[203] La «Lérida españolizada»

Anys 1950. Lleida sota el franquisme. Fotos Ed. Soberanas.
Quan Lleida era «Lérida» per força (militar). El nou pont reconstuït després de la guerra, amb la vella banqueta encara per ampliar i el gran cartell de la marquesina que hi havia a tocar del riu del restaurant La Rada.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.  
El campanar de l'església de Sant Llorenç, reconstruït a punta de canó pels presos polítics que el franquisme no havia afusellat al cementiri de Lleida. Començava el temps de «vespes», els anys 50, com la de la foto.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.   
Les teulades del vell Canyeret encara presidien aquella Lleida grisa, on el Cappont tot just començava a créixer tímidament, i l'avinguda de les Garrigues, que exercia llavors de N-II, tombava cap a l'esquerra davant dels «Condes» vells.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.  
L'Arc del Pont vell, sempre presidit pels heroics cabdills ilergetes, Indíbil i Mandoni. A la dreta, l'edifici, ja renovat de nou en nou, de la fonda «Cuatro Naciones».

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.   
Retorn de la Seu Vella a la societat lleidatana amb el trasllat de la guarnició militar espanyola a Gardeny.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.   
La bellesa amagada del monument es feia novament present a cada racó després de 240 anys d'ocupació espanyola (1707-1947).

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.   
Detall de l'Església de Sant Pere, a la plaça Sant Francesc, on hi havia hagut un vell pas de barca quan la banqueta no existia i la muralla eren les mateixes cases que el Segre banyava directament.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.   
La moderna font, amb llums i tot, de la Plaça de la Pau, un més dels eufemístics noms amb què s'amagava la realitat d'un règim d'extermini militar.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.   
L'«Avenida José Antonio» era el tros de rambla des del pont fins al govern civil, on llavors esdevenia «Avenida del Caudillo», en honor als dos infames militars espanyols que van presidir les dues dictadures del segle XX amb l'objectiu d'«espanyolitzar» el nostre país. A la foto, les antigues cadires i tauletes de fusta on els lleidatans solien fer el vermut després de sortir de missa major.

[202] Lleida grisa

[202] Lleida grisa

Anys 1950. Lleida sota el franquisme. 
Fotos: Editorial Alfons Soberanas.  
Vista general des de la Seu, recentment restaurada llavors. Sota la bellesa de les imatges, una trista Lleida grisa subsistia sota la repressió franquista, amb la connivència col·laboracionista d'una part de la societat local. A la foto, Cappont que s'acabava pràcticament als Camps Elisis, a tocar de la sèquia de Torres, ara soterrada, on el meu pare hi havia anat a fer les «llímpies».

Anys 1950. Lleida sota el franquisme. 
Detall de l'antic xoperal que desapareixeria anys a vindre amb la canalització del Segre. La falda de la Seu pelada fins al Canyeret, sense enjardinar ni els jutjats.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.  
La Seu entre els plataners dels Camps Elisis, uns seixanta anys més joves que avui.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.  
Detall de la Plaça de la Paeria.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.  
Postal de vistes vàries amb el Campanar de la Seu sempre omnipresent.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.  
Detall de la Plaça de Sant Francesc, pràcticament igual que avui.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.  
Esplèndida imatge d'època: l'«urbano» de l'entrada del pont damunt la peanya, gesticulant tothora, sempre de mala llet i parlant una altra llengua amb els conductors! Darrere diria que és un Gordini, com el del meu oncle Pepito, amb què va portar ma mare a la Clínica Montserrat perquè sortís al món, no gaires anys després de presa aquesta foto.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.  
Blondel empedrat amb llambordes davant el restaurant La Rada, amb el Montepio majestuós presidint la postguerra lleidatana. Com es pot apreciar, encara s'havia d'ampliar la banqueta.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.  
La Plaça de Sant Joan, que sempre ha tingut un pirulí al mateix lloc, tot i que ara és una torre més gran. Del resultat de la moderna urbanització de la plaça, que ja té una colla d'anys, caldria dir-ne l'antiplaça!

Anys 1950. Lleida sota el franquisme. 
Detall de la Seu Vella des dels jardins dels Camps Elisis.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.  
Detall de l'antiga entrada dels Camps Elisis.

Anys 1950. Lleida sota el franquisme.  
Detall del famós estany dels Camps Elisis ara ocupat per un Palau de Vidre, que és la joia de la vergonya lleidatana. Si no s'hi ha de fer res més, potser el podríem tombar i recuperar-hi el llac!

[193] 780 anys de Sant Miquel en fira

[201] Psicodèlia mediterrània

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Malgrat de Mar. 
En aquells anys va començar el nostre particular tsunami: un estil de guanyar-se la vida que destrueix allò que toca. Tristament, encara hom continua creient que el turisme (massiu) és sostenible i pròsper. La psicodèlia ens va deixar ben marejats!

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Barcelona.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Benidorm.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Salou.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. L'Estartit.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Lloret de Mar.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Lloret de Mar.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Lloret de Mar.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Malgrat de Mar.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Miami Platja.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Perpinyà.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Port de la Selva.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Ciutat de Palma.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Tarragona.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Andorra.

Anys 1960-70. Psicodèlia turística. Andorra.

[46] Lleida ié-ié

[200] La marrada africana de Tirant

Josep M. Mir, La marrada africana de Tirant, 

Miscel·lània Joan Fuster, Estudis de Llengua i Literatura, I, 

a cura d'Antoni Ferrando i d'Albert G. Hauf, PAM, 1989.

 

[100] Tot un «senyor» cavaller

[199] Una (altra) de flixancos

Anys 1940. Flix en la primera postguerra. 
L'«Electroquímica de Flix» s'instal·là a la població el 1897 i n'ha marcat l'activitat econòmica durant el segle XX, juntament amb la central nuclear d'Ascó (1984), pocs centenars de metres riu avall. Observem-hi l'assut primerenc davant mateix de la fàbrica i el barracó dels treballadors de la presa.

Anys 1940. Flix en la primera postguerra. 
L'edifici de la central, i a l'esquerra els pilans de la comporta de l'enclusa del canal de navegació.

Anys 1940. Flix en la primera postguerra.
La nova presa permetrà el pas de la carretera, una mica més amunt de la projectada durant la República.

Anys 1940. Flix en la primera postguerra.
La Colònia Fàbrica fou el barri internacional des dels anys 1910: cases unifamiliars per als directius estrangers i blocs de pisos per als treballadors de la fàbrica, amb tot de serveis inclosos: escola, economat, rentadors, zona esportiva i fins i tot casino per als balls i festes.

Anys 1940. Flix en la primera postguerra.

L'ermita de Nostra Senyora del Remei, excavada parcialment sota la roca.

1780 ca. Goigs de Nostra Senyora del Remei, patrona de Flix.
Impresos a cal Escuder de Lleida cap a finals del segle XVIII, atès que l'impressor Cristòfol Escuder morí el 1793 (MDC).

2012. L'impressionant meandre de l'Ebre vist per Google Maps.
Flix, l'única ciutat per on l'Ebre hi passa dos vegades!

[198] Una de flixancos