20221208

[2425] L'illa de Mallorca lleidatana: lo Cappont

 


Segle XVII. Lleida.
«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide,
 Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).
El barri de Cappont, dit la Pobla de Cappont en aquells segles medievals, s'establia en el fèrtil areny que el riu deixava entre els dos braços principals en què es dividia justament davant de la ciutat. Lleida disposava de dos ponts, tots dos d'origen romà: l'un a tocar de la ciutat i l'altre al costat del vell convent dels Agustins (pam amunt, pam avall de la rotonda d'inici de l'actual Av. de les Garrigues, dit carrer del Mig antigament), en el camí que duia cap a Vilanova de Fontanet (a la Bordeta actual).
 
Els tres camins que surten secularment de la ciutat en els antics mapes, no sortien des del peu del Pont Vell, perquè el pont enllaçava amb l'anomenada Illa de Mallorca, a on s'assentà la Pobla de Cappont, sinó des del convent extramurs dels Agustins, enllà del segon braç més oriental del riu: l'un cap a l'oest (cap a Albatàrrec), l'altre cap a Vilanova i d'allà cap a Montblanc i Tarragona, i cap a l'est, el camí cap al molí de Cervià i el Santuari de Granyena. En la imatge del mapa, el pont de Sant Agustí sembla més aviat una palanca de fusta, car la manera de dibuixar-lo és del tot diversa a la del gran pont que donava (i dona encara) entrada a la ciutat. Potser no sempre fou així, i en temps reculats, quan aquest braç de riu era tant o més important que el que passava a tocar dels murs de Lleida, hagués pogut ser un pont de pedra.

Segle XV.  Lo Cappont lleidatà.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
El nom d'«Illa de Mallorca» és documentat en papers d'aquells segles medievals, i es devia no pas a una imitació del topònim de l'illa major balear, sinó (igual que ella) a l'evolució del terme llatí original, «Majòrica... que en aquests rodals i per idèntica evolució s'hauria aplicat a la més gran de les nombroses illetes formades pels diversos braços del Segre». Aquest gran areny d'al·luvió era extremament fèrtil i, per això mateix, conreat des d'antic i poblat pels qui hi treballaven. 

Segle XVI. Lo Cappont lleidatà.
«Els Carrers i Places de Lleida a través de la història», Josep Lladonosa, 
Pagès Ed., 2007 [edició en volum únic dels llibres originals, traduïts].
A més dels pagesos, s'hi establiren serradores, que s'alimentaven de la fusta que allà mateix es produïa i de la que els arribava amb rais des del Pirineu. Essent pas obligatori per entrar a la Lleida emmurallada, s'hi anaren formant fondes i hostals, sovint de mala reputació, tant per als homes que hi posaven com per a les dones que hi treballaven. Escriu el reputat cronista de la ciutat del segle XX que l'Hostal del Roig, desaparegut al segle XX, és el mateix que l'antic Hostal de la Nau, que al seu torn ja existia poc després dels segles reculats de la conquesta com a Hostal de la Ratera, sempre de prou coneguda mala reputació.

Recull el gran historiador alguairenc les variacions dels braços Segre i dels dos ponts principals de la ciutat segons el testimoni de Jeroni Pujades, estudiant a la ciutat en aquell segle XVI. El vell pont de Sant Agustí havia sigut des de temps romans un pont de pedra de quatre ulls, llavors ja tapats i enterrats els laterals i a punt de tancar-se els centrals. Aquest desplaçament del curs fluvial principal cap a la vora dels murs de la ciutat i la minva del braç exterior del riu, feu desaparèixer aquest pont i llavors només calia una simple palanca per travessar les tolles que hi restaven.  

1563. Lleida, Van den Wyngaerde.
El vell pont de pedra de Sant Agustí i al fons, al mig de l'illa de Mallorca lleidatana, la Pobla de Cappont, tancada de paret de tàpia i amb un portalet.


Segle XVII. Lo Cappont lleidatà.
Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.
La fortificació del Cappont al segle de la Guerra dels Segadors i el reforç continuat de la mitja lluna en els segles posteriors va provocar la desaparició de la Pobla de Cappont. Als inicis del segle XIX, s'establí el costum de les classes benestants de la ciutat d'anar-hi a passejar, amb carruatge o carrossa, és clar. Fins a l'albereda frondosa, o sia, un xoperal com els que hi hagué a la vora del riu, i que rebia el nom de Plaça dels Murmuradors, a tocar de la qual i fins a la carretera vella de Barcelona s'hi volgué urbanitzar un parc a partir de 1854: s'hi van plantar fileres de plàtans procedents de la Devesa gironina, i traçats els jardins i fonts, s'inauguraren per l'Alcalde Fuster deu anys després els Camps Elisis. A partir d'aleshores, la vella Pobla tornarà a ser habitada, fins a l'esclat urbanístic del darrer terç del segle XX i les dècades que portem d'aquest. Amb anterioritat, «per aquells voltants tan sols s'aixecava alguna fabriqueta, la casa del ponter, el post del burot de consums, un hostal supervivent... i els obradors de diversos sargaires, filadors i soguers». 


Segle XVII. Lleida.
«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide,
Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).
El barri de Cappont, antiga Pobla de Cappont. En primer terme, el convent dels Agustins, llavors extramurs. No recordo ara a on ho he pogut llegir que després de la desfeta de 1707 i durant la represa econòmica del segle XVIII s'hi intentà el conreu de l'arròs en aquestes terres al·luvials, abundants d'aigua, fins que, seguint les tendències higienistes d'aquell segle il·lustrat, el Marquès de Blondel n'impediria la continuïtat.


Vegeu-ne el mapa original:


20221203

[2424] La Lleida siscentista de Richelieu


Segle XVII. Lleida.
«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).
Detall de la Seu Vella, encara amb les primitives fortificacions sense els baluards moderns. Davant de la Porta de les Núvies, la casa del senyor bisbe, fet que ha fet escriure a algú que, precisament, aquella porta no era pas per a l'entrada de les núvies a la catedral, sinó per a la seua sortida... cap a la mansió episcopal, que, d'altra banda, va tindre l'honor de gaudir de les més bones vistes en tota la història de la ciutat. El castell de la Suda mantenia encara certa esplendidesa. 
Vora el Portal dels Infants, podem veure-hi —crec— el monestir dels framenors observants, aixecat a finals del segle XV i que fora enderrocat per necessitats defensives militars al setge de 1644, amb els monjos essent repatriats intramurs de la ciutat.

Segle XVII. Lleida.
«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).
Saint Clair fou el cartògraf reial a la cort de Lluís XIII, durant la primera meitat del segle XVII. Aquest monarca absolutista francès, de la mà del seu primer ministre Richelieu, esdevingué Comte de Barcelona des de 1641 i fins a la seua mort al 1643, fet que provocà un gir que resultà decisiu per al desenvolupament de la Guerra dels Segadors contra la monarquia hispànica. La Primera República de Pau Claris, mort emmetzinat al 1641, quedaria sentenciada.
 Per tant, és plausible pensar que algun d'ells dos haguessin pogut fer una ullada al mapa de la nostra ciutat mentre discutien si hi posaven setge, cosa que esdevingué al 1644, un cop tant l'un com l'altre ja eren difunts. El cardenal precedí en sis mesos el decés del monarca. El plànol només mostra el perímetre de la ciutat fortificada i del turó gardenyenc. En canvi, el riu hi és acolorit, igual que el cappont, molt més ben detallat. 

Segle XVII. Lleida.
«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

Segle XVII. Lleida.
«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).
La muralla des de la Porta de Boters pujava cap a la Suda, des d'on tornava a descendir fins a la Porta dels Infants. Baixava cap a riu fins al Portal de la Magdalena, des d'on enfilava riu avall, fins al Portal del Pont. Des del Palau del Bisbe baixava l'antiga muralla de la Porta Ferrissa, que des dels temps de la conquesta donà pas a tot el raval oriental de la ciutat. 

Segle XVII. Lleida.
«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).
A un tir de ballesta de la Porta de Boters hi hagué el monestir femení de Sant Hilari, fundat des del de Vallbona de les Monges a inicis del segle XIII, al mateix temps que la Seu Vella, per donació de la comtessa urgellenca Elvira de Subirats, esposa d'Ermengol VIII. Llur filla i comtessa Aurembiaix, amistançada del jove rei Jaume I, s'hi feu sebollir. La Guerra dels Segadors hi causà gravíssims desperfectes, que al cap de cinquanta anys, amb els afegits pel setge de la Guerra de Successió, acabaren amb el cenobi i les antigues sepultures comtals urgellenques (monestirs.cat).

Segle XVII. Lleida.
«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).
 Continuava baixant la muralla des de Sant Martí fins al Portal de Sant Antoni, amb el conegut colze en angle recte que encara fa l'actual Rambla d'Aragó amb l'Avinguda Catalunya. Enllà del Balcó de la Mariola, el convent dels caputxins, llavors recentment aixecat: «El 1596 la Paeria de Lleida va sol·licitar la fundació d'un convent de frares caputxins a la ciutat; l'any 1597 en el Capítol celebrat a Montcalvari, l'orde va acceptar aquella iniciativa. Hom va adquirir uns horts situats en el promontori anomenat Puig Bordell, davant del Gardeny, ara ocupat pel Col·legi Episcopal. La primera pedra del convent es va posar el 1598, dedicant la capella a sant Antoni de Pàdua» (monestirs.cat).

Segle XVII. Lleida.
«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).
El castell de Gardeny i el camí que en baixava fins a la Porta de Sant Antoni, tot passant pel que podria ser un molí fariner, aprofitant les aigües que baixaven del torrent de la Mariola. Les ombres del dibuix representen la magnitud de les parets verticals del turó gardenyenc, que fou pràcticament inexpugnable durant segles, fins que l'avanç de l'artilleria el feu prescindible.


Segle XVII. Lleida.
«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).
La muralla occidental de la ciutat, riu avall, que pujava després dreta fins a la Porta de Sant Antoni. Tota aquesta franja de terra entre la muralla i el Segre fou molt més ampla en segles medievals, per tal com el riu passava (o el seu braç principal) més cap enfora, allunyat de les parets emmurallades. Per aquesta llenca de terra hi baixava la sèquia d'Alcarràs, d'orígens romans, que regava tota el marge dret des d'aigües amunt de la ciutat, des de la Mitjana probablement. Fou reomplerta al 1497 perquè amb les avingudes freqüents del riu, sobreeixia tot causant greus problemes. Quan el riu formà el braç principal ameandrat a tocar del Portal del Pont, en desaparegué el traç. Que, riu amunt i riu avall, sembla que el cartògraf va voler-hi dibuixar.  

Segle XVII. Lleida.
«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).
El Pont Vell de la ciutat, i únic, cosa que costa de fer creure a les noves generacions, com si fes tant que Lleida en té tants. Servidor va nàixer quan encara només n'hi havia un, abans que fessin el de l'N-II als instituts. Era un magnànim pont de pedra medieval, de set ulls i uns tallamars prominents, necessaris per a suportar la força dels troncs que les riuades continuades del Segre hi feien batre.




20221126

[2423] De bitllets i alfabets, i altres divagacions religioses

 

Els alfabets d'Europa.
El mapa dels alfabets que es fan anar al nostre envellit continent és un dibuix estable en el temps, de segles enrere, amb tres únics colors: el de l'alfabet llatí, del grec i del ciríl·lic. Aquest darrer és un terme epònim, o sia, que prové d'un nom propi, Sant Ciril. Aquest, juntament amb son germà Metodi, foren un parell de missioners grecs nascuts a Tessalònica al segle IX, i que van expandir la religió cristiana entre els pobles eslaus de l'est europeu. Van topar-se amb el fet que aquells primitius dialectes eslaus o eslavònics no tenien escriptura. Així doncs, mans a l'obra, van discórrer de crear-ne un d'adient i, au, ja tenim un nou alfabet, que amb el temps s'anomenà ciríl·lic, a partir de l'alfabet grec com a base.

En els pobles eslaus en què arrelà la religió catòlica, l'alfabet llatí o romà hi fou el predominant. Quan a partir de la primera gran escissió de la Cristiandat, el Gran Cisma d'Orient, al segle X, els cristians grecs de Bizanci passaren a considerar-se ortodoxos i guardians de les més pures essències cristianes, els pobles eslaus que depenien de Bizanci, a més del territori romànic de la Romania, secundaren la nova vella religió, i l'alfabet ortodox s'hi arribà a identificar. 
 
Les religions històriques d'Europa.
Si superposem els dos mapes, el dels alfabets i el religiós, de seguida comprovem aquesta identificació exacta entre l'Església ortodoxa i l'alfabet ciríl·lic. Només el territori de Romania aguantà la pressió i es mantingué fidel a l'alfabet romà, malgrat el canvi de religió majoritari. La convulsa història de la regió amb nombrosos canvis de dominacions i imperis hi degué ajudar d'alguna manera. 

El cas més curiós de contacte dels alfabets europeus es dona precisament en aquella cruïlla de cultures (i d'història feta a trompades) que són els Balcans. I ara us explicaré una batalleta pròpia que hi toca una mica. Sempre ens queixem, i amb raó, de la dificultosa tasca de l'ensenyament secundari a l'aula. Però hi ha situacions que ens reconcilien amb la nostra professió, si més no, passatgerament. Una d'aquestes circumstàncies, la vivim quan un-a alumn-a (perquè no se m'enfadi ningú) ens ensenya a nosaltres, els profes, alguna coseta, o ens complementa allò que intentem transmetre o fer entendre en un moment determinant. 

Això va escaure-se'm l'altre dia, mentre repassàvem el mapa les famílies lingüístiques indoeuropees al nostre continent, i anàvem citant particularitats d'aquesta o d'aquella altra llengua. Sempre solc fer notar als estimats joves seguidors que tenim a la classe la particularitat de la llengua serbocroata: mateix codi però doble amb alfabet... segons el territori (Sèrbia o Croàcia), separades també per la religió, ortodoxa o catòlica. Gent que parlant s'entenen, però pas escrivint (ni resant), atès que els uns escriuen en l'alfabet ciríl·lic, propi d'aquella tradició religiosa, i els altres, en el llatí, propi de la fe apostòlica romana i son esqueix protestant. Però heus ací que el xiquet em corregeix i m'explana que a Sèrbia, i jo mai no ho hauria dit, la llengua estàndard es pot fer servir en tots dos alfabets i així és com s'ensenya a les escoles, per doblat. En arribar a casa, en busco més detalls i, en efecte, així funciona aquesta doble alfabetització sèrbia, mentre que entre croates i bosniomusulmans, per ressentiments dels recents conflictes i del vell jou iugoslau (valgui la redundància), la tendència és a dialectalitzar, a marcar la diferència respecte de la llengua comuna, que temps fa tingué normativa unificada.  

I acabo: sembla que els pobles amics de l'Europa occidental són els més restrictius (ultranacionalistes i patrioters) que no pas els amics serbis del dimoni rus (segons la veu única i acrítica de la premsa occidental, inclosa la nostra), més oberts en aquesta qüestió. Ara me n'han entrat ganes, de veure-ho de més a prop, entendre quina lògica segueixen a Sèrbia per fer-ne servir l'un o l'altre. Ves que hi haurem d'anar... 

Bitllets d'euro.
Els tres alfabets que es fan servir per grafiar el nom de la moneda europea als bitllets, a partir del 2007, data de l'entrada de Bulgària a la UE, únic país d'alfabet ciríl·lic de tota la Unió. De moment. Amb Ucraïna expectant.

Monedes d'Euro.
Monedes d'euro búlgares grafiades en ciríl·lic i una altra en alfabet grec, a Grècia, és clar.

Bitllet de dòlar americà.
Hi ha pocs aspectes humans tan decisius al llarg de la història com la religió. Ja fa més de dos-cents anys del segle de les llums i de la il·lustració enciclopèdica i, de fet, avui podríem escriure'n i descriure'n d'infinites, d'enciclopèdies del saber. Però bona part de la humanitat resta aferrada a la idea d'algun ésser invisible, metafísic (enllà de la realitat), al qual atorga la veritat absoluta, a partir de la qual deriven creences morals, conductes personals i socials, i poderoses organitzacions comunitàries. 

No hi fa res, en els nostres temps de reivindicació feminista, que la revelació d'aquesta veritat (la de cada religió) hagi depès completament i des de sempre del misogin món dels homes. No hi fa res que els humans en compartim unes quantes ben diverses, de creences i religions, cap de les quals amb base empírica o racional. Tot i això, aquell qui té fe creu fermament en la superioritat moral de la seua doctrina per sobre de les altres, sovint menyspreades i vistes com a enemigues, fet que fou causa de les matances més atroces en el passat... no tan llunyà. I això que el seguiment dels rituals i pràctiques de cadascuna, vist exògenament, comporta més inconvenients, obligances i imperatius, que no pas gaudis i gaubances. 

Personalment, i sempre respectant el que vulgui creure o descreure tothom, el credo més infantil de totes les diferents doctrines és aquesta dèria a perpetuar-nos com a humans (no només com a esperits, sinó amb la resurrecció de la carn) en un altre món, paradís, valhalla o olimp. En això veig que els humans fem com quan érem canalla, que apamàvem el món a partir d'allò que més desitjàvem, com ara les gominoles i llaminadures, i que, com Hansel i Gretel, seguíem la crida de la caseta de caramel i xocolata. Tenim tanta por de perdre allò tan preuat i inexplicable que ens és la vida, que acabem per desitjar-nos-en una altra, i, posats a demanar, eterna a més a més! Això sí, passant sempre per l'adreçador dels qui remenen les cireres (o les hòsties, en tots sentits) i deixant-nos portar pel ramal. 

Encara a aquestes alçades de la pel·li, i sembla que no s'acabarà pas en aquest segle XXI, la nostra cultura occidental continua proclamant un supremacisme insultant a la resta d'humans que creuen altrament (cosa que no vol dir que altres també puguin ser insultadors), i que es resumeix (entre altres exemples que segur que aportaríem entre tots) en aquesta frase que s'imprimeix al dòlar americà, com el mantra identitari per excel·lència d'aquella societat; frase amb la qual s'encomanen al seu déu amb la mateixa autosuggestió (fe) amb què els nostres avantpassats demanaven pluja amb les tretes de la Marededeu de les Sogues. Ep, això no impedeix que aquell tros de paper de l'economia de l'Estat més endeutat del planeta (però amb inexpugnables reserves d'or a Fort Knox, que en teoria responen pel valor d'aquell bitllet), sigui cobejat amb avidesa per la resta dels mortals, preguem al déu que preguem, que llavors aparquem per un moment nostres profundes conviccions. 

Ben mirat, però, potser val més creure en el dòlar diví que no pas en aquest paio, que ens predicava i sermonava en els seus Mensajes Navideños allò que no complia, amb aquella veu profunda i alentida, perquè ens captinguéssim com a bons espanyoles todos. Potser sí, que si tots els catalans féssim com tu, eixugaríem el dèficit fiscal en un tres i no res! 

Servidor només va viure el nazionalcatolicismo espanyol de la postguerra d'oïdes i per estudi. Vaig ser un infant crescut en els rituals catòlics, que familiarment i comunitària eren els dominants, com ara missa obligatòria de diumenge havent hagut d'esmorzar dos o tres hores abans perquè altrament no podíem anar a combregar. 

Aviat es va relaxar aquesta brida, car allò que deien que era una transició política de l'Estat espanyol em va pescar en plena adolescència. Vaig anar derivant cap a l'agnosticisme, amb seguiment hedonista de l'arrelada pàtina religiosa de la nostra societat, de Pasqua a Nadal i altres festes de guardar. Ara bé, de fa uns anys cap aquí, que de manera suau però decidida em considero un descregut. Ni impiu (perquè respecto que les persones creguin, excepte en les organitzacions religioses, que és tot un altre tema), ni incrèdul (perquè crec en valors i idees i raons vàries), ni ateu (vell mot de ressonàncies pseudoviolentes). Simplement això, home descregut, despullat de dogmes, que no espera trobar res més enllà i que tem assenyadament i reflexiva la fi.


 

[2343] De poms, pomes, maçanes, mançanes i mansanes

20221125

[2422] De la camamilla, o pometa de terra

 

Camamilla, Matricaria recutita.
Aquesta és la forma característica d'aquesta aromàtica i petita flor, amb el botó sobresortint dels blancs pètals. Pecat que no en puguem flairar la penetrant i estrident olor. A casa la preníem pel mal de panxa, sobretot. Però sense sucre no podia pas empassar-me-la. Pensava que per això era del gènere Matricaria < matrix, matriu. Ara bé, era per un altre mal de panxa, el de les dones, com a planta que, amb infusió de les flors seques, té propietats emmenagogues, o sia, que estimulen el flux sanguini a la zona pelviana i úter. 
Era un ritual anual, anar a arroplegar camamilla en algun erm del terme. No us penseu: anava molt buscada, i ací i allà trobàvem altres colles de dones i xiquets en callada competició. Callada, vull dir no reconeguda, perquè de xiscles i soroll, la canalla no en vulgueu més. 

Mapa dialectal: «camamilla».
DECLC, Joan Coromines.
Com sempre, es fa complicat d'acolorir en un mapa la diversitat dialectal d'un mot tan popular. A més, com em deia l'altre dia un apreciat company, la tasca del dialectòleg tradicional s'ha esfumat: amb la mobilitat de la gent, els neorurals, els nouvinguts i el trencament lingüístic generacional del segle XXI, els atles lingüístics que coneixem dels darrers cent anys foren ara impossibles. Caldrà esperar alguna aplicació de les empreses de dades informàtiques, que facin buidat de webs i xarxes: les big data aplicades a la lingüística, pas al comerç o el negoci. 

El fitònim, o nom de planta, és hel·lenístic, chamaemelon, αμαίμηλον, que un cop passat per Roma, esdevingué camomilla en llatí vulgar. En la majoria de llengües romàniques hi passà així, mentre que en català es mantingué com a camamilla i variants, rossellonès (i aragonès) camamila qui sap per quina influència. El mot el trobem només a partir del segle XIV, igual que camamirla, variant dominant al sud.  La forma balear, camamil·laqui sap si la més antiga, portada des del continent al segle XIII, podria haver donat les altres per dissimilació en un cas (-mirla), i en l'altre (-milla) per interferència amb el sufix diminutiu -illa (car l'original llatí no tenia palatal, que és un so d'evolució romànica), i en aquell altre (-ila) per simplificació. No ho podem saber del cert sense més documentació. 

Mapa de les llengües d'Europa: «camamilla».
L'informant rus del mapa confon, en català, el nom de la planta per la del gènere. Des del francès, el mot passà a moltes altres llengües germàniques, cèltiques o eslaves. El cas divergent és el curiós manzanilla de l'espanyol, documentat a final del segle XV: mentre que a la majoria de llengües hi ha etimologia fonètica, del grec xamai (de terra) + melon (poma), en aquell cas hi ha etimologia pel sentit, que ve a dir poma petiteta, com es veuria una molt petita pometa a terra des de lluny, com són els bombats, corbats o inflats cap enfora, botons groguencs de les flors.   
Llegeixo en algun lloc, que la floreta de la camamilla és considerada flor nacional de Rússia, ромашка, romashka. Fins aquí he arribat: si algú me'n pot dir l'origen etimològic, merci des d'ara.

Licor de camamilla.
Licor d'origen tradicional, darrerament se'n comença a trobar a les botigues. Però, atenció!, si està fet amb massa sucre és una bomba de ressaca. Cap com el licor de camamilla (15-17º) de l'amic Mingo Sarradell, fill de Linyola, terra ancestral de camamillaires. Perquè com bé diu el DCVB, «A Catalunya també l'anomenen... camamilla d'Urgell».

Camamilla, Matricaria recutita.
La recol·lecta de la flor, diguem que semimecanitzada, amb la pala de pues, molt més efectiva que la nostra, simplement a mà. Els grans productors europeus la seguen amb tractor, és clar. L'altra imatge m'ha fet molta gràcia: m'ha fet recordar el colador, estri indispensable en tota infusió de camamilla, en què les flors seques es bullen dins l'aigua.   


[2400] El primer mapamundi lingüístic


20221122

[2421] La Balaguer del segle XIX al XX

 

1913. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
El vell pont balaguerí d'abans de la guerra (del segle XX), amb els potents tallamars per evitar que les avingudes sicorines se l'emportessin. Només pogué ser tombat per les bombes de la retirada republicana del 38. Al fons, enllà del convent dominicà, la futura nova Balaguer ni tan sols era un pensament: només masos i terres de conreu. 

Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
En aquesta imatge hi podem apreciar la potència dels tallamars entre arc i arc del pont. La ciutat, sempre sota la presidència de Santa Maria. 

1897. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Anuario Riera» (BDH). 
A final del segle XIX, tenia la ciutat una mica més de 4.500 habitants, envoltada per la part de dalt encara de les antigues muralles. Sempre la Plaça del Mercadal se n'emporta l'atenció, juntament amb l'església gòtica de Santa Maria, del 1351. La vila es componia d'una dotzena de barris o partides, i la gran majoria de cases eren de tres i dos pisos, car la població vivia amuntegada a la vella Balaguer, l'actual barri antic. 

1897. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Anuario Riera» (BDH). 
La descripció de la ciutat llavors es feia per oficis. Tothom era una cosa o una altra, i qui no, doncs feia de jornaler. Sembla que era ciutat d'advocats, les oficines dels quals devien traure fum els dissabtes, dia de mercat, quan s'hi acostava la gent dels pobles veïns. Molts d'aquests oficis són ja record de la història. Entre els cafès, s'hi citen el de l'Ateneu i el del Comerç. Hi havia negoci per als carros de lloguer, qui ho hagués dit!

S'hi enumeren les entitats de població del terme: masos i masies, molins, ermites, convents, santuari, amb el nombre d'edificis i de gent que hi habitava.

1897. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Anuario Riera» (BDH). 
Els col·les eren separats per gènere: el dels nens als escolapis, el de les xiquetes, a les carmelites, a més de dos escoles municipals dels uns i de les altres, que s'identificaven amb el nom del mestre o la mestra. Hi havia dos fàbriques de gasoses, llavors molt de moda, dos molins de farina i quatre d'oli. No s'han d'oblidar la mitja dotzena de lleteries. Calia anar a buscar la llet i bullir-la a casa. Encara ho fèiem, al poble, als anys 70s, fins que les vaqueries foren prohibides al nucli urbà. Qui no recorda haver fet girar la lletera a tota velocitat tot descrivint un gran cercle amb el braç estirat: s'hi demostrava la llei de la força centrífuga, car de llet no en queia ni gota. Si mai se'ns hagués escolat, no ens hauríem acabat lo tacó. 

De posades i fondes, la Castellana, la de Sant Antoni, la del Sol, i un parell més. Forns i pastisseries per donar i vendre, i tres places de notari. També quatre consultes mèdiques, privades és clar. La ciutat tenia molts serveis gràcies a la seua capitalitat entre els pobles urgellencs i del Segre mitjà.

1897. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Anuario Riera» (BDH). 
En canvi, em sobta que només hi constés un veterinari. Sabateries, botigues de roba, ultramarins... i els grans terratinents de fa més de cent anys, molts dels quals viudes de. Diria que ja no en queda cap, de tots aquests: el segle i escaig que ja ha passat ens ha fet donar molts tombs. 
De societats, se n'hi compten fins a cinc: el Casino, el Centre Recreatiu, el Centre Carlista, el Centre Republicà i la Joventut Catòlica. 

1913. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La vella i tradicional Plaça del Pou balaguerina, amb les porxades. 

Anys 1910-20. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Els porxos de la Plaça del Pou, a damunt dels quals hi hagué l'Hostal del Sol balaguerí. 

1913. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Una imatge preciosa al contrallum d'una posta de sol. A sota, detall carrer del Riu, arbrat i porxat.
 
1908. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Anuario Riera» (BDH). 
Passats dotze anys, la ciutat havia arribat gairebé als 5.000 habitants. És curiós que abans de Carnestoltes (els dimarts, dimecres i dijous precedents) hi havia fira. A banda de dissabte, també hi havia mercat en dimecres, a mitja setmana. I és que el poble era grandet. Sembla que havien augmentat els cafès, fins a mitja dotzena. O almenys els informants, normalment els secretaris municipals, s'havien allargat una mica més i millor en la descripció.  

S'hi fa constar que l'enllumenat públic ja és per electricitat, gran novetat d'aquell inici de segle. També hi havia oficina de telègraf. 

1908. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Anuario Riera» (BDH). 
S'hi havia obert una botiga de ceps americans per tal de refer les vinyes, assolades arreu per la fil·loxera. També apareixen ara tres representants d'assegurances contra incendis i un parell sobre la vida. S'hi anoten els serveis de carruatges diaris cap a Àger, Anglesola, Artesa, Bellcaire, Lleida, Tàrrega i Tiurana. El seient fins a Lleida costava dos pta., cosa que no era a l'abast de qualsevol. Em criden l'atenció un parell de llibreries, un parell de rellotgeries i un taller de cadires, que antes (que deien els padrins) no eren d'un sol ús com ara, sinó que calia adobar-les i reparar-les.

Tres hojalaterías i una latonería: diria que majorment hi havia estris de parament de la llar i peces vàries i impensables avui, des de llums d'oli fins a ves a saber què.

1913. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La vella façana del santuari del Sant Crist, llavors a punt de ser renovada tal com la coneixem avui.

1918. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
El vell cementiri balaguerí a tocar de Santa Maria.