Seguidors

20240315

[2563] L'Església de Sant Miquel d'Alcoletge

 

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Vista del poble des del tossal, en direcció a orient, cap a la plana urgellenca. En canvi, cap a l'altre costat del tossal, cap a ponent, la vista de la Seu Vella i de l'horta del Segre s'imposa. Són les dos ànimes d'Alcoletge, el poble a on vaig nàixer i créixer. Passada una quarantena d'anys que n'he estat fora, el poble ha canviat de dalt a baix. La dada més esgarrifant: totes (o moltes d') aquelles persones adultes, familiars i amics dels de casa, que vaig conèixer ja colguen, com hauria dit el meu pare amb la seua sornegueria garriguenca.

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Vista de l'església i del campanar. Encara no s'hi havia fet la porta lateral que ara serveix per als enterraments, perquè no calgui pujar les escales amb les caixes funeràries. Fa molts i molts anys, entre quaranta i quaranta-cinc, per la festa major de setembre, vam pujar-hi, al campanar, amb lo Miquel de la Tonya i lo Sisco de cal Jaumetó a ventar la campana. Recordo com si fos ara com ballava tota la torre quan la campana voltava. Però nosaltres, vinga empènyer com si s'hagués d'acabar el món... quina suada!

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Vista de la portalada de tocs barrocs. Dècades enrere, als anys 70, les escales eren diferents: se sortia a peu pla de l'església, i les escales ocupaven part del carrer i tenien baixada per tots dos costats. En algun lloc he de tindre la foto de la comunió que em van fer fer en aquells temps, després d'empassar-nos no sé quants dissabtes tarda de doctrina, o sia, d'adoctrinament. Després, de gran, quan per fi vaig adonar-me dels mètodes abusius (i amb aquest adjectiu perdono molt) de la religió, de les religions, he decidit apostatar, i reclamar la secularització de tot el patrimoni monumental secular per tal de convertir-lo en punts de servei social i comunitari. Ara sembla poc més que una broma, però n'arribarà el dia. Com han fet p.ex. a Mont-roig del Camp amb l'església vella, convertida en oficina de turisme i sala de reunions. 

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Interior de l'església des de dalt del cor, tota repintada i amb l'altar enretirat cap endarrere respecte a quan hi fèiem d'escolanets. En fèiem per tradició, amb aquella inconsciència infantil que fa fer les coses sense saber ben bé què fas o per què. De fet, teníem certa por de la figura del mossèn, igual que els nostres pares i mares. 

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
La simbologia és un puntal de tota ideologia sectària, i en el cas de les religions ha manipulat i monopolitzat segles i segles d'història de l'art per aconseguir l'adoctrinament si us plau per força.

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Cimbori amb els evangelistes representats.


1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Els orígens més remots del poble són al tossal, veritable nucli originari des de temps ibèrics, allà a on un petit poblat degué tindre guarnició i refugi. Rellevats pels àrabs al segle VIII, car des d'allà la vigia i guarda de Lleida i Urgell és molt bona, aquest punt fortificat o petit castell ens donà el topònim: «són visibles les restes de la primitiva torre àrab», que devia ser prou similar a la de Moredilla. Però que va restar «molt modificada per la construcció d'un cementiri al segle passat [s.XIX]», quan va imposar-se l'higiènic costum il·lustrat de traure'ls fora vila, «i d'una important xarxa de fortificacions l'any 1938 al cim de l'elevació», o sigui, trinxeres de contenció davant el front llavors arribat a Lleida, a tocar de les mateixes aigües del Segre. Va caldre evacuar el poble, fet que sempre m'havia recontat ma mare, la família de la qual, de cal Micaló, va fer cap a casa d'uns parents llunyans a Vilanova de Bellpuig. 

L'antic poblet medieval, que havia sigut carrer de Lleida, restà despoblat durant la Guerra dels Segadors, per mor dels diversos setges de la ciutat, i de la situació privilegiada del nostre tossal per controlar els moviments de tropes. Ja a finals d'aquell segle, el lloc es repoblà, probablement per les mateixes famílies que alguns anys abans n'havien fugit. Llavors el poble cresqué al vessant del tossal, de cara a l'Urgell i el sol ixent: allà s'hi desenvolupà al llarg del segle XVIII el poble vell que avui coneixem, de carrers estrets i costeruts, que l'Església, aixecada en aquell segle, tancava per la banda nord. Fou una època pròspera, amb la construcció de la Secleta, derivada de la secla de Fontanet, que permeté regar bona part de l'horta del poble, en el vessant segrianenc. 

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Al juliol de 1936, l'Església fou cremada pels republicans radicals, i a banda de les figures i el mobiliari, també se'n cremà l'arxiu. La meua mare, que tenia sis anys, recordava la foguera que s'hi va fer al davant, i la gernació que s'hi congregà. Com que no vivien gaire lluny, quan la multitud es dispersà, la canalla hi va tornar a batxillejar, i va recollir-ne un minúscul vestidet de Nen Jesús, que va guardar tota la vida com una relíquia.
Poca informació, doncs, resta de temps passats. No queda clar si l'emplaçament del poble vell fou originat abans de la Guerra dels Segadors, i si ja hi havia alguna mena d'esglesiola, sobre la qual s'hi alçaria la nova, sembla que cap a final del segle XVIII. Els estudiosos semblen decantar-se per aquesta opció. De fet, se sap que a causa del tancament de la Seu Vella per reconvertir-la en caserna després de la victòria borbònica de 1707, la pintura que en presidia l'altar de Sant Jaume fou ubicada al nostre poble, carrer de la Paeria fins a la fi de l'Antic Règim. 

La façana fou feta de cara a l'est, i davant l'església i el poble vell s'hi allargassaria el carrer Major, ara convertit en carrer de vianants, amb restricció del trànsit. 

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
L'article fa una detallada descripció arquitectònica del temple. L'estàtua del sant patró de la vila, l'arcàngel Miquel, fou cremada en l'agitació revolucionària que vingués com a resposta a l'aixecament militar feixista, i fou refeta per Víctor Pérez Pallarès després de la guerra, diria que al voltant de l'any 60. 
També hi hagué un vell rellotge al campanar, potser abans de la guerra. Servidor ja no l'hi va veure mai. 

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
La precisa descripció de l'interior, que «és escassa en contrast amb la façana, denotant ja un proper canvi d'estil en els gustos artístics».

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Detall ja neoclassicitzant de l'interior del temple.

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Les obres de 'modernització', més que no pas de restauració, de l'any 1987, amb actuacions de caràcter «molt discutible», segons els autors.

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Planta de l'Església de Sant Miquel alcoletgenca.

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Descripció de les troballes més antigues. «És interessant constatar que de ser certa la lectura de 176... i escaig per la primera inscripció [d'una de les sepultures] tindríem un datació ante quem per la construcció de l'església, la qual ... no es considera molt llunyana a aquesta dècada».

1990. Alcoletge, el Segrià.
«L'Església parroquial de Sant Miquel arcàngel d'Alcoletge: un bon exemple de l'arquitectura religiosa de la segona meitat del segle XVIII al Segrià»,
Daniel Rubio, Joan R. Gonzàlez, Juli Markalain.
Revista «Ilerda», núm. 48 (FPIEI).
Malgrat trobar-nos de ple a la segona mitat del s. XVIII, la façana serà treballada en termes abarrocats: «és la part del temple que més impressió en dona d'aquest moviment artístic, produint una sensació d'elevació i moviment, tan pròpies d'aquest estil». Mentre que la decoració estil presenta elements «de transició cap al neoclàssic». 











20240309

[2562] Del color de la castanya al marró


Marró: del color de la castanya.
Marró és un mot agafat del francès en la resta de llengües romàniques. En la llengua d'oil significa castanya, i va ser pres del grec maraon, que precisament anomenava aquest apreciat fruit tardoral. Però no el vam pas agafar per designar la castanya, ans pel color. Això fou a finals del segle XIX i començament del segle XX. Suggereix el nostre mestre etimòleg, Joan Coromines, que el fet que entre la gavatxada el mot s'emprés com a nom de bombons i pastissets esdevinguts d'universal fama, els marron-glacés o castanyes confitades, va contribuir-ne a l'expansió. Llegeixo que la primera menció del mot en la nostra llengua la devem a Narcís Oller, però no en trobo la referència exacta. Devia ser tota una delicatessen a Vilaniu. 

Marró: del color de la castanya.
El cas és que, al costat del taronja o carabassa, és l'altre color que tenim que pren el nom d'un fruit. Això és així per etimologia, però jo m'inclino per la intuïció d'en Coromines: tenim un color que pren el nom d'un pastisset. Que bonic, oi? Que serveixi això per rescabalar el pobre color marró, un dels més menystinguts en la moderna tradició occidental. De debò que coneixeu algú que mai us hagi dit que el té com a color favorit? 

Joan Coromines, DECLC: castanya (enllaç).
Malgrat tot, en poc més de cent anys, el mot marró ha bandejat pràcticament en sa totalitat al mot tradicional que designava aquesta tonalitatcastany, i que, com tothom pot apreciar, procedeix de castanya. N'ha pres, doncs, tots els usos, de castany, excepte ben poquets: ningú no diu (encara) cabells marrons, sinó castanys, ni que els ossos són animals marrons, sinó bruns; el DIEC afegeix cavalls castanys; en canvi, els ulls per a nosaltres, sí que ja ho són, de marrons. 

Castanya és mot agafat del llatí CASTANEA, que al seu torn vingué del grec κάστανα ‎(kástana). Apareix en la majoria de llengües europees des dels primers textos: en català, ja als primerencs Costums de Tortosa, també un pa de castanyes a Eiximenis; en occità i portuguès tenim castanha, en francès châtaigne, en castellà castaña, en italià castagna, en romanès castan. Faig ací una digressió tècnica: com m'hauria plagut que en Fabra hagués promogut la palatal escrita com a nh! De fet, com fora savi  que les llengües romàniques unifiquessin grafies! Sé que és impossible per l'amor patrio dels uns, dels altres i de tots plegats, projectat cap al codi escrit i esdevingut simbòlic de la nació respectiva. Imaginem-nos castanha, châtanha en la majora de romàniques: amb una convergència ortogràfica ben treballada la lluita contra l'anglès fora encara factible. 

Tornem a la castanya i al castanyot. Aquest ús figurat en el sentit de cop fort no sé pas d'on deu haver sortit. En algun lloc s'hi explica que del soroll que fan les castanyes en caure de l'arbre. Com tothom sap (o no), les castanyes no cauen pelades, sinó amb una clofolla punxeguda, que fa un bon pes, i que les fa caure a plom. Però no sé si amb això n'hi ha prou per passar a aquest sentit figurat..., que és general a tot el nostre domini, de nord a sud, del continent a les illes, ben bé igual que el mot castanya, i traure les castanyes del foc.  

Mapa lingüístic del mot marró (mapologies.com).
Cliqueu a la imatge per a un millor definició.
Mapa lingüístic del mot marró (mapologies.com).
A tota la Romània, des del segle XX predomina el mot marró per a la designació d'aquest color, havent desplaçat altres denominacions tradicionals com castany o bru. En espanyol i en llengües com el grec i algunes eslaves del sud, el mot cafè també s'hi ha fet servir. En llengües eslaves balcàniques, s'ha optat pel color del coure, o bé pel color de la canyella en les eslaves més orientals, pel del bronze en polonès. Aquesta dispersió de referents per a aquesta tonalitat és signe de poca vàlua i estima pel color al llarg dels segles. Aquesta consideració secundària la trobem també exemplificada en llengües que defineixen el marró a partir d'altres colors com el groc (cèltic) o el roig (finès, lituà).
En les llengües germàniques, l'arrel de l'anglès brown, alemany braun, remet a una arrel protoindoeuropea amb el significat de fosc.

Marró: del color de la castanya.
El color marró pot tindre diverses manifestacions tonals, com tots els altres, vaja. Aquests diferents tons, matisos o gradacions han anat prenent noms: color cafè, color moca (tirant a cafè amb llet), color xocolata, color canyella, color bronzejat, color siena (tirant a ferrós oxidat, amb nom pres de la ciutat italiana, coneguda al Renaixement per l'extracció d'aquest pigment), color beix... tot i que cada parell d'ulls veu els tons a la seua manera.
Ara que és temps d'Oscars a Hollywood, enguany han recuperat la tradicional red carpet, que l'any passat havien substituït per una catifa de color xampany, abeixat. Notem la grafia adaptada ja a les normes del mot beix
 (<francès beige), un gal·licisme també recent, del segle XX. 

Per acabar amb el marró: en tractar-se d'un nom tan recent, no li conec frase feta relacionada amb l'amor, com podria ser: al marró se li posa l'amor, si féssim la r muda, com en balear. En tot cas, als nostres dominis no ens hem d'empassar mai cap marrón, com sí que se'l mengen els espanyols (però si els marron-glacés són exquisits!). En tot cas, carregar-se-la, carregar-se el mort, pagar els plats trencats, pagar la festa, rosegar els ossos...


[2557] La lluita de color entre carabassa i taronja 


Quina la fem? Canal Whatsapp


20240301

[2561] Balaguer, capital de la Noguera urgellenca, 1978

 


1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).
Santa Maria presidint la ciutat, sobre lo carrer del Pont, amb el Segre als peus.

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).
Dissabte de mercat al Mercadal balaguerí, amb les autèntiques parades d'aquells temps.

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).
Encara no han passat 50 anys i ja sembla tot un altre món, oi? 
1978. La Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).
Al 1975, la comarca comtal tenia 46.000 habitants, i ja només un 11% de gent al sector primari. Després de la guerra, era del 90%! Només creixia la capital urgellenca, Balaguer, i aquell 1975 tenia cap als 12.000 hab. El creixement des del 1960 havia estat importat, car llavors n'hi havia uns 8.500. Mentre que en aquests darrers cinquanta anys, ha arribat fins als 17.000, encara no.

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).
El sector frutícola en plena expansió.

1978. Artesa de Segre, la Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm.2120, de 25 de maig (MDC).
L'antiga fàbrica de filats de cotó, a prop del Pont d'Alentorn. El conjunt d'edificacions de la Colònia de la Fàbrica fou aixecat durant el primer terç del segle XX i encara se'n conserva una bona part.

1978. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Revista «Destino», núm. 2.120, de 25 de maig (MDC).
A la ciutat de Balaguer, llavors només hi havia un institut i dos col·les, llavors colegios nacionales franquistes. Aquests tenien dos mil cinc-cents alumnes!



Quina la fem? Canal Whatsapp


20240222

[2560] Els orígens familiars segarretes del general Prim

 


1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, núm. 220, de juny (FPIEI).
Carrer de les Eres, a Verdú, a on hi ha la casa familiar d'en Prim.
Anys 2020. Cal Prim de Verdú.

1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, núm. 220, de juny (FPIEI).

1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, núm. 220, de juny (FPIEI).
Els orígens verdunins de la branca paterna dels Prim. Arrels segarretes, doncs, de la Baixa Segarra històrica, avui part meridional de la comarca de l'Urgell.


1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, núm. 220, de juny (FPIEI).
La família havia disposat del càrrec de batlle de la vila, dependent de Poblet: «n'és prova de la seva prominència, els abundosos enllaços matrimonials amb metges, notaris, militars i famílies benestants de Verdú i altres poblacions».

1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, núm. 220, de juny (FPIEI).
«En l'avior, dita família tenia el privilegi d'ésser sebollida dins l'església parroquial en el vas o carner particular que tenien davant l'altar de sant Flavià, patró de la vila».

1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, núm. 220, de juny (FPIEI).
Frontis de la façana interior, Universitat de Cervera.
1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, núm. 220, de juny (FPIEI).
Lauda sepulcral de Manuel Prim.

1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, de novembre (FPIEI).
La dinastia familiar és datada fins a nou generacions, a principis del segle XVI.  

1976. Els orígens familiars del general Prim.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, de novembre (FPIEI).
Església parroquial de Fondarella, lo Pla d'Urgell.

1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, de novembre (FPIEI).
Els padrins del general. 

1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, de novembre (FPIEI).
La casa pairal dels Prim o cal Prim de Verdú, al carrer de les Eres.

1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, de novembre (FPIEI).
La casa pairal dels Prim a Verdú és «un gran casal del carrer de les Eres, les característiques arquitectòniques del qual ens parlen d'una potència econòmica i una categoria social excel·lents», que vol dir, de rics. La casa és documentada del 1549.


1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, de novembre (FPIEI).
El casal té pati interior, «a on donaven totes les dependències agrícoles: estables, piadores, carruatges, etc. D'aquest pati interior n'arrencava una folgada escalinata coberta, amb un passamà de pedra picada, que pujava fins a la planta noble». Algunes d'aquestes cases de grans terratinents disposaven d'un casó interior, «on hi vivia una família de guardes de confiança i guardaespatlles dels amos i senyors».
1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, de novembre (FPIEI).
La casa pairal dels Prim o cal Prim de Verdú.

1976. Els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, de novembre (FPIEI).
La casa pairal dels Prim o cal Prim de Verdú.

1977. Lo Mas de l'Estadella i els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, de febrer (FPIEI).
Els amos del Mas de l'Estadella, al camí vell de Bellpuig a Verdú (antic mas de Montalbà, prop de Preixana) s'emparentaren amb els Prim des del segle XVII. Segons la tradició oral, el mas fou «refugi i lloc de repòs per al general durant les guerres carlines en els moments més delicats... fins s'hi guardava l'espasa de l'il·lustre guerrer».
1977. Lo Mas de l'Estadella i els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, de febrer (FPIEI).
Mas fortificat d'orígens medievals.

1977. Lo Mas de l'Estadella i els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, de febrer (FPIEI).
Mas fortificat d'orígens medievals.

1977. Lo Mas de l'Estadella i els orígens familiars del general Prim a Verdú.
«L'ascendència verdunina del general Prim i Prats», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, de febrer (FPIEI).
Antic portal d'accés al pati del magne mas fortificat. Estadella és un diminutiu d'estada, estatge (Onomasticon, Coromines), cosa que indica que els orígens foren humils, potser d'una senzilla torre de guaita.

1965. Lo Mas de l'Estadella.
«Folklore segarrenc», Ramon Boleda.
«Boletín Centro Comarcal Leridano», BCN, d'octubre (FPIEI).
Verset popular, amb referència explícita als predadors sexuals, avui tan habitual en el llenguatge feminista: 
«Al Mas de l'Estadella,
fadrina, no hi aneu.
que tot el dia hi volta
el llop i la guineu».






Quina la fem? Canal Whatsapp