20160930

[1529] Carrers de la Lleida medieval

Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
Representació de la ciutat tancada dins les muralles medievals, amb els límits de les 6 parròquies lleidatanes: Sant Llorenç, Sant Andreu, Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Martí i la Seu o catedral (llavors encara no Vella, sinó única fins al segle XVIII, quan ocupada pels Borbons després de la derrota de la ciutat al setge de 1707, fou convertida en caserna (popularment dit lo Castell) per Felip V, que a l'infern es cremi!

Les principals portes dels murs de la ciutat eren 7: les de l'Arc del Pont, de Sant Antoni (al camí de Fraga, a l'oest), de Boters (al nord-oest), de Montsó (al nord), del Sas (al nord), de Sant Gil (al nord-est), i del Carme (a l'est).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Llorenç.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
El barri o parròquia de Sant Llorenç era la més a ponent de la ciutat, allargassada davant l'areny major del Segre, al pla de sota el barri universitari, allà on hi hagué la porta de la Suda, on començava el carrer de Guimerans (actual Tallada), i amuntegat de carrerons, passatges i culs-de-sac entre Boters i la porta de Sant Antoni (a l'actual Av. de Catalunya). L'església romànica de Sant Llorenç n'era la parroquial des del segle XIII. En aquesta part de la ciutat hi hagué l'assoc i la moreria, amb l'antiga mesquita no gaire lluny de l'església, entre els carrers de Palau, la Palma, Nou i de Sant Anastasi. Als límits occidentals, tocant al portal de Sant Antoni, s'hi establia el bordell, és a dir, les cases de barrets i mala reputació de la ciutat. Molt bona part dels terrenys de la muralla de l'actual Rambla d'Aragó fins a Boters eren jardins i horts. 

«Als segles XII i XIII hi havia establerts els Tàrrega, Grassa, Calders, Cerveró, Montsuar, Riquer, Colom, Boter, Guimerà i Santmartí. Abans del segle XV, el cementiri de la parròquia era on avui hi ha les places de Sant Llorenç i de Sant Josep i el carrer del Sant Crist era el carrer del Fossar Vell. Després de la Seu Vella, l’església de Sant Llorenç és el millor temple medieval de la ciutat de Lleida. És situada a la plaça de Sant Llorenç, a ponent de la Llengua de Serp, vora el Palau Episcopal i el passeig de Boters. Pertany a l’escola romànica que florí a Lleida al segle XIII (...) Sota l’església hi ha una cripta, l’origen de la qual ha estat molt debatut, encara que sembla que fou construïda al mateix temps i que, a partir del segle XVIII, quan la parròquia es traslladà temporalment de la Seu Vella a Sant Llorenç, serví com a baptisteri. La major rusticitat de l’església de Sant Llorenç respecte de la catedral s’ha d’atribuir al fet que era una simple parròquia. A banda i banda de la nau s’obriren dues altres naus en obra gòtica, cosa que va motivar la desaparició de la porta del costat de l’Epístola. D’aquestes dues naus gòtiques, la que dóna a la placeta del Palau Episcopal és més antiga, i els arcs que la comuniquen amb la nau romànica foren traçats irregularment. L’altra, posterior (hom hi treballava al primer decenni del segle XV), té les ogives perfectes de traçat i simetria. Totes dues acaben en absidioles de planta poligonal, amb volta d’arestons bordonats i claus esculpides. Un pòrtic que recorda el dels Fillols és a la façana principal de Sant Llorenç, on s’arriba per una graonada, de gran monumentalitat per l’esvelt campanar octagonal.

«A Sant Llorenç hi ha diversos retaules de pedra (els de fusta es cremaren tots el 1936, fins i tot la bella taula de la Mare de Déu dels Desemparats, de la família Riquer) i algunes sepultures de gran interès, mostra de la munificència dels Gallard, Tàrrega, Montsuar, Torrelles, Cerveró, Aranyó, Caldera, Rodera, Dolader, Gassa o Garsa, Ferrer, Montsonís, Montgai, Temple, Colom, etc. , que els sufragaren i que hi estamparen els seus senyals heràldics. Dels retaules de pedra, que foren estudiats per Agustí Duran i Sanpere, destaca sobretot el de Sant Llorenç, gòtic, amb escenes de la vida del sant extretes de la Llegenda àuria de Iacopo da Varazze, i l’escut dels Torrelles. Com altres retaules gòtics que conserva aquesta església (el de Santa Llúcia o el de Sant Pere), es considera obra de Bartomeu Robbio i va ser esculpit a mitjan segle XIV. Es guarden a Sant Llorenç altres peces notables: una imatge de Sant Miquel, de la fi del segle XIV, una marededéu de la Candelera, del XV, i la marededéu dels Fillols, procedent de la Seu Vella. S'han perdut, però, la imatge de Santa Maria de la Confraria dels Llauradors, la capella neoclàssica del Sant Crist Trobat (la imatge de la qual ha estat restaurada per Jaume Perelló) i el Sant Crist del Miracle, del segle XVI, que sembla que és el que fou venerat al claustre de la Seu fins l’any 1707» (enciclopèdia.cat).

A l'extrem més meridional de la ciutat s'hi desenvolupà, doncs, el barri nou de Sant Antoni a partir del segle XIV, «al llarg del camí que des del Peu del Romeuduia al castell de Gardeny. Al 1483 les muralles van englobar el barri i també l’hospital dels antonians al carrer de Sant Antoni (en resta l’església conventual de Sant Antoni Abat, actualment de la Sang, amb una interessant portalada renaixentista). L’hospital era prop del portal i del baluard de Sant Antoni (que perduraren fins al 1844), i ben a la vora, al 1429, hi havia la presó de la ciutat (vers al 1499 traslladada als soterranis de la Paeria). Al lloc on s’alça el convent de Carmelites Descalces (actualment seu del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal) hi havia el bordell públic, al carrer d’Escudellers, que era partió entre la Moreria i el barri de Sant Llorenç.

«En aquest carrer i al seu travesser, el dels Obradors, hi havia tallers i forns de terrissers sarraïns. Amb l’eixample del Barri Nou sorgiren la plaça del Pes del Rei, porxada, la Bladeria, amb els magatzems del comú, i alguns carrers que baixen del planell de Sant Llorenç: els de Montgai, de la Claveguera, de Rufes i de Vallbona, desapareguts en construir-se la catedral nova. A la plaça del Pes del Rei, davant la Bladeria, s’alçà l’Hospital General de Santa Maria, raó per la qual l’antic carrer del Forn de l’Assoc passà a anomenar-se de l'Hospital. Les travesseres d’aquest carrer eren els carrers de les Caldereries, de les Carnisseries, de Jaumatà o d’Almactà i del Portal de la Fusteria (actual carrer de l’Alcalde Mestre).

«Entre els carrers de l’Almodí Vell i dels Obradors, al Barri Nou, es troba la Seu Nova de Lleida. La seva edificació es decidí quan el capítol es va convèncer que la Seu Vella era definitivament perduda. El primer projecte fou enderrocar l’església de Sant Llorenç i bastir la nova catedral en el seu lloc. Malgrat l’aprovació reial, el projecte va ser desestimat car en aquest lloc la nova seu corria el perill de trobar-se entre els focs dels castells de la Suda i de Gardeny i, a més, era massa lluny del centre urbà. El 1745, Ferran VI n'autoritzà la construcció al lloc actual, però això no s’acomplí fins al regnat de Carles III, que destinà a la fàbrica la quantitat de 240.000 rals anuals mentre durés l’obra. El lloc escollit per a situar-la fou la plaça de l’Hospital de Santa Maria, on hi havia l’Almodí de la ciutat (que fou enderrocat) i el convent de frares mercedaris i diverses cases i carrers que desaparegueren. L’obra de la Seu es començà el 1761, quan era bisbe de Lleida Manuel Macías de Padrejón, i el 1781 es consagrà, bé que no restà enllestida fins el 1790.

(...) «De l’Hospital de Santa Maria, on hom es proposava de reunir els diversos hospitals que hi havia a la ciutat, la primera pedra fou posada el 14 d’abril de 1454 i les obres duraren fins el 1520, en temps del bisbe Jaime de Conchillos, el seu gran benefactor. D’un gòtic florit, els plans són d’Andreu Pi, encarregat de l’obra de la Seu, i del 1517 al 1519 hi treballà Gabriel Borrell, autor de la planta inferior i les galeries del pati, que tot i ser gòtiques mostren la influència del Renaixement. A la façana, damunt el portal adovellat, sobre el qual hi ha els escuts de Lleida, el dosser filigranat estatja el nínxol d’una bella Mare de Déu. Al pati, voltat de gàrgoles, hi ha l’accés a la capella de l’Hospital, amb una làpida que recorda la munificència d’Onofre Cerveró. A l’altar de la capella, també gòtica, hi ha el retaule d’Escarpenter, barroc. És també remarcable la imatge de Santa Maria, en relleu, al pany inferior de la galeria gòtica, davant el llindar, senyal heràldic del capítol, que amb la seva aportació contribuí a la construcció de l’hospital. El 1476, encara inacabat, ja assistia malalts i pelegrins. L’any 1915 l’edifici passà a ser propietat de la Diputació de Lleida i el 1942, any de creació de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, fou cedit a aquesta institució com a seu en perpetuïtat» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Martí.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
El barri universitari de l'Estudi General, la primera universitat de la corona, fundada per Jaume II al 1300, s'estenia al peu del turó de la Seu per la seua banda més assuajada, l'occidental, entre Sant Martí i el portal de la Suda, al cap del Carrer Cavallers, i el de Boters. Allà hi hagué les facultats universitàries, les residències de les autoritats del campus, les cases d'hostes per als estudiants... i probablement moltes tavernes per atendre aquesta població de tendra edat juvenil. L'Almodí, dit també la Panera, era la llotja de contractació agrària de la ciutat, la primera Mercolleida per entendre'ns. Entremig de ses 21 columnes de gairebé 6 m. (5,70 exactament) s'hi comprava i venia oli, blat, vi i tota mena de productes de l'horta lleidatana. El bestiar es tractava a les fires, o bé al Cappont o a l'esplanada del Camp de Mart.

L'església romànica de Sant Martí, del segle XIII, fou una altra de les primeres esglésies aixecades a la ciutat després de la conquesta urgellenca i reial de 1149. El pas del temps li reservaria la pèrdua de les funcions religioses i l'ús com a edifici militar de polvorí des de la 
Guerra dels Segadors. 

«Al raval que durant l’hegemonia musulmana s’havia format al peu de la costa de Rodamilans, al llarg del camí de Montsó, prop del mercat sarraí de l’Almodí (el lloc en temps posteriors serà anomenat plaça de la Panera, el 1166 s’hi fundà la parròquia de Sant Martí, en una vella mesquita vora el portal de Montsó. Des d’aquest fins al de la Suda hi havia el carrer de Cellers (documentat al segle XIV), avui anomenat de Sant Martí, on hi havia l’Estudi General, la famosa Universitat de Lleida que donà nom al pla dels Gramàtics, topònim que perdurà fins que en temps de Blondel hi fou construït, el 1785, un gran dipòsit per a l’assortiment d’aigua potable a la ciutat. D’aleshores ençà, hom anomena el lloc pla de l’Aigua. Fora dels edificis de les Escoles i dels hostals i albergs dels estudiants, la parròquia martinenca era un humil barri de llauradors. És l’Estudi el que donà prestigi a la parròquia. Sota les ogives de Sant Martí, cada any, la vigília de la Candelera, s’elegia un nou rector entre els escolars de Catalunya, València i Aragó. D’origen semblant a Sant Llorenç, la que fou església parroquial de Sant Martí és d’un romànic més avançat que aquella, que s’ha datat al segle XIII, encara que la documentació es remunta al segle XII i les excavacions que s’han portat a terme han permès descobrir una necròpoli d’aquest segle. Al capdamunt del carrer de Sant Martí, l’església és situada al peu i a tramuntana de les roques del Sas i de la Suda. 


«A Sant Martí és ben manifesta la influència dels constructors de la Seu: cartel·les tolosanes, porta amb finestral al damunt; volta apuntada, arcs formers sostinguts per columnes amb capitells decorats amb temes vegetals (més senzills, però, que els de la Seu). A l’interior del semicercle absidal hi ha sis arquets sostinguts per columnes amb base àtica, d’on sorgeixen caps d’animals i rèptils. Al llarg dels segles XIV i XV s’hi construïren algunes capelles gòtiques, de les quals ens ha pervingut només la del Santíssim (que el 1429 era dedicada a l’Assumpció de la Verge), amb la imatge de la Mare de Déu a la clau. La porta lateral, amb arquivolta amb dents de serra, que donava a la plaça de l’Almodí, era per a ús del públic, ja que la de la façana principal comunicava amb el fossar. 


«Després dels setges que sofrí la ciutat durant el regnat de Felip IV de Castella, la parròquia desaparegué i l’església fou successivament caserna, parc d’artilleria i presó correccional. La parròquia fou restaurada pel bisbe Messeguer el 1893, que hi féu algunes reformes (fou reblerta ben bé un metre, cosa que fa variar les proporcions d’origen, i s’hi instal·là la porta romànica, que és l’accés actual, la qual havia pertangut a l’església d’El Tormillo (Somontano de Barbastre, que pertanyia al bisbat lleidatà), obra típica de l’escola lleidatana. Del 1987 al 1992 Sant Martí patí una restauració en successives fases que afectà la coberta i les parets laterals de la construcció. Com que la parròquia és una de les més pròsperes de Lleida i l’edifici de Sant Martí no és gaire gran, i fou necessari de bastir a la cantonada del costat una nova parròquia més gran als anys 70 del segle XX. L’antiga església romànica allotjà des del 1997 el Museu de Lleida Diocesà i Comarcal fins el 2007, que fou inaugurada la nova seu. Prop de Sant Martí hi ha el Centre d’Art de la Panera,seu de l'Almodí, edifici bastit entre els segles XII i XIII, profundament remodelat posteriorment» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Andreu i el Romeu.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.
El barri de Sant Andreu s'estenia des del carrer Cavallers fins gairebé la Paeria, al peu del barri de la Universitat. Llavors, el carrer cavallers no tenia sortida al riu, i no la hi tindrà fins al tombant del segle XIX al XX. El carrer Major, en canvi, era territori de la parròquia de Sant Joan.La capella del Peu del Romeu sí, però, que ja hi era a la cantonada, en el lloc d'uns primitius porxos que s'enderrocaren per bastir-hi una primera capella dedicada a la Mare de Déu de les Neus, posteriorment dedicada a Sant Jaume. 

L'església romànica de Sant Andreu, a sota del baluard de la Llengua de Serp, fou destruïda per una gran explosió durant el setge de 1707. Al 1754, el bisbe Galindo en consagrava la nova, d'estil barroc. Es comunicava amb el barri superior per la Porta de Sant Andreu, a on s'hi arribava per la Costa de Sant Andreu. Allà mateix, el torrent de Bonaire la separava de Sant Martí, entre el carrer de Joglars i de les Escoles de Lleis.

En aquesta part alta del barri i tot al llarg del carrer del Romeu, antic nom del carrer Cavallers, hi vivien escrivans i advocats, notaris i juristes, i també grans menestrals (mercaders, teixidors, sabaters, etc ) que fornien al barri universitari que tenien a tocar de serveis i altres productes que calia a estudiants, professors i religiosos. Bona part d'aquest barri fou desmuntat pel Borbó (espanyol) després de passar per les armes la ciutat al 1707, especialment en l'holocaust desfermat a l'església de l'antic convent del Roser que hi havia al mateix carrer Cavallers, on s'havien refugiats gran nombre de dones i xiquets. 

«El Romeu és l’antic barri cristià o mossàrab de la Lleida musulmana, i el nom es conservà després de la conquesta. Comprenia la zona urbana entre el carrer de Cavallers, anomenat al segle XIII el Romeu, i les travesseres que duen les aigües vessants vers la parròquia de Sant Llorenç. En part dins la parròquia de Sant Andreu, el Romeu era divisòria entre aquesta parròquia i la de Sant Llorenç, i antigament, a més, fins al segle XV, ho era de dues religions: la dels jueus, que habitaven a la Cuirassa dins la parròquia de Sant Andreu, i la dels moros, que ho feien a la Moreria dins la parròquia de Sant Llorenç.

«Al segle XIII, al Romeu hi vivien escrivans, juristes, sabaters, teixidors, blanquers, mercaders, pintors i altres menestrals i encara no hi havia cap església. Aviat, però, alguns dels seus habitants es feren poderosos: els Gralla, els Cubells, els Gallard, els Santcliment, els Montsuar, els Riquer i altres; al segle XVI i al XVII era una via senyorívola on habitaven una gran quantitat de ciutadans i pròcers. Aquest fet li ha valgut la denominació moderna de carrer de Cavallers, en detriment del Romeu, el nom antic. La confluència del carrer de Cavallers i del carrer Major és ja d’antic anomenada el Peu del Romeu; inicialment hi havia uns porxos (segle XIV) que els veïns van demanar d’enderrocar per fer-ne una plaça. Al lloc on havien estat aquests porxos es documenta el 1399 una capella dedicada per Berenguer Marquès a la Mare de Déu de les Neus, que posteriorment passaria a ser de Sant Jaume.

«Al carrer de Cavallers es començà a construir al segle XVIII l’edifici del Roser, aprofitant les restes d’un convent de l’orde dels predicadors que havia estat destruït al mateix segle, durant la guerra dels Segadors. La nova església del Roser fou en gran part destruïda el 1707 durant la guerra de Successió, i restaurada entre el 1735 i el 1752 amb una forta influència barroca tardana, amb alguns motllurats de guixeria classicitzants. El claustre, de tres pisos, és obrat amb maó. L’edifici ha tingut utilitats diverses al llarg dels anys. Conté l’Escola Municipal de Belles Arts, una sala d’exposicions, el Museu d’Art Jaume Morera, la Biblioteca Pública i l’Arxiu Històric de Lleida» (enciclopèdia.cat).


Sant Andreu sempre fou parròquia de llauradors i menestrals, tot i que tota la part inferior del barri, a llevant del carrer Cavallers i per damunt del Carrer Major, era ocupada per la Cuirassa o call jueu, a on s'hi accedia per les escales de la Costa del Jan i amb els carrers principals de la Juderia, la Plaça Reial (després dita del Seminari Vell perquè hi hagué el col·legi dels jesuïtes entre el 1603 i fins a sa expulsió al 1767). Actualment en vies d'agençament, sembla que fou construït sobre una zona d'antigues adoberies de l'època d'Ilerda i a on potser també hi hagué algun fortí, que hauria perdurat fins al període sarraí i per això se'n deia Cuirassa, i una zona tancada amb murs que es convertí amb el temps en el gueto jueu de la ciutat, amb porta d'accés, pel carrer de Sant Cristòfol, dit del Voltor antigament, damunt del Romeu i cobert en bona part .

«A la parròquia hi habitaven sobretot llauradors, menestrals i jornalers, com a les parròquies veïnes de Sant Llorenç i de Sant Martí. L’antic edifici parroquial fou destruït durant la guerra de Successió per causa d’una gran explosió (1707) que danyà també moltes cases de la parròquia (...) Dins la parròquia de Sant Andreu, sota l’antic temple, hi havia el barri de la Cuirassa o call jueu. Els jueus vivien als carrers de la Juderia, de la costa del Jan i a la Plaça Reial (avui del Seminari Vell, perquè hi hagué el col·legi universitari de la Companyia de Jesús entre el 1603 i el 1767). El call, pel carrer esglaonat de la costa del Jan, baixava fins al carrer Major. Emmurallat, havia estat bastit damunt unes adoberies d’època romana i era situat a llevant del carrer de Cavallers. Tenia dos accessos: el Portal Rodó al capdamunt i el que hi havia a l’extrem del carrer del Voltor (avui de Sant Cristòfol), cobert en la seva confluència amb el Romeu. El nom del barri jueu deriva de la Cuirassa, antiga fortalesa àrab que hi havia, potser d’origen romà (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: la Suda.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

L'altra part del barri universitari pertangué a la parròquia de la Suda, és a dir, de la Seu Vella.

«Els límits del barri de la Suda comprenien, a més del tossal on s’alça el vell alcàsser sarraí que donà nom al barri, les roques Sobirana, Mitjana i la Roqueta, com també, per extensió, la costa que modernament s’anomenarà del Canyeret. Del castell del Rei baixaven dues calçades: la de ponent vers el portal del Sas i la del NE, en la qual confluïa el carrer del Palau del Bisbe (avui baluard de Pilat). El barri de la Suda ja existia durant la dominació àrab, quan era residència dels notables i de l’alta jerarquia musulmana i, des de la conquesta cristiana, esdevingué el lloc preferent de les dignitats eclesiàstiques i de la clerecia en general, que s’hi van anar establint sobretot després de la construcció de la Seu Vella (1203-78).


«Mentre hom bastia la catedral fou aixecat el conjunt d’edificis que hi havia davant la Suda, a sopluig de la Sala Capitular, la Casa dels Canonges o Canonja, la Degania o Priorat, l’Almoina i altres dependències que esmenten els documents medievals: la Casa de l’Obra, la Casa dels Entremesos, etc. Així, el barri de la Suda es convertí en un barri levític per excel·lència, on la clerecia gaudia d’immunitats i privilegis que la feien invulnerable.

«El barri de la Suda contenia diverses construccions d’interès, però poques han pervingut fins a l’actualitat. En destaquen dues; d’una banda, la Suda, el vell alcàsser sarraí, posteriorment modificat i reconvertit en el castell del Rei i, encara després, en el que avui s’anomena Castell Principal. De l’antiga Suda àrab sembla que no resta dempeus gairebé res. Era un castell bastit pel valí Ismā'īl Banū Qasī el 882 amb finalitats defensives, fou molt modificat i reconvertit per Ramon Berenguer IV i per Jaume I (que en féu substituir les cobertes de fusta per voltes de pedra, com és explicat en la seva Crònica). D’aquest castell del Rei medieval es conserva l’ala de migdia, formada per un cos allargat, amb contraforts a la part interior, i a l’exterior defensat per diverses torres rectangulars que se'n destaquen, del temps de Pere el Cerimoniós. Aquest rei reforçà, a més, les torres que ja hi havia. Pere el Cerimoniós féu bastir també la capella reial (que s’enderrocà el 1812 per l’explosió del polvorí, durant la guerra del Francès), que era decorada amb pintures de Ferrer Bassa. A partir de Martí l’Humà, el castell del Rei ja no fou habitat pels sobirans; tot i així, en temps de Joan II s’hi feren algunes obres defensives.

«En temps de Felip IV de Castella, durant la guerra dels Segadors, el mestre de camp Saint-Pol hi començà unes obres de fortificació inspirades en les del francès Vauban, obres que prosseguí el 1707 el comte de Louvigni, el qual tancà tots els passos de la Suda i adaptà bèl·licament els quatre baluards, de l’Assumpta, de Louvigni, del Rei i de la Reina, entorn de l’antiga fortificació. A ponent hi havia la porta d’accés, amb fossat profund i pont llevadís. A la primeria del segle XIX el castell del Rei tenia tres naus entorn d’un pati porxat i d’una galeria amb arcades que mirava al Camp de Mart, i la façana principal a Gardeny. L’explosió, ja mencionada, del 1812, esfondrà una gran part de l’antiga fortalesa. El 1928 foren desmuntades les voltes gòtiques de l’ala de migdia, ja que hom tenia por que s’enderroquessin; aquest mateix any s’aixecaren uns plànols que es conserven al Museu Militar del castell de Montjuïc de Barcelona, i el 1931 el conjunt fortificat del Castell Principal fou declarat monument nacional. En la guerra civil de 1936-39, una nova explosió (1936) esbotzà l’ala de ponent de la fortalesa i el pont llevadís.

«Entre els esdeveniments que han tingut lloc a la Suda, a més de celebrar-s’hi corts diverses vegades, cal esmentar que el 1150 s’hi esposaren Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV de Catalunya, que Ferran, el d’Antequera, hi dictà la sentència contra el seu rival Jaume d’Urgell, i que aquest Dissortat hi estigué pres al 1413. Les fortificacions aixecades als segles XVII i XVIII envolten el monument més emblemàtic de Lleida, la Seu Vella» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: Sant Joan.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

El barri de Sant Joan «davallava per la costa del Canyeret pels carrers de la Rodola de Sant Joan, del General i la baixada de n'Olius fins a la Porta Ferrissa, partió amb la parròquia de Magdalena. Vora el Segre corrien les carreres Major i Mitjana i l’areny on al segle XVIII es construí la Banqueta (a càrrec del mariscal Blondel, en 1787-94, per protegir el carrer Major de les riuades i, alhora, desviar la carretera de l’interior de la ciutat).

«La plaça amb l’església de Sant Joan era al mig; fou urbanitzada el 1440. El carrer de la Rodola de Sant Joan, esmentat ja els dies de la conquesta, partia del portal de Sant Andreu i sempre fou la via principal de la costa, que recollia les torrenteres origen dels carrers esmentats. El carrer del General, amb voltes apuntades i sostres embigats, rep aquest nom perquè des del 1499 fou seu del diputat de la Generalitat de Catalunya a Lleida. Segles abans, el casal contigu era dels Boixadors (1180), posteriorment dels Navarra (1420-1500), que donaren paers i prohoms al municipi, al segle XVIII hi vivia el botànic Jordi Blet i, cent anys després, Josep Mensa i Font, un dels fundadors de l’Acadèmia Mariana. Avui és ocupat pel Teatre Municipal.

«En les antigues carreres Major i Mitjana hi havia obradors i tallers. El carrer Major ha estat i és important com a via comercial ja des d’antic. Els llinatges més influents de la Lleida burgesa, els Marquès, Solsona, Barutell, Navarra, Baró, provenen de mercaders i del dit carrer. L’antiga església parroquial de Sant Joan, que havia estat consagrada el 1372, fou enderrocada el 1868. Vora seu hom construí, al cap de pocs anys, una nova església parroquial, neogòtica.

«Els Porxos, a la plaça de Sant Joan, ja existien al segle XIV. Els de Dalt, que es prolongaven fins al carrer Major, eren els Cobertissos de la Cort, i els de Baix eren de la Pellisseria. A la plaça de Sant Joan hi havia també diversos gremis i albergs dels Sescomes, Montsuar, Sassala, Espens, Olzinelles, Cerveró, Pou, Agulló, Altet, Moliner, Remolins, etc. Les dues illes de cases que hi havia al mig de la plaça foren derrocades, amb l’escorxador i els porxos, al 1442. El 1880, mentre s’alçaven els fonaments de la nova església parroquial de Sant Joan, aparegueren diverses columnes cilíndriques, fragments de fusts estriats i un capitell d’ordre corinti de grans proporcions i esculpit, en pedra de Tarragona, al període de la decadència. Sembla que aquestes restes corresponen al susdit temple romà. Malgrat que el monument no s’ha conservat i que la informació in extenso sembla un bon tros fantasiosa (hom parla de 12 cel·les pavimentades amb jaspi, de l’abundància de columnes d’aquest mineral, de diamants i altres objectes valuosos i, en canvi, es contradiu en parlar de les dimensions dels vestigis i la fondària a què aparegueren), la menció de gerres de ceràmica que contenien ossos humans barrejats amb cendra fa pensar si es tractava d’un columbari romà o d’una necròpoli d’incineració hallstàttica (...)

«A ponent de la plaça de Sant Joan hi ha la plaça de la Paeria. Al segle XII era un pardinyal, amb adoberies, molins i casals. Hi ha la casa de la ciutat o Palau de la Paeria, notable edifici del segle XIII que fou bastit per Arnau de Sanaüja i fins el 1342 fou la casa d’aquesta família, senyora de les Borges Blanques. Posteriorment, els marmessors de Pere de Sanaüja vengueren l’edifici a la ciutat (fins aleshores la paeria havia estat domiciliada a la costa de Sant Andreu), que en prengué possessió al 1383. Entre el 1470 i el 1475 s’hi efectuaren reformes notables, i també el 1599, com l’eixamplament de la Sala de Consells.

«Al segle XVIII damunt la planta noble s’aixecaren dos nous pisos, sense gaire mirament, i el 1868 s’hi afegí la façana neoclàssica de la Banqueta. El casal fou retornat a les línies primitives i reformat amb molta cura per l’arquitecte Ramon Argilés el 1927. L’edifici s’ordena entorn d’un pati quadrat amb arcades semicirculars. La façana és una bella mostra del gòtic civil; a la planta baixa hi ha el portal adovellat, amb l’escut del Principat de Catalunya al damunt i el de la ciutat a banda i banda. En aquest cos hi ha encastada una làpida del 1589 que parla de l’erecció de la Taula de Canvis. La planta sobirana, separada de la inferior per una cornisa, té cinc finestrals gòtics triforats, amb els arquets de mig punt emmarcats per guardapols amb ornamentació vegetal. El darrer pis fou afegit per l’arquitecte restaurador imitant les golfes lleidatanes medievals. A l’extrem, cara al carrer Major, s’alça una torre que encabeix l’escalinata al primer pis, només utilitzada en ocasions solemnes, on es pot admirar un finestral policromat que evoca l’escena medieval de quan els paers de la ciutat acollien sota llur protecció els pobles de contribució.

«Els soterranis, que avui contenen el Museu de la Paeria, són força interessants per llurs voltes massisses, que durant segles serviren com a presó municipal. Sota l’edifici s’han portat a terme diverses campanyes d’excavacions que han fornit restes iberoromanes i romanes, del segle V aC. La façana de l’avinguda de Blondel fou engrandida el 1930 amb una gran columnata sobre les arcades neoclàssiques. En un salonet veí de la sala de sessions es conserva el famós retaule gòtic de la Paeria, que havia pertangut a la capella de la Paeria, avui desapareguda. És obra de Jaume Ferrer II (que al 1439 pintava en una cambra sobre la sala de sessions, junt amb Pere Teixidor, a qui el 1444 hom va tornar un retaule perquè l’acabés, probablement el de la Paeria), d’un gran interès plàstic i cromàtic i enllaçat artísticament amb el retaule de Verdú, del 1434. S'hi reflecteix l’estil de Bernat Martorell. En la taula central hi ha la Verge amb els paers abillats amb gramalles i en actitud orant. En les taules laterals hi ha sant Jordi i sant Miquel; en la part superior, la Crucifixió, i a la predel·la els set goigs de Maria i figures de sants» (enciclopèdia.cat).

A la zona superior del barri, al costat del Romeu, hi hagué el ja desaparegut barri del Canyeret, aixecat de canyes i fang sobre les pedres dels palaus i edificis de la costa de Sant Joan des de la demolició ordenada pel Borbó (espanyol) ocupant de la ciutat des del 1707. «Es constituí a partir de l’antic carrer de Bardina (documentat el 1424 i que postriorment s’anomenà carrer del Canyeret), el qual rebia el nom d’aquell llinatge de repobladors. Hi havia edificis notables com els de la Casa Desvalls, magnífic casal renaixentista on s’estatjà l’anomenat Seminari de la Rodola, la façana del qual destruïren els encarregats de la neteja de Lleida posterior a la guerra civil de 1936-39, dels Boixadors, dels Comenges i altres.

(...) «De carrers estrets i costeruts, el barri era format per cases de fang i canyes, formant un dels espais més degradats de l’antiga ciutat de Lleida. Durant els anys 1960 va començar el seu enderroc, que finalitzà totalment el 1970. Els habitants van ser traslladats progressivament a allotjaments provisionals fins a la seva instal·lació definitiva. Alguns d’ells van romandre dos o tres anys a la Presó Vella de Lleida, fins que foren traslladats a uns barracons prefabricats disposats per l’Instituto Nacional de la Vivienda per acollir-los. Aquestes edificacions són el precedent dels blocs Joan Carles al polígon de Santa Maria de Gardeny, construïts durant els primers anys de la dècada de 1970.

«Des del 1970 el Canyeret restà un espai buit i problemàtic, ja que en el període de la transició política quedà poc definida la seva situació. A mitjan anys 1980 passà a dependre de l’ajuntament i s’hi iniciaren les actuacions. Modernament s’hi ha construït una zona de parc (Parc Màrius Torres) i també un complex d’edificis que conté els nous jutjats i l’ascensor que permet l’accés a la Seu Vella. Els jutjats, amb façanes de marbre blanc, són potser allò que més caracteritza el Canyeret» (enciclopèdia.cat).

Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: raval de la Magdalena.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

A l'antic raval de la Magdalena, format ja en època sarraïna al camí de Corbins, que llavors començava a la Porta Ferrissa de la Plaça de la Sal. «Fou un nucli industrial important (hi havia teixidors, adobers, blanquers, serrallers, bruneters, etc. ) i sofrí molt en els diversos setges de la ciutat. Les vies principals en són els carrers del Carme i de Magdalena. La parròquia de Magdalena, en entrar els cristians a Lleida, era un raval tancat per muralles noves, anomenat pels sarraïns ar-Rabad.

«La parròquia de Santa Magdalena ja era constituïda al 1163 i l’antic edifici parroquial, que sembla que era gòtic, subsistí fins al 1812. L’església vella tenia al costat la rectoria i la Casa de Beneficiats; el campanar era davant el carrer d’en Suera, continuació del de n'Amiguet. La façana lateral donava al que el 1429 s’anomenava carrer de la Creu Coberta de Magdalena. La rectoria feia cantonada al carrer de Bafart (aleshores d’Arnau de Ponts). Els banys de Magdalena, documentats al 1156 i encara existents al 1429, eren probablement d’origen àrab» (enciclopèdia.cat).
Segle XV. Lleida, els barris de la ciutat medieval: el Cappont.
«Cartografia i món urbà», Jordi Bolós (catedràtic d'Història Medieval a la UdL), 2005.

El Pont Vell i únic de la ciutat fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Hi havia el principal portal de la ciutat, probablement fortificat amb torres a banda i banda, que al segle XVIII esdevingué un Arc de Triomf més decoratiu.

El barri de Cappont era ja crescut, però molt reduït al voltant de l'accés del pont. Res a veure amb la seua extensió actual. La futura Avinguda de les Garrigues només era un camí polsegós i tota l'esplanada de cases actual només eren trossos i camps, fins al Convent de Sant Agustí (actualment el darrer carrer del Cappont, tocant als Comtes d'Urgell i la N-II), i una mica més avall, al camí d'Albatàrrec, el Convent dels Trinitaris de Sant Joan de Mata (sovint dit com la Mercè), dedicats a la redempció de captius, i on diu la llegenda que s'hi estigué Sant Francesc d'Assís en el seu pas per Lleida. Aquests establiments resultaren molt danyats pel Setge de 1645 durant la Guerra dels Segadors, en temps de la I República Catalana de Pau Claris.

«A l’esquerra del Segre, el Cappont s’anà formant com a raval ja de ben antic, probablement després que hom construís, en plena dominació romana, un pont de pedra per passar el riu (futur Pont Major), i adquirí importància a l’Edat Mitjana. El raval i les hortes veïnes constituïen una illa, ja que un braç del riu envoltava el territori, que al segle XII s’anomenava illa de Mallorca i que fins al segle XVII era una propietat rural de l’horta. Als dies de la conquesta, al Cappont hi havia una caseria, la Pobla del Cappont, d’origen sarraí, que perdurà fins al 1643; la Pobla del Cappont, al segle XII, era habitada per repobladors de la Noguera i per població sarraïna que hi perdurà fins al segle XVII. Hi havia serradores, fusteries, ferrers, cistellers, filadors de cànem i tres hostals. Segons el capbreu del 1382 i els censos del 1429, devia tenir un centenar d’albergs, on vivien, entre d’altres, els Tapiol, els Agramunt, l’escultor Carles Gualter (mestre de la Seu) i el pintor Pere Garcia de Benavarri.

«El Cappont, en començar el segle XIX, era despoblat. El 1864, sobre aquesta caseria desapareguda s’alçaren els Camps Elisis i algunes serradores i altres empreses industrials més endavant, com la fàbrica Mostany. El 1854, l’ajuntament havia proposat d’urbanitzar la zona propera a la carretera vella de Barcelona. Ja hi havia una albereda que donava a la plaça dels Murmuradors, on es reunia la gent desenfeinada. Hom plantà fileres de plàtans, procedents de la Devesa de Girona, i traçà parterres, jardins, fonts i brolladors. El 1864, l’alcalde Fuster inaugurà els Camps Elisis; al jardí públic hi hagué fins al 1936 un teatre municipal i un templet de música. El pavelló-aquàrium és un interessant edifici de F. de P. Morera. 


«Abans, a la segona meitat del segle passat, s’hi bastiren cases de ferroviaris, torres, tallers i magatzems, i en la nostra postguerra una gran barriada a l’antic camí que pel pont de Sant Agustí (que no s’ha conservat) anava a Vilanoveta (avinguda de les Garrigues), travessat per l’avinguda de València. Hi ha els Quatre Camins, el camí vell d’Albatàrrec, etc. El barri de Cappont ha assolit els darrers anys una funció de serveis –amb un centre lúdic i la major part de les infraestructures universitàries– i de residència» (enciclopèdia.cat).

Els altres barris antics de Lleida fora muralla foren els de Sant Gil, el Mercadal i Gardeny. «La parròquia de Sant Gili era al bell mig de les Pardinyes, al peu septentrional del Sas (la gran roca sobre on s'assenta la Suda) on, fins fa pocs anys, hi havia el camí dels Horts de Sant Gili. L’església parroquial de Sant Gili, que fou destruïda al setge del 1464 i que unes excavacions recents han redescobert, era entre els carrers que menaven al portal de Magdalena o de Sant Gili i al de Sant Salvador, vora l’església d’aquest nom. Sant Salvador o Vilanova del Bisbe fou de fet una prolongació del raval de Sant Gili.

«El Mercadal ocupava els terrenys de l’actual Estació del Ferrocarril (edifici noucentista bastit al 1927 segons projecte d’Adolf Florensa), compresa la plaça de Ramon Berenguer IV. Constituïa una parròquia dedicada a Sant Pau i, com la de Sant Gili, consta en l’ordenació del 1168, data que coincideix amb la del privilegi d’Alfons el Cast per a l’establiment d’un mercat, el primer després de la conquesta, a celebrar el dijous. Al 1231 Guillem Hug de Tolosa disposava en el seu testament de crear-hi un hostal per als mercaders tolosans que vinguessin a negociar a Lleida. Segons els censos del 1429, al Mercadal hi havia els carrers de la Font del Rei, del Convent dels Carmelites, dels Molins de la Casa Antiga i del Portal Pintat, per on s’accedia a l’Aluderia. El 1972, quan es construïa la dita Estació del Ferrocarril, hom descobrí una necròpoli paleocristiana; avui dia les tombes es conserven al Museu Arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

«Pel portal de Gardeny, al final del carrer Major i davant l’Assoc, s’accedia al camí que duia al castell de Gardeny. És emplaçat al SW de la ciutat, damunt el puig de Gardeny (198 m), que, a la dreta del Segre, domina la partida de l’horta dita la Corda de Gardeny. El castell fou centre de la comanda templera de Gardeny, la més important de la regió, que comprenia nombroses possessions que li foren cedides per Ramon Berenguer IV al 1149, com a compensació de l’ajuda en la conquesta de la ciutat. Els templers hi romangueren fins al 1314, després el lloc fou donat als hospitalers, que hi establiren un priorat que perdurà fins al 1772. Posteriorment, el castell de Gardeny fou convertit en caserna i, recentment, ha estat restaurat. Del castell resten dos cossos, de murs ben gruixuts, coberts amb volta apuntada. L’església de Santa Maria de Gardeny, de tipus cistercenc, és molt austera; d’absis poligonal, la volta de la nau és apuntada i l’únic ornament són els capitells corintis dels arcs formers; el portal és adovellat i emmarcat per una cornisa. Hi ha restes d’una capella gòtica, que el 1429 era dedicada a Sant Salvador» (enciclopèdia.cat).

20160928

[1528] Lo Pont d'Espia urgellenc

1910 ca. El Pont d'Espia (l'Alt Urgell). 
L'antic Pont d'Espia a la confluència dels termes d'Oliana, Coll de Nargó i Fígols i Alinyà. Famós en els annals de la història perquè des d'aquest pont tragueren de l'aigua al general absolutista francès Charles d'Espagnac, Comte d'Espanya, al servei del pretendent borbònic (espanyol), assassinat al 1839 pels seus propis escortes carlins mentre el conduïen a Andorra, un cop destituït dels seus càrrecs per sa ineficiència i crueltat amb els subordinats. Sembla que fou estrangulat al Pont del Diable del Congost dels Tres Ponts; seguidament, son cos fou llençat a les aigües del Segre amb un bon roc de contrapès lligat als peus. En fou extret a l'alçada del Pont d'Espia i va ésser enterrat a Coll de Nargó.
1910 ca. El Pont d'Espia (l'Alt Urgell).
Detall del perfecte arc pont romànic, un pèl apuntat, que comunicava les dues ribes del Segre, en el camí de l'Urgellet al Pallars. Fou volat durant la Guerra d'Espanya, al 1939, per evitar allò que fou inevitable a la fi: la fúria feixista (espanyola) que assolà el país durant 40 anys, i 40 més de propina de neofranquisme, enquistat en el règim pseudodemocràtic del juancarlismo. El pont fou considerat durant molt temps el lloc d'execució del sanguinari general carlí per la confusió aportada per Madoz en el seu difós Diccionario, en considerar que havia estat el lloc d'execució.
1875. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
«La Ilustración Española y Americana», 22 de setembre (BDH).

Al paorós Congost de Tresponts, a tocar del Pont del Diable, conegut per sa doble arcada superposada, els mateixos soldats carlins es despatxaren amb el seu antic cap. 
1875. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
«La Ilustración Española y Americana», 22 de setembre (BDH).

Durant les últimes espurnes de la tercera carlinada, recordava aquesta notícia l'aparició del cadàver del Comte d'Espanya, «desnudo, atado de piés y manos y cosido a puñaladas».

Les llegendes lligades als ponts del Diable esbarriats per tota la geografia, i que es remunten als primerencs segles medievals, tenen totes un denominador comú i compartit: davant la necessitat de creuar el riu perquè s'atansava l'hora foscant o perquè queia una gran tronada o etc, el diable s'apareix al viatger, que hi fa tracte a canvi de sa ànima. Acabat el pont, el viatger s'encomana a Nostre Senyor i es disposa a creuar-lo per primera vegada; el dimoniot, enganyat, prova d'enfonsar-lo, però és endebades, ja que l'oració ha fet efecte i el pont ha quedat beneït.
1900. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (AFCEC-MDC).

Una de les primeres fotografies, si no la primera, del famós pont. 
1900. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (AFCEC-MDC).

Detall de l'encaixonament del Segre en les parets del congost entre els termes d'Organyà i Oliana.

S'hi escau de llegir, segons ens recomana l'Endrets, Geografia Literària dels Països Catalans, un parell de fragments. El primer, d'una novel·leta de Mercè Rodoreda ambientada al Coll de Nargó, Del que hom no pot fugir (Primeres novel·les, 1932-37). 

«La protagonista, mentre contempla l'aigua que travessa el pont, pensa en l'esmentat episodi de la mort del comte»:

M'he mirat a l'aigua en travessar el pont. No m'he vist. L'aigua se m'ha endut el mirar avall, avall, fins al soroll de la resclosa. El mirar s'ha enganxat en el petit saltant fet d'escuma. El pont no té baranes; m'he apartat. M'he agafat al braç d'ell; si queia... L'aigua tan negra deu ésser molt fonda... Després de morta suraria; potser les canyes m'agafarien... Suraria gronxant-me... Carles d'Espanya, diuen que fou llançat pels carlins daltabaix del pont... Era llur capitost, però els traí... Com devia enfonsar-se en l'aigua negra! Potser, abans, el van martiritzar... Qui devia tallar-li el cap quan estava exposat el seu cadàver a l'església? El ventre inflat d'aigua, tot ell inflat de patir...
1916. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC).

El camí d'Organyà i la Seu continua amunt per la marge dreta, mentre que el pont salva el Segre per comunicar-se amb la Vall de Lord i Coll de Jou.
El segon fragment proposat és extret de l'obra El carrer dels petons, de Marcel Fité, «que recrea la història a partir de records infantils i amb detalls que la tradició oral li va fornir»:

Sense saber com ni per què, aquella mateixa nit va començar a córrer per Nargó que al rasper d'Armena hi havia aparegut el cadàver del comte d'Espanya. La gent ho comentava d'escoltet i amb temor. Alguns fins i tot van tancar les portes i les finestres abans que els altres dies, i gairebé tothom va fer passar la balda grossa dels mals presagis. L'Emilieta de cal Buscalló —una padrina del poble que tenia fama de creure en bruixes— va treure unes urpes de duc que guardava en una calaixera per als divendres de Quaresma i les va lligar encreuades a l'anella del portal de l'era. I a cap de les dues tavernes ni a l'hostal no van poder fer colla per a una trista partida; els escassos clients que hi havia van haver d'acabar ajocant-se d'hora com les gallines. El simple nom del comte ja feia por. Potser era per les vegades que, per espantar la canalla, els grans havien dit la frase: «Ai que vindrà el comte d'Espanya i se te n'endurà...»

L'endemà, les autoritats de Nargó es van desplaçar a la vora del Segre, davant per davant d'on encara jeia el cadàver. L'agutzil del poble baixava quatre passes més endarrere amb una corda molt llarga enrotllada entre coll i espatlles. Alguns vagarosos i tafaners els vam voler fer costat i també vam baixar camí ral avall.

Quan hi vam arribar, l'alcalde major d'Organyà ja feia una mica que hi era amb dos presbíters de la seva vila, mossèn Antoni Savi i mossèn Armengol Ritort, i el tinent del destacament, Esteve Ribas.

«No hi ha cap dubte, vaig pensar, que sigui de qui sigui el cadàver, deu ser d'algú important»

L'agutzil va passar a l'altre costat del riu, va inspeccionar una mica el cos i el va lligar per sota els braços, fent-li un nus a l'alçada del pit. Després es va tornar a ficar al riu i, des de la meitat del cabal, va llançar un cap de la corda en direcció a la vora on érem nosaltres. Alguns van començar a estirar mentre ell, des de dintre el corrent, ajudava a passar la corda i el cos del mort. Al cap d'una estona ja va ser a la nostra banda.

Les autoritats van procedir a identificar-lo, tot fent petits grupets i parlant entre ells. L'alcalde d'Organyà enraonava amb el de Nargó i amb un parell de regidors. Mossèn Argerich xiuxiuejava amb els capellans d'Organyà, i el jutge anava d'una rotllana a l'altra, una mica nerviós.

Mentre es feien aquestes deliberacions, de sobte, van aparèixer dos militars carlins. Anaven sense afaitar i feien la pinta d'haver caminat moltes hores. Vaig suposar que eren del destacament d'Organyà, però pujaven com si vinguessin de Peramola, la direcció contrària d'Organyà.

Es van dirigir als dos alcaldes i hi van conferenciar una estona, després van continuar camí amunt, en direcció a Organyà.

Al cap d'uns moments l'alcalde de Nargó es va dirigir a tots els que érem allà i ens va dir:

—Tenim ordres molt severes de no fer cap comentari de tot el que hàgim pogut veure o sentir aquests dies en què la desgràcia se'ns ha ficat a casa. Així que, per ordre de la superioritat, que ningú no digui so ni mot de tot el que sàpiga o pugui pensar. Si a algú se li acudís de fer-ho, n'haurà de respondre amb la vida!

Abans de marxar em vaig poder acostar una mica al cadàver. En aquells moments l'acabava d'examinar el senyor metge, el doctor Miquel Porta, i l'anaven a tapar amb un llençol. Encara estava de panxa enlaire i de pèl a pèl. Devia ser d'uns seixanta anys, més que menys, i tenia gairebé tots els cabells ben blancs. Era d'estatura mitjana, el cos més aviat gros i, potser, una mica botit. La cara, colrada pel sol però exsangüe, semblava una mica embotornada i presentava una barba aspra i serrada plena de puntets negres i blancs. El que més cridava l'atenció, però, era un solc força profund que li envoltava el coll i un blau que se li estenia del front a les arrels dels cabells, ja una mica esclarissades. També se li distingien morats als colzes i als genolls i uns sécs com anelles als canyells i als turmells...

Quan ens en vam anar d'aquell lloc ningú no dubtava que es tractava del cadàver del comte d'Espanya, però el silenci més sepulcral ens va acompanyar tot el camí de pujada.

(Endrets, Geografia Literària dels Països Catalans).
1923. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC).

Una altra presa del pont, una mica aigües amunt des del costat de la carretera a Organyà.
1923. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC).

S'aprecien bé els bons fonaments laterals del pont, que van que aguantés les avingudes sicorenques durant sis o set segles, que aviat estan dits. A la dreta, el camí ral que pujava cap a Organyà.

El nostre Homenot de les Garrigues, Josep Vallverdú, també se'n va fer ressò, de la història desditxada del general carlí:«La fantasma del Comte d'Espanya, el capità general de l'exèrcit carlí a la guerra dels Set Anys, ronda per aquests volts d'Organyà... Pel camí de baixada, ple de sèquies i ombrívol, mitja hora abans d'Organyà, hom veu una masia amb oratori i un antic molí: és el que en diuen cal Canyelles o cal Caselles i és la casa on el Comte d'Espanya, ja fet presoner, i havent-se-li promès que seria portat a Andorra, estigués tres dies abans d'ésser assassinat. És evident que l'havien enganyat dient-li que l'emmenarien a Andorra per Taús, però el propòsit era de confiar el seu cos al Segre, força abans d'arribar en aquell poble al nord de la serreta de Prada. El Comte d'Espanya havia de morir sobre un pont del Segre, un dels Tres Ponts, una negra nit, a començament de novembre de 1839.

La mort del Comte d'Espanya tingué lloc de forma criminal i molt en la línia del bandolerisme i la ferocitat gratuïta de l'època: un cop al cap amb un bastó, que el féu caure de la mula que muntava; immediatament, una corda per a lligar-lo de mans; amb l'extrem de la mateixa corda, una passada pel coll; hom li posà un peu al pit i estrenyé la corda fins a escanyar-lo. Després, repartiment de roba i les poques pertinences del general, i el cadàver que és precipitat al riu. Sobre si amb una pedra al coll o sense pedra, poca importància té avui ni en tenia aleshores, perquè el cas era que no calia pas dissimular el fet: el comte d'Espanya, malauradament, no tenia partidaris ni amics. Els catalans, sobretot, l'havien hagut de patir com a governador de Barcelona en temps de Ferran VII, i ara com un personatge cruel i esquizofrènic. En un romanç de l'època, el comte confessa a Catalunya:
«Lo mismo a mi me daba
de Carlos que de Cristina;
lo que yo quería sólo
era lograr tu ruina.»

I els enemics dels carlins anuncien una fi semblant per a Ramon Cabrera:
«Cabrera, si quieres ver
como acaban los malvados,
corre del Segre a los prados,
que ellos te han de responder.»

Altre romanços evoquen un paisatge més d'acord amb l'escenari de la tragèdia;
«En la orilla del Segre frondoso...»

Passat l'aiguabarreig del riu de Perles, hi ha una arenys, on fou trobat el cadàver, prop del Coll de Nargó. Fou enterrat en aquell cementiri, però la llegenda continuà amb la suposada desaparició del crani... Tremendista (Vallverdú/Sirera, Els rius de Lleida, 1968)».
Anys 1920-30. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: M.Solé, Bossòst.
La bellesa de la simplicitat romànica.
El nostre savi etimòleg Joan Coromines explica que aquest topònim (i altres com espioca) remeten a «antigues torres o forts vigilants». Per tant, no és gens desencertat de pensar que antigament hi hagués un punt de vigilància en una zona tan sensible de pas i de comunicació terrestre cap als Tres Ponts i el Pirineu.
1932. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC). 

Segons el peu de foto, el punt de mira és davant del pont.
Anys 1940-1950. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Una palanca substituí el vell i tristament famós Pont d'Espia durant la primera postguerra, fins a la construcció del nou pont, també d'un sol arc però molt més gran que el romànic, i amb un característic reixat de pilans de formigó.

20160926

[1527] La Balaguer dissetesca de Beaulieu

1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
La ciutat de Balaguer en temps de la Guerra dels Segadors, ajaguda al llarg del Segre, al peu de Santa Maria i del Castell Formós. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Vista completa del gravat, que ens mostra una esplèndida perspectiva de la ciutat des de l'altra banda del Segre, una mica més avall del Convent dels Dominics del cappont balaguerí. Els figurants en primer terme donen sempre en aquests gravats d'Adam Perel, impresos per Beaulieu, un toc de realisme i veracitat extraordinaris. En aquesta ocasió, destaca en negre, com si fos a l'ombra o contrallum la pagesa damunt del ruc carregat amb les sàrries tornant del tros. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall de la ciutat a la marge dreta del Segre, amb el Sant Crist dalt del turó, el pont vigilat amb dos torres fortificades al peu del Castell, i la preciosa església gòtica de Santa Maria presidint la població ajaguda als seus peus, ran de l'aigua. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Al cappont, el Convent dels Jacobins o de Sant Domènec, fortificat amb grans baluards defensius i potser amb fossat ple d'aigua i tot. Al seu darrere el pont de pedra medieval, que aguantaria fins al 1939, guardat per dos altes torres. En algun moment, convertides en arc de triomf, que perdurà fins a les darreres dècades dinovesques.
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
L'Església gòtica de Santa Maria, potser no ben fidel a l'original, el Castell Formós, més muralla que castell un cop desapareguda l'antiga casa comtal urgellenca, i el Santuari del Sant Crist, que vivia un moment de gran apogeu i fervor popular entre els comarcans, que ha perdurat fins als nostres dies.
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall dels baluards meridionals de la ciutat, a la porta del camí de Lleida per la marge dreta. Darrere els baluards de la fortificació, s'hi estenia la gran esplanada del Mercadal, que deixava veure clarament al fons l'Església de Sant Francesc. A la ciutat vella, s'hi observen també amb claredat els campanars de les antigues esglésies del Miracle i de Sant Salvador, aixecades sempre en aquesta ciutat granment arabitzada sobre les antigues mesquites a partir de la data de la conquesta cristiana al 1105.
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Al segle XVII, el carrer del Pont tan sols tenia tres cases mal comptades i era només un camí polsegós que unia el pont amb el portal de la muralla. A la banda del riu, les mateixes cases, ran del desnivell del marge riberenc, feien de muralla. Un camí costerut pujava de la ciutat cap a l'església gran de la ciutat, on tenien lloc les celebracions religioses més importants, i que per tant els balaguerins pujaven i baixaven remudats en els dies de guardar. A la banda de dalt de la ciutat, a banda dels tres grans edificis singulars, només destacava la muralla, que protegia la ciutat de les envestides que pogués rebre de la banda de l'altiplà occidental.
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
El Convent gòtic dels dominics, amb ses construccions adjacents, damunt del baluard del cappont. Aixecat al segle XIV a la porta del pont, patí durant segles les destruccions causades pels setges a la ciutat, com el de Ferran d'Antequera contra el nostre Jaume el Dissortat, darrer comte d'Urgell i senyor de la terra, i que comportà la malmetició de part del claustre gòtic i de la nau de l'església, que el mateix nou primer rei castellà de Catalunya ajudà a restaurar. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall de les cases de la ciutat a la vora del riu, presidides pels campanars que sobresurten entre les teulades, amb el gran edifici del Convent de Sant Francesc al fons. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall de l'Església de Sant Francesc al fons.
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall de l'església de Santa Maria amb algunes edificacions adjacents dalt del pla, i de la muralla que tancava la ciutat per l'altiplà. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall del petit castell que restava en aquella època, de les tres casetes del camí del riu, i del majestuós pont de pedra medieval protegit al cap per dos gran torres defensives. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall de les torres del cap del pont balaguerí, que en algun moment foren transformades en portal en forma d'arc de triomf. No és increïble que aquest arc ja existís en aquell temps, ja que el dibuixant només prenia notes del natural, a vegades no gaire profuses, que eren lliurement interpretades i reelaborades al taller de l'impressor.
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
Detall del convent dominicà al cappont, on destaca un campanar que o quedà derruït en algun conflicte bèl·lic o no existí mai, i fou un simple afegit deduït per l'impressor, però que en aquest cas no concordà amb la realitat. 
1660 ca. Balaguer (la Noguera d'Urgell). 
Gravat del Cavaller de Beaulieu
El Santuari del Sant Crist, primitivament església clarissa de Santa Maria d'Almatà alçada damunt la mesquita major sarraïna, gaudí de gran anomenada en aquell segle, especialment des que al 22 de març de 1622 s'hi fes el trasllat de la talla de fusta de la Santíssima Imatge del Crist, fins aleshores en una capella, a l'altar major, sota la presidència del rei (espanyol) Felip IV, del Comte-Duc d'Olivares i altres Grandes de l'època hispànica imperial.

Beneïu des d'eixa serra
la Ribera i Pla d'Urgell.
Beneïu tota la terra
dels vostres peus escambell.
                                                          Mn. Cinto Verdaguer.