Seguidors

20151127

[1224] La Ribagorçana a Mont-rebei i Montanyana

1973. Mont-rebei. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
El Congost de Mont-rebei «abans era la via obligada per a pujar Ribagorça amunt arran de la Noguera Ribagorçana. I els traginers havien excavat el camí a la roca». Afegeix el nostre homenot: «Aquest pas impressionant era utilitzat antigament per a baixar de la Muntanya i de la Vall d'Aran vers Balaguer, i encara avui es veuen les queixalades que a la roca calgué fer per tal d'obrir-hi un pas a manera de balma contínua».
1973. Mont-rebei. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Vista des del nord de l'«inici del congost de Mont-rebei, l'esforç més titànic dels nostres rius pirinencs. La Noguera Ribagorçana s'ha excavat un pas estret rosegant les roques entre el Montsec i el Montgai». Encara en descriu una mica més la singularitat: «Després de l'ermita de l'Ascenció, que amb les restes del castell de Xiriveta en presideix l'entrada, les parets del Montsec i del Montgai es van acostant. En alguns indrets el congost no té pas més de dotze metres, i hom pensa que potser en aquests indrets de compacta roca la somiada carretera podria traçar-se simplement cobrint el congost amb un embigat. Tot el camí existent ha estat obrat per les escodes de segles anteriors i només es troba a la banda administrativament lleidatana, és a dir, a la riba esquerra. En un indret, dels més estrets del barranc, entre vegetació d'arbres inversemblantment crescuts entre les fenedures mínimes de la roca, falgueres i boixos regalimants, hi ha la cova Colomera, enorme, immensa».
1973. Mont-rebei. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Un eixamplament de la Noguera Ribagorçana, exactament presidit per la gran masia de Mont-rebei. Al fons, s'endevina l'estretiment del Pont de Montanyana». 
1973. Mont-rebei. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Com que ja som a Casa Mont-rebei, podem continuar per la riba esquerra del riu en direcció nord: ho farem per un caminot de carro a poca distància, vint, trenta metres del riu. Aquí el llit del riu és molt ample, i els torrents, plans i aiguamullats fins i tot quan no plou».
1973. Mont-rebei. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El darrer habitant de Sant Esteve de la Sarga, en la ruta pintoresca, obligada, que posa en comunicació Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana, la boca de Terradets i la boca de Mont-rebei».
1973. El Pont de Montanyana. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El Pont de Montanyana, poble típic, preludi de l'Alta Ribagorça. Dos ponts, modernament, hi donen accés: visible, el pont penjat, ja d'antic situat en aquest indret», i encara transitable actualment.

«El Pont de Montanyana té dos ponts: l'un, el nou, comunica la població amb Tremp per la carretera específica, camí comarcal 1311, que travessa per Montllobar, a 1.105 m, un bell paisatge, trist, monòton, de grans masses pètries en descomposició, erosions brutals, i fondalades càlides, estranyament proveïdes d'oliveres de pessebre i ametllers abrigats. Aquest és, doncs, una via de comunicació entre les conques de les dues Nogueres.
1973. El Pont de Montanyana. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
El segon pont és molt més típic i prodigiosament plàstic: es tracta d'una passera suspesa damunt el curs del riu... Aquesta passera, tradicional al Pont de Montanyana, i que donà origen a la denominació del mateix poble, és datada després de la guerra. Durant la conflagració fou volada i posteriorment, en la dècada dels 40-40 fou refeta pels enginyers militars. No permet el pas de vehicles de quatre rodes».

Afegeix més endavant l'autor que el poble vell correspon a administració de la província d'Osca, «llevat d'unes quantes cases del raval de llevant que corresponen a Lleida... El que diu la gent de la rodalia és:

Al Pont cuinen a Catalunya
i s'ho mengen a l'Aragó.
1973. El Pont de Montanyana. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Grup de badius i cortals a l'indret on la carretera a la Vall d'Aran, que ha fet retomb per Benavarri, torna a trobar la Noguera Ribagorçana, vora el Pont de Montanyana».
1973. Montanyana. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Detall de la portada romànica de Santa Maria de Baldors, veritable joia en perill d'enderroc si no són preses mesures urgents». Sobre Montanyana afirma que «no es troba, com el Pont, al peu de carretera. Montanyana és un racó de món,i cal desviar-se a l'esquerra, a l'aiguabarreig d'un barranc...» i sobre Nostra Dama, que «impressiona tant per la portalada com pel seu campanar. Les figuretes del timpà són ben conservades, encara que segurament no tant com les de l'ermita de Sant Joan...»
1973. Montanyana. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Sant Joan, la segona joia de Montanyana. al fons del barranc, menjada de les herbes, amb el teulat caient a trossos, apareix molt més malmenada que la parroquial de les Baldors». Se'n descriu l'emplaçament i la solitud: «El barranc de Sant Miquel i el de Sant Joan es troben exactament on està emplaçada la joia de Montanyana. Els pobles oblidats, desconeguts, vexats per l'abandó».

Ens explica l'escriptor que a Montanyana fan cap a un carrer amb «el nom de Calle de Suelo de Villa, curiosa traducció del nom medieval Soldevila. Recordem que el cap-de-vila era el barri més elevat de la població i el sòl-de-vila el més baix de latitud, naturalment, també més nou, per tal com era un tímid intent d'abandonar les eminències de protecció: aquest moviment de baixada es produí majorment el segle XIII. Possiblement a Montanyana no havien tingut mai rètols als carrers abans de la il·lustració i del segle del progrés: quan això s'esdevingué, però, ja érem en temps de traduccions».