[44] Les gualdrapes de Terol

S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.
(cliqueu damunt). 

S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.

S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.

S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.

La Catedral de Santa Maria de Mediavilla de Terol és una de les construccions més característiques del art mudèjar, i una de les escasses catedrals, juntament amb la de Tarazona, construïda en aquest estil. La torre, el sostre i el cimbori són Patrimoni de la Humanitat des de 1986. La seua gran meravella n'és el sostre cassetonat i ple de motius decoratius, conegut com la «capella sixtina» de l'art mudèjar, pel seu gran valor arquitectònic i pictòric. S'hi exalça la figura cavalleresca dels reis d'Aragó, que per l'època caldria que es referissin o bé a Jaume I o bé al seu fill Pere II, coneguts precisament per la seua empenta guerrera.

S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.

[10] De belles i patriòtiques gualdrapes

[16] Més reials gualdrapes

Per a gaudi dels amants heràldics, més mostres de l'explotació iconogràfica de les gualdrapes, que afegim a [10] De belles i patriòtiques gualdrapes:

Segell de Jaume I (s.XIII). 

Segell de Jaume I (s.XIII). 

Segell de cera de Jaume I (s.XIII). 

Però a mitjan s.XII, encara sense gualdrapa:

Segle XII. Segell amb la primera evidència històrica d'un escut amb senyal heràldic a Europa. 
Aquest segell correspon a un document de Gilbert fitz Gilbert de Clare, comte de Pembroke, del 1141 (Lansdowne MSS 203). 

[10] De belles i patriòtiques gualdrapes

[10] De belles i patriòtiques gualdrapes

Gualdrapa: manta llarga que protegeix i adorna la gropa d’una muntura. Es tracta d'una peça decorativa molt llampant en l'heràldica medieval, que ara ens crida l'atenció per la seua bellesa iconogràfica, patriòtica fins i tot, més enllà de la funció protectora original de les pobres bèsties equines a les aspres batalles d'aquelles dates, on solien acabar esbudellades, a diferència de les pel·lis, on sempre cauen i es tornen a aixecar.

Segle XV. Batalla del Puig de Sta. Maria. 
(Victoria and Albert Museum. Londres). 
Representa la batalla en què el Rei d'Aragó Jaume I (vestit amb la Senyera Reial), conquereix El Puig a las tropes musulmanes amb la intercessió de Sant Jordi (vestit amb la creu que l'identifica), c. 1410-1420. Obra de Marçal de Sas.

Si fem cas a les representacions pervingudes, l'ús de muntures amb gualdrapa es convertí aviat en un element simbòlic de primer ordre, un cop l'heràldica ja s'hagué convertit en l'equipatge titular dels equips de la lliga bèl·lica de l'època. La gualdrapa amb les armes règies no podia faltar en cap pintura, mural, segell, caplletra. La seua presència enaltia la família i reforçava visualment el seu poder.

1433. Alfons IV, Rei d'Aragó. Armorial Eqüestre del Toisó d'Or.

Sens dubte que, amb diferència, la més bella representació heràldica amb gualdrapa, la trobem en la figura del rei d'Aragó a l'Armorial eqüestre del Toisó d'Or, ca 1433-1435 (Bibliothèque nationale de France), que s'ha dit que representa Alfons IV el Magnànim, amb l'inconfusible drac alat a l'elm.

Heus-ne ací encara una altra d'inigualablement preciosa: la de Ramon Berenguer I (Usatges de Barcelona, Biblioteca de l'Escorial, ms. Z-III-14, 1300-1333) amb la creu de gules sobre camp de plata, fins i tot a la beina de l'espasa, al penó i a la sobrevesta (mànigues). A tot arreu, vaja, a l'elm fins i tot! Queda clara la intenció de l'autor de situar el llinatge comtal sota la protecció del sant militar, i que arribant al segle XIV aquesta advocació era ferma i ja plenament arrelada. Es tracta d'una imatge peculiar, ja que de feia ja prou temps, les imatges comtals sempre es mostraven amb gualdrapes polibarrades.

Segle XIV. Ramon Berenguer I 
(Usatges de Barcelona, Biblioteca de l'Escorial, ms. Z-III-14, 1300-1333).

Un parell d'exemples moderns de la potència iconogràfica de les gualdrapes, que en aquesta ocasió donen llustre i dignitat a la imatge de Jaume I, el conqueridor:





Que les representacions eqüestres amb gualdrapa apuntalaven la dignitat que se suposava al personatge, ho testimonien els segells comtals, màxim exponent del poder i del compromís, com ara en aquests de provençals de mitjan s.XIII, on s'aprecien clarament les barres(4) a l'escut i a la gualdrapa:

1241. Segell de Roger IV, comte deFoix, on s'aprecien les armes amb un nombre de pals indefinits.

1241. Segell de Ramon Berenguer V, comte de Provença, del casal de Barcelona.

Segle XIII. Pintures murals del castell d'Alcanyís, que representen Jaume I entrant a la conquerida ciutat de València.

1214. Segell de Nunó Sanç I, comte de Rosselló i Cerdanya.

1247. Caplletra del Vidal Mayor, primera recopilació dels Furs d'Aragó en temps de Jaume I d'Aragó feta pel bisbe Vidal Canyelles.

Alfons I, en una acolorida caplletra occitana (sense data).

1186. Segell d'Alfons I.

En canvi,en temps del seu pare, trenta o quaranta anys abans, les gualdrapes apareixen encara despullades d'ornamentació. En una generació la moda de l'heràldica va triomfar, va passar d'incipient a moda total: cap a la segona meitat del s.XII, doncs, i de manera inusitadament ràpida per a l'època, la representació de les armes passa a ser un element indispensable de l'imaginari del poder. El controvertit segell comtal de RB IV ens mostra el cavall nu, mentre que l'escut sembla que mostra una ornamentació de pals verticals. A mi se m'afigura un escut primitiu, per mor de les trinxes de cuiro en forma d'estrella amb una passada inferior, segurament per a reforç i bona subjecció. Per als qui volen veure-ho, aquesta és la primera representació de la Senyera Reial. Per als qui no, els pals no serien més que contraforts, potser metàl·lics, d'un reforçat escut.

1150. Segell de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona Girona, Osona, Cerdanya, Ribagorça, príncep d'Aragó.

L'ornamentació i acoloriment d'aquests contraforts podria explicar els orígens més primerencs de les armes heràldiques, si més no de les que representen peces o figures geomètiques, tot i que per a d'altres les banderes i penons precedirien els escuts en aquesta tasca distintiva del senyal heràldic. Sempre s'ha dit que nasqué per la necessitat d'un emblema personal privat que els identifiqués al senyor de la host pròpia al camp de batalla, però tampoc no hauríem de descartar un naixement més lligat a la representació iconogràfica del poder per a l'imaginari col·lectiu en la pau de les processons, festejos i signes d'autoritat (com ara segells p.ex.) que a la imperiosa necessitat de trobar el senyor en el fragor esbojarrat, sanguinari i desordenat de la guerra.

[16] Més reials gualdrapes 

[44] Les gualdrapes de Terol