peint par Jean Charles Joseph Rémond, 1836 (FPIEI).
 Del 29 d'abril al 13 de maig de 1810, l'exèrcit imperial francès comandat pel mariscal Louis Gabriel Suchet assetjà i féu rendir la plaça de Lleida, llavors ocupada pel general espanyol García Conde i 7.000 soldats sobrevivents. Tot just havia acabat la batalla de Margalef, del 23 d'abril, en què Suchet interceptà les tropes (espanyoles) del general O'Donnell. El setge fou conegut arreu per la brutalitat de la repressió.

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès. Jean C. J. Rémond, 1836.
 El gravat bellament acolorit de verd primaveral presenta la ciutat fumejant per tots quatre cantons, per causa del sever setge a què la sotmeteren les tropes napoleòniques del mariscal Suchet. El dibuix ensenya una ciutat prou ajustada a la realitat de l'època.

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès. Jean C. J. Rémond, 1836.
 El Pont Vell de la ciutat, amb la gran edifici del cos de guàrdia que tenia a la banda de Cappont, llavors del tot deshabitat des del segle XVI. Els soldats són al costat dret del riu (que al gravat desvia cap a l'esquerra), on el Noguerola feia de fossat de la muralla, i emprenen l'atac per la banda del baluard del Carme.

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès. Jean C. J. Rémond, 1836.
 Detall del Segre i del turó de Gardeny al fons, darrere la ciutat. S'aprecia el fum dels canons disparats des del pont, que de manera inversemblant és dibuixat com si fes pujada, i que acaba a l'edifici del cap de pont, com si no tingués sortida a peu pla.

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès. Jean C. J. Rémond, 1836.
 El baluard del Carme era un tram de muralla molt fortament protegit. Cent anys abans, durant la Guerra de Successió, les tropes borbòniques hispanofranceses de Felip d'Orléans ja havien assaltat la ciutat per aquest mateix costat, lluny de l'abast de Gardeny, que protegeix la ciutat per l'altra banda. Aquell setge finit l'11 d'octubre de 1707 marcà l'inici de la pèrdua de les llibertats nacionals de lleidatans i catalans. A començament del segle XIX, l'imponent turó de la Seu Vella es mostra encara amb tota la seua esplendor i poder defensiu.

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès. Jean C. J. Rémond, 1836.
 Detall de la bretxa oberta i de com els assaltants s'hi encaren per penetrar a la ciutat. A la dreta, l'agulla gòtica de l'església de la Magdalena, derruïda i desapareguda per causa d'aquest setge.

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès. Jean C. J. Rémond, 1836.
 Signatura del gravador, Aubert fils, al peu del dibuix. S'hi fa notar com els francesos tenen cura dels seus ferits darrere de les trinxeres, mentre els capitostos gavatxos observen el gran moviment de tropes per l'esplanada.

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès. Jean C. J. Rémond, 1836.
 Detall de dos canons de l'exèrcit napoleònic, parapetats rere una trinxera aixecada, amb restes de palissada a la dreta, un munt de bombes a l'esquerra, les escombres de càrrega, i les rodes ben falcades per evitar els forts retorns de cada canonada. El gravador no s'ha volgut oblidar de mostrar-los per manifestar el poder dels assaltants.

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès. Jean C. J. Rémond, 1836.
Detall de mariscal Suchet, amb l'una mà sobre el sabre i l'altra assenyalat l'objectiu, dirigint les operacions militars.

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès. Jean C. J. Rémond, 1836.
 Detall de la bretxa del Carme i de l'església de la Magdalena.

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès. Jean C. J. Rémond, 1836.
 Detall de la Seu Vella i la Suda, emboirades del fum dels canons defensius.

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès. Jean C. J. Rémond, 1836.
 Detall dels murs del baluard del Carme, amb les ziga-zagues de soldats napoleònics atansant-se a les bretxes obertes pels canons gavatxos.

1810. Setge de Lleida, Guerra del Francès. Jean C. J. Rémond, 1836.
 Detall de la ciutat fumejant de les bombes caigudes abans de l'assalt definitiu.

[295] La Lleida assetjada pels soldats de Napoleó

[770] Mare de Déu de les Sogues

Santuari de la Mare de Déu de les Sogues, Bellvís (el Pla d'Urgell).
Gravat del segle XIX que representa l'aparició de la Mare de Déu davant d'en Joan Amorós, pagès i veí de Sidamunt, que tornant de fer farina...

 «Juan Amorós, que así se llamaba el campesino [de Sidamón], en 1190 regresaba del molino de Balaguer a su casa con una mula cargada con un saco de harina. Al pasar por cerca del lugar donde después hubo el convento, sorprendióle de noche una deshecha tempestad. A la luz del relampaguear vió Amorós que la caballería, dejado el camino, estaba atollada en un lodazal, que por momentos iba llenando el agua de la tempestad. En tan apretados apuros el campesino acudió con fervorosa oración a la Virgen. De súbito, cesó la tormenta, el cielo se serenó y de nuevo la luna iluminó el campo. Aparece por aquel camino una venerable mujer con un niño, la que consuela a Juan y acercándose a la bestia manda al campesino cortar la sogas que ataban el saco a la caballería, y luego, sacada ésta del lodazal, la mujer ayuda a Amorós a cargar de nuevo su saco enjuto como antes de llover. Toma la mujer las sogas cortada y éstas, al pasar por sus manos, quedan unidas como antes. Ata Juan su saco, y dadas las gracias a la caritativa mujer, sigue su camino. Mas muy pronto, vuelto en sí del estupor que hasta entonces le ocultara quién fuera aquella mujer, reconoce los prodigios obrados y abandonando la mula corre tras de la que tanto le favoreció. Alcanzada, reverente coge la punta de su mano, e hincadas las rodillas en tierra, le suplica revelarle quién es. La mujer le manifiesta que la Madre de Dios, y el niño su Hijo divino, y le manda que vaya al vecino Bellvís y anuncie y publique la visión y su voluntad de ser allí venerada para dispensar favores a sus devotos. Para testigo perenne de la misión de Amorós, la Virgen tocó la mejilla izquierda del campesino y en ella dejó marcada en impresión resplandeciente la forma de sus dedos, impresión que duró por cuánto la vida de Amorós.

Divulgóse la nueva muy presto por la comarca, y los pueblos acudieron a porfía a venerar el lugar de la aparición, y a elevar desde allí oraciones fervientes a la Madre de Dios. Mediante otros prodigios, esta Señora manifestó a Amorós su deseo que en el cerrito próximo al indicado lugar se levantara un templo, y al llegar a este lugar en procesión el pueblo halló una hermosa imagen de María, que no es otra que la venerada hasta hoy con el título de les Sogues, en memoria de las cortadas que con su solo contacto unió aquella divina Señora». 

1906. Santuari de la Mare de Déu de les Sogues, Bellvís (el Pla d'Urgell). 
Las casas de religiosos en Cataluña, Gaietà Barraquer.
«...inmediato al sitio por donde corre el mencionado arroyo Regué, hay un santuario y convento de los Padres Trinitarios llamado las Sogas, donde se venera con la mayor devoción a la Virgen María, bajo esta invocación.»

1906. Santuari de la Mare de Déu de les Sogues, Bellvís (el Pla d'Urgell). 
Las casas de religiosos en Cataluña, Gaietà Barraquer.
Els Trinitaris hi instal·laren un convent al segle XVI, i potser fou durant la Contrareforma que la llegenda es refregí i divulgà. El Santuari fou el lloc de peregrinació per demanar l'aigua de la pluja, abans que el Canal d'Urgell fos construït, esclar:
«...levantóse la iglesia y en 1191 la imagen indicada fue puesta en su altar mayor. Desde entonces brilló devoción de todos los pueblos del Urgel  hacia esta Virgen, a la que en particular, y en grandes y ordenadas procesiones, acuden éstos en sus privadas y públicas necesidades, especialmente en los días de pertinaces sequías».

1906. Santuari de la Mare de Déu de les Sogues, Bellvís (el Pla d'Urgell). 
Las casas de religiosos en Cataluña, Gaietà Barraquer.
Descripció arquitectònica del destacable conjunt gòtic, del qual no ens en queda res: «...puede el curioso certificarse de la igualdad de su gusto con el de Santa Ana de Barcelona... La planta total del claustro medía 23 m. de largo... por 14 de anchura...» 

1906. Santuari de la Mare de Déu de les Sogues, Bellvís (el Pla d'Urgell). 
Las casas de religiosos en Cataluña, Gaietà Barraquer.
Plànol del Santuari i convent bellvisenc.

1906. Santuari de la Mare de Déu de les Sogues, Bellvís (el Pla d'Urgell). 
Las casas de religiosos en Cataluña, Gaietà Barraquer.
Referència al retaule de l'altar major, de començament del segle XVII, «muy bonito, dorado, y de relieve, en el cual está esculpida su invención (de la Virgen), y como la fueron a buscar con procesión, con el señor Obispo de Lérida...»

1906. Santuari de la Mare de Déu de les Sogues, Bellvís (el Pla d'Urgell). 
Las casas de religiosos en Cataluña, Gaietà Barraquer.
Descripció, de l'any 1799, de la Mare de Déu: de marbre i de 28 cm. d'alçada. «Sin embargo, no en el templo, sinó en el claustro, había otra capilla, en la que se colocaba a la Virgen en los tiempos de calamidades públicas para que allí en mayor número y con mayor comodidad pudiesen acudir los numerosísimos fieles y ordenadas peregrinaciones de todos los pueblos vecinos, que corrían a implorar el favor de la Virgen».

1906. Santuari de la Mare de Déu de les Sogues, Bellvís (el Pla d'Urgell). 
Las casas de religiosos en Cataluña, Gaietà Barraquer.
«...pues el punto de la aparición se marcó con una piedra o mojón labrado; y unos 200 pasos más allá una pequeña capilla (llamada Lo Miracle), con su altar y una fuente, indican el punto donde se cree que la Señora puso al bajar del cielo su pie en tierra... y  a cuyo lado... hay una grande cruz de piedra».

Santuari de la Mare de Déu de les Sogues, Bellvís (el Pla d'Urgell). 
Goigs del segle XIX, que recullen la intenció última de la veneració popular de la imatge:
«...Tot lo Urgell sens Vós, Senyora,
No collint, gemega, i plora, 
per seca llarga, i horrible;
Mes des que us ha cobrada,
espera abundància bona...»

Mare de Déu de les Sogues, Bellvís (el Pla d'Urgell). 
Ceràmica existent al camí dels Degotalls a Montserrat.
Aquesta Mare de Déu és considerada patrona de Bellvís i de tota la Plana d'Urgell, com escriu Barrraquer: «La Virgen de Les Sogues no sin motivo es considerada Patrona del Urgel, y en todos los siglos que han seguido a su aparición, su santuario ha sido centro de acendrada y general devoción, así privada como pública, de la que daban en él perenne testimonio los innumerables exvotos y objetos regalados, que cubrían no solo la escalera del camarín, sinó las puertas, los muros y verjas de la capilla mayor y las paredes del templo».

[480] Santa Maria d'Escarp
[980] La treta de la Mare de Déu de les Sogues

[769] El Montblanc de Beaulieu

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu (Europeana).
Entre la Serra de Prades i els rius Francolí i Anguera, al voltant d'un tossal pelat o blanc, hi cresqué la vila de Montblanc, del tot emmurallada pels quatre cantons, en un emplaçament estratègic en el camí de l'interior a la costa catalana. Cap al 1170 hi ha documentats el castell al cim del pla de Santa Bàrbara, l’església romànica de Santa Maria, el carrer de les Grasses de Santa Maria (ara dels Hortolans), del Solà  i el Mercadal (la plaça Major). Fora d’aquest antic perímetre només hi havia l’església de Sant Miquel i el Pont Vell sobre el Francolí.

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
El perímetre de la vila fortament emmurallada fa 1,500 km., amb murs de cinc a sis metres d'alçada. La muralla que coneixem fou manada construir sota el regnat de Pere III el Cerimoniós. Actualment, s'hi aprecien 25 torres de defensa, d'entre 15 i 20 m. d'alçada, mentre que el gravat només n'hi dibuixa una quinzena. Un camí de ronda travessava les torres per ses portes laterals. Sí que sembla que s'hi dibuixi el fossat que circumdava els murs, fet que encara els feia més inabastables.

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Les muntanyes de Prades darrere la vila. El portal de Sant Jordi era la sortida que hi duia. Segons la llegenda, ací el sant matà el drac.

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall del camí cap a Prades, amb l'ermita dalt de tot, potser l'anomenada ermita de Sant Joan de la Muntanya, on  des del 1414 fins que morí al 1430, la princesa Elionor d'Urgell, germana de Jaume II d'Urgell el Dissortat, va fer vida eremítica durant setze anys, en una cova propera, anomenada des de llavors Cova de Nialó (contracció de N'Elionor).

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
El portal de Sant Francesc protegia l'entrada a la vila pel camí ral de Tarragona, i davant mateix extramurs tenia el Convent de Sant Francesc.

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
El portal de Sant Antoni, o també dit de Santa Anna, era l'entrada a la vila des del camí ral de Poblet i Lleida, on entre la muralla i el pont del Francolí, protegit per dues torres a banda i banda, hi cresqué un petit raval. Fou derruït al 1863.

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall ampliat del raval del portal de Sant Antoni i de les torres de protecció del pont vell del Francolí.

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Més enllà del pont del Francolí, una ermita i un un petit llogarret amb un mas amb torre fortificada en el camí ral en direcció a l'Espluga, Poblet i Lleida.

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
El portal de Bover era la porta que donava a l'horta del riu, i per on passaven els pagesos amb bous i ases cap al tros. Protegia l'entrada des de la plana que s'estén als peus del Turó Pla de Santa Bàrbara, que donà nom a la vila. Pla en el sentit de blanc o pelat, sense que hi cresqués res.

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall del portal Bover, amb el Convent de la Mercè extramurs, a tocar del Francolí. Els mercedaris van arribar a la vila cap a final del segle XIII. Al darrer terç del segle XX, s'hi adossà una escola, després institut, on vaig caminar els meus primers passos docents. L'emplaçament del convent, també dit Santuari del Miracle, a l'esquerra del Francolí i més a tramuntana, no es correspon amb la del gravat. El claustre és d'aquell mateix segle XVII, potser en construcció en el moment del dibuix, fet que probablement en despistà l'autor.

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall del centre ciutat, potser no del tot ben fidedigne, però amb la intenció de representar-hi l'església amb son campanar i la plaça de la vila amb un pou central.

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall encara més ampliat de la plaça major. L'edifici civil podria correspondre al Palau del Castlà, al costat de l'església gòtica de Sant Miquel. En aquesta església s'hi celebraren corts catalanes al 1307 i al 1370. A l'esquerra, sembla distingir-se la torre dels Cinc Cantons, pentagonal i, per tant, amb un costat més que la resta de torres, totes quadrangulars.

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall del portal de Sant Francesc, la via d'entrada a la ciutat venint de Tarragona, amb dos grans torres protegint la porta i el pont llevadís sobre el fossat. Fou derruït al 1907. 

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall del convent de Sant Francesc, del qual actualment només en resta l'església. Segons s'escriu a la Viquipèdia: «La vida de la comunitat franciscana va tenir una continuïtat de prop de sis segles i va constituir un focus cultural important, especialment durant els segles XIV i XV, com ho va palesar que Jaume II enviés els seus fills a educar-se al convent montblanquí. A finals del segle XIV, el frare poeta i teòleg Anselm Turmeda hi va vestir els hàbits abans de marxar cap Tunísia per convertir-se a l'Islam, i el 1414 s'hi van celebrar les Corts Catalanes que va presidir el rei Ferran I d'Aragó».

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall dels camps al sud de la vila, amb petits masos, grans masies i alguna ermita.

1660 ca. Montblanc (la Conca de Barberà).
Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall dels camps al damunt de la vila. Entre aquesta i la serra, hi hagué el convent o santuari de la Mare de Déu de la Serra, de les clarisses, que cap al segle XV fou el santuari català amb més peregrins rere el de Montserrat.

[764] Coll de Cabra, segle XVII