 | ||
1875. La Seu d'Urgell.
Un dels moments destacats en la història de la ciutat: l'entrada del general Martínez Campos a la ciutat amb les tropes borbòniques alfonsines al 19 de novembre va suposar la fi de la tercera guerra carlina a Catalunya i l'inici de la fi de la contesa entre monàrquics borbònics espanyols. El gravat de diari mostra una entrada triomfal del seguici militar a la vila, amb Castellciutat dalt al fons.
|
 |
|
Emplaçament de la Ciutat d'Urgell, «que comunmente se llama Seo de Urgel»... i que no es troba entre Segre i Noguera, sinó entre Segre i Valira. |
 |
| Referència a la fundació mitològica de la ciutat per Hèrcules entre els segles XIII i XVII aC, i a la invasió «sarracénica». |
 |
| Els noms del lloc, que veié consagrada la nova catedral romànica al 819 i la fundació d'un comtat carolingi. En canvi, seguint la línia editorial espanyolitzant de l'obra per damunt de la il·lustrada, la història del Comtes d'Urgell no toca: «no permite la brevedad de este compendio referir por menor los hechos y heroicas proezas de los esclarecidos Condes de Urgel». Però és que tampoc no ho fa ni al «por mayor»! |
 |
| Cap al darrer terç del XVIII tenia la ciutat uns 800 veïns, o sigui, cap als 4.000 habitants, «con mucha nobleza», i 2 parròquies (St. Ot i St. Miquel), 5 convents (un de femení), 2 hospitals, 2 oratoris i 2 ermites. |
 | ||
| Les relíquies de Pere de la Cadireta, fundador del Convent de Sant Domènec, hi són enterrades: «fue en el año 1279 apedreado y muerto por los Hereges Albigenses. Se ve en la frente de la cabeza del Venerable (a quien ataron los hereges en una silla para apedrearle) un agugero grande, y dentro de su arca se guardan muchas piedras de las que le quitaron la vida». Descripció de Castellciutat. |
 |
| L'originari caràcter episcopal: «Fue desde el año 819 en que se hizo la consagración de su Catedral por el Obispo Sisebuto, dada la Ciudad de Urgel en dote a la misma Iglesia... con derecho de percibir diezmos, primicias, censos y otras rentas». La ciutat es governava fins a la fi de l'Antic Règim «por medio del Alcalde que nombre el Señor Obispo». |
 |
| L'escut escaquejat d'Urgell amb la Marededéu n'és l'estendard. Sobre l'economia, destaca que té «fertilísimos campos, particularmente en trigo, pues rinde cada fanega más de ciento...» |
 |
| L'heretgia del bisbe Fèlix d'Urgell, mort cap al 818, va ser defensor de les tesis adopcionistes per intentar captar per al cristianisme nous fidels d'orígens musulmans, que dominaven aleshores la major part de la Península Ibèrica. Això l'enfrontà a la jerarquia romana i al mateix emperador Carlemany, fins que fou destituït i empresonat fins a la seua mort. |
 |
| La sempiterna unidad de destino en lo universal que mostrava l'obra porta l'autor a espanyolitzar ceretans, lacetans, ilergetes i urgel·litans «los quales poniendo su confianza en Dios, no solo defendieron su propia libertad, sino que tambien aydaron a los demas de España». I tan tranquil·lament es passa per un lloc ací no pronunciable mil anys d'història, llengua i cultura catalanes. És amb l'exclusió que s'ha volgut forjar aquella seua unidad, i ara que ens en volem excloure, ara no ens deixen. Colonialisme en estat pur. |
 |
| Repàs de la història episcopal medieval de la ciutat. |
 |
| El Bisbat d'Urgell tenia (i així es mantingué a les Valls andorranes) «la noble prerrogativa de ser en lo temporal Señor directo, jurisdiccional, alodial, y campal de muchas villas y lugares en el Principado, con jurisdicción plena, civil y criminal, mero y mixto imperio, la qual exerce por medio de un Gobernador, individuo del mismo Cabildo, por Breve de Urbano VIII». |
 |
| «Queda a favor del Obispo de Urgel el glorioso blasón, insignia ilustre, y la gran prerrogativa de ser Príncipe Soberano de las Valles de Andorra... en virtud de diferentes constituciones y leyes con que se maneja, dirige y gobierna la misma Valle». |