Seguidors

20160319

[1351] Sant Josep, de la crema a la cremà

Segle XIX. Goigs de Sant Josep.
Protector molt gloriós
de Jesús i Maria,
Sant Josep, vós, vida mia,
socorreu als pecadors.


La festivitat religiosa en honor a Sant Josep, l'home més confiat del món, s'estengué per tot Catalunya des de la instauració del culte al voltant de la Contrareforma. Sortint de l'hivern, els animals (ovelles, cabres i vaques) havien criat i l'excés de llet a les cases de pagès féu que les dones s'empesquessin de fer-la en crema i servir-la cremada, o bé com a mató. Els qui tenim una edat enyorem els temps de la infantesa quan la diada era festiva, i tothom es presentava a casa, havent dinat, a fer postres i copeta, per felicitar el pare, que se'n diu. Aquella era una crema dobla i espessa, que si es girava el plat cap per avall no queia pas. Res a veure ni de lluny amb aquesta crema moderna de natilles aigualides!

Com tothom sap, fins fa unes dècades, de Joseps, Joans i ases, n'hi ha(via) a totes les cases. Convertint la dita al passat, podem continuar fent-la servir. 
1932. Joan Amades, Les diades populars catalanes, vol. 1, Ed. Barcino.
Com tothom sap i crec que en cap evangeli hi diu, Sant Josep era fuster. A a la capella del Sant de la catedral barcelonina «s'hi serva un ribot que el sant havia fet servir. Fins a primeries d'aquest segle, la gent senzilla de Barcelonava tenir una gran devoció a aquest ribot, que era objecte d'un culte especial», fins que el bisbe Morgades el féu retirar. 
1932. Joan Amades, Les diades populars catalanes, vol. 1, Ed. Barcino.
«Els antics gremis i confraries, en rebre la quantitat pagada per l'agremiat amb caràcter de quota, no donaven un rebut com avui, sinó una estampeta pintada a la trepa, on figurava el sant patró de la confraria, germandat o gremi, sense cap mot que indiqués que la tal estampeta tenia el caràcter de rebut. Tenint les dotze estampetes pertanyents als dotze mesos, s'acreditava que s'estava al corrent del pagament de les quotes. Cada any es canviava el color de les estampes».
Estampeta de Sant Josep.
El pobre home, a qui tocà un galdós paper dins la història sagrada cristiana, sempre amb el lliri a la mà: símbol de puresa i castedat, per dir-ho amb candidesa i simpatia. Quina complicació tan absurda, la de la virginitat en aquesta religió. I tan contrària a natura, s'ho miri qui s'ho miri, i tan oposada a la sagrada unió matrimonial que la casta sacerdotal ha defensat i defensa a capa i espasa.
1932. Joan Amades, Les diades populars catalanes, vol. 1, Ed. Barcino.
Sant Josep fou la festa cristiana que vingué a suplantar la celebració pagana de la renovació primaveral de la natura. D'on la tradició d'encesa de falles «pels terrats, i pels carrers i per les places», ja documentada al segle XIV a Mallorca. A les terres del sud, les falles es convertiren en ninots. La documentació valenciana de 1538 recull una encesa de falles per commemorar el tercer centenari de la conquesta de la ciutat per part de Jaume I. «En aquell temps, les falles consistien en un alt tronc d'arbre llis i pelat, clavat a terra, al cim del qual hom havia posat unes bótes plenes de llenya i untades de quitrà perquè s'arboressin amb més força i fessin més flama».

Segons Amades, fou el gremi de fusters qui la vigília del seu sant patró prengué el costum de cremar fustots sobrers i encenalls, ja que amb l'arribada del bon temps no els calien ni per escalfar-se ni per fer-se llum. «Aquest foc es féu popular i amb el temps va anar creixent, nodrit amb les desferres i andròmines velles que el veïnat aportava per engruixir la pira. La mainada curava de voltar pel barri cercant aliment per a engrossir la falla...»
1932. Joan Amades, Les diades populars catalanes, vol. 1, Ed. Barcino.
La diada de Sant Josep també «a les poblacions petites hom solia... celebrar corregudes de bou amb corda. Un brau minyó forçut procurava de guiar el brau pels carrer, estirant la corda mentre el públic valent inquietava la bèstia i els tímids s'ho miraven des dels balcons. A mig carrer baixava dels aires un ninot a barrar el pas del brau i aquest s'hi desfogava a cops de banya amb gran engrescament dels espectadors. El ninot, vestit de persona de representació, era després cremat, i així s'iniciava el caràcter artístico-satíric que tenen les falles valencianes actuals». 
1932. Joan Amades, Les diades populars catalanes, vol. 1, Ed. Barcino.
La data més antiga de falles amb ninot la donà el Diario de Valencia  l'any 1792, on l'autor parla de «monigots». Al 1820 se'n trobava una altra referència periodística, i el 1849 un altre diari publicava la llista de les falles d'aquell any, anomenant-les com a falles.  
1932. Joan Amades, Les diades populars catalanes, vol. 1, Ed. Barcino.
El 1850, apareix «el primer llibre ponderatiu i descriptiu de les falles, compost per Josep Baldoví, poeta festiu i popular de Sueca. El primer periòdic faller fou publicat al 1887 pels veïns del carrer de Maldonado». 
1932. Joan Amades, Les diades populars catalanes, vol. 1, Ed. Barcino.
Assegura Amades que «un bon josefí no concebia, abans, un dia de Sant Josep sense crema». Exacte! Diu que era una de les poques «expansions» que es podien permetre en temps de Quaresma. 
Sant Josep.
L'auca popular representa la diada amb un venedor de mató i la dona que se l'emporta tan pinxa cap a casa.