20161210

[1591] Lleida, setge de la Guerra dels Segadors, 1644

1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Un dels molts quadres de tema històric elaborats per aquest pintor flamenc (Anvers, 1592 - Brussel·les, 1666) fou dedicat al primer setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors. Al 30 de juliol de 1644, la ciutat, defensada per les tropes franceses del mariscal Comte De La Mothe en aliança amb la República Catalana de Pau Claris, fou presa per les tropes enemigues (espanyoles). Un parell d'anys després, s'intentà l'alliberament de la ciutat de part dels batallons francesos del general Henri Harcourt de Lorena, i del Batalló del Principat, comandat pel sergent major Jeroni de Tamarit, que hi morí en la batalla de Santa Cecília, el 22 de novembre de 1646. 

Pieter Snayers, en diverses ocasions col·laborador del gran Rubens, fou pintor cortesà de la governadora espanyola dels Països Baixos, la infanta Isabel Clara Eugènia, i altres grans nobles europeus d'aquell segle. Per això, el títol del quadre, anomenat 'Socors', és vist des de la perspectiva de l'exèrcit del bàndol ocupant espanyol. Les dimensions d'aquest quadre de grans dimensions són aprox. de 2 x 3 metres. S'hi representa la caiguda en mans dels ocupants de la plaça lleidatana, defensada per les forces francocatalanes, amb la ciutat vista des de dalt dels primers turons de la Bordeta i amb el teatre d'operacions bèl·liques als peus.

La definició digital de la tela que ofereix actualment el Museo del Prado és limitada. En un futur, quan s'augmenti aquesta definició, s'hi podrà contemplar de manera ben realista tot l'entramat urbà de la ciutat lleidatana siscentista, amb tots els detalls de carrers, edificacions, muralles i baluards. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
El general Felipe da Silva, amb xamberga groga i faixa roja, en posat eqüestre amb cavall blanc, presideix el teatre d'operacions del setge, amb tot el Pla de Vilanoveta als peus fins a les portes de la ciutat, agombolada sota el turó de la Seu Vella a l'altra banda del riu Segre, i amb el turó fortificat de Gardeny una mica aigües avall. 

La línia del front, ben parapetada, era marcada per la Sèquia de Fontanet, que devia fer-hi un parell de metres ben bons, reforçada probablement amb una presa d'aigua del riu a la partida de Granyena. A l'un costat i l'altre, els batallons d'infanteria, amb el suport de l'artilleria, breguen per guanyar la posició. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
L'extens Pla de Vilanoveta al davant del Segre i la ciutat convertits en camp de batalla.

«La caiguda de Lleida va provocar la substitució de Philippe de La Mothe-Houdancourt per Henri Harcourt de Lorena després del seu fracàs en intentar recuperar Tarragona, i la captura enemiga (espanyola) de Balaguer al setembre i d'Agramunt a l'octubre. Tret de la conquesta de Roses, la frontera quedaria estabilitzada durant molt temps, fins a les campanyes espanyoles que van culminar amb el Setge de Barcelona. 

«El 5 de maig van sortir de Barbastre les tropes del general Felipe da Silva, uns 15.000 homes, que van fracassar en intentar prendre Balaguer gràcies als 3.000 homes de reforç que Philippe de La Mothe-Houdancourt hi va fer arribar, de manera que els espanyols es van dirigir a Lleida, ocupant el Cappont i el Pla de Vilanoveta amb la cavalleria, i fent-hi construir un nou pont a l'alçada del convent del Carme. 

«Els francesos i catalans disposaven fora de la plaça de 9.000 infants, 2.000 cavallers i 12 canons, per enfrontar-se als 6.000 infants i 3.000 cavallers espanyols. A la plaça mateixa hi havia el regiment Uxelles i altres 5 de francesos, a més de fins a 600 homes de la milícia de Lleida. Aquestes forces van provar una sortida durant la batalla, tot i els efectius més que reduïts de què disposaven: al setembre de 1643 s'havien dissolt les 80 companyies més febles de l'exèrcit francès a Catalunya, i aquella primavera arribaven a Catalunya 6.000 reclutes francesos per a omplir els buits existents. 

«Els espanyols van atacar l'ala esquerra francesa, que va ser dispersada provocant la rendició de part de les tropes que hi havia fora de la ciutat, i que 1.500 homes entressin a la ciutat (entre ells gairebé 500 del regiment Lyonnais) i que la resta arribés a les Borges Blanques. Malgrat tot, els francesos perderen més de 2.000 homes i tota l'artilleria en l'afer. El regiment d'Uxelles que no tornà a entrar a Lleida i es reuní amb les restes de l'exèrcit de La Mothe, comptava només amb 18 oficials i 442 soldats després de la batalla. 

«A dins de Lleida, segons la mostra del 16 de juny, quedaren 181 oficials i 3.575 soldats, però bona part sense armes. Amb la majoria dels defensors fugits o capturats, Da Silva va iniciar el setge capturant la fortalesa de Cappont i bombardejant la ciutat, fracassant en l'intent de captura de Gardeny el 16 de juny. La Mothe va llençar brulots contra el pont de fusta per atacar als assetjants però no hi va reeixir, i la companyia d'Argenson, governador de la ciutat, finalment va rendir la plaça el 30 de juliol de 1644» (viquipèdia).
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall de la ciutat al peu de la Seu Vella, tota envoltada de muralles, i amb el pont fortificat al Cappont. Al nord, el riu Noguerola fa les funcions de fossat a la banda dels baluards de la Magdalena i del Carme. Entre la ciutat i Gardeny, s'hi aprecia la riera que baixava de la Mariola.

En primer terme, la fortificació de la derivació d'aigües de la Sèquia de Fontanet, on hi hagué les principals escaramusses. La secla primitiva es veu amb claredat una mica més endins, amb el Molí de la Bordeta (Pla de Vilanoveta), encara avui existent, a la cruïlla d'una de les particions del reg. Allà mateix, l'antiga Vilanova de Fontanet, o Vilanoveta, i l'església de Santa Maria de l'Horta, concedida al 1327 als agustins, que passà a anomenar-se Nostra Senyora de Gràcia. Al costat de l'antic poblat, les tendes dels campaments militars dels defensors.

Entre la secla i el Cappont abaluardat, només el Convent mercedari de Sant Joan de Mata, abandonat, i més prop del Cappont, al camí d'Albatàrrec, el Convent dels Trinitaris. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall del Segre aigües amunt, on hi hagué, cap a la partida de Granyena a mig camí d'Alcoletge, un pont de fusta construït pels defensors per assegurar la comunicació entre les dues ribes. El Molí de Cervià, des d'on es distribuïen les aigües cap a una o altra banda, fou un altre dels epicentres de la lluita. Tota la partida de Granyena era plena de tendes del campament dels defensors en aquesta part del parapet extern de protecció.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall del Molí de Cervià a Granyena, i d'alguns dels masos que ja hi havia a la partida en aquells temps, ocupats de soldadesca. Actualment, ocupada d'una altra manera: per les naus i fàbriques del polígon industrial del Segre.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Més avall del Segre, el turó i fortificació de Gardeny defensava la ciutat, que, en canvi, restava més exposada per l'altra banda, més a peu pla, i motiu pel qual s'hi aixecà el baluard de la Magdalena. 

En aquesta banda de la partida de Rufea, s'hi concentraren les escomeses bèl·liques entre aquells milers d'homes d'infanteria i de cavalleria, aprox. uns 20.ooo entre tots dos exèrcits. El teatre de les operacions era ben observat des d'una posició més elevada pels generals atacants, els quals podien fer moure les fitxes (humanes) segons les necessitats i desenvolupament del combat.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Un altre pont de fusta comunicava les dues ribes del Segre allà on el parapet s'abocava al riu. S'hi contempla la força i fragor de la batalla, amb el foc i la fumerada que desprenen les peces artilleres. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
En primer pla, el general Felipe da Silva, de noble família d'origen portuguès al servei de la monarquia, i els seus ajudants de camp, dirigint la batalla. El general és pintat de cara, damunt un elegant cavall blanc, i amb el seu gos llebrer al costat, en un detall d'extrem realisme per part de l'artista. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detall del general enemic amb el bastó de comandament a la mà; al fons, els batallons d'infanteria formats en quadre, amb els piquers al mig. 
644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Un ajudant de camp arriba esperitat amb son cavall a portar noves del desenvolupament de la batalla al general. S'hi observen bé les piques, tal i com eren a l'època. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
A la dreta del quadre, altres comandaments movent els esquadrons d'infanteria.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
En primer terme, uns quants arcabussers es preparen per a l'assalt, un dels quals, amb calces roges i jaqueta negra, fuma amb pipa amb posat tranquil.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
La ciutat tota emmurallada als peus del turó de la Seu. A la banda de Ponent, la fortificació de Gardeny. Una mica més cap a l'interior, un altre petit fortí aixecat pels defensors, on sembla que hi hagué el quarter general del mariscal Harcourt, defensor de la ciutat. Entre aquest emplaçament i la porta de Boters de la muralla, s'hi observen el Convent de Sant Hilari, al camí de Montsó, allà on segles a vindre, cap a final dels anys 1920, s'hi aixecaria l'Hospital de Santa Maria, i més cap a la ciutat el convent de Sant Francesc, aprox a l'actual plaça de Ricard Vinyes.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Els convents de Sant Hilari i Sant Francesc, al centre. Al fons, la silueta d'un muntanyot, que per sa forma i orientació de la pintura només pot ésser el Turbó ribagorçà, rere el Montsec de l'Estall. 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
La capital de la Terra Ferma a mitjan segle XVII. En primer terme, el Pont Vell, amb el Cappont fortificat, i el Pont Vell (llavors únic) medieval, que encarava l'Arc del Pont, o porta d'entrada a la ciutat des dels temps d'Ilerda. Les mateixes cases del carrer Major tancaven la ciutat per la banda del riu.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
A l'esquerra del pont i fins al Portal de Sant Antoni, destaca el casalici a tocar del Segre de l'antic Hospital de Santa Maria medieval. Al seu davant, i aprofitant l'esplanada que hi havia, s'hi féu aixecar al cap d'un segle la Catedral Nova, després de l'ocupació militar espanyola de la Vella. Damunt la plaça, l'església gòtica de Sant Llorenç, i a sa esquerra, els horts que restaven dins la muralla de Boters, on el Bisbe s'hi faria el palau, un cop també expulsat del turó de la Seu al 1707.

Baixant pel carrer Major, a mà dreta, trobem el carrer Cavallers, sense sortida al riu fins a final del segle XIX. Amunt del carrer, a mitja camí de la Seu, s'hi dreça un imponent edifici, dit del Roser, antic convent dels Dominics, i ara ben aviat nou parador (espanyol) de turisme. A tocar, l'església de Sant Andreu, mentre que al costat de la muralla, s'hi afigura l'església romànica de Sant Martí.

La Seu Vella apareix per primer cop fortificada:

«A la tardor del 1640, el lloctinent de Catalunya, mariscal de La Mothe, envià per a comandar la plaça de Lleida el general M. de Rogles, que vingué acompanyat de militars francesos. El nou governador, esperonat pels preparatius bèl·lics que feia a Aragó l’exèrcit de Felip IV de Castella, planejà la construcció d’una gran ciutadella al cim del puig, obra que esdevingué l’inici d’una porfidiosa tasca destructiva, de resultats ben funestos per a la ciutat. El 6 de gener de 1641 es posà la primera pedra d’un baluard que havia de protegir el castell del Rei, i l’antic portal del Sas es convertí en portell per a comunicar una nova línia de muralles bastides sota la direcció de M. de Saint-Pol. Començà la destrucció del barri levític de la Suda i, alhora, l’aïllament de la Seu de la resta de la població. Aquests treballs de fortificació serviren de ben poc. El 2 d’agost de 1644 Lleida es reduïa a l’obediència de Felip IV després d’un breu setge. El rei entrà a la ciutat i, després de jurar els seus privilegis i llibertats, encomanà el govern de la plaça a Gregorio Brito, militar portuguès que continuà les obres de la ciutadella i d’enderrocament de la Suda. 

«Així, Lleida es trobà preparada per suportar el setge més catastròfic de la seva història: el 12 de maig de 1646, Enric de Lorena, comte d’Harcourt, desitjós de fer tornar la ciutat a l’obediència del rei de França, l’assetjà amb un exèrcit de 20 000 infants, 3 600 cavalls i un poderós forniment d’artilleria i de vitualles. La ciutat, que havia restat malcontenta de l’actuació del general Robles, de bon grat es posà a les ordres de Brito i resistí durant sis mesos, al llarg dels quals es donaren força exemples d’heroisme; es destruïren albergs, hi hagué fam, mortaldat i privacions i la ruïna de la ciutat fou inevitable. Mentrestant, el marquès de Leganés, per un estratagema, aconseguí d’enganyar el comte d’Harcourt i deslliurar Lleida el 22 de novembre, diada de Santa Cecília, raó per la qual el setge és conegut com a setge de Santa Cecília. 

«Encara un any després, la ciutat fou atacada pel príncep de Condé, infructuosament. Per causa d’aquesta guerra restaren despoblades totes les caseries de l’horta i algunes viles de l’entorn, com també la totalitat dels monestirs extramurs. Després de les guerres del regnat de Felip IV, seguiren uns quants anys de pau que els historiadors actuals anomenen de neoforalisme. Se'n beneficiaren l’agricultura i els estudis universitaris. Hi hagué una rectificació del traçat de la muralla per a reduir el seu perímetre. La pau de 60 anys dins el neoforalisme, en realitat, constituí una mena de treva, una preparació per a la nova tragèdia, la desfeta del 1707» (enciclopèdia.cat). 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
La Seu Vella apareix una mica entregirada, com si fos vista des del sud-oest, més que no pas frontalment des del sud-est, amb el campanar dreçat just al davant. S'hi observen bé les edificacions adossades al claustre, que conformaven el Palau episcopal, amb capella pròpia inclosa. 

Destaca la línia dreta de la primitiva muralla que baixava fins a la Porta Ferrissa, en temps altmedievals, i que tancava la ciutat a la Plaça de la Sal, poc més enllà de la Plaça de Sant Joan. La gran esplanada de la plaça és ben visible, però amb una increïble incorrecció del pintor: l'església, de la qual sobresurt el campanar, no era a la banda esquerra, sinó a la dreta. En canvi, hi ha perfectament recollits els porxos que passaven des de la plaça fins a la Paeria.

També és exacte el retrat dels ravals del Carme i de la Magdalena, nascuts ja en temps de la ciutat islàmica. La cruïlla dels Porxos del Massot, on naixen el carrer Magdalena per dalt i el del Carme per baix, conforma un punt mil·lenari de l'entramat urbà de la ciutat, encara avui existent. Amunt del carrer Magdalena, la silueta de l'església gòtica, desapareguda a la Guerra del Francès. I el Noguerola que revoltava la muralla a tall de fossat fins al baluard del Carme, just al davant dels assaonadors de la ciutat.
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
El foramuralla del raval del Carme. A la dreta, envoltada de soldats, l'antiga Casa templera. Més endins i a prop de la ciutat, les restes de l'antic convent del Carme, enderrocat per ordre de l'autoritat militar dos anys abans, i al costat d'un campament de soldats, i l'antic monestir de Sant Ruf, ja desocupat i enrunat des dels temps de la Pesta Negra, pràcticament igual com el podem veure encara avui, 
1644. Lleida, setge de la Guerra dels Segadors.
«Socorro de la plaza de Lérida», Pieter Snayers, oli sobre tela, 1646 (Prado).
Detalls d'alguns soldats de l'exèrcit enemic espanyol. Entre aquests, hi hagué el destacat escriptor aragonès del Segle d'Or espanyol, Baltasar Gracián, que assistia espiritualment com a sacerdot la soldadesca i els reconfortava davant les pors de la batalla i la probable imminència de la mort. Dos anys més tard, al 1646, tornà a participar en el segon setge de la ciutat: 


«En ese año el marqués de Leganés, que había sustituido a Felipe de Silva como jefe del ejército real en Cataluña, requirió a la Compañía de Jesús en Valencia que le facilitase cierto número de religiosos para el ejército que estaba reuniendo para romper con el asedio al que los francocatalanes, al mando del Conde de Harcourt, sometían a Lérida desde el mes de mayo de ese año.

«Gracián mantuvo informados a sus superiores de sus actividades en la milicia, y de su participación en la batalla decisiva que rompió en noviembre de 1646 con el sitio de la ciudad dan cuenta las cartas que remitió. A falta de algo que pudiéramos considerar como una “corresponsalía de guerra” estos constituyen un testimonio de primera mano de lo sucedido en esos días así como un pintoresco y hasta divertido perfil de la personalidad más humana y menos “literaria” de Gracián.

«A pesar de que la guerra siempre ha sido una situación dura y angustiosa para quienes se ven envueltos en ella, Gracián parece estar muy animoso, tal vez por sentir más el alivio por salir de su ingrata situación en Valencia que el miedo ante las durezas y desastres de la guerra. Y no es que le faltasen razones para esto último: en el momento de incorporarse al cuerpo que inició el ataque decisivo contra los sitiadores que tuvo lugar en el mes noviembre (de poco menos de 2.000 jinetes y 5.000 soldados) él era el único religioso que quedaba operativo, ya que los demás estaban heridos, prisioneros o muertos.

«El contingente en el que estaba Gracián se componía de varios tercios, entre los que se encontraban los reclutados por el Reino de Aragón y la Ciudad de Zaragoza. Las tropas del marqués de Leganés se concentraron la noche del lunes 19 de noviembre de 1646 bajo una fina pero persistente lluvia, cerca de las líneas enemigas. Pero los sitiadores tenían su retaguardia bien vigilada, ante lo cual los atacantes ensayaron un ardid: dirigirse al día siguiente hacia el sur, en dirección hacia Flix, y hacer creer que se retiraban, cosa que hicieron. La treta surtió efecto y los francocatalanes, confiados, bajaron la guardia. Así que, el día 21, volviendo sobre sus pasos, sorprendieron a los sitiadores. Dice en este punto Gracián:
«Cuando yo supe que íbamos a embestir, habiendo hecho alto todos los escuadrones enfrente de banderas, metime en uno y les hice breve exhortación, arrodillándose todos y llorando los maestres de Campo, títulos y señores cuantos había. Luego los absolví y les aplicaba el jubileo de las misiones que había publicado. Fue esto de tanta importancia que se levantaban gritando todos: "peleemos, ¡viva el Rey nuestro Señor y la santísima fe Católica!” Venían a porfía los maeses de Campo por mí, a que les fuese animar su gente y absolverlos; y hubo cabo que dijo que importó esto tanto como si les hubiera añadido 4.000 hombres más.
«Gracián se estuvo moviendo entre los diferentes tercios para dar sus arengas, con riesgo de su vida, ya que los sitiadores habían empezado a disparar toda clase de proyectiles sobre sus atacantes. Pero éste no dejó de entregarse a este gran momento de gloria para un orador consumado y orgulloso como él (“Dióme el Señor su espíritu aquel día y una voz de clarín”), y su gusto en la tarea consiguió poner muy alta la moral de la tropa, hasta el punto de que, en la victoria que lograron en aquella batalla, según refiere él mismo:
«...confieso que yo tengo alguna parte, de modo que todos los soldados y algunos señores, cuando me ven, me llaman el Padre de la Victoria.
«El día del ataque, pasada la lluvia, fue un fuerte cierzo el que importunó a los combatientes, derribando a los jinetes, levantando la pólvora de la artillería y arrojando polvo a los ojos de los tiradores, si bien cesó justo en el momento de iniciarse la lucha, a las 11 de la noche de ese día. Gracián refiere el asalto llevado a cabo sobre uno de los fuertes de los sitiadores y el papel de los soldados aragoneses con sus granadas de mano, escalas, garfios y otros utensilios para asaltar la muralla. El ataque resulta exitoso, pero al continuar avanzando para perseguir al enemigo se topa con un fuerte contraataque francés que fuerza el repliegue de las tropas aragonesas y castellanas a su recién ganada posición. Finalmente, la llegada de un contingente de caballería de refuerzo desde Fraga, que desbarata el dispositivo de sitio de franceses y catalanes, determinan al Conde de Harcourt a ordenar la retirada. Se ha logrado la victoria. El coste en vidas que ha dejado es, en todo caso, desolador. Así lo describe Gracián:
«Llegó éste [Harcourt] a la posta a Balaguer con solos 30 caballos. Lleva más de 2.000 heridos y quedan muertos los mejores y toda la gente particular; vióse bien después ser ansí, porque todos los muertos, que serían hasta 400, eran blancos como la nieve, y unas melenas rubias mezcladas con los cabellos, que en mi vida vi un espectáculo más horroroso. Confesé algunos que aún estaban vivos; otros no querían confesar, que decían ser de la religión, esto es, herejes. En un instante, los desnudaron a todos; hasta don Carlos de Mendoza estaba en cueros con dos heridas, una que le atravesaba el cuello al costado, y otra en la cabeza; al conde de Vagos los mismos nuestros lo pillaron y lo echaron por el foso. Son pocos nuestros muertos; no llegan a 100. Los heridos, hasta 300. Dejó el enemigo toda su artillería, más de 20 cañones, los dos puentes, el de barcas y el de palo, muchos víveres y municiones.
«A pesar de todo ello, fue una experiencia de la que Gracián se consideró uno de sus héroes, incluso por encima del gobernador de la plaza de Lérida, el militar portugués Gregorio Brito, que aguantó el sitio durante siete meses, aunque para el jesuita aragonés, a costa de hacer pasar hambre innecesariamente a la población. Experiencia gratificante y agotadora:
«...en mi vida he trabajado tanto, sea todo a gloria del Señor.
«Henchido de vanidad o no, el relato de Gracián no deja de ser un testimonio directo y muy cualificado de una de las plumas más brillantes del siglo XVII europeo sobre los hechos acaecidos en el llamado “Socorro de la plaza de Lérida”, cuyo “reportero” gráfico sería el pintor flamenco Pieter Snayers, con el cuadro del mismo nombre que se exhibe en el Museo del Prado» (font: Baltasar Gracián, capellán castrense). 

20161209

[1590] L'antiga Vilella del Baix Cinca

1915 ca. Vilella de Cinca (el Baix Cinca).
Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-AFCEC).

Vista general del poble a començament del segle passat, ara fa cent anys.
 1845. Vilella de Cinca (El Baix Cinca).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
de Pascual Madoz.
Una identitat popular i secular, que mai no estigué renyida amb els diferents nivells administratius, fins a cinc: Osca (província), Fraga (partit judicial), Barbastre (cadastre), Saragossa (audiència) i Lleida (bisbat). Només des del 1978, casualment amb l'arribada de la «democràcia», versió espanyola, una d'aquestes identitats esdevingué oficialment incompatible. Segur que endevineu quina. 

Però la gent seguim el nostre curs, ara i abans. La vila és situada entre dos secles [sèquies] del Cinca, «de las cuales la una que pasa por la parte alta del pueblo, corre por debajo de bóveda». Llavors tenia una escola amb 30 nens (potser també nenes) i 140 cases (23 veïns o caps de família, 92 habitants), «distribuidas en una plaza y varias calles, algunas de ellas cómodas y bien empedradas, pero las más, sucias e irregulares», segons manaven els temps.

Sobre el terme, s'hi anota la dualitat de terrenys: el mont, de mala qualitat, «antes el monte contenía muchos arbustos y algunos pinos, mas en el día hasta esto ha desaparecido», i l'horta de reg, que «es buena, pero sería mucho mejor si se hallase beneficiada con esmero», és a dir, ben treballada. La venda de la producció sobrera es feia al mercat de Lleida.

El correu postal «se recibe de Fraga por medio de peatón y sin día fijo». O sigui, carter a poteta i sense regularitat. Acaba Madoz referint-se a una parladuria històrica: «Es con particularidad célebre esta población por la preocupación de otro tiempo, que vió anunciar sus campanas, tocándose solas, los grandes acontecimientos deplorables para la monarquía, originalidad que algunos aseveran de modo bien notable».


1915 ca. Vilella de Cinca (el Baix Cinca).
Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-AFCEC).

El camí d'entrada al poble, tot enfangat, amb els horts tapiats segons costum del moment. Al fons, les cases amb les gran galeries i finestrals, i el campanar de l'església de Sant Llorenç que sobresurt per damunt les teulades. 
1915 ca. Vilella de Cinca (el Baix Cinca).
Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-AFCEC).

L'ermita de Sant Valeri a la partida de Daimús. Escriu Madoz: «Dentro de su circunferencia se encuentra una ermita dedicada a San Valero, situada en la partida llamada Daymus, en cuyo sitio hubo antiguamente un pueblo de este nombre del que se conservan algunos vestigios. Se encuentran también un edificio que contiene una máquina para cortar las aguas de la acequia dividiéndolas para las de este lado y la de la huerta de Fraga, un molino harinero al estreno de una de los dos espresadas acequias y dista 1/2 hora hacia el Oeste una altura llamada los Castellazos [Castellassos], donde igualmente existió un castillo en tiempos muy remotos».
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Llegim la informació del mot 'follia' al DCVB:
«Cançó popular curta; corranda; cast. copla. 'De cançons i de follies | us en cantaré cent mil, | que les duc a la butxaca | lligadetes amb un fil' (cançó pop. Empordà). A València es diu folia en lloc de follia. a) No em vingues amb folies: no em vinguis amb romanços, amb coses falses (val.).
Fon.: fuʎíə (or.); foʎíɛ (occ.); folía (val.).
Var. ort. ant.: folia (Hom. Org. 6 vo; Jaume I, Cròn. 110); foylia (Turmeda Diuis. 28); fullia (Llull Cont. 10, 14); fulia (Usatges 62)». Un mot que es remunta als orígens de la llengua.

Aquestes follies o corrandes típiques de Fraga foren recollides per l'enginyer i folklorista reusenc Cels Gomis i Mestre (1841-1915). La població de Vilella de Cinca, «en la vora dreta d'aquest riu, a unes tres hores més amunt de Fraga» (potser una mica exagerat), Aitona tres hores a llevant, i Seròs una hora al sud, entre les rius Cinca i Segre.


Hi ha a Velilla Sant Llorenç,
A Fraga, Sant Salvador;
A Aitona, Sant Cayetano,
i a Seròs hi ha l'Àngel gros.

Les mossetes de Velilla
a lo llum diuen 'candil',
a la finestra, 'ventana',
i al julivert, 'perejil'.


La castellanització lèxica de la llengua es fa palesa en aquesta estrofa, en què probablement el darrer vers podia ésser una exageració per provocar la gran riallada final, que era un dels objectius d'aquestes cobles fotetes. Recull Coromines sobre el topònim la pronúncia Vilella de Faió i Massalcoreig a Saidí. Afegeix: «Malnom ètnic: 'caparres' a Saidí; en aragonès: Velilla i alguns, mesclant amb el nom català, diuen Villella.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Un parell de follies fragatines més:

A Samalcoreig comença
la flor de les catalanes,
a la Granja, bocatoves,
i a Torrent, les esmolades.

Les mossetes de Saidí
han pujat al campanar
a menjar lo llantam
i no el poden acabar.


Les cobles descobreixen la realitat geogràfica i humana dels pobles del Baix Cinca i Baix Segre, entremesclats entre ells, malgrat les capes administratives superposades. Lo llantam és un lletsó, llecsó o llicsó, una planta comuna i abundant als trossos i vores dels camins, que servia d'aliment al bestiar i als conills. «La follia fa al·lusió al conegut qüento [conte] del card que nasqué en un campanar i al qual hi pujaren un ruc lligat pel coll. Aquí el ruc està reemplaçat per les mossetes que, enlloc de pujar-hi lligades, hi pugen per sa pròpia voluntat». Una estrofa, doncs, altament corrosiva.


Les follies mequinesanes no es queden enrere:

Maria, per bé que et vull,
no et casis a la Ribera,
que sols menjaràs baixoques
i flor de carabassera.


La unitat geogràfica de l'Ebre resta també reconeguda en l'estrofa, en referir-se a la terra riberenca de més avall. L'altra cobla fa referència a Ascó i Riba-roja, i dins l'Aragó a Escatró.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Encara un parell més de corrandes de Mequinensa. L'una «és una burla dels estribillos [expressions populars freqüents] particulars de cada una d'aquestes quatre poblacions, situades totes en la part baixa de la ribera del Segre»:

A Samalcoreig, ai, ai!,
a Seròs, no tindràs fred!,
a la Granja, ai, ai, la mare!,
i a Mequinensa, no res!


Diu l'autor de l'article que totes les corrandes que ha trobat en català són de tema burlesc, mentre que en castellà n'hi ha moltes de sèries. És un testimoni fefaent de la diglòssia en què visqué la llengua durant segles, considerada llengua del carrer i de casa, però no de cultura respecte de la llengua forana prestigiada i estatal.
1897. Follies particulars de Fraga, Cels Gomis.
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 26, març.

Les corrandes de les jotes tortosines, Ebre avall, també totes amanides de sal grossa:

A l'horta me n'haig d'anar
a buscar una llauradora:
si m'arriba a dir que no,
l'ofego a la regadora [reg, sèquia].
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de l'estret carrer de la Sèquia, encara per asfaltar. Al fons, un carro xino-xano, en primer terme un gar ratador. La nota de modernitat, el cotxet de nadó, que ara sembla un model prehistòric, però que llavors era darrera novetat.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de la petita vila en primer terme, i de Saidí a l'altra banda del riu Cinca, marge esquerre. La ressenya de Vilella a l'enciclopèdia.cat, dels anys setanta, signada per Max Canher, però amb les dades actualitzades:

«Municipi del Baix Cinca, al límit amb la ribera aragonesa del Cinca, estès a la dreta del riu, des de l’aresta de l’altiplà dels Monegres (plans de Buriat) fins al curs del riu.
Població: 469 h [2006]
Extensió: 17 km2.

«El terme comprèn tres zones: la més occidental, formada pels vessants abruptes i erms de l’altiplà en forma de bad-lands, solcats pels barrancs de les Valls, del Port i de Sant Valeri; la més oriental, formada per la plana al·luvial, regada per les sèquies Vella i Nova (que reguen també l’horta de Fraga), les quals prenen l’aigua del riu a l'assut de Vilella, aigua amunt del poble; i entre aquestes dues, una plataforma estructural, inclinada cap a l’eix de la vall, que s’uneix a la plana al·luvial per un talús. Hi ha 800 ha de brolla de romaní i farigola. Al secà hi ha 350 ha de blat, 65 d’ordi, 942 de civada, 6 de vinya, 8 d’ametllers i 18 d’oliveres. Al regadiu (358 ha) hom produeix blat, ordi, faves, alfals, hortalisses i fruita. La ramaderia consisteix en 480 caps de bestiar oví, 210 de procí i 14 de boví. Hi ha avicultura, i posseeix jaciments de lignit.


«El poble (569 h agl [1981]; 125 m alt) és al límit del regadiu i el secà, a 1 km del Cinca, enfront de Saidí, vila amb la qual l’uneix un pas de barca. De l’església parroquial (Sant Llorenç) depèn l’església de Sant Valeri, del despoblat de Daimús, al límit amb el terme de Fraga».
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Un bocí del Carrer Major.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista de la població estesa a la plana al·luvial del Cinca.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista d'un estret carrer de la vileta o Vilella, diminutiu de vila, igual que en les Vilelles del Priorat, o altres com la Granadella, la Portella, etc. La castellanització dels topònims es remunta probablement als inicis de l'Edat Moderna, quan tota la classe dirigent aragonesa, amb el suport actiu del clergat, varen fer el pas de la substitució lingüística de l'aragonès a l'espanyol, arrossegant les classes populars en la seua desnacionalització. Als pobles de la Franja, la gent aguantà l'embestida, però no pogueren evitar de pagar-ne l'alt preu d'una diglòssia continuada, encara parcialment persistent, i el nom del poble, sempre oficial, calia dir-lo en la llengua dominant imposada.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Vista des de dalt del tossal, al costat de la torre del dipòsit de l'època.
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
L'ermita de Sant Valeri (cast. San Valero) amb un gran niu de cigonyes a la cadireta o espadanya, a l'antiga partida de Daimús, antigament poblada. L'ermita romànica fou aixecada sobre les restes d'un mausoleu romà, conegut com a Mausoleu de Sant Valeri. El pòdium o base sobre el qual s'assenta l'església és encara l'original, i alguns dels carreus de les façanes. L'església s'hi construí després de la conquesta del Baix Cinca (cap a mitjan segle XII) per Ramon Berenguer IV. Els arcs són lleugerament apuntats, fet característic del romànic tardà, i en situa la construcció cap al segle XIII. 
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Restes de l'antic castell islàmic en un turonet a prop de la vila. Probablement en època sarraïna, una petita vila, vilella, havia sorgit més enllà, a tocar del riu, on hi degueren viure unes poques famílies de moriscos pagesos, en la zona plana irrigada per les sèquies del Cinca. El poblat de Daimús és pobable que fos liquidat amb l'expulsió dels moriscos a comenáment del segle XVII, que formaven una part essencial de la població d'aquesta part del Cinca baix. 
Anys 1960-70. Vilella de Cinca (el Baix Cinca), (fototeca.cat).
Un perer llimoner, característic d'aquells anys, i que fou la primera gran varietat conreada en les comarques lleidatanes i fragatines.

20161208

[1589] El «testament» de Juli Soler i Santaló, 1914

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Discurs a la sessió de comiat a l'il·lustres excursionista celebrada al CEC al 26 de juny.
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«Les primeres excursions obeint a una idea i un ordre determinats les féu amb el distingit amic D. Francesc Carreras i Candi, i altres companys, per les comarques de les Guilleries i Collsacabra, des de 1893 a 1899, de resultes de les quals havia ja ingressat en el Centre Excursionista».

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
També en companyia de Carreras i Candi, «emprengueren darrerament una sèrie d'interessantíssimes excursions a la línia d'Aragó i Catalunya, des d'Osca als Pirineus i Fraga com a límit meridional».
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
L'any 1901 va llegir al CEC la ressenya d'una ascensió a la Pica d'Estats. Del Pallars a la Vall d'Aran per Aigüestortes les recorregué amb l'autor d'aquest mateix article, que en refereix alguna anècdota per subratllar-ne el caràcter, d'aquest «excursionista i decidit explorador del Pirineu».

De seguida fou integrat a les tasques directives del CEC i encàrrecs diversos de col·laboracions fotogràfiques i escrites per al Butlletí. «Podem dir que... ell donava el to a la revista, contribuint-hi amb la seva valuosa col·lecció fotogràfica, il·lustrant ressenyes dels companys, o bé les pròpies, la lectura de les quals amb tanta delectació escoltàvem».

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«L'any 1906 donà a l'estampa la notable Guia monogràfica de la Vall d'Aran, i, amb posterioritat, establí, amb les seves despeses, una estació meteorològica a Viella, que ha anat funcionant fins ara». Aquest llibre d'ara fa 110 anys, marcà la incorporació definitiva de la vall a la tradició excursionista catalana.

En conseqüència, «el gran afecte que portava a aquella allunyada comarca li fou correspost nomenant-lo fill adoptiu de la Vall tots els ajuntaments reunits a la Casa comunal de Viella».  

Era Val d'Aran a D. Juli Soler.
Es representant des pobles aranesi, admirats dera vosta obra e bastament agrahits pera vosta Guia de la Vall d'Aran, respetuosament vus ufreixen et mudest distintiu de consderarvus cum a hill dera nosta estimada terra. Es firmes e sellus que seguissen vus testimonien era unanimitat der acort pres en Viella a na de Seteme de mil naucents set»

1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
«Les seves campanyes pel Pirineu aragonès, del qual era Soler un entusiasta admirador, li havien proporcionat carinyoses amistats en la regió germana nostra, que ell va saber aprofitar per a solucionar satisfactòriament la construcció del xalet-refugi de la Renclusa, al peu de la Maladeta». 

1914. «Diario de Huesca», 6 de maig. 
Article dedicat al recent decés de Juli Soler en què s'hi exalça sa figura, l'estima per la muntanya altaragonesa i l'ajuda que rebé des d'Osca i Benasc per poder fer realitat el projecte del refugi de la Renclusa, «el cual se construye sin subvenciones del Estado ni de la provincia». Encara una altra iniciativa estroncada: «También tenia en cartera proponer al Gobierno convertir en parque natural el Valle de Ordesa, encerrando en él toda la fauna de los Pirineos».
Anys 1920. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
L'empenta de Juli Soler com a impulsor del refugi de la Renclusa. A més, «com a complement d'aquesta obra tenia la idea d'obrir a la penya viva, prop del cim d'Aneto, una cova que servís d'abric per a qualsevol imprevist contratemps que sobrevingués als excursionistes que s'encaminessin al pic més enlairat del Pirineu, completant el conjunt amb un record que podia consistir en un pedró dedicat a Mn. Cinto, perpetuant en aquell mateix lloc el cant que l'immortal poeta dedicà a la Muntanya Maleïda».
1914. «En Juli Soler i Santaló, excursionista», Ceferí Rocafort,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La darrera ascensió de Juli Soler a un cim del Pirineu, el Posets-Llardana i per la muntanya de Grist, a mig setembre, relatada per ell mateix per carta: «No ens escapàrem de la tronada, que ens deixà, amb el guia, ben xops, pernoctant en el covatxo de Llardaneta, amb prou feines aixopluc, sense foc i amb un fred més que regular. Fou una de les nits més dures que he passat en mes campanyes».
1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Les disposicions sobre la Renclusa deixades pel propi Juli Soler, que preveia d'acabar-ne el refugi l'estiu següent: «Per poc que el temps hi ajudi, el propvinent estiu podran, tots els que en aquell lloc acudeixin, contemplar amb íntima i patriòtica satisfacció com s'aixeca la nova obra, donant fer de vida de l'excursionisme català i palesa mostra, al davant de l'excursionisme mundial, de la nostra intensa acció de cultura».
1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
La construcció del refugi (2.225 metres d'altitud) es féu sense cap mena d'angúnia econòmica per a l'entitat excursionista. «Aquest èxit és degut a la situació especialíssima, tal vegada única en tots els Pirineus, en lloc lògicament explotable, i que permet suposar l'obtenir-hi, si no un lucre, almenys un prudent reintegre de l'interès del capital, perquè pugui sostenir-se l'arrendador [en Josep Sayol] i per fer front als irremeiables desperfectes i avaries».

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Defensa de la necessitat d'un abric encara a més altitud per protegir l'excursionista que tresca per les més altes crestes de les terribles tempestes de les alçades: «Fins al bon temps (juliol i agost) pot perillar la seva vida, capolat per aquelles imponents pedregades carregades d'electricitat, o bé pels inaguantables bufaruts [ventades]». 

«És de necessitat, per això, oferir a l'excursionista que després d'utilitzar el refugi vulgui assolit qualque indret de la zona alta de la muntanya, que és la més atractívola, un lloc d'abric...on pugui aixoplugar-se... i fins que li pugui servir d'asil en cas d'una inesperada indisposició o accident. Una cova oberta a la penya, i tapada amb una petita porta de ferro, de capacitat suficient per allotjar qualques persones, és l'única construcció pràcticament possible a fer allí, i que serà ben suficient per al fi que es desitja».

Aconseguits els permisos dels ministeris espanyols corresponents, Juli Soler especifica el lloc exacte de construcció d'aquest recer a la roca viva: al Coll de Corones, a 3.170 metres d'altitud, «distant quatre hores curtes del refugi de la Renclusa i a uns quaranta minuts del cim del pic d'Aneto,... s'obrirà en els espadats al SE de la bretxa una cova d'uns 12 metres cúbics de capacitat (2 metres x 3 íd. x 2 íd.). La seva obertura es trobarà orientada vers el migdia ponent (Vallhibierna-Cregüeña), orientació que permetrà que sigui ben assolellada fins a la posta, conservant així tota l'escalfor i sequedat possibles».

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Juli Soler també demana la senyalització de les rutes d'ascens, tasca que ja començava a fer-se en zones alpines, amb pals i targes de ferro, «collades directament a la penya i en els indrets ben visibles, on constarà la direcció, la cota d'altitud, distància a l'origen, etc». Caldria així mateix, segons l'il·lustre excursionista, vetllar per la bona conservació de les «montjoies, o petits munts de pedres de què els guies i excursionistes es valen allí per anar segurs en la llur marxa». 

Encara un darrer encàrrec per a la posteritat excursionista:
«I ara, suposant a l'excursionista satisfet i orgullós en ple domini del pic d'Aneto, el més alterós dels Pirineus... allí, en aquell enlairat lloc, se li presentarà davant del seu admirat esguard... en el mateix ras que forma el cim, bo i amagat en el munt de llambordes, un llibre o quadern en blanc on pot inscriure el seu nom i les impressions que li siguin suggerides. L'existència d'aquest quadern és deguda a la iniciativa de l'empresa del Casino de Bagnères de Luchon, iniciativa ben laudable...», però que cal substituir per un quadern català.

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Per això, l'excursionista «si és de la terra... sens dubte que sentirà esclatar en son ànima, com a expressió patriòtica, la necessitat que les cobertes del susdit portin, d'aquí endavant, gravada la gloriosa senyera de l'excursionisme català».

Finalment, en Juli Soler proposa als «consocis, i als bons catalans aimants de les glòries pàtries, la idea de perpetuar en el més alt cim dels Pirineus, el cim d'Aneto, la memòria del que fou en vida un dels més il·lustres companys de pelegrinatge en aquells indrets desolats, ensems que el seu cantor immortal, el nostre Mn. Cinto Verdaguer; d'aquell que dedicà un dels cants de son grandiós poema Canigó a les Muntanyes Maleïdes, visió genial, superba expressió d'aquells espectacles ja mai superats; d'aquell que, amb sa inspiració sens parió, ens fa sentir la grandiositat de la llegenda cabdal i, com ningú, l'aspra fredor de les geleres, el caòtic aspecte dels roquissers per entremig dels quals treuen llurs capets descolorits les humils floretes glacials...»

Per fer-ho, caldria la col·locació d'una «artística placa de bronze, collada en el munt de llambordes que formen la fita termenal», com a «modest pagament del gran deute que l'excursionisme català té amb son excels company, glòria de la nostra pàtria i cantor de les Muntanyes Maleïdes». 

1914. «El Testament d'en Juli Soler. En nostre homenatge», Eduard Vidal i Riba,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
El 'testament' de Juli Soler als seus consocis excursionistes acaba amb una crida a portar a terme aquest modest però emotiu «pla d'intervenció cultural i patriòtica a les Muntanyes Maleïdes», de manera que esdevingui «una bella mostra, als ulls de l'excursionisme mundial, de lo que és capaç de fer l'excursionisme de la nostra terra».

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danés,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
S'hi ressenya la inauguració als estanyols de Cadí, al cor del Canigó, de la primera tenda de campanya adquirida pel CEC. «Bé sembla cosa de poca importància... i, no obstant, aquella tenda representava per a en Soler una victòria, la consecució d'un ideal: el d'avesar els nostres excursionistes a la vida de campanya..., a la vida... prenyada de molèsties, certament, però reblerta d'emocions de record immarcessible». 

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danès,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Es recorden diversos altres moments en companyia del Juli Soler excursionista. Un dels més colpidors: «una trista sort que tingué: la de descobrir les despulles dels dos nuvis, sortits en mala hora de Viella, torbaren la mort en un dels ports de la Vall d'Aran, embolcallats per la neu que el torb furiosament arremolinava».

1914. «En homenatge a en Juli Soler i Santaló», Joan Danès,
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 233, juny (ddd.UAB).
Els fets del difunt Juli Soler: el seu exemple, els clixés fotogràfics, «testimoni eloqüent de les belleses de la nostra pàtria»;... el refugi de la Renclusa, «monument de pedra que ell mateix... s'havia començat a edificar;... en fi, sos notabilíssims escrits, per medi dels quals els vinents confirmaran la nostra opinió que son nom ha de figurar al costat o per sobre dels més famosos exploradors pirinencs».
Anys 1960-70. Xalet-refugi de la Renclusa, CEC (la Ribagorça).