.jpg)
Anys 1960-70 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
Unes esplèndides vistes del poble estès al sol de migdia. Les postals acolorides són, sens dubte, les millors: tenen un encant inigualable i el pas del temps, a través seu, se'ns fa menys punyent. Em sap greu no disposar-ne de la referència editorial.
Com tants i tants pobles al llarg i ample d'Europa, s'hi fa visible la marca de l'esclau: tot l'urbanisme, metàfora de tota existència, de tot capteniment, de tot pensament, gira a redós d'una església, catòlica en el nostre cas, alfa i omega de l'adoctrinament oficial durat segles. Que les xarxes digitals del segle XXI enviaran —ho espera un servidor— al bagul de la història.
La darrera és una vista des de la part septentrional, amb la serra, que unes quantes dècades després tenim decorada de molins de vent, al fons. La pressió nazionalcatolicista (espanyola) sobre els petits poblets de la Catalunya interior fou poderosíssima, i s'hi allargà molt més en el temps que no pas a ciutat. De sempre, la vida en aquests paratges havia sigut dura i rigorosa: el franquisme (espanyol) no en fou cap excepció.
1845 i ss. La Torre de l'Espanyol, la Ribera d'Ebre.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Només a 13h amb carro fins a Tarragona, o sia, mig dia. No res, si ho comparem amb poblacions del Pirineu respecte de Lleida! En canvi, per atansar-se a la capital del país, calia fer nit de camí. A mitjan segle XIX, la Torre tenia 130 cases aixecades i ja tenia escola de primària. No s'hi especifica si hi havia aula de xics i una altra de xiques, que aleshores havien d'anar a estudi per separat. Sembla que la presó no es feia servir gaire.
Els camins de carro, si no se'ls feia la jova sovint, acabaven sempre en mal estat. L'oli era el producte principal: amb dos molins oliers.
La població rondava poc més de 500 persones, repartides entre 114 veïns o caps de casa, a raó de cinc per cada, aproximadament.
1836. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«Diario de Barcelona», de 24 de juny (ARCA).
Habitualment, els petits poblets només sortien en aquells primers diaris si hi havia alguna desgràcia. No ha canviat gaire la cosa, perquè si es vol sortir a TV3... i aquesta és la nostra. Imanigeu-vos a les altres...
El cas és que aquell 1836 l'exèrcit reialista (espanyol) s'interna per la Ribera per tal protegir la sal de l'alfolí o magatzem de Flix i cobrar les contribucions dels pobles veïns. Però la facció carlina de l'Arbonés era a propet, a Mora la Nova. Els soldats passen l'Ebre per la barca de Garcia, a on s'hi havia tallat la soga, i enfilen cap a la Torre pel camí «si bien más corto, más difícil, sobre el cual se halla la hermita de Sta. Magdalena» amb la intenció d'envoltar la carlinada que ocupava el poblet. La jornada laboral dels soldadets fou d'una marxa de «más de diez horas sin descano y de un calor excesivo», per la qual cosa allà hi pernoctaren.
1846. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«Diario de Barcelona», de 21 de gener (ARCA).
Un busca-raons de primera, aquest Ramon Garret, amb punyal de dos pams de llarg!
Anys 1960-70 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
Entremig d'aulivers i ametllers, en la plana que descendeix cap a l'Ebre, s'hi ajau el poble. La vista des de l'ermita de Santa Magdalena és asprament preciosa.
Me comenta no fa gaire un company de feina que com és possible que un poble de la Catalunya profunda porti l'Espanyol de cognom. Des que la televisió pública hi ha posat una càmera del temps, el poblet s'ha fet visible per a molta gent. A casa dels meus pares, en canvi, el coneixíem de temps ben reculats, de quan el pare i tota sa colla de companys hi anaven a comprar vi, i de la Torre cap a Cabacés o la Vilella o Gratallops. Llavors, anys seixantes i setantes, el vi prioratenc es venia a granel, abans de tota la bufada que ha fet aquests darrers temps. Amb una decauve, que era una bona furgona, s'hi atansaven a omplir-hi les botes de fusta, prèviament tractades amb metxes de sofre. Encara no hi havia ni pont a Ascó.
Cal consultar al Coromines l'etimologia del topònim. Al segle XII, un cop expulsats els darrers sarraïns de la comarca, els béns dels propietaris musulmans foren repartits entre els nous pobladors del territori. Al 1172, consta la cessió d'una gran finca o terme amb bon mas fortificat o torre incorporada, a un nou possessor cristià, en Joan Hispaniol. Amb els segles, al voltant d'aquesta hisenda, s'hi anà desenvolupant el poble, que en prengué el nom. Aquest HIspaniol venia de Prades. Llegeixo en alguna altra banda que aquest Hispaniol hagués pogut ser d'una mena de vella família masovera de propietaris sarraïns i, per tant, dit Hispaniol en tant que descendent de prosàpia mossàrab i hispanoromana antiga, que a l'arribada dels àrabs s'hi sotmeteren per continuar subsistint, ni que fos com a parcers obligats. Envoltat, a les riberes de l'Ebre, d'aquests sarraïns per totes bandes, aquesta nissaga n'era diversa, i hi era denominada hispaniola, o sia, dels antics dominadors d'aquells rodals.
Si no és veritat, és ben trobat, que diria aquell. En tot cas, aquest apel·latiu d'Espanyol del topònim res no té gens a veure amb la pertinença a l'Estat (espanyol) comtemporani, ja que n'és molts segles més antic i, com veiem, amb un significat etimològic dissemblant.
%20Ed.%20ma%C3%B1ana.jpg)
1862. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«Diario de Barcelona», de 10 de març (ARCA).
Un final de Carnestoltes violent a cal Montagut de la Torre. No sé jo si la notícia del primer dia i la del segon lliguen gaire. Les notícies dels diaris llavors no eren gaire diferents de les murmuracions i tafaneries públiques. Sovint només n'eren el reflex sobre paper. Fixeu-vos en l'acte èpic del malfactor mort a trets, que «fue este tan osado, que a las cinco de la mañana tuvo el atrevimiento de descalzar y besar el cadáver de su compañero, desafiando a los paisanos que lo custodiaban» i que el van cosir a trets. A punta de dia, doncs, va immolar-se per fidel companyonia.
1873. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«Diario de Barcelona», de 27 de maig (ARCA).
Començada la tercera guerra carlina, una gran partida resseguia els pobles del Camp de Tarragona per recaptar, si us plau per força, 160 duros als grans terratinents. Després de les escaramusses pertinents amb els sometents, en retirada cap a l'interior advertiren l'alcalde de la Torre que «por cada vecino que forme parte del somaten el Ahuntamiento deberá satisfacer 16 duros de multa». D'aquesta manera, es mantenien i proveïen les colles carlines revoltades. Les carlinades dinovesques són les grans oblidades de la historiografia catalana.
%20Ed.%20Tarde.jpg)
1873. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«La Imprenta», d'11 de gener (ARCA).
Un dels més coneguts combatents de la tercera carlinada per les terres tarragonines fou en Josep Crivillé. Ara de la banda reialista, mentre que durant la Guerra dels Matiners havia guerrejat com a capitost carlí. Els canvis de bàndol durant les carlinades foren constants. Més que dinàstiques, a Catalunya foren guerres de complex rerefons social. Un dels morts de la topada bel·licosa d'aquell jorn fou un jove de 18 anys de la Figuera. Ben segur, que no era l'hereu de sa casa i que hagué de campar-se-les anant a engrossir les colles revoltades.
%20Ed.%20tarde00000005_413405.jpg)
1912. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«El Diluvio», d'1 de juliol (ARCA).
En Josep Crivillé era natural de la Torre, «población de la ribera del Ebro, rodeada de pomposos olivares, que producen aceites de primera calidad». En acabada la revolta dels Matiners, hi retornà a fer-hi de pagès. Per una baralla de taverna amb un mort i ferits, que el xicot devia tindre caràcter, va haver-se d'exiliar a les muntanyes inhòspites de Tivissa, «durmiendo en las cuevas y en lo más hondo de los barrancos, sin que nunca pudieran dar con és los mossos de esquadra».
La Revolució del 68 li arribà al punt i retornà a les armes, ara sota les ordres del primer Comte de Rius, industrial reusenc al servei de la causa liberal i després del rei (espanyol) Amadeu, com en Prim promogué. Aconseguí així l'indult de part del Comte i n'esdevingué cap de quadrilla.
%20Ed.%20tarde00000005_413405b.jpg)
1912. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«El Diluvio», d'1 de juliol (ARCA).
Així entrà per la porta del Francolí dins els murs de la capital tarragonina, els uns amb mocador acolorit al cap, altres amb «el amoratado gorro catalán», o sia, amb barretina musca, com la immortalitzada dels voluntaris de Prim. I tots amb garibaldina, brusa de color roig ben viu, com la que en Garibaldi i els seus havien posat no gaire abans (des del 1860) de moda a Itàlia. A Tarragona aixecà gran expectació, i el rude soldat fou convidat als salons de l'alta societat per explicar-hi les aventures passades, ara que «el antiguo carlista se había convertido en soldado de las liberades patrias y decidido a morir por ella a todas horas». A l¡'arribada de la carlinada terça, es trasllada a Falset per dirigir les operacions contra els nous revoltats, entre els quals la partida del mossèn de Flix i del Nen de Prades, «un pastor de 19 años, de gran temperamento militar y rencoroso como Cabrera». Una mena de Billy el Nen nostrat, vaja.
Els heroics fets en campanya militar, descrits en la prosa castellana dels diaris del moment en una Catalunya en què la Renaixença era en bolquers, van comportar-li l'agraïment del nou rei (espanyol), Alfons XII, que el nomenà comandant i amb títol nobiliari. Retornat a la Torre, invertí en la construcció d'un molí fariner a tocar del riu amb què la família se les campà plàcidament. Fou enterrant al cementiri del seu poble nadiu. Les gestes del personatge torredà més destacat de la història se recolliren en un llibre, Personatges torredans I. Josep Crivillé Thomás (1819-1890). Carlí i liberal, un recull de tota la documentació trobada sobre el bandoler torredà Josep Crivillé, escrit per Maria Montané i editat per l'Ajuntament al 2021.
1989-1997. La Torre de l'Espanyol, Joan Coromines.
(Onomasticon).
El gentilici primitiu, torretans, degué conviure amb la variant col·loquial amb fenomen fonètic de sonorització de la consonant dental, torredans. Fins que, actualment, a aquest se li ha donat carta d'oficialitat.
1880. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«El Diluvio», de 20 de gener (ARCA).
Les temudes gelades persistents que arribaven a matar els aulivers. Aquell any els arbres eren tots gebrats i hi havia temença per la supervivència dels arbres. Els jornalers, sense poder treballar, se les veien ben magres.
%20Ed.%20ma%C3%B1ana.JPG)
1886. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«Diario de Barcelona», de 6 de maig (ARCA).
Els segrestos d'hereus eren una de les maneres que tenien els malfactors d'assegurar-se un bon botí. En aquest cas, el jove torredà aconseguí d'escapar-se'n.
.jpg)
1905. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«El Baluart de Sitges», de 22 d'abril (ARCA).
La tràgica fi que tingué una partida de brisca d'una colla de joves de la Torre, probablement fent de jornalers fora vila.
%20Ed.%20ma%C3%B1ana.jpg)
1911. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«El Diluvio», de 19 de novembre (ARCA).
A mig novembre, s'hi preprava la campanya de l'auliva. Mai no se'n collia cap que no fos Santa Caterina, 25 de novembre, tal com resava l'adagi popular: abans de Santa Caterina, no cullos l'auliva. Llavors, la recollida s'allargava tot el desembre i tot el gener. En soc testimoni familiar. En canvi, ara, l'endemà de Tots Sants, tothom correm-hi cap al tros, a sacsar l'auliver, avui majorment de manera mecànica i pas manual com en aquells temps. L'anticipació de la collita fora, doncs, una mostra més del canvi climàtic.
%20Ed.%20ma%C3%B1ana.jpg)
1914. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«El Diluvio», de 26 de setembre (ARCA).
No sempre te'n podies refiar, dels treballadors, sobretot si hi havia calés per tocar, car la necessitat fa el lladre.
%20Ed.%20tarde.jpg)
1915. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«El Diluvio», de 10 de desembre (ARCA).
Tancament de les escoles, potser cal entendre aules, de caràcter parroquial que hi havia a la Torre, i que funcionaven al marge del sistema estatal d'educació.
.jpg)
1915. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
«El Diluvio», de 24 de març (ARCA).
A l'escola pública, ara en fa cent anys, li calia una reparació.
.jpg)
Anys 1970 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
.jpg)
Anys 1970 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
.jpg)
%20(1).jpg)
Anys 1970 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
.jpg)
.jpg)
Anys 1970 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
.jpg)
.jpg)
Anys 1970 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
.jpg)
Anys 1970 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
.jpg)
Anys 1970 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
.jpg)
.jpg)
Anys 1970 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
.jpg)
.jpg)
Anys 1970 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
.jpg)
.jpg)
Anys 1970 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
Em desplau no disposar de la referència concreta d'aquestes magnífiques acolorides, testimonis etnogràfics d'una època de sis-cents, dos cavalls i Rquatres... Els carrers sense asfaltar encara, l'enllumenat justet, les velles portalades que obrien cap enfora, els balcons forjats, les creus inevitables (dels seus caídos, que no pas pels nostres...), la vella font...
Del primer terç de segle XIX a l'acabament, l'augment de població fou brutal, del 200%, tot passant de 500 a 1.500 habitants, arrodonint. Al segle XX i fins ara, segle XXI ja ben entrat, els ha tornats a perdre, gairebé, amb 611 persones al padró de 2019. Veiem que hi havia de tot: escola de xiquets i de xiquetes, botigues de queviures, carnisser, sabater, ferrer, fuster, uns quants forners i tres metges i tot. A mi em crida l'atenció el confiter. Sí que n'eren de gormands aquells torredans, ambaparà!
Un albarder era, com diu el nom, un ofici dedicat a la fabricació d'albardes per als rucs en general, i selles tota la resta de guarnicions de les bèsties de cavalcar. També se'n deia guarnicioner. S'hi troben ressenyats també els dos propietaris dels molins oliers que hi funcionaven, al poble. Però allò que ens crida més l'atenció és la llarga llista de propietaris, més d'una cinquantena. Com que no és plausible que tots fossin grans terratinents, pensem que l'informant (probablement el secretari municipal), va fer llista, si no de tots, d'una bona colla.
.jpg)
