[170] Grumolls de somnis

«Nen, pren-te lo cola-cao, que se fa tard!» Amb tota seguretat us puc dir que aquesta és la frase que més vaig sentir durant la meua infantesa a Alcoletge. Tant al matí, a l'hora d'esmorzar, pendent de les dedicatòries de Ronda Matinal (...para Willy el andorrano, de parte de...), mentre el rellotge s'escolava i calia agafar la cartera i caminar fins a l'escola a l'altra banda del poble, com a la nit, a l'hora d'anar a dormir. La veritat és que mai no va acabar d'agradar-me, el cola-cao, els grumolls no em feien el pes i jo n'era molt, però molt, de llepafils. A diferència de quan els meus fills eren petits (perquè ara encara crec que és més exagerat i no sé ni si la crisi ho pot arreglar), per molt que no t'agradés una cosa, què hi farem, tocava i punt, sense alternativa. Al capdavall el costum feia la feina: glop rere glop de cola-cao... i així me n'he fet de gran... potser massa i tot! (ara toca dieta).

Les capses de llauna dels paquets familiars eren molt preuades de tots els de casa. Tothom en volia una, i cada vegada que la mare en comprava una altra, ostres!, era més bonica que l'anterior. Cadascú s'hi guardava les seues coses, els seus petits secrets, les cosetes que més il·lusió li feien, les il·lusions petites boniques de la vida d'infant. Quan fent obres a casa les tornes a desentaforar del lloc on s'havien colgat, el cor et fa un bot. A l'hora d'obrir-les, sempre a poc a poc, contenint l'emoció, t'adones de com el temps, la memòria i el record s'alien per remembrar-te allò que eres, potser també allò que volies ser. No siguem massa severs amb nosaltres mateixos si ho confrontem amb allò que som: ningú no és perfecte i no oblidem que l'arribada és el camí mateix. 

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
A la «capsa rosa dels cotxes vells» vaig començar-hi la meua primera col·lecció de segells.

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao: «el alimento de la juventud». La «capsa verda dels cotxes vells» no era de la meua propietat, i per això mateix sempre em va semblar més guapa, i font de nombroses batalles fraternals.

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa dels rellotges» era una mena de capsa d'eines, plena de claus i caragols, de la cinta mètrica i del filabarquí.

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa de les floretes blanques» amb fils, didals i agulles, amb l'ou de fusta de sargir mitges i mitjons.

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa de les roses» era la dels colors i «llàpissos».

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa de la bicicleta» tenia les meues col·les de «sants» (ara dits cromos) de futbolistes, tots ben classificats i embolicats amb una «goma de pollastre».

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
Aquesta era la «capsa dels xinets», que es guardava a l'espill del quarto de bany, aquells espills amb diferents parts que s'obrien i per dins eren com estanterietes.

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La farmaciola, amb les gases. la mercromina i l'esparadrap, que tot ho curaven. Com coïa l'aigua oxigenada als genolls pelats!

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa dels gatets» guardava joguines diminutes: una baldufa, boles de vidre, un parell de io-ios, una baralla de cartes...

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa negra de les flors» va continuar la meua col·le de segells, que després va passar a la capsa rodona del mateix estampat.

Anys 1960-70. Les capses de llauna del Cola-cao. 
La «capsa rodona» on va acabar la meua primera i única col·lecció de segells. I vosaltres, benvolguts xics i xiques lectors, no recordeu les capses de la vostra infantesa?

[118] Rajoletes de perfil

[169] «Lo Pla d'Urgell», centenari del setmanari

1912. Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de Bellpuig. 
Dirigit per Valeri Serra Boldú, el qual acabat de casar s'havia establert a la localitat urgellenca: «setmanari defensor dels interessos morals i materials de la comarca y pobles del voltant en general y de cada un d'ells en particular». I afegeix el llistat de tots els pobles de la plana de Lleida o d'Urgell, en el seu sentit geogràfic més ampli i que més li escau.

1912. Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de Bellpuig. 
Aquest color rosa fúcsia és l'original de les tapes. Les propagandes confirmen la puixança de la capital comarcal, Tàrrega. Diu el darrer anunci: «metje jove desitja una plassa». Cent anys després tornem a estar igual.

1912. Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de Bellpuig. 
També els pobles de la Segarra són objecte d'atenció. Citant el poeta segarrenc Josep Iglésias: 
«En lo plá n'hi tinch mitg cor
l'altre mitj a la montanya
ab un ull miro á l'Urgell
i ab l'altre ull a la Segarra». 
Tot encara amb ortografia prefabriana.

1912. Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de Bellpuig. 
«Lo periòdich costará, sisquera, de tres seccions...» S'allargarà fins al 1919.

1912. Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de Bellpuig. 
Darrer anunciant: «especialista en reparacións de Iglesies», sens dubte un bon reclam en aquells temps.

1912. Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de Bellpuig. 
Publicitat del Balneari de l'Espluga «per al desenrotllo de les jovenetes, il·luminació elèctrica als xalets y al renombrat hotel». De les Aigües de Vallfogona «segons informes dels Metjes són las ayguas mes semblants al suero». Tanca el primer número l'anunci de la bellputgenca impremta Saladrigues, recentment centenària.

1912. Retrat de Valeri Serra i Boldú.

(Castellserà, 1875 - 1938)

1914. «Calendari folklòric d'Urgell». 
La gran obra de Valeri Serra, prologada pel «Príncep sobirà d'Andorra». A l'Urgell hi confluiexen tres bisbats: el de la Seu, Solsona i Tarragona.

1914. «Calendari folklòric d'Urgell».

1914. «Calendari folklòric d'Urgell».

1914. «Calendari folklòric de l'Urgell».

Des que el 1896 conegué Jacint Verdaguer, féu de veritable deixeble i col·laborador seu, especialment a la revista "La Creu del Montseny" (1899-1900), i compartí el seu ideari de catalanisme catòlic i conservador, alhora que anà encarrerant els seus interessos envers el folklore religiós, seguint el consell de mossèn Cinto.

1924. Valeri Serra,
edició noucentista de les «Rondalles Meravelloses».

Valeri Serra, «Rondalles Populars». 

Recull de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, editorial encarregada de l'edició del Premi Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular, que enguany ha celebrat la seua XXVII edició, sota patrocini de l'Ajuntament de Bellpuig. El pare Massot, recent Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, n'és membre del jurat des de l'inici.

Valeri Serra, «Aplec de Rondalles». 

L'Institut Lo Pla d'Urgell de Bellpuig instituí el Premi Valeri Serra de Cultura Popular, que després passà a patrocini municipal. L'institut encara és coorganitzador del premi infantil i juvenil.

Valeri Serra, «Cançons de Pandero», amb pròleg de Joan Maragall, de la primera dècada del segle XX. Una pràctica tradicional que els bisbes de Solsona maldaven per prohibir des del segle XVIII:
«Succeheix en nostre Bisbat que se junta una quadrilla de minyonas, y van per las plaças y casas sonant ab lo Pandero, y cantant diversas cançons; y apenas arriba al poble un foraster, sia en casa particular o sia en lo hostal, luego va aquella quadrilla a sonar y a cantar. Més a quina fi? A fi (dihuen) de replegar almoyna per la confraria de nostra Senyora del Roser (…). Ni val dir, que ho fan per traurer charitat per la festa de nostra Senyora, y que si així no ho fan no se podrà fer la festa. No val, no per abonar tal costum: perquè aquella charitat que los hòmens fan, no és charitat sinó sensualitat: no dóna los diners per amor de Déu o de Maria Santíssima, sinó per lo amor, y gust que tenen de veure u ohir a las minyonas.» (Salvador Palomar, La Teiera).

Valeri Serra,
edició a Rondalles Populars, de l'època republicana.

La recuperació de la figura de Valeri Serra començà a la dècada dels setanta a la vila de Bellpuig, on es casà. Recentment, n'ha estat restaurada la casa on visqué i dedicada a viver d'entitats culturals.

Anys 1900-10. Convent de Sant Bartomeu, Bellpuig.

2012. Vista de l'Institut Lo Pla d'Urgell de Bellpuig,
el nom del qual fou posat en honor a l'obra d'aquest il·lustre home de la terra.

Auca de Valeri Serra Boldú
(alumnes de 1B, curs 2009-10).

[94] Bellpuig 1890

[168] Lleida per Roisin, més

Anys 1920-30. Lleida per Roisin.
Bloc de 20 postals amb les vistes més seductores de la ciutat de fa cent anys. L'esplanada de la llengua de serp retratada des de la porta dels lleons, on hi hagué un cos de guàrdia de la força militar ocupant durant gairebé 250 anys. 

[167] Lleida per Roisin

Anys 1920-30. Lleida per Roisin. 
Preciosa vista de la Seu Vella, perfectament emmarcada en aquesta imatge del fotògraf de les Rambles.

Anys 1920-30. Lleida per Roisin. 
Detall de la nau i el cimbori de la Seu Vella, i de com l'entrada de la catedral fou tapada per la construcció del claustre adjacent.

Anys 1920-30. Lleida per Roisin. 
Detall de l'esplèndid pont tubular del ferrocarril, amb el Segre prou cabalós i la mestressa fent safareig, en el sentit literal del terme!

Anys 1920-30. Lleida per Roisin. 
Antic carrer de Balmes que donava davant per davant del recentment construït edifici de l'estació de trens. L'illa de cases de la dreta, que tapava el final de la Rambla de Ferran, desapareixerà per donar pas a la plaça de davant l'estació.

Anys 1920-30. Lleida per Roisin. 
Comportes del Canal de Seròs, i a l'esquerra les de la presa de la Mitjana.

Anys 1920-30. Lleida per Roisin. 
La banqueta amb la primera canalització de Blondel, més endavant eixamplada, i la façana vella de la Paeria. Al fons, encara sense l'omnipresent edifici del Montepio, que no fora construït fins a la postguerra.

Anys 1920-30. Lleida per Roisin. 
La Rambla d'Aragó vista des de baix de tot, des d'on actualment hi ha la font. Un passeig preciós en el perímetre de l'antiga muralla, arbrat i ple de bancs, sense asfaltar. A dalt de tot, la musicada presó de Lleida.

Anys 1920-30. Lleida per Roisin. 
Façana del Museu Morera, acabada l'any 1917, en el lloc de l'actual estació d'autobusos i on hi havia hagut encara abans l'estructura metàl·lica del mercat de Sant Lluís. Ja el 1934 la col·lecció hagué d'abandonar l'edifici per manca de condicions museístiques, però desconec per què es tombà, potser danyat pels bombardejos de la guerra.

Anys 1920-30. Lleida per Roisin. 
Vista dels Camps Elisis: la glorieta, el xalet i el teatre.

Anys 1920-30. Lleida per Roisin. 
Xalet cafè dels Camps Elisis, amb les tauletes i els cartells penjats d'època.

[151] L'ull lleidatà de Francis Frith

[167] Lleida per Roisin

Anys 1920-30. Lleida. 
Bloc de postals amb imatges de la ciutat captades per Lucien Roisin, un dels fotògrafs més destacats i prolífics del primer terç del segle XX a Catalunya.

Anys 1920-30. Lleida. 
Vista clàssica de la Seu des de la riba esquerra del Segre, quan encara es deixaven llençols estesos als balcons.

Anys 1920-30. Lleida. 
Vista des de la Mitjana, amb el primer pont del tren al fons.

Anys 1920-30. Lleida. 
Vista de Blondel cantonada Cavallers. La banqueta encara estreta fins al pont vell.

Anys 1920-30. Lleida. 
Vista de la Plaça Sant Joan, llavors «de la Constitución» (espanyola), en un dia de mercat.

Anys 1920-30. Lleida. 
Vista de la Plaça Sant Joan, ara des del costat de la Paeria. Al fons a la dreta, encara s'observa l'antic carrer de l'Estereria obert.

Anys 1920-30. Lleida. 
Carrer Major, sempre animat.

Anys 1920-30. Lleida. 
La Seu Nova, amb el cor barroc que acabarà cremat al 1936.

Anys 1920-30. Lleida. 
Vista del Carrer Cavallers, amb detall de mare i filla amb un poal d'aigua carrer amunt.

Anys 1920-30. Lleida. 
Vista de la Rambla de Ferran de cara a l'estació, encara amb l'edifici vell.

[161] BCN, Roisin panoràmic