20110810

[30] Capítol XXXVI: Com desagraduen los cavallers (a propòsit de Josep Carner)

Cal reconèixer-ho: fa estrany de trobar el nom de l'insigne noucentista entre l'exegesi tirantina. Ja és prou tòpic dir que els nostres clàssics no coincideixen amb els seus, els grecollatins. Més estrany fa escara comprovar que en la relació de Josep Carner amb el Tirant lo Blanc, que es redueix a dos poemes, hi predomnala referència a l'avorrida i eixuta doctrina cavalleresca.

Anton M. Espadaler en donà pública notícia (La Vanguardia, 2-12-86): no és que Carner sigui cap excepció dins la filiació clàssica noucentista, però el Tirant el devia impressionar de debò i, així, Honor de cavalleria seria fruit de l'admiració que li desvetllà el gran esforç d'idealitat que comporta la figura del cavaller, i El traïdor, un homenatge a Martorell [veg. Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives] Llegiu-los:



HONOR DE CAVALLERIA

No lliurar-se als que són més
desertar febles recers
pels països roquissers
on l'isard tot lliure es cria;
sense sostre ni descans
cobejar dies llunyans,
és riota de bergants
i honor de cavalleria.

Veure aquell posat que us fa
el perill quan hom hi va;
no saber de recular
ni de plànyer gosadia;
travessar la pau d'un crit
i d'un foc novell la nit,
de firaires és neguit
i honor de cavalleria.

I seguir sens cap ombreig
ço que enyoro i no veig,
que és més bell que el besoteig,
menges, vins o pedreria;
riure al glavi cor endins
i morir sota els clarins,
és angoixa de mesquins
i honor de cavalleria.

 
EL TRAÏDOR

Cavaller pregonat per deslleial
passa, blanc com un mort entre rengleres;
sona, en l'aire feixuc, negre tabal.
I el vil és conduït al cadafal
i porta en seguiment tretze preveres.

-Tanqueu els finestrals.-Les alimàries
sien colgades-. Sotja cadascun
pronòstiques pitjor que funeràries,
fins si els preveres canten les pregàries
que hom diu en vetllament de cos difunt.

Quan, finat cada salm, el cor s'atura,
el prevere tretzèn, el que figura
Judas, s'acosta al cavaller roí,
i li lleva una peça d'armadura
i, com rebuig, la llença pel camí.

I cau el bacinet, que custodia
els ulls, per on comença tot pecar;
i la manyopa de la dreta mà,
que serveix a escometre amb gosadia;
i l'altra, que té el seny de defensar.

I tot seguit la llança, que és preada
com emblema d'aquella anomenada
que precedeix arreu el cavaller
i eixampla un ròdol, llampegant irada,
i en son embat fa renillar el corser;

i l'espasa, que vola com sageta
i es mulla amb sang i deixa l'honra neta,
ni mira mai els enemics quants són;
fereix amb cada flanc a esquerra o dreta
i acaba, amb la punta, al seu enfront.

I és aleshores que l'herald demana:
-¿Quin és el nom del cavaller? ¿Qui el sap?-
I diu el porsavant, de mala gana:
-¿Ell cavaller, i amb l'ànima vilana?_
És un ningú, i és el seu nom no cap.

-Posem-li nom -fan els preveres-. Sia
-¿Quin nom serà? -fa el trompeter major.
De reis d'armes i heralds la companyia
llença al vil aigua calda i pronuncia:
-D'ara endavant, son nom és traïdor-.

Hom pren els caperons i les gramalles
de dol; no el veuran més a les batalles
ni bell tinell li donarà aixopluc,
ni haurà mans de comtesses a les balles
ni veurà més el sol sinó poruc.

Fugiu, com de leprós, son veïnatge;
que furgui terra com senglar salvatge
cercant la rel amb llavis afamats;
sia, com de bandit, el seu estatge
l'entreforc de camins abandonats.

I no el colgueu, si mor, en fossa pia;
car si les cendres no espargís el vent
el lloc en fóra gras de covardia
i la terra pairal esdevindria
un hostal de mal nom i estranya gent.


Ambdues composicions daten del 1927 i es publicaren aquest mateix any dins un recull d'una trentena de poemes, Sons de lira i flabiol, la majoria dels quals havien etat ja publicats abans al costat dels més destacats de la seua obra poètica. Per això i per la idea plausible que l'impacte de la lectura de la gran novel·la el portés a una expressió lírica, tots dos poemes han estat destinats a la més pura intranscendència.

Malgrat tot, ací i allà, hi ha certs indicis que potser permeten de furgar-hi alguna significació més profunda, també més amagada. Per exemple, per què Carner es fixà tant concentradament en la casuística cavalleresca del Tirant? (no fóra pas perquè no tenia on triar): més lliurement a Honor de cavalleria, més fidelment a El traïdor, els poemes de Carner ressegueixen gairebé fil per randa -és clar que sota traducció lírica-, els capítols on l'ermità ensenya a Tirant, gentilhom encara, quina cosa és l'orde de cavalleria; en especial, els capítols 35 (sobre la significació de les armes) i 36 (de com es desagraduen els cavallers), d'una gran força simbòlica.

Carner, en el primer d'aquests poemes, introdueix al penúltim vers de cadascuna de les estrofes tres actituds oposades, in crescendo, als ideals cavallerescos poetitzats: riota de bergans, neguits de firaires, angoixa de mesquins; contràries a l'actitud que serva ell, el Poeta, la funció del qual dins la societat noucentista ben bé podia aparellar-se, salvades les distàncies, amb la dels antics cavallers, garants dels ideals de la comunitat. Llavors no podem deixar de recórrer a la situació personal de Carner en aquells anys, amb Catalunya sota la dictadura amb el consentiment d'una part de la societat que ell havia cantat, creat i tot; amb la conformitat de la colla de la Lliga, que no sabé guardar els ideals ni l'honor del nou orde civil noucentista, i que ara veu entre riallades, incomoditat o potser por, la persistència d'alguns com ell mateix.

Més significatiu apareix encara el segon poema, que ressegueix l'orde cavalleresc no pas en la seua projecció positiva, ans a través de la negativitat que hi suposa la figura del traïdor, del cavaller deslleial. La codificació minuciosa del procés de desagraduació evidencia la importància que revestia en l'imaginari social medieval el servei cavalleresc. I per a Carner? Potser la importància social, política, del seu servei poètic, cultural, dins el projecte noucentista. Un servei actiu que l'any 21 deixà físicament en allunyar-se del país, l'any 22 participant de l'escissió de la Lliga en favor d'Acció Catalana, i que l'any 27 estava a punt d'abandonar fins i tot periodísticament amb el salt, l'any següent, de La Veu a La Publicitat. Un servei que se li retreia haver deixat per pures necessitats econòmiques, quan el cavaller fidel ni per or ni per argent deixa de fer sa honor (cap. 35).

Carner podia sentir-se tranquil en consciència, en el seu interior. Però potser copsava com, al seu entorn, el començaven a desagraduar, a poc a poc, però sense compassió, com a traïdor. De fet, les tres últimes estrofes prenen una immensa, terrible força poètica a la vista de com anirien desgranant-se els anys en la segona gran meitat de la seua biografia personal i literària.

Al capdavall, doncs, la relació explícita de Carner amb el Tirant es redueix a unes circumstàncies més aviat personals que no pas culturals o literàries. Allò que n'aprofità igualment ho hauria pogut trobar Carner si, enlloc del Tirant lo Blanc, hagués fullejat algun tractadet de cavalleria. Redéu de noucentistes!

(Josep M. Mir, Revista Tirant al Blanc, pp.53-55, 1989)