[526] L'esglesicidi de Sant Joan

Com sempre passa a Lleida i és tradició, la nostra intelligentsia local ha estat sovint avergonyida del que som i delerosa d'imitar la gran capital, en una mostra supina de provincianisme mal paït. I poso per endavant les honorables excepcions que calgui. Un botó com a exemple: ara fa cent cinquanta anys, un cop tombades les muralles, es volgué fer una mena de «Pla Cerdà» lleidatà, i afilerar carrers i avingudes, tot emportant-se per endavant allò que calgués: fins i tot, en la seua bogeria modernitzadora, van arribar a proposar l'enderroc de la Paeria i de l'Antic Hospital de Santa Maria! Tota aquesta història la teniu molt ben resumida al web ViscaLleida.com, al qual agraïm aquests petits tastets d'història. 

A la fi, tot quedà «només» en un esglesicidi, per donar pas a la nova Plaza de la Constitución de la Restauració borbònica, però que per als lleidatans sempre fóra de Sant Joan, lloc tradicional de mercat dels pagesos de l'horta. L'església de Sant Joan va acabar pagant aquests deliris de grandesa locals: l'antic edifici romanicogòtic del segle XII va enderrocar-se per alinear una gran plaça gairebé quadrada, i va desaparèixer un dels campanars que havia format l'sky-line lleidatà en tots els gravats des del segle XVI. Durant les obres del pàrquing de finals dels 70, se'n va desenterrar l'absis medieval, i després d'una sèrie de disputes sobre si calia conservar-lo, es va decidir de retallar les places d'aparcament i preservar les restes per a la posteritat. És la paret semicircular a mitja alçada que trobem en entrar a la plaça des de la Plaça de la Sal, que cobreix aquest museu subterrani. Ara que acabem de celebrar l'empenta transformadora del Paer en Cap, Alcalde Fuster, potser també s'hauria pogut parlar dels errors de concepció urbanística d'aquella època. Per cert, per què a les plaques dels carrers hi diu sempre «Alcalde» enlloc de «Paer en Cap»? Tot i que l'Alcalde Fuster ja no era alcalde en el moment de l'enderroc, que sembla que tingué certa oposició del «poble», que podríem considerar un dels primers antecedents moderns del moviment veïnal.

L'esglesicidi es perpetrà ràpidament i sense possibilitats de reacció: aprofitant el canvi de règim de la revolució de setembre de 1868, La Gloriosa, que després d'una infructuosa recerca de rei per al regne espanyol, va acabar al 1873 amb la proclamació de la I República del nostre benvolgut estat veí, amb el nostre país inclòs en aquesta bullanga liberal. A l'octubre d'aquell any, ben just un mes després de la revolució, l'ajuntament decidia d'enderrocar l'antiga església gòtica, i encarregar-ne el projecte d'una de neogòtica, però ben afilerada en una plaça quadrangular, als arquitectes Julio Saracíbar i Celestí Capmany, basc i lleidatà repectivament.

En la nova església substituta, la Guerra Civil també hi féu els propis estralls, que calgué reconstruir sota el jou franquista. La plaça ha estat sempre féu de les tradicions més populars, i així es manté la tradició per Sant Jordi o la Festa Major. La reconstrucció moderna postpàrquing inclogué una mena de minaret, i una muralla inconcebible entre el carrer i la plaça, que sens dubte aniran a terra a la propera remodelació, Déu mitjançant. El minaret, per cert, degué fer-se en homenatge als orígens musulmans de l'edicifi religiós, construït sobre una de les mesquites de Larida. El barri de Sant Joan medieval sempre fou un ric barri de mercaders i comerciants, d'on que sigui encara avui el rovell de l'ou d'aquesta classe social tan lleidatana, altrament dita botiguera.

És cert que l'església neogòtica del XIX no té l'encant de la medieval, però ja té gairebé cent cinquanta anys a les espatlles, i el temps s'encarregarà d'incorporar-la a la ruta monumental imprescincible de la ciutat. Podríem començar per entrar-hi i donar-hi un tomb. Quants de nosaltres, benvolguts xics i xiques lectors, encara no ho hem fet?

1563. Lleida, Església de Sant Joan, de Wyngaerde.
Detall del gravat, amb el campanar ben visible. També s'aprecia com la façana principal era encarada cap al riu, amb la portalada romànica i la rosassa. En el gravat s'observa també com tota el vessant del turó de la Seu Vella era ple de cases i palaus, que foren enderrocats pel primer Borbó en la seua revenja després de la Guerra de Successió. D'aquell enderroc, en sorgí el vell Canyeret.

1668. Lleida, Església de Sant Joan, de P.M. Baldi.
Un segle després, Cosme III de Médicis, en el seu pas per Lleida, també observava com el campanar de Sant Joan, i més a la dreta el de l'església gòtica de la Magdalena (també desapareguda al 1812, però per les destrosses derivades dels assalts militars), formaven part de la silueta de la ciutat.

1707. Lleida, Església de Sant Joan, «Belagerung von Lerida durch die Franzosen».
Detall de l'Església de Sant Joan, amb la façana de cara al riu. A la dreta, l'antiga Porta Ferrissa (Plaça de la Sal), i una petita obertura a la muralla per al camí fins al Segre.

1772. Lleida, Església de Sant Joan.
Plànol de «la nueva iglesia que se plantea construir en la parroquia de San Juan de la ciudad de Lérida», que prova la nosa que feia l'emplaçament de la vella església als especuladors de torn de l'època i els intents per apartar-la.

1783. Lleida, Església de Sant Joan, J.F. Palomino.
En l'estilitzat traç d'aquest dibuixant, el campanar i l'església encara dominen amb més força sobre els terrats de la ciutat vella lleidatana.

1810. Lleida, Església de Sant Joan, Suchet.
El campanar ferreny de Sant Joan, ací retratat prim i alt, durant la Guerra del Francès.

1839. Lleida, Església de Sant Joan, de Parcerisa Boada.
Un preciós gravat, més real i proporcionat que els anteriors, i que ens mostra una imatge fidedigna de com era de massís.

1839. Lleida, Església de Sant Joan, de Parcerisa Boada.
Un altre gravat del mateix llibre, Recuerdos i bellezas de España, ens retrata amb precisió fotogràfica la plaça i l'església, amb el rústec campanar, i la portalada romànica de la façana principal mirant cap al riu.

1860. Lleida, Església de Sant Joan, de Clifford.
En la primera fotografia lleidatana de la història, vuit anys abans de l'enderroc, el campanar de Sant Joan també hi fou present. Els arcs tapiats i blanquejats de la Seu Vella n'indiquen la seua funció casernària de les tropes ocupants espanyoles.

1865. Lleida, Església de Sant Joan, de Velasco.
La silueta del campanar es retalla encara en l'horitzó, mentre en primer terme, els rais arriben a la marge dreta del Segre i són desmuntats i carregats al carro en direcció cap a la serradora. 

1881. Lleida, Església de Sant Joan, de Josep Pleyan de Porta.
Gravat de la ciutat en aquesta edició del llibre Garlanda poètica, posterior a l'enderroc, però que mostrava el record de com era l'església, vista des de davant.

1882. Lleida, Església de Sant Joan, Guia de Lleida, de Josep Pleyan de Porta. 
Gravat de l'antiga església de Sant Joan, enderrocada el 1868. Avui només en podem contemplar les restes del mur de l'absis colgades a la punta del pàrquing de la plaça, gairebé davant de l'església nova. Mostrava una esplèndida rosassa damunt la portalada romànica.

1927. Lleida, Església de Sant Joan, Revista «Lleida».
Al núm. 60, de 25 de novembre, s'hi publicava aquest gravat de l'església antiga, enderrocada per la ventada liberal de 1868, amb la façana del campanar encarada al carrer de la Redola de Sant Joan, o sigui, cap a la Seu Vella, en oposició a la principal.

1871. Lleida, Església de Sant Joan.
Fotografia de la plaça dos anys després de l'enderroc, amb el buit que va deixar el vell edifici i en plena preparació de la construcció dels fonaments de la nova església. Foto: Manuel Moliné i Rafael Albareda.

1877 Lleida, Església de Sant Joan, Julio Saracíbar.
Dibuix del nou edicifi, projectat per l'arquitecte basc, que mostra els dos campanars amb agulla de la nova església, que mai no s'acabarien per falta de pressupost.

2013. Lleida, Església de Sant Joan.
Vista de l'església nova, que ja té gairebé 150 anys, el dia de Sant Jordi, durant l'encesa de l'estelada.

[190] Lleida a vista de cigonya

[525] Monestir de Lavaix, segle XIX

1906. Lavaix (la Ribagorça). 
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.

1906. Lavaix (la Ribagorça). 
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«Este antiquísimo cenobio hállase en el partido judicial de Tremp, junto a la provincia de Huesca, escondido en un valle entre muy ásperos y helados montes pirenaicos sobre la confluencia del río de Noguera de Tor y el torrente Peranera, a tres kilómetros al S. del Pont de Suert». Apunt: la Noguera de Tor desemboca bastant més amunt.

1906. Lavaix (la Ribagorça). 
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Un esplèndid dibuix de la façana de la façana de l'abandonada església des de la desamortització.

1906. Lavaix (la Ribagorça). 
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
Una magnífica perspectiva del conjunt del cenobi.

1906. Lavaix (la Ribagorça). 
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«...cuando los viejos de la tierra nos cuentan el incendio de la biblioteca, perpetrado en la época de la revolución...» Es refereix a la Gloriosa del 1868. Un incendi que res no degué d'envejar al de la ficció d'Uberto Eco a El Nom de la Rosa.

1906. Lavaix (la Ribagorça). 
«Las casas de religiosos en Cataluña», Gaietà Barraquer.
«...en cuanto a las rentas... un anciano del país me escribe que poseía bastantes tierras para trigo, prados y una extensión de monte y pasto para ganados, grandiosa, llamada Eurrens, y que cobraba el diezmo y muchos censales».

Anys 1960. Lavaix (la Ribagorça). 
Sota les aigües del pantà d'Escales.

Cliqueu també:

[493] Lavaix encara damunt les aigües

[524] Reial Companyia de Comerç de Barcelona

1759. BCN, acció de la «Real Compañía de Comercio» (MDC).
Gravat de Francesc Tramulles.
El comerç amb les colònies americanes va estar prohibit per a les colònies catalanes del Regne d'Espanya, és a dir per als catalans i súbdits de l'antiga Corona d'Aragó, durant gairegé 300 anys,  fins que els decrets del rei espanyol Carles III van autoritzar primer el comerç amb el Carib (1765) i després amb tota Amèrica (1778). L'any 1745, la fragata Nostra Senyora de Montserrat havia sigut la primera nau catalana a arribar a Amèrica des del descobriment. A partir d'aleshores, s'inicià una intensa relació comercial de Catalunya amb Amèrica, i especialment amb Cuba, que culminà en els nombrosos catalans que s'hi desplaçaren i en tornaren enriquits, els anomenats indianos. En un primer moment, però, més que no pas individual, l'empresa fou col·lectiva, per mitjà de la inversió dels comerciants barcelonins en la creació al 1756 de la Real Compañía de Comercio de Barcelona, per a l'exportació de matèries primeres agrícoles (vi, oli, aiguardent, fruits secs i teles, les anomenades indianes) i la importació dels desitjats productes americans, com ara el cafè, cacau, cotó, sucre i tabac.

1759. BCN, acció de la «Real Compañía de Comercio».
Detall del castell de Montjuïc i d'una fragata mercant en primer terme, amb les veles desplegades. A mitja alçada de Montjuïc, un punt fortificat i l'ermita de Sant Bertran. Al darrere, la muntanya de Montserrat.

1759. BCN, acció de la «Real Compañía de Comercio».
Les barques de pescadors de vela llatina, amb les drassanes encara fortificades en una Barcelona encara tancada per les muralles medievals. Dalt de tot del Tibidabo, l'antiga ermita de Sant Medir, i a mitja alçada petites poblacions, que podrien ser Sants, Pedralbes, Sarrià i Gràcia.

1759. BCN, acció de la «Real Compañía de Comercio».
Esplèndida vista de la muralla de mar barcelonina del segle XVIII. Destaca la cúpula de l'església desapareguda del convent de Sant Francesc, i el campanar massís de l'església del Pi.

1759. BCN, acció de la «Real Compañía de Comercio».
Detall de la muralla de mar de llevant, amb el port i el far en primer terme. En l'horitzó de la ciutat, la catedral, l'agulla de l'antiga església de Santa Caterina, i més a la dreta les dues torres de Santa Maria del Mar.

1759. BCN, acció de la «Real Compañía de Comercio».
Detall de la platja de darrere del port, amb els magatzems de la Barceloneta, el gran Portal de Mar, la torre rodona de Sant Joan, i la cúpula del palau de la Ciutadella a la dreta.

1759. BCN, acció de la «Real Compañía de Comercio».
Detall del moll i del far.

1759. BCN, acció de la «Real Compañía de Comercio».
Detall de la muralla de mar de la ciutat.

1759. BCN, acció de la «Real Compañía de Comercio».
Detall de Montjuïc.

1759. BCN, acció de la «Real Compañía de Comercio».
Detall de la Moreneta, poc ennegrida, sota l'advocació de la qual es posava la companyia comercial. Així, i paradoxalment, el capitalisme vol fer-se perdonar els excessos del seu capteniment, contraris als valors cristians més essencials.

1759. BCN, acció de la «Real Compañía de Comercio».
Detall de l'acció comercial 1290, de 250 pesos, que «interesa Armengol Burgués, corredor de cambios, vecino de Barcelona».

[18] Naumàquia valenciana

[523] L'Amèrica de Münster

1544-1550. Sebastian Münster.
Tabula novarum insularum, quas diversis respectibus Occidentalis et Indianas vocant.
El primer mapa separat que va mostrar tant Nord- com Sud-Amèrica. Un dels primers mapes que també inclouen el Japó, i el primer a referir-se al Mare Pacificum o l'Oceà Pacífic. Acolorit i ben decorat amb la nau Victòria de Magallanes, l'única supervivent de cinc vaixells, i amb el Brasil descrit com el «lloc dels caníbals».

Publicat en l'edició de 1550 de la Cosmographia (1544), considerada l'obra magna d'aquest cartògraf. Münster fou el primer a introduir un mapa separat per a cada un dels quatre continents llavors coneguts, amb prop de 1.550 mapes d'Europa, Àfrica i Àsia. Després de moltes noves exploracions en la febre descobridora del segle XVI, cap al 1588 una nova edició de la Cosmografia s'havia fet necessària i tots els mapes es van refer per portar-los al dia.

1544-1550. Sebastian Münster, Tabula novarum insularum...
Escrit al mig del Brasil: Insula Atlantica, quam vocant Brasil & Americam. És a dir, el nou continent, Die Nüm Welt, era vist com una immensa illa de nord a sud que barrava el pas cap a les Índies occidentals. 

1544-1550. Sebastian Münster, Tabula novarum insularum...
Els ignots confins del continent nord-americà només intuïts, igual que les distàncies amb la Xina, llavors dita Catai.

1544-1550. Sebastian Münster, Tabula novarum insularum...
L'oceà occidental, entre Europa i Amèrica.

1544-1550. Sebastian Münster, Tabula novarum insularum...
L'Amèrica central i les illes antillanes, seixanta anys després de l'arribada de Colom, amb el penó de Castella esbossat.

1544-1550. Sebastian Münster, Tabula novarum insularum...
La costa del Pacífic encara desconeguda, sense la península de Califòrnia i amb Zipangri (el Japó) emplaçat al mig de l'oceà.

1544-1550. Sebastian Münster, Tabula novarum insularum...
Les illes atlàntiques: les Exteriores (Açores), Madeira, les Afortunades (Canàries) i les Hespèrides (Cap Verd).

1544-1550. Sebastian Münster, Tabula novarum insularum...
La presència d'arbres és constant de nord a sud. Al Brasil, la terra dels caníbals. El penó portuguès a l'Atlàntic central.

1544-1550. Sebastian Münster, Tabula novarum insularum...
Detall del vaixell o coca Victòria, l'únic de Magallanes que va arribar a fer la circumnavegació completa.

1544-1550. Sebastian Münster, Tabula novarum insularum...
El nom de Mar Pacífic donat a l'oceà a la sortida de l'Estret de Magallanes.

[496] Entre Catalunya i Aragó, 1585

[522] Benavarri, del XIX al XX

Anys 1900. Benavarri (la Ribagorça), de Juli Soler i Santaló (ICC).
Vista al castell de Benavarri, i dels horts tancats del peu del turó.

Anys 1900. Benavarri (la Ribagorça), de Juli Soler i Santaló.
Detall del castell de Benavarri.

Anys 1900. Benavarri (la Ribagorça), de Juli Soler i Santaló (ICC).
Fotografia del castell des de dins del recinte emmurallat de dalt de l'esplanada.

Anys 1900. Benavarri (la Ribagorça), de Juli Soler i Santaló.
Detall del castell del poble, amb un espectador mudat, potser el mateix fotògraf.

1845. Benavarri, Ribagorça.   
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
«Casi toda está cerrada y fortificada de paredes de cantería con 6 puertas para las entrada y las salidas, quedando dos calles completas fuera de este recinto». Com sempre, la típica actitud colonial de l'autor, de l'edició i de l'època, cap referència a la cultura i llengua pròpies del territori. Hem avançat gaire després de més de segle i mig?

1845. Benavarri, Ribagorça.   
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
«Se ejercen todas las artes ú oficios más necesarios, y muy comunmente el de alpargatero, en el cual se ejercitan más de 50 familias».

1845. Benavarri, Ribagorça.   
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
La història antiga de la vila.

Anys 1900. Benavarri (la Ribagorça), de Juli Soler i Santaló (ICC).
Fotografia del campanar de l'església gòtica que hi hagué al castell.

Anys 1900. Benavarri (la Ribagorça), de Juli Soler i Santaló.
Detall del castell, amb el darrer mur de fortificació del segle XIX, quan el castell ja havia sigut enrunat per les diferents guerres de l'edat moderna i  fins a les carlistes.

Anys 1900. Serra de Llaguarres (la Ribagorça), de Juli Soler i Santaló (ICC).
Vista dels espadats de la serra i de l'antiga carretera. Al cim de la serra, hi hagué l'important castell de Llaguarres, que dominava la vall baixa de l'Isàvena al nord i el pas des de Benavarri al sud, en la línia defensiva natural que des del Montsec de l'Estall continua cap a aquesta serra.

Anys 1900. Serra de Llaguarres (la Ribagorça), de Juli Soler i Santaló.
De Benavarri cap al nord, en direcció a Llaguarres, la carretera encara no asfaltada i plena dels típics mollons rectangulars que la protegien de l'esbalç.

1845. Benavarri, Ribagorça.   
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
La historia medieval és amagada. A penes unes vagues referències a la corona catalanoaragonesa, i un lament per la intervenció de Benavarri en la Guerra de Successió a favor dels austriacistes, com la majoria de pobles i viles del país, «por tomar parte en cuestiones que nada la importara». Una altra típica mostra de pensament dirigit i colonial: la interpretació els dóna un significat segons la ideologia espanyolista oficial, però que no encaixa amb el que els habitants van fer: «por no haber opuesto resistencia alguna los benabarreses a Antonio Grau, que con su partida trajo la voz del Archiduque Carlos al condado de Ribagorza». Una altra conducta que també perdura actualment.

[487] Benavarri, partit judicial del s. XIX