Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gualdrapes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gualdrapes. Mostrar tots els missatges

20200319

[2103] L'estètica de l'ocàs cavalleresc

1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).

El rei Alfons IV el Magnànim, de Catalunya i Aragó, amb tota sa grandesa i majestat. No obre pas les figures de l'armorial, però amb tots els honors li concedim aquesta dignitat per la bellesa i emoció de veure'l esplendorosament abillat amb les nostres armes nacionals (quadri)barrades de gules sobre or.

El Gran Armorial eqüestre del Toisó d'Or és un manuscrit il·luminat que dibuixa els membres d'aquest orde cavalleresc, i que té data de cap a mitjan segle XV. Presenta una setantena de 
reis, ducs, arquebisbes i altres senyors nobiliaris amb tota l'esplendor de les armes i armadures, sense escut però amb cimera i espasa al puny, sempre a cavall, a tota pàgina i amb les capes dels prínceps i les gualdrapes dels animals ornades a tot color amb els corresponents senyals heràldics.


El conjunt resulta d'una fastuositat suprema, demostració fefaent de l'ostentació i luxe cavallerescos en la tardor de l'Edat Mitjana, com en digué l'historiador Johan Huizinga a començament del segle XX, per explicar que el moment de màxim esplendor en les manifestacions socials cavalleresques coincideix amb el punt d'inflexió cap al seu ocàs. El món medieval es transformava per l'embat pregon i indeturable de l'humanisme burgès, però les velles classes dirigents feudals s'aferraven a la simbologia dels vells temps, com a testimoni del seu antic poder i funció socials i com una de les poques herències que servaran durant la nova Edat Moderna i fins a la fi de l'Antic Règim. A partir del Renaixement, els senyals heràldics esdevindran marca de les arrels familiars, car els exèrcits desenvoluparan la propia simbologia militar, lligada ja a un territori (estatal) més que no pas a una casa nobiliària.


Aquest dies, a l'Estat (espanyol) ha passat un fet semblant: no sabem què fer-ne del virus de la corona (de fet, en tenim dos, de coronavirus, i tots dos més forts a la seua capital), i per això a cada frase hi fan ostentació d'España. L'excés de simbologia amb què es tapa sa decadència immensa, sense oblidar el fuera autonomías. Mira, en això, estarem d'acord, perquè a nosaltres, l'autonomia que ens cal és la de Portugal, que deia aquell. 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).

Detall del rei català, Alfons IV, que visqué bona part del seu regnat a la cort (pre)renaixentista de Nàpols. Les representacions eqüestres de tot l'armorial són d'una gran vivor i plasticitat, amb les figures dels cavallers ben estilitzades (atenció a la cintureta que mostren), i la cavalleria plena de gràcia, agilitat i dinamisme.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).

Detall esplendorós del reial cavall, amb les gualdrapes quadribarrades per totes bandes, igual que la camisa, les mànigues i la capa voleiant al vent. La temible cimera dels reis del Casal de Barcelona, dita també de Drac pennat o alat. Usada des de Pere III el Cerimoniós, esdevingué hereditària i senyal de majestat del rei català.

La corona era plena de pedres precioses i sobre l'elm penjava una mantellina d'atzur sobre la qual es representava la creu d'argent de l'Aragó antic. El cap del drac, daurat, es dreçava sobre la corona, per mitjà d'un coll com d'esvelt de cigne, acompanyat de dues gran ales als costats, la boca oberta, els ullals punxents i la llengua llarga desafiant.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
L'Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (Heiliges Römisches Reich), amb l'àguila de sable imperial d'un sol cap sobre or.

En aquesta tardor de l'Edat Mitjana, diversos regnes europeus volgueren destacar en la pompositat i opulència cavalleresca i es llançaren a una cursa per crear diverses Ordes de Cavalleria. Es tractava de recuperar els antics ideals cavallerescos, tan ben descrits per Ramon Llull, i posats en pràctica pels ordes militars medievals. Així doncs, es van afilerar els ordres de la Garrotera a Anglaterra (1348), el de Sant Miquel a França (1469) i el del Toisó d'Or (1430), creat per Felip el Bo (1396-1467), príncep de Borgonya i Brabant, amb l'esperança d'alliberar de nou els Sants Llocs. El nom comportava ja una referència, clàssica, a un fet excepcional, com la recerca del toisó o velló d'or de part de Jàson i els argonautes.

Per matrimoni de Maria de Borgonya, néta per línia paterna de Felip III el Bo, amb l'arxiduc Maximilià I d'Habsburg, l'Orde restà vinculat a la Casa d'Àustria, que des de Carles V passaria a dependre dels Àustries hispànics.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Detalls de de la cimera de l'Emperador germànic, amb una rica corona de pedres precioses amb l'àguila negra imperial amb les ales desplegades al capdamunt. L'Emperador agafa l'espasa amb totes dos mans, amb la camisa, mànigues i capa unflades pel vent. Fou el títol més prestigiós d'entre els monarques de l'Europa medieval, que es proclamava hereu del regne de l'emperador Carlemany, al segle IX, que al seu torn invocava el llegat del propi Imperi Romà i de l'Església romana al costat del Papa. Per aquest motiu, té el privilegi d'encapçalar en primer lloc el manuscrit.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
L'Arquebisbe de Colònia, com a primer dels Set Prínceps Electors germànics, tres d'eclesiàstics i quatre de nobiliaris. 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Com que el personatge no porta cimera a l'elm, s'acompanya de la mitra episcopal portada per un angelet. L'Arquebisbe de Colònia era arxicanceller de l'Imperi pel regne de Germània.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
L'Arquebisbe de Magúncia, el segon eclesiàstic dels Set Electors del Sacre Imperi, amb les armes sobre el ric mantell d'ermini. Era l'arxicanceller pel regne d'Itàlia. El títol d'Emperador no fou vitalici, i podia recaure en qualsevol gran príncep europeu. D'on, la responsabilitat i transcendència d'ésser membre elector del Sacre Col·legi.

1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Detalls de la figura eqüestre de l'Arquebisbe de Magúncia, amb l'angelet que l'acompanya portant-li la mitra arquebisbal, i un exòtic elm pla arrodonit, una mica d'estil oriental. L'obertura de la gualdrapa al pas del cavall deixa entreveure que el ric mantell d'ermini.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Tercer i darrer eclesiàstic dels Set Electors, l'Arquebisbe de Trier (Tréveris), amb la creu de Sant Jordi a les armes de la camisa i mantell, de la senyera, i de la gualdrapa del cavall. Com en els altres dos casos anteriors, es fa acompanyar de la mitra arquebisbal portada per un angelet.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Detall de l'Arquebisbe de Trier. L'elm és ric però gens espectacular. Fou l'arxicanceller imperial pel regne de Gàl·lia.

1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Segueixen els electors nobiliaris del col·legi, el primer dels quals és el Duc de Saxònia, gran mariscal de l'Imperi, amb els colors tradicionals del seu escut, 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Detalls del Duc de Saxònia, amb la genollera ricament ornada i l'estrep daurat.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Un dels principals prínceps germànics fou el del Marcgraviat de Brandenburg (Markgrafschaft Brandenburg). Un marcgravi era senyor d'un territori de frontera, de les primitives fronteres orientals de l'Imperi germànic. L'àguila de gules sobre camper argentat de les armes denoten la importància i el rang del marquès.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
L'elm ricament ornat de pedreria, però sense cimera, també fa honor a la seua dignitat, tot i que no fou un dels Set Electors del Sacre Col·legi de l'Imperi Romanogermànic. L'anònim artista obrí la gualdrapa per deixar voleiar al vent el roig lluent de l'interior.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
El Duc de Baviera era el segon dels quatre Electors civils del Sacre Imperi, representat amb les armes seculars de figures romboïdals obliqües d'atzur i argent. 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
El Duc bavarès, amb elm encimerat, compost per dues banyes amb els colors de ses armes, i una merla negra de bec rogenc al mig. La imatge del príncep amb el braç creuat que passa l'espasa per darrere el cap és d'una suprema plasticitat. 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Les armes del Duc de Brabant: un lleó d'or sobre camper de sable. El ducat fou un enclavament secular del Sacre Imperi al cor dels Països Baixos.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
Una de les famoses cimeres decorades amb plomes de paó reial, sempre espectaculars i vistosíssimes. Les gualdrapes obertes deixen entreveure el cavall blanc tacat que muntava.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
El Duc de Suàbia, el tercer dels quatre electors nobiliaris dels Set Electors del Sacre Imperi Romanogermànic, amb unes armes característiques de rombes de gules extremament obliquats sobre argent. 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
L'elegant figura del Duc de Suàbia, amb els braços alçats al cap i totes dos mans servant l'espasa, uns magnífics esperons daurats i l'esplèndid cavall blanc. 
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
L'espectacular cimera de plomes de cua de paó reial del Duc d'Àustria, amb la secular faixa d'argent sobre gules.
1450 ca. «Grand Armorial equestre de la Toison d'Or»,
Bib. de l'Arsenal, París (Gallica).
El cavall blanc pigat contrasta amb la lluentor del roig de la gualdrapa. La visió que s'oferia amb aquestes viseres tan tancades i reixades no devia d'ésser pas l'òptima en camp de batalla, i ben just per bornejar en lliça de camp clos. 

20110812

[44] Les gualdrapes de Terol

S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.
(cliqueu damunt). 
S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.
S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.
S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.

La Catedral de Santa Maria de Mediavilla de Terol és una de les construccions més característiques del art mudèjar, i una de les escasses catedrals, juntament amb la de Tarazona, construïda en aquest estil. La torre, el sostre i el cimbori són Patrimoni de la Humanitat des de 1986. La seua gran meravella n'és el sostre cassetonat i ple de motius decoratius, conegut com la «capella sixtina» de l'art mudèjar, pel seu gran valor arquitectònic i pictòric. S'hi exalça la figura cavalleresca dels reis d'Aragó, que per l'època caldria que es referissin o bé a Jaume I o bé al seu fill Pere II, coneguts precisament per la seua empenta guerrera.
S.XIII-XIV. Sostre de la Catedral de Terol.

20110525

[16] Més reials gualdrapes

Per a gaudi dels amants heràldics, més mostres de l'explotació iconogràfica de les gualdrapes, que afegim a [10] De belles i patriòtiques gualdrapes:
Segell de Jaume I (s.XIII). 
Segell de Jaume I (s.XIII). 
Segell de cera de Jaume I (s.XIII). 
Però a mitjan s.XII, encara sense gualdrapa:
Segle XII. Segell amb la primera evidència històrica d'un escut amb senyal heràldic a Europa. 
Aquest segell correspon a un document de Gilbert fitz Gilbert de Clare, comte de Pembroke, del 1141 (Lansdowne MSS 203). 

20110519

[10] De belles i patriòtiques gualdrapes

Gualdrapa: manta llarga que protegeix i adorna la gropa d’una muntura. Es tracta d'una peça decorativa molt llampant en l'heràldica medieval, que ara ens crida l'atenció per la seua bellesa iconogràfica, patriòtica fins i tot, més enllà de la funció protectora original de les pobres bèsties equines a les aspres batalles d'aquelles dates, on solien acabar esbudellades, a diferència de les pel·lis, on sempre cauen i es tornen a aixecar.
Segle XV. Batalla del Puig de Sta. Maria
(Victoria and Albert Museum. Londres). 
Representa la batalla en què el Rei d'Aragó Jaume I (vestit amb la Senyera Reial), conquereix El Puig a las tropes musulmanes amb la intercessió de Sant Jordi (vestit amb la creu que l'identifica), c. 1410-1420. Obra de Marçal de Sas.

Si fem cas a les representacions pervingudes, l'ús de muntures amb gualdrapa es convertí aviat en un element simbòlic de primer ordre, un cop l'heràldica ja s'hagué convertit en l'equipatge titular dels equips de la lliga bèl·lica de l'època. La gualdrapa amb les armes règies no podia faltar en cap pintura, mural, segell, caplletra. La seua presència enaltia la família i reforçava visualment el seu poder.


1433. Alfons IV, Rei d'Aragó. Armorial Eqüestre del Toisó d'Or.

Sens dubte que, amb diferència, la més bella representació heràldica amb gualdrapa, la trobem en la figura del rei d'Aragó a l'Armorial eqüestre del Toisó d'Or, ca 1433-1435 (Bibliothèque nationale de France), que s'ha dit que representa Alfons IV el Magnànim, amb l'inconfusible drac alat a l'elm.

Heus-ne ací encara una altra d'inigualablement preciosa: la de Ramon Berenguer I (Usatges de Barcelona, Biblioteca de l'Escorial, ms. Z-III-14, 1300-1333) amb la creu de gules sobre camp de plata, fins i tot a la beina de l'espasa, al penó i a la sobrevesta (mànigues). A tot arreu, vaja, a l'elm fins i tot! Queda clara la intenció de l'autor de situar el llinatge comtal sota la protecció del sant militar, i que arribant al segle XIV aquesta advocació era ferma i ja plenament arrelada. Es tracta d'una imatge peculiar, ja que de feia ja prou temps, les imatges comtals sempre es mostraven amb gualdrapes polibarrades.


Segle XIV. Ramon Berenguer I 
(Usatges de Barcelona, Biblioteca de l'Escorial, ms. Z-III-14, 1300-1333).

Un parell d'exemples moderns de la potència iconogràfica de les gualdrapes, que en aquesta ocasió donen llustre i dignitat a la imatge de Jaume I, el conqueridor:






Que les representacions eqüestres amb gualdrapa apuntalaven la dignitat que se suposava al personatge, ho testimonien els segells comtals, màxim exponent del poder i del compromís, com ara en aquests de provençals de mitjan s.XIII, on s'aprecien clarament les barres(4) a l'escut i a la gualdrapa:

1241. Segell de Roger IV, comte deFoix, on s'aprecien les armes amb un nombre de pals indefinits.

1241. Segell de Ramon Berenguer V, comte de Provença, del casal de Barcelona.
Segle XIII. Pintures murals del castell d'Alcanyís, que representen Jaume I entrant a la conquerida ciutat de València.

1214. Segell de Nunó Sanç I, comte de Rosselló i Cerdanya.
1247. Caplletra del Vidal Mayor, primera recopilació dels Furs d'Aragó en temps de Jaume I d'Aragó feta pel bisbe Vidal Canyelles.
Alfons I, en una acolorida caplletra occitana (sense data).

1186. Segell d'Alfons I.


En canvi,en temps del seu pare, trenta o quaranta anys abans, les gualdrapes apareixen encara despullades d'ornamentació. En una generació la moda de l'heràldica va triomfar, va passar d'incipient a moda total: cap a la segona meitat del s.XII, doncs, i de manera inusitadament ràpida per a l'època, la representació de les armes passa a ser un element indispensable de l'imaginari del poder. El controvertit segell comtal de RB IV ens mostra el cavall nu, mentre que l'escut sembla que mostra una ornamentació de pals verticals. A mi se m'afigura un escut primitiu, per mor de les trinxes de cuiro en forma d'estrella amb una passada inferior, segurament per a reforç i bona subjecció. Per als qui volen veure-ho, aquesta és la primera representació de la Senyera Reial. Per als qui no, els pals no serien més que contraforts, potser metàl·lics, d'un reforçat escut.
1150. Segell de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona Girona, Osona, Cerdanya, Ribagorça, príncep d'Aragó.

L'ornamentació i acoloriment d'aquests contraforts podria explicar els orígens més primerencs de les armes heràldiques, si més no de les que representen peces o figures geomètiques, tot i que per a d'altres les banderes i penons precedirien els escuts en aquesta tasca distintiva del senyal heràldic. Sempre s'ha dit que nasqué per la necessitat d'un emblema personal privat que els identifiqués al senyor de la host pròpia al camp de batalla, però tampoc no hauríem de descartar un naixement més lligat a la representació iconogràfica del poder per a l'imaginari col·lectiu en la pau de les processons, festejos i signes d'autoritat (com ara segells p.ex.) que a la imperiosa necessitat de trobar el senyor en el fragor esbojarrat, sanguinari i desordenat de la guerra.

[16] Més reials gualdrapes 

[44] Les gualdrapes de Terol