20170227

[1648] La Vall de Castellbò dinovesca

Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Postal de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.
El clixé de Juli Vintró mostra una vista de l'entrada del vell poblet medieval, amb la creu de terme gòtica damunt un gran pedestal petri arrodonit a la vora del camí de ferradura. La postal circulà al 1907.
1845. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

En aquells temps, a pas de carro, el poble es trobava a 3h de la Seu, 30 de Lleida i 40 de la capital. «Se halla situada en una hondonada rodeada por todos lados de elevadas montañas y en un estremo del valle de su nombre, en la margen derecha del río Segre».

Disposava la petita vila de 90 cases, amb presó a Casa de la Vila. Això feia un total de 405 persones, a una mitjana (baixa) de gairebé quatre per casa. També hi hagué escola primària, amb 25 nens!, i fins i tot una altra «donde se enseña gramática latina», una mena d'escola de secundària. No s'hi diu res d'escola de nenes i això fa témer que restaven desescolaritzades. Correu tres cops per setmana. El camins de ferradura en molt mal estat, i el principal «es el que se dirige de la Seo de Urgel a Sort», d'ample de carro i potser un pèl més ben cuidat.

«Se encuentran tambien muy conservadas las ruinas de un antiguo castillo, que se cree fue obra de moros y perteneció después a los señores feudales de aquella comarca». La festa major, per l'Assumpció, se celebra «con bastante fausto».

Del riu de Castellbó, nascut a la muntanya de Sant Joan de l'Erm, de curt recorregut i escàs cabal, tot i que perenne, se'n testimonia que «se crían en él buenas truchas».
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Postal de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.
Una postal amb text en esperanto, mata-segellada a Manlleu. Les postal de l'Associació servien per recaptar fons per a les escoles que feien ensenyament de la llengua, atès que l'escola oficial (espanyola en aquell temps) en prohibia l'ús als naturals del país. 
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Detall de la creu de terme gòtica amb la imatge de la Mare de Déu amb el Nen.
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Clixé de C. Freginals. Una altra postal de l'Associació amb la vista de la Plaça Major de començament de segle XX, amb els característics balcons de fusta i els carrers costeruts empedrats.
Anys 1940. Castellbò, l'Alt Urgell.
Foto de Gómez-Vidal de la Plaça Major de la vila, des d'una altra perspectiva.
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Goigs a Sant Joan Baptista, venerat a l'ermita de l'Erm, «que es canten davant sa venerada imatge en lo santuari de la Vall de Castellbò, Bisbat d'Urgell». Probablement una edició del segle XIX, a la impremta Garriga barcelonina.

«Puix que de tots mals guariu
als que us invoquen ferm,
a vostres devots oïu,
gloriós Sant Joan de l'Erm».
Anys 1900. Castellbò, l'Alt Urgell.
Una versió diferent dels goigs, fet no gaire usual (crec), de començament de segle passat. «Aquest santuari està situat a 1900 metres sobre el nivell del mar, a sis hores de la Seu d'Urgell i quatre de Sort. És obert des de primers de Maig fins a primer de Novembre. Té bona hospederia».

«Puix que de tot mal guariu,
al qui en Vós confia ferm,
nostres súpliques oïu,
gloriós Sant Joan de l'Erm».
1997. Castellbò, l'Alt Urgell.Portada de l'edició de llibre Aquelles muntanyes se n'han anat al cel, d'Ignasi Ros i Fontana, Garsineu, Tremp, 1997, un recull esplèndid dels antics costums perduts amb el pas implacable del temps i la voracitat insaciable d'aquesta modernor que ens apressa per tots costats. 

20170226

[1647] La Vall de Castellbò divuitesca

1921. Castellbò, l'Alt Urgell.
Les arcades dels carrerons medievals de la població, en una foto que es feu cèlebre per una portada de La Vanguardia.
1788. Castellbò (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Al 29 de setembre d'aquell any, es trobava el viatger autor de camí per la Vall de Castellbò. «Los caminos en las cercanías de Castellbò están absolutamente intransitables a causa de las grandes inundaciones causadas por la falta de bosques en los montes». S'arriba a l'ermita del Remei i al poble de Castellbò.
1788. Castellbò (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Esta falta de montes no sólo ha traído la disminución del ganado cabrío, sino que quitado este apoyo a la poca tierra que tienen estas elevadísimas montañas, y aun removida ésta para sembrar trigo, a la primera agua baja toda a las rieras y ríos, levantando las madres [lleres] y causando los estragos que son notorios». Per això, Castellbò acabava de patir-ne una, d'inundació, «que ha arruinado sus calles y casas, y amenaza la total ruina de esta antiquísima población tan celebrada antes por sus tintes y ropas de lana, de que aun quedan nombres algunas casas del pueblo...»

Hi havia a Castellbò pont medieval de pedra d'un ull o arc, un petit castell enrunat, un portal de la muralla, i una col·legiata.
1788. Castellbò (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
«Tiene el pueblo una fuente, unas 40 casas habitadas, aunque hay mayor número que están desiertas, pues con motivo de irse el imbierno las gentes a trabajar, no vuelven a su vecindario. salimos de este infeliz pueblo caminando por la riera dejando a la izquierda un molino y el pueblo alto, y en él la casa del Bayle [Batlle], enfrente está el pueblo de Seix, y a la izquierda Sta. Creu i St. Andreu...», sempre en direcció a la capçalera de la vall o Vaseta, un pla formós «desde el qual se ve lo que comprende la valle de Castellbò por las vertientes de sus aguas al río de este nombre».
1788. Sant Joan de l'Erm (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
S'atansen ja a les pinedes de Sant Joan de l'Erm i a l'ermita d'aquest nom, «famosa en estos Pirineos... es muy decente aunque no tiene cosa digna de atención relativa a las bellas artes...» Entre la casa de l'ermità i la posada «forman como una especia de pueblecillo de montaña». Hi ha tres fonts «sumamente frías», en una de les quals hi fou trobat el sant, i una altra que s'asseca a l'hivern però raja tot l'estiu. L'ermita quedava tancada per Tot Sants per evitar els freds hivernals. 

«En estas cercanías abundan los osos, jabalíes y otras fieras, dejándose ver más a menudo y muy cerca de la ermita en el tiempo de la bellota y cosecha de trigo, a que dañan mucho». Segons li confessa el rector, «insigne tirador y cazador..., que 10 años atrás no había en estas tierras jabalí ninguno, y que en el día se ven en rebaños de 10 y 11, los quales según las observaciones y noticias que me produjo han venido de Aragón, Navarra y hasta de Galicia; yo vi piel de osos espantosas para estos países de Europa». 
1788. Sant Joan de l'Erm (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
Sobre l'estat de la muntanya, tota ben pelada, s'hi el següent apunt, sempre segons l'informat rector: «la causa la atribuye a los rompimientos de tierras, a las quemas que para éstos se hacen, a las picardías de los pastores que incendian los bosques, y a los carboneros sin orden ni regla para las herrerías de Alins, Llavorsí i Noves [de Segre], y a las carboneras que hacen los franceses para las herrerías de su reino». És clar que «tambien ocasionan mucho daño las nieves y vientos que sobrevienen, pues con el peso de aquella y la violencia de éste se derrocan los árboles».
1788. Boumort (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
Un pastor del lloc, de nom Pau Cervós, informa el viatger de la font de gel de Boumort, emplaçada en una freda obaga, amb molts pocs dies de sol al cap de l'any. Dins una cova, cau l'aigua gota a gota, i a mesura que cau, s'hi gela immediatament. A l'estiu, s'aprofita el gel per portar-lo a molts pobles de les rodalies, com ara Tremp, Organyà i la Pobla.

L'informa el pastor que els caps de bestiar de la Conca de Tremp, vuit mil, passen l'estiu als voltants de Sant Joan de l'Erm, en una espectacular transhumància. 
1788. Boumort (l'Alt Urgell),
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
«Después explicó este hombre los estragos que experimentan con los osos, lobos, haciendo diferencias muy notables y observaciones muy curiosas sobre el modo de dañar de unos y de otros, y el de defenderse de los zorros. Yo estuve muy divertido de oir a este hombre, viendo en su carácter la ingenuidad e inteligencia de su oficio y teniéndole por más dichoso según la tranquilidad y alegría con que refería a estas cosas, que a los que ocupan grandes empleos».


20170225

[1646] Castellbò, 1913

1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut divuitesc de la població, en el castellà obligat de l'època.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La vila és al fondal de la Vall de Castellbò, «dominada per un turó a on s'alçava lo castell de la família vescomtal, del qual sols migrades despulles en resten», a 780 m. d'altitud. Amb 77 cases i 190 habitants, havia guanyat una mica de població durant el segle XIX. 

La parròquia havia estat col·legiata: «la porta principal és gòtica i de molt paregut traçat amb la de Sant Domingo de la Seu». Amb restes de retaules gòtics i una estàtua romànica sota la curiosa advocació de Sant Fum.

No es descuida d'anomenar la «ben arreglada i abundosa font, de la que s'assorteixin los veïns per a llurs necessitats», tocant a la vila. Dos molins fariners són prova de la important producció agrícola, amb escola de nens i nenes, i «és punt de la guàrdia civil» (ai las, les forces ocupants, probablement dels únics que en aquells temps parlaven en espanyol al poble). «Passa per dintre de la vila lo camí que va de la Seu a Sant Joan de l'Erm i Pallars. Fins a dit santuari des de Castellbò s'hi compten 4 hores» pel coll de la Basseta.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Vista general de la petita vila, que donà nom a l'històric Vescomtat de Castellbò medieval.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
S'hi fa esment del dolmen «a l'esquerra de la vall». Tota la vall, que constituïa un sol municipi ja fa cent anys, arribava justet als 700 habitants.

L'autor se centra llargament en les notes històriques sobre el Vescomtat, que es remunta al segle IX, «de la vall de Castell-lleó nomenada des de mitjans del segle XI, Castellbò».
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Detall de la població i de la creu de terme sobre pilar de pedra al camí d'entrada.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Al 1036 «era vescomte Mir-Guillem..., qui apareix casat en 1040 [per errada del text 1140]  amb una germana d'Arnau Mir de Tost». S'hi segueixen explicant les vicissituds conegudes aleshores de la família vescomtal, sobretot centrades en les disputes amb el bisbe de la Seu, el seu gran competidor en el domini del territori.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La referència als fets dels albigesos al segle XIII és obligada, i el pas a la casa occitana de Foix.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Les lluites feudals foren constants a la vall i territoris veïns. El vescomte Mateu, casat amb una filla del rei català Joan I, va pretendre el tron de la Corona, que finalment passà a Martí I, «germà del difunt, respectant així la tradició de que sols los barons [homes] podien cenyir la corona aragonesa», mentre que ell fou pretendent per part de mare. Fins i tot ho provà per la via militar, i es dedicà a guerrejar pel Pirineu. Sense èxit, Mateu i tota sa família s'hagueren d'exiliar al nord dels Pirineu. «Amb tal motiu los foren confiscats tots los béns que tenien a Catalunya, per sentència de 28 de juny de 1397, essent ocupat per l'exèrcit reial lo vescomtat de Castellbò. Lo comte Mateu morí l'any següent, sense tenir descendència».
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La tercera nissaga de vescomtes s'encetà, doncs, al tombant del segle XV. Durant la guerra de Catalunya contra Joan II, el vescomte Gastó IV, «casat amb Elionor de Navarra i per tant cunyat i després rival del desgraciat Príncep de Viana», veié confiscades ses possessions de part de la Generalitat. A començament del segle XVI, passà el territori a mans de Ferran I, que el cedí a sa segona muller, Germana de Foix, juntament amb les Valls d'Àssua, Vallferrera, Andorra i la vila fortificada de Castelló de Farfanya. Llavors tenia el Vescomtat un miler de focs, entre quatre i cinc mil habitants, entre els cinc quarters o districtes de què estava conformat, a saber: Castellbò (230), Organyà (146), Castellciutat (170), Tírvia (210) i Rialp o Àssua (243). Multiplicant per 4 o 5 els focs, obtenim la població, realment important en aquell segle, si la comparem amb la despoblació de segles posteriors.

Fruit de tantes lluites, el castell de Castellbò era ja enderrocat al 1519 en temps del Spill manifest. La vila, però, «era murada i tenia dues torres, la de Serrat i la de Malberc, i comptava 75 famílies», cap als 350 habitants. La importància del Vescomtat queda aclarida en veure els monestirs que hi hagué en sa jurisdicció: Sant Sadurní de Tavèrnoles, Sant Andreu de Tres Ponts, Santa Cecília d'Elins, i el Priorat de Santa Maria de Costoja.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Altres antics monestirs del territori vescomtal, com Sant Climent de Codinet, Sant Pere de Vellanega, Santa Cecília d'Elins.
1913. Castellbò (l'Alt Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
La portalada agoticada de l'antiga col·legiata de Castellbò (clixé A.Mas).

20170224

[1645] Resum d'història agramuntina

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

L'Agramunt del darrer terç del segle XIX, amb els conreus envoltant l'antiga vila closa i el campanar despuntant per damunt de les teulades. A la dreta, un esvelt campanar resta dempeus, probablement el de l'antic convent de franciscans, gairebé ja del tot enrunat.

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).

La prosa romanticoide de l'historiador Frederic Renyé, sempre directa i emocional. D'Agramunt diu que «porta en sa fesomia lo segell massa marcat de l'Edat Mitjana».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Un detall més acostat de la imatge. Destaquen les tàpies que circumdaven horts i trossos, i una filera d'arbrer al camí d'entrada a la vila. Podria ben bé tractar-se de la primera fotografia de la vila.

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Les etimologies populars de Pleyan, en una època en què els estudis etimològics eren a les beceroles. 

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Lo lliri de bosc o flor de lis ve de ser originària la casa francesa dels prínceps de Bearn d'Agramunt».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La ciutat «en centúries passades s'estenia per la part de sol ponent seguint lo riu Sió i a l'ombra del castell; mes a conseqüència de sitis [setges] que ha sofert en diferents èpoques, han desaparegut totes les cases d'aquella banda». S'hi explica la llegenda de la Roca de la Delfina, que remetria a l'època d'ocupació sarraïna de la vila. «La roca realment existeix a un quart de la vila, al marge del camí que va a Montclar, en lo siti [lloc] que aqueix creua lo Rec Salat».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Sempre amb aquesta vena d'exaltació llegendària i romàntica, explica l'autor que al peu de les muralles d'Agramunt nasqué el crit de guerra dels catalans abans de la batalla: «Des d'aquell dia Sant Jordi ha estat lo crit de guerra amb què los catalans han vençut sempre als enemics de sa nacionalitat».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'any 1070, Ermengol d'Urgell integra la vila al seu comtat. A aquell segle es remet tambá la llegenda del descobriment de la Mare de Déu dels Socors, trobada per uns pastorets rere d'uns esbarzers. 

«De tots los Ermengols rebé igual confirmació en la possessió de sos antics usos i privilegis, guardant encara avui sos arxius les franqueses que li atorgaren, deslliurant-la de les traves que entorpiren la indústria, lo comerç i la civilització d'altres poblacions. No és estrany, doncs, que fos fidel a la Casa d'Urgell fins i tot en la desgràcia». 
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Juntament amb Balaguer, tingué des del segle XIII privilegi per encunyar moneda, els diners agrimontesos. En una s'hi llegeix en llatí: Pere per la gràcia de Déu  Comte d'Agramunt i d'Urgell
La vila romangué fidel a Jaume d'Urgell el Dissortat després del parlament de Casp.
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Transcriu Pleyan uns bocins de la capitulació de la vila al 1413 en defensa del dissortat reial pretendent urgellenc davant del capità general de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló.
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La pertinença de la vila a la corona reial... 

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
...que no fou respectada pel rei Alfons, que en féu donació a son germà Joan al 1417. Aquest, al 1452, i ja com a rei de Navarra, empenyorà la vila al comte de Pallars per la quantitat de 5.000 florins. «Los il·lustres comtes de Pallars foren en endavant los senyors d'Agramunt. Tothom sap l'amor d'aqueixa casa envers Catalunya, sostenint el Príncep de Viana i negant-se després a reconèixer Ferran II com a rei legítim. Tocà a Agramunt altra vegada ser sostenidora de la causa catalana; però vençut Hug Roger de Pallars, confiscats tots sos béns, fou tornada a la corona reial...» (1488).
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«En la famosa Guerra dels Segadors en temps de Felip IV, fou de les poblacions que més se sacrificaren pel triomf de les armes catalanes. Com a cap de vegueria, organitzà un cos de voluntaris pagat a ses expenses».

1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Per atendre les necessitat de la Guerra [dels Segadors] encunyà moneda a l'igual d'altres ciutats i viles. Los exemplars són molt escassos... ACRIMONI, 1643...» L'autor buscà per casa de la vila «lo motlle de fer moneda, però per més que he rebuscat, no he pogut trobar-lo i dubto que existesca».
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Un cos de torrelloners o sapadors pagat pel municipi i «manats pel cabo [caporal] Toni Joan Berenguer» fou posat a disposició del comte de Harcourt al 1646. Els annals de la vila donen fe d'una plaga de llagosta al 1666, «tornant a reaparèixer durant los tres anys següents». Després de la Guerra de Successió, Agramunt perdé la vegueria arran de la Nova Planta borbònica (espanyola).

Transcriu l'autor la tornada d'una cançó popular que solia cantar-se a les nostres contrades al retorn dels soldats al servei dels reis del nou casal (espanyol), com ara Carles IV:
«Pobres miquelets,
que són bé de plànyer:

los han promès molt
I no els han dat gaire».

Com bé sap tothom a aquestes alçades de segle XXI, Espanya mai no compleix ses promeses. 
1880. Agramunt, l'Urgell.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Al 1877, la vila constava de gairebé 2.500 persones, amb escola de pàrvuls i dues més per a nois i noies. Els antics convents, dels franciscans i de mercedaris, enrunats. Això sí: «lo Mercadal, de construcció del present segle i casi terminat, és sens dubte la millor i més airosa plaça que hi ha a la província». L'esment de l'aleshores nou pont de ferro del Canal d'Urgell sobre el Sió, denota que ja contemporàniament s'era conscient de la singularitat del modern aqüeducte.

Malgrat la visió romanticoide de la història, els prohoms de la Renaixença començaven a manejar documentació per basar en fets les seues explicacions. Som a les portes de la història moderna.

20170223

[1644] L'antiga Faió ebrenca, cinquanta anys sota les aigües

1915. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una esplèndida vista del poble antic, amuntegat al peu del castell i fins a la riba de l'Ebre, a pocs metres del desguàs del riu Matarranya L'any 1959, la vila ja fou segregada del seu històric bisbat lleidatà, preludi del trossejament definitiu de 40 anys després. Recentment, i per rematar-ho, durant el règim de la transició (espanyola) se la féu incorporar a la comarca (castellanoparlant) veïna, allunyant-la encara més dels seus orígens i lligams històrics, dins del programa no escrit però real i indeturable de desnacionalització cultural i històrica que la classe dirigent aragonesa ofereix als Borbons com a tribut de submissió i homenatge des de sa derrota (i posterior perdó a canvi d'això mateix) al 1707. 
1915. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detall de les cases velles, amb les característiques teulades amb teules de fang, parets règies amb poques obertures per protegir-se de l'imperial sol. Només dalt de tot, a les galeries, s'obren àmplies porxades, indispensables com a pallers o per estendre-hi els canyissos per assecar figues o préssecs. 
1845. Faió (el Matarranya).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A 5 hores i mitja de Lleida, a la diòcesi de la qual pertangué, fins que en ple franquisme (espanyol) s'obligà a la redefinició de límits episcopals per quadrar-los amb els provincials. La vila és emplaçada a la ribera de l'Ebre, «donde confluye el río Matarranya, al pie de una sierra no muy elevada».  


Gairebé amb un centenar de cases, de 84 veïns, o sigui, caps de casa, amb un total, a mitjan segle XIX, de 375 habitants, tocava a una mitjana de 4,5 persones per casa, molt raonable per als temps que corrien. Actualment, la vila té si fa no fa el mateix nombre d'habitants.

«La [casa] del Ayuntamiento y archivo se la llevó el Ebro en la avenida de 1787». Llavors el riu no disposava de cap regulació, i les torrentades eren freqüents. L'escola era només de nens, i el cementiri encara dins la població. El terme era de secà, i només «dos escasas huertas que se riegan con las aguas del río Matarranya que corre de S a NE, distante 1/4 de hora del pueblo, donde se junta con el río Ebro: para el paso de éste hay una barca construida a expensas del vecindario». La presència de l'Estat (espanyol) sempre ha lluït per sa absència.

Un parell de molins, un de farina i l'altre d'oli, i tres teixidors de draps componien la indústria local, bàsicament d'autosuficiència. Finalment, un apunt històric de la primera carlinada: «En 1835 incendiaron los carlistas las casas de varios vecinos de Fayón que las habían abandonado al saber de la aproximación de aquellos».
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

L'embarcador a peu de riu al costat del poble. La plataforma de fusta era sostinguda sobre llaguts. Llegim al DCVB que els gentilicis tradicionals del habitants del poble són «faioners (allí mateix i a Nonasp)» o bé «faionencs, faionesos (a pobles més llunyans)... Etim.: Igual que Benifaió (Horta de Valencia), conté el nom de persona àrab Hayyûn, que en efecte era usual àdhuc en terres cristianes».

1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Detall de la costa que pujava fins al poble, amb l'església a dalt. 
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

El mateix camí de l'embarcador, ara vist des de dalt al poble. El camí continuava riu avall per la marge esquerra. Una noia seu a l'ombra dels arbres, probablement després de rentar la roba a les aigües de l'Ebre.
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Vista del raval a la sortida del poble, amb una torre de guaita que hi hagué ran del camí, damunt del riu.
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Un carrer de l'antic poble, amb les característiques portalades que s'obrien cap enfora, i les galeries de sota teulada.
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La punteta del campanar ix per sobre les teulades, mentre s'observa el pas del temps, tranquil i lent, a les parets de les cases. Un carro, immòbil davant la portalada de casa, ens recorda que llavors el temps es mesurava d'una altra manera. Més natural, de ben segur. 
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Un dels antics portals gòtics d'entrada a la vila. 
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La canalleta, molt atenta al retratista. I la noia dalt del balcó, també. Hi veiem baranes de fusta en algun balconet i la vànua [vànova] de fil o les estovalles esteses al sol. 
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

La plaça davant l'antiga església de façana neoclàssica, amb una creu de terme refeta. Tot quedaria sota les aigües del pantà de Riba-roja, quan l'empresa elèctrica estatal de l'època ENHER (franquista i espanyola), va cobrir el poble l'any 1967, enguany farà, doncs, cent anys.
1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Un llagut llisca per les aigües avall de l'Ebre cap a Tortosa, provinent del Pirineu, bé de la Pallaresa, bé de la Ribagorçana. Una torre rodona que sembla un campanaret s'alçava davant l'entrada d'una de les mines de carbó, gairebé a peu de riu. Les aigües del pantà també farien tancar-les, tot arruïnant la tradicional base econòmica del municipi. El poble, que devia comptar llavors cap als mil cinc-cents habitants, va haver de veure com marxava la meitat de la població, en una emigració salvatge i forçada per la casta (espanyola), que no mirava prim per tal d'augmentar els grans beneficis que els aportaven els pantans, a desgrat del gran dany ambiental que causaven al riu i al delta. 

1921. Faió (el Matarranya).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).

Una vista de la mina de Ricard, amb l'embarcador elevat sobre el riu. Allà, els llaguts s'hi avoraven i per mitjà de la gran tolva, on desembocaven les vagonetes de carbó provinents de l'interior de la mina, eren carregats per tal d'emprendre viatge riu avall. 
1935. Faió (el Matarranya).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC).

L'Ebre llisca relaxat per la riba de Faió, amb les dones que renten la roba sota la gran solellada de la migdiada. 
1935. Faió (el Matarranya).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC).

Detall de les dones amorrades al riu, amb els cistells de la roba al costat. Unes escales pujaven fins al primer carrer i, de seguida, costa amunt. Les finestres, totes repassades de blauet o blanc de calç, com era costum, per netedat i per espantar els mosquits. Llavors no hi havia antenes a les teulades, només fumeres que sovint cremaven estiu i hivern, perquè feien també de cuina tot l'any.
1935. Faió (el Matarranya).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC).

Meravellosa vista de la vella Faió, trenta anys abans que fos colgada sota les aigües, amb l'església ben agombolada per les cases del poble per tots costats. 
1935. Faió (el Matarranya).
Foto: Antoni Gallardo i Garriga (1889-1943) (MdC-BdC).

L'alt campanar del poble tenia fins i tot rellotge. Llavors surava entre el mar de teulades de les cases. Ara sura, elegant i amb tota dignitat sobre el blau de l'aigua ebrenca.
Anys 2000. Faió (el Matarranya).
Una bella imatge, captada de la xarxa, amb l'antic campanar que emergeix per sobre de l'aigua. El rellotge, aturat en el temps, marca l'hora de la ignomínia cruel en què la població hagué d'ésser evacuada. 
Anys 2000. Faió (el Matarranya).
La dignitat i circumspecció amb què aguanta al campanar al llarg del temps, ja pràcticament cinquanta anys, és la imatge viva del caràcter i força de la gent de la terra. O dit en paraules de Màrius Torres:
«Pàtria, guarda'ns, la terra no sabrà mai mentir».