 |
| 1336. Tomba d'Alfons III el Benigne a la Seu Vella de Lleida. |
Besnét de Jaume I i pare de Pere III, els dos reis escriptors, tingué un regnat de pocs anys: de 1327 a 1336, quan morí sense arribar a la quarantena. De la seua primera muller, Teresa d'Entença, tingué set fills. El primer infant Alfons, mort prematurament, fou sebollit a l'església de Santa Maria d'Almatà, de Balaguer. Es creu que posteriorment aquestes despulles foren baixades al Convent de Sant Domènec, que fou destruït en el setge de la ciutat en la guerra dels Segadors.
 |
| 1329. Alfons III homenatjat en una clau de volta de Santa Maria del Mar com a primer impulsor de la seua construcció. |
Son germà Jaume no tan sols decidí de refusar el regne, sinó també el matrimoni amb Elionor de Castella. Al pobre rei Alfons li tocà de refer el casori deu anys després i desfer l'ultratge que s'havia fet a la corona castellana en deixar la núvia per vestir sants. Amb aquesta reina tingué dos fills més, Ferran i Joan. Durant els darrers anys de vida del rei, la reina procurà que el seu primogènit fos declarat hereu al tron. Temps a vindre, Ferran fou assassinat per ordre del seu germanastre i rei cerimoniós, Pere III. L'altre hagué de fugir amb sa mare cap a Castella poc abans del decés del rei, per temor de les represàlies d'altres nobles. Sembla clar que la reina procurà pel patrimoni de la seua descendència, cosa que no li fou perdonada.
Pere el Cerimoniós, amb amor filial, comença la seua crònica amb el repàs de la vida del seu pare, el nostre rei Alfons III, i reporta una conversa entre sa madrastra la reina i son pare el rei amb motiu de la revolta de Guillem de Vinatea per causa de les donacions que el marit reial feia a la família política. Elinor de Castella li reclamava el pes de la justícia sobre el cap del prohom: Señor, no lo consentiria el rey don Alfonso de Castilla, nuestro hermano, que no los degollara a todos. A la qual cosa, respongué el rei, son espòs: Reina, reina, el nostre poble és franc e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons. Ara que el regne veí en tindrà —ei, si tot segueix son curs natural i canvien la seua sagrada Constitución— una altra d'Elionor, ja veieu com les gastava, aquella Elionor de Castella!
