Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Noguera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Noguera. Mostrar tots els missatges

20200714

[2179] De Ponts, 1931

1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Les runes de l'església de Sant Pere de Pons, «que està despareixent per moments, dalt del turó on hi havia el castell de Ponts», ara en fa gairebé cent anys, i aleshores declarada monument nacional. L'església romànica fou aixecada per Ermengol VII, 'lo de València', al 1154.
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Pàgina del diari conservador barceloní dedicat a l'històric poble urgellenc.
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Les voltes del magnífic carrer Major porxat.
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
L'anunci de «la Ponsicana», fàbrica de farines de Josep Fíguls, amb el telf. núm. 4, i del setmanari comarcal «L'Autonomista», que sortia a Ponts cada dissabte.

L'article fa un breu apunt de la plenitud medieval del conjunt històric de l'església i el castell, ja desaparegut feia molt de temps. «Enrunat el castell i desaparegudes les muralles que tancaven la vila, aquesta ha anat creixent creixent; però no ja arredossant-se a la costa de les Forques, sinó escampant-se a son plaer per la part plana» i al llarg de les carreteres de la Seu, Lleida i Calaf, i als peus l'esplèndida horta encabida en el triangle format pel Segre, el Llobregós i la carretera.

La costa de les Forques menava en temps reculats al patíbul, com son nom indica. 
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La poesia religiosa no solia faltar mai en les presentacions de les viles, molt del gust de les lectores del diari barceloní. El segon article apunta com «la majoria dels electors de Ponts des de l'any 1918 han fet impossible la retornada de cap element caciquista», havent esdevingut «amb exemplar ciutadania» ferm suport dels candidats de la Lliga, estesa a tots els pobles del voltant, anomenats molt acuradament i històrica de l'Urgell mitjà, i no pas del Segre Mitjà, denominació actual que amaga les arrels urgellenques del territori i de la Noguera sencera.

«Amb sentiment hem de deixar constatat que les activitats culturals de la nostra vila són poc menys que inexistents», se'n lamenta l'articulista. En canvi, hi havia en aquell temps dos farmàcies!

L'aplec de Gualter del primer diumenge d'octubre, començada la tardor, és glossat per un tercer article. 
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La Barca de Gualter funcionava al Segre des del segle XVI, desaparegut el pont medieval en cessar l'activitat religiosa al monestir. L'aplec se solia fer a peu, amb el punt culminant del pas de la barca, entre la gatzara i la joia del jovent. Però en aquell temps, diu, «ha perdut tot l'encís i la poesia. Un seguit d'autos l'ompliran, constantment, de perills i de pols, tot escurçant la breu distància a la impressió fugissera d'un llampec». Efectivament, el bullici dels aplecs populars anà minvant implacablement durant tot el segle XX fins a la gairebé total desaparició en tants i tants pobles de la nostra geografia.
Anys 1900. La Barca de Gualter.(enllaç).
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
L'anunci de la Hidroeléctrica del Segre SA, propietària de diversos salts a l'Urgell mitjà i al Canal d'Urgell. A Ponts, havia aprofitat el salt de l'antic Molí del Paperer per fer-hi llum.
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
Segona mitja pàgina dedicada a la vila, a on s'hi fa un repàs del comerç i indústria locals. De l'un se'n destaquen les files i mercats; de l'altra, a banda la hidroelèctrica, les indústries de farines, teixits, de mitges, serradores i «tallers importants de carrosseries per a auto». Allà hi nasqué «L'Anònima Alsina Graells d'Auto Transports», que llavors ja era una empresa d'abast estatal (espanyol).
1931. Ponts, la Noguera d'Urgell.
«La Veu de Catalunya», de 12 de setembre (ARCA).
La festa major de Sant Sebastià, al 20 de gener, comptava amb romeria fins a l'ermita de Sant Sebastià del Gos, a on coincidien amb els romeus procedents d'Oliola. L'altra gran festa hivernal de la vila n'era i n'és el Carnestoltes, amb el tradicional ranxo del dimarts, quan «no lluny de la plaça de la vila es fa una fogaina de molta extensió i a sobre hi col·loquen de 20 a 25 calderes, totes també manllevades a diverses cases de la vila, i es prepara el ranxo amb tot el recollit per la vila». A migdia, taula parada a la plaça, amb un plat per a cada autoritat i després de la benedicció obligada, «se'n reparteix tant com en volen a tots els pobres tant de la vila com forasters, i també a tot el poble».

20191003

[2035] Vilanova de la Sal, crònica negra de 1894

Anys 1930. Vilanova de la Sal (la Noguera d'Urgell).
El bell poblet urgellenc envoltat de verds prats, en una vista idíl·lica que encara avui es conserva, tot i que han aparegut les inevitables granges i voluminosos magatzems agrícoles als voltants. Deu rondar el centenar d'habitants, després que l'explotació a gran escala de la sal passés a la història als anys 80 del segle passat. La sal fou la gran riquesa del poble, que la incorporà al topònim i tot. Abans, del poble se'n digué Vilanova de Privà, cosa que implica una vila vella, Privà, fundada serra amunt pels comtes urgellencs al segle XII.

Les despulles dels Comtes d'Urgell s'estigueren en dipòsit a l'església parroquial de Vilanova de la Sal des de la venda als museus americans dels sepulcres de Bellpuig de les Avellanes, al 1906, de part del banquer lleidatà Agustí Santesmasses, propietari del monestir des de l'exclaustració del segle XIX. L'any 1967 aquestes restes comtals foren retornades a l'església del cenobi urgellenc. 



1894. Vilanova de la Sal (la Noguera d'Urgell).
«La Iberia», 21 de desembre (BDH).
Aquests darrers dies hem sabut de l'atroç acte d'un 'pare' de 16 anys de les Tabàrnies que ha llançat son nadó al Besòs. Els comentaris dels meus pares, que ratllen els 90 anys, foren d'esgarrifança, closos amb la lleidatana expressió d'«ambaparà [a on va a parar], que coses arribarem a veure en aquest món, beneita [beneïda] verge!». Però el cas és que la depravació moral és tan antiga com l'home mateix i ho serà mentre la humanitat vagi tirant. Ara que sabem que, i ho dic amb coneixement de causa, l'ensenyament i la instrucció que donem als xiquets no comporta de manera necessària l'acreixement de la consciència ètica (i deixo aquest tema ací per a un altre dia). 

Coincidint amb aquesta lúgubre i macabra notícia, m'ha caigut entre mans aquesta altra notícia periodística de fa més de cent anys, sobre un esgarrifós crim ocorregut a les nostres terres. Als pobles i viles de tot el món ocorrien fets esgarrifosos com aquests, només que sovint només tenien un radi de difusió molt limitat, però amb una repercussió pregona i duradora en l'ànim dels veïns i llogarrencs. 

No sé pas si algú a Vilanova de la Sal encara ho havia sentit a dir ni si se sabé com acabà el cas del crim espantós entre «un matrimonio mal avenido, cuya mujer, Teresa Agustí, según declaración de su esposo, había salido a misa en el día de autos» i ja no va tornar. 

Inspeccionada la casa per la justícia (espanyola al nostre país des de 1716), s'escaigué de trobar tot el matalàs ple de taques de sang, però dissimulades «con las sábanas limpias, señales de haber sido lavadas las paredes del cuarto y la escalera», cosa que el marit no sabé explicar.  A més, els vestits de la pobra dona no eren a l'armari, però sí el parell de sabates que tenia. El rastreig dels encontorns de part de veïns, sometents i la (inefable) Guardia Civil (espanyola), donà com a resultat la troballa d'«una capa de hombre ensangrentada dentro de un estercolero [femer] y manchas de sangre en un serón [sàrria]».

El marit i el cunyat de la difunta foren detinguts, però res no confessaren. Tothom va concloure que els dos germans mataren, esquarteraren i amagaren el cos de la dona, i embolicada amb la capa, potser abocada al riu Segre, «que dista una hora de aquel pueblo». Tres individus més foren també tancats a la presó, potser com a còmplices d'ells dos. 

Com sempre sol passar, un cop finats, tots som molt bons i guapos: «La citada mujer era joven todavía, muy buena moza y de agraciado semblante». Res no s'explica d'embolics matrimonials o de fora el matrimoni. Així doncs, ens quedarem sense poder saber ni les causes del crim ni la resolució de l'homicidi. Si no és que algun veí de Vilanova de la Sal ho hagués sentit a dir i ho recordés, o si no és que en algun vell paper dels jutjats de Balaguer algun estudiós, algun dia, retrobi els papers de la instrucció judicial. 
Anys 2000. Vilanova de la Sal (la Noguera d'Urgell).
El verd dels sembrats ens transmet la pau rural del poble, amb el cementiri en primer terme. Però no hi ha cap racó del món aliè als vaivens de la condició humana. 
1974. Vilanova de la Sal (la Noguera d'Urgell).
Foto: Camil José Guiu (AFCEC-MdC).
La boira plana s'ajau sobre les velles salines vilanovenques llavors encara en producció. Una preciosa imatge que retrata l'atmosfera dels volts de Nadal a les nostres contrades. Precisament, al mes de desembre de 1894, probablement en aquell decorat embromat i clos, fou dut a terme aquell crim cruel que trencà la plàcida (o no) existència dels vilanovins salats. 

20180401

[1822] Lo Segre pel país dels lladoners i de les forques

1973. Anya (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Anya fou municipi propi fins a l'any 1966, quan fou agregat a Artesa de Segre. Històricament s'anomenà la Baronia de Motmagastre perquè moltes de les antigues parròquies que formaven aquest municipi pertanyien a la baronia del castell. De l'antic municipi en formaven part els pobles d'Alentorn, Comiols, Folquer, Montargull, Montmagastre, Vall-llebrera i Vall-llebrerola.

«Un tros ben poc conegut del Segre, aigües avall del barranc de Torreblanca. Anya, a la riba dreta, un dels pobles aturats ran de la correntia densa del riu».
1973. El Canal d'Urgell (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Una represa del Canal d'Urgell, ací paral·lel al Segre, entre Ponts i Artesa. Fins a la més petita de les seves construccions, la Societat del Canal la bastí amb idèntica arquitectura». Així descriu l'homenot garriguenc el naixement del Canal: «Després de l'aiguabarreig del Llobregós amb el Segre, aquest descriu un arc ample vers el nord i un contraarc cap al sud. Aprofitant la inclinació sud-nord del Segre, hi ha un joc de comportes que permet de recollir-ne aigua per donar origen al Canal d'Urgell, el qual comença el seu recorregut en sentit totalment oposat al Segre, o sigui nord-sud. Un segon joc de comportes permet l'aviament de l'aigua sobrera altre cop al Segre. El canal, però, aviat es desvia vers l'oest, per la primera de les seves foradades, molt curta, només l'imprescindible per a travessar el morro que el Segre voreja».
1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Entre Ponts i Artesa, les carreteres se separen del riu Segre. Cal, per a seguir l'aigua de prop, endinsar-se per les pistes. Vilves, de l'aire estant». Hi destaca la torre quadrada de l'antic castell, d'uns 10 m. d'alçada, i encara escapçada a principi del segle XX. 
1973. Vilves (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Al costat del poble, la banqueta del nounat Canal d'Urgell, que sembla que hagi ja de morir al Segre. El Canal tomba, però, cap al sud en direcció a Artesa, gairebé paral·lel al riu. El canal absorbí l'antiga sèquia que donava aigua a Collfred, Vilves i Artesa des de la represa dita de 'la Peixera', que derivava del terme d'Anya.
1973. Alentorn (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El lledoner, abundantíssim al Segre Mitjà, arbre de fusta flexible i resistent, és 'educat' per a donar les forques de palla i de fenc. Al tercer any, la intel·ligent esporgada dona el seu resultat».
1973. Alentorn (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Un exemplar únic de forca, de dotze dits. Aquesta forca, que mostra el seu constructor a Alentorn, ha conegut, sortida de les vores del Segre, mig món, en exposicions i certàmens diversos». Segueix l'escriptor dient que a Alentorn «hi viu el darrer fabricant de forques de lledoner, les forques que abans la pagesia utilitzava per a tantes coses, però molt especialment per a batre». Llavors ja només se'n feien de palleres, «que són grans de quatre a cinc puntes, o bé, també, de dues o tres puntes, però destinades a la muntanya i... al fenc». S'hi apunta que els lledoners han decrescut un 95%. «Però la indústria havia tingut a Alentorn un focus tan important que es va arribar a fer una mena d'edifici cooperativista al 1916, per als forcaires, quan es fabricaven deu o dotze mil dotzenes de forques l'any».
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Aigües avall del Pont d'Alentorn, des de la riba dreta del Segre i, rere mateix de la bultra arran de l'aigua, l'esplanada inconfusible d'una gravera de les moltes del Segre». La bultra és l'espessa massa arbòria del bosc de ribera que ens tapa el riu. Al fons, l'esvelt i llavors recent campanar artesenc s'aixeca a l'hortizó.
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Artesa, matí d'hivern. La plaça és poc concorreguda. L'esvelt campanar de la moderníssima església posa un contrast viu en la menestralia opaca dels edificis». I encara: «A Artesa ens tornem a trobar amb una població de pas, com Ponts. Tota aquesta ruta sembla destinada a dibuixar un fil que meni a la muntanya. Però els diumenges el mercat d'Artesa encara té entitat... el recorregut que la carretera fa per dins de la població és una cinta animadíssima i, a l'estiu, amb el turisme, les botigues ofereixen, juntament amb les coses tradicionals, les més variades i acolorides novetats que per a res no serveixen o serveixen per a tot. I és que tot es despatxa...» Des de fa pocs anys, la construcció de la variant d'aquesta carretera (de la qual ja n'he perdut l'esma de la numeració, de tant canvi sense solta que tècnics i tecnòcrates fan només per sentit pràctic sobre plànols, sense tindre en compte ni la tradició ni la consuetud ni la geografia humana), antiga C-1313 per entendre'ns, ja ens priva d'aquesta relació mercat-camí, només possible quan els vehicles anaven lents. 
1973. Artesa de Segre (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del nou campanar, de reminiscències neoromàniques, de l'església parroquial, aixecada de bell nou als anys seixanta pel bisbe urgellenc, després de la destrucció de la vella església gòtica durant la darrera Guerra espanyola.
1973. L'ermita del Salgar (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Salgar, ermita arran mateix del Segre, en un terreny escarpat, trencat a voltes per margues aprofitades per a conreu: hi ha grutes interessants, i un ermitatge molt gran. Camí d'Artesa a Rubió».
1973. Rubió de Baix (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Una impressionant imatge del fotògraf lleidatà de les Roques de Rubió. «El Cel de Rubió, al curs mitjà del Segre, presenta aquestes impressionants parets roqueres que obliguen el riu a fer un marcat retomb i endinsar-se vers Alòs de Balaguer». S'hi afegeix: «Hi ha tres Rubió: el de Soler, que és també dit Rubió de Baix; el Mitjà i el Rubió de Dalt, tots tres a la riba esquerra: ara bé, a l'indret de Rubió de Baix, el riu passa sobtadament del terreny pla i tou a un llepar -i topar contra- una paret vertical sobre la qual dues torres de guaita encara mantenen un posat ferreny».
1973. Vernet (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Vernet, minúscul agrupament a la riba del Segre, davant per davant d'Artesa. Un pont hi mena; després el camí s'endinsarà a trobar un trajecte menys conegut del Segre, abans de Camarasa». Encara més: «Vernet és tot just passat el pont de la Palanca, encastellat. Contra el sol, amb la plana entre Artesa i el seu riu al davant. El riu és per a Vernet com una muralla. Els de Vernet són com en un altre món, enllà de les carreteres, enllà dels bells conreus de la plana. El poble, menut, sembla ressec, sembla pedreny; cantaven abans:

A Vernet, 
tenen l'aigua als morros
i es foten de set.
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Perspectiva del Segre des del castell d'Alòs. Els cortals eren parada obligatòria del bestiar que pujava a la Conca de Tremp. El pont, refet, permet de pujar a Rubió i la Foradada».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del pont sobre el Segre a Alòs. El punt estratègic de vigilància que feu estratègic el castell manté tota la seua esplendorosa vista, malgrat que els murs hagin sucumbit al pas del temps. «Segre avall els homes d'Alòs veien baixar les tramades. És el nom que a ponent donen als rais, alhora vehicle i càrrega. Alòs té una miranda incomparable. Els rais baixaven de la banda de la Seu i en arribar a l'estret de Rubió... a voltes perillaven d'espetegar contra la paret de pedra. Els raiers havien de fer alçaprem amb les llargues barres i apuntalar-se amb tot la força per separar la plataforma flotant de la vora. Especialment els recorden a Alòs quan el riu portava força aigua, a finals de primavera, o a la tardor. Entre les roques de Rubió i Alòs hi ha un punt, anomenat la Bressola, on la profunditat del llit és fins de 17 metres».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«A la plaça Major d'Alòs, aquesta suggestiva llinda té una expressivitat tota ingènua sense deixar d'ésser contundent. L'art dels picapedrers es prodigava, pacient, en balcons i portals».
1973. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El 'castell' d'Alòs de Balaguer, mig quilòmetre enlaire del poble, bon punt de vigilància del Segre, fou ofert en subhasta per 5.000 pessetes. No el volgué ningú. Fou donat a la Diputació». 
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Sota la Serra Carbonera, baixant del nord-est, en terrenys de solitària aspror, el Segre busca la Noguera Pallaresa a les envistes de Camarasa, en el darrer tros del seu recorregut mitjà».
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«El cim del Mont-roig, al fons, ens indica que el Segre és a punt de rebre aquest seu afluent, la Noguera Pallaresa. Tros darrer del congost entre Alòs i Camarasa». 

1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
El Segre en arribant a l'aiguabarreig amb la Pallaresa, al congost del Mu o Mur, sota la guarda del Mont-roig.
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall de les parets del Mont-roig, habitades des del Neolític. Orientades al sud, el sol escalfa la roca, que hi crea un efecte hivernacle que devia ajudar la vida a les coves d'aquells primitius habitants. L'espadat oferia protecció i els rius, aigua no en vulguis més. La ruta senderista al peu del rocam, que passa per la coneguda Cova del Tabac, és espectacular.
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
«Paret de la presa de Camarasa. La Noguera Pallaresa és aturada solemnement; el Segre passa, acongostat, a baix de tot, a la dreta, i el Mont-roig, pelat i adust, contempla l'aiguabarreig».
1973. Camarasa (la Noguera d'Urgell),
 «Els rius de Lleida», Vallverdú/Sirera.
Detall del pantà de Camarasa. A la dreta, el camí obert per a la construcció del que acabarà esdevenint la carretera del Doll als anys 80.

20150822

[1134] Balaguer i voltants al 1645

1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
L'exèrcit gavatxo, al servei de la República Catalana de Pau Claris, assetja les tropes ocupants espanyoles, aquarterades a Balaguer. Els espanyols havies ocupat Lleida, Balaguer i Agramunt al 1644. Philippe de La Mothe-Houdancourt, cap de les tropes franceses, va acabar essent rellevat cal capdavant de l'exèrcit, substituït per Henri Harcourt de Lorena, el qual de seguida va actuar per sorprendre les tropes espanyoles a Sant Llorenç de Montgai, al juny de 1645, on s'hi capturà el general Francisco de Orozco i cinc terços d'infanteria, mentre que el virrei espanyol a Catalunya es recloïa a Balaguer amb 3.000 homes. 

El setge començaria a l'agost i s'acabaria a mitjan octubre, amb l'ocupació de la plaça balaguerina per part de les nostres tropes aliades. S'escriu a la Viquipèdia que malgrat que els ocupants espanyols van intentar pactar la capitulació de la plaça i tindre pas lliure fins a Tarragona, el Comte d'Harcourt no ho va acceptar i finalment les tropes espanyoles van haver de marxar cap a Fuenterrabia, seguint un itinerari Catalunya-Rosselló-Languedoc-Guyena-Béarn. Aquest itinerari s'havia de fer en poc més de 2 mesos. L'objectiu d'aquest itinerari per França era que el nombre de desercions a l'exèrcit fos el màxim d'elevat. Les tropes italianes especialment eren molt propenses a desertar quan passaven per França.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
El teatre d'operacions del setge de Balaguer al llarg del Segre, amb el Montsec de decorat. L'antiga capital del Comtat d'Urgell sota setge francocatalà per alliberar-la de l'ocupació espanyola.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Balaguer amb el camp de l'exèrcit espanyol que l'ocupava dalt del planell d'Almatà, darrere del Sant Crist. A l'esquerra el riu de Farfanya, amb el Castelló ja ocupat per l'exèrcit francès amb 2.000 homes i 4oo cavalls. Damunt de Balaguer, un gran molí de vent fortificat, i la vila de Gerb riu amunt, ací dita de Montoliu, abans de Llorenç (Sant Llorenç de Montgai), teatre d'operacions de la batalla de 1644.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
La silueta murallada de Castelló de Farfanya, prou fidel a la realitat, amb les torres de la muralla que tanquen cap a dalt el castell.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Corbins del segle XVII, guardià de l'aiguabarreig de la Ribagorçana.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica), 
Cavaller de Beaulieu.
Detall del Montsec d'Ares, des de Castelló de Farfanya fins a Corbins, a la Noguera Ribagorçana. El camí vers ponent queda ben marcat per una corrua d'arbres, que el devien fer més suportable durant les seques jornades estiuenques.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica),
Cavaller de Beaulieu.
Detall del Segre a Camarasa, amb el pont de barques instal·lat per l'exèrcit assetjant, una mica més amunt que el vell pont de pedra medieval. A la vila, s'hi veu la muralla des del poble, amb l'església, fins dalt al castell, i un incipient barri extramurs.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica),
Cavaller de Beaulieu.
Detall de la vila de Camarasa. Just a la corba del gran meandre de sota, un casino o hostal, i un castell enrunat a l'antic camí de Balaguer.
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica),
Cavaller de Beaulieu.
La petita vila de Llorenç, quatre cases al costat del riu i sense el pantà del segle XX. Destaquen els camps de conreu de la cubeta del Segre en aquesta part fins baix a Gerb. 
1645. «Plan de la ville et chasteau de Balaguer en Catalogne» (Gallica),
Cavaller de Beaulieu.
Gerb, inconfusible i protegida dalt del turó, ací anomenada Montoliu. S'aprecia el magne molí de vent i hostal fortificat de què disposava Balaguer dalt de tot del pla al camí de Castelló: la torre de Noguers.