Seguidors

20220126

[2347] Rellegint «Els darrers dies de la Catalunya Republicana» o el jurament de l'exiliat

 

1939. «Els darrers dies de la Catalunya Republicana. Memòries sobre l'èxode català»
Antoni Rovira i Virgili.
Text complet del llibre: http://www.lletres.net/rovira/dd/

1977. Antoni Rovira i Virgili.
«AVUI», de 15 de maig (Hemeroteca).
Resum biogràfic del periodista, historiador, escriptor i polític, en la secció «Morts a l'exili» de Teresa Rovira.

Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
Cada mes de gener un petit homenatge a aquells compatriotes que hagueren de fugir per salvar la vida, desfets però no pas vençuts. Ells ens donen esperança, oi?

1939. Imatges tràgiques de l'èxode català.
(dins Corba de foc, 2011).

Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
«Ressorgiment», setembre 1940, Buenos Aires.

La gran revista de la colònia catalana a l'Argentina des de 1916, que reprengué amb nova saba a partir de l'exili republicà i perdurà fins a 1972.
Fragments del dietari de Rovira i Virgili, del 22 de gener al 5 de febrer, en el seu viatge a l'exili fins a Perpinyà. Una visió dels fets des de la classe intel·lectual del país, lluny del rebombori revolucionari obrerista i anarquista, d'assenyada i calmada prosa noucentista, cosa que en permet una lectura concentrada en els fets, sense que l'emotivitat, la ràbia o el plor ens obnubilin o ofusquin. És clar, és la ploma d'un intel·lectual de talla immensa.

1976. Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
Portada de la reedició de Curial Ed., tot just liquidat el dictador...
prop de quaranta anys després!

1976. Antoni Rovira i Virgili.
«AVUI», de 16 de setembre (Hemeroteca).

1976. Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
«Destino», núm. 2030, de 26 d'agost (ARCA).
Article d'Enric Sullà sobre la reedició aquell any del llibre, que no s'havia pogut publicar a Catalunya mai durant la repressió franquista espanyola, «que lo ha detenido hasta hoy, cuando incluso pesa sobre la actual primera reedición una orden de secuestro judicial».

1976. Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
«Destino», núm. 2030, de 26 d'agost (ARCA).

1976. Antoni Rovira i Virgili.
«AVUI», de 28 de novembre (Hemeroteca).
«El primer llibre que hi va escriure [a l'exili] fou 'Els darrers dies de la Catalunya republicana', on figura el jurament de l'exiliat, una de les seves pàgines més patètiques: 'no em descoratjo, no renuncio, no deserto'».

1976. Artur Bladé i Desumvila, «L'Exiliada».
Joan Triadú, «AVUI», de 28 de novembre (Hemeroteca).
L'altre gran (més de 500 pàgines) testimoni primerenc de la retirada i dels dos primers anys d'exili. «La crònica, en forma de dietari, és un document de vida, mogut entre records... que ens els ofereix no pas en funció del que representaren per a ell mateix, sinó sobretot perquè ell hi era en funció d'un esdeveniment col·lectiu».

1976. «La literatura catalana en el exilio», Vicença Riera Llorca.
«Destino», núm. 2046, de 16 de desembre (ARCA).
Aproximació breu a la història de la producció literària catalana a l'exili, en un article ben documentat d'un dels autors que l'hagué de patir. En els meus anys d'institut, entre el 78-82 del segle passat, la literatura de temàtica americana solia ser present als currículums. Tots tres surten de l'Ozama de Riera-Llorca o les novel·les mexicanes de Calders no hi faltaven mai. Després desaparegueren del mapa: l'exili deixà d'interessar. Ara que ha tornat (l'exili), fora un bon moment per recordar-nos-en, d'aquells llibres i revistes creats i fets fora del país, en circumstàncies adverses. Però com que no som país normal, sovint llegim, p.ex., La Plaça del Diamant, com si només parlés de la guerra i postguerra barcelonines: també fou una obra d'exili!

1976. «La literatura catalana en el exilio», Vicença Riera Llorca.
«Destino», núm. 2046, de 16 de desembre (ARCA).
Resum d'urgència dels títols principals de l'exili, després molt ben estudiada i ressenyada.





20220122

[2346] «Blocs Manelic», els blogs de fa cent anys

 

1916. Bloc Manelic, Calendari Català.
«El millor calendari de Catalunya».
Els blocs de calendari eren publicacions en què els dies de l'any ocupaven tota la pàgina, potser de cap a deu o dotze centímetres d'alt, i al costat inserien una informació d'utilitat: des de petites anècdotes o utilitats fins a acudits, receptes, fets històrics, normes gramaticals, cançoner popular, fragments literaris selectes, i un llarg etcètera. Els moderns, de postguerra, eren en forma de totxo en el qual s'anava desgranant, dia a dia, el full corresponent. S'arrencava i al darrere hi tenia la ressenya. Els d'abans de la guerra eren en forma de llibre: s'hi veia la informació a un costat i el número a l'altre.

El mes i dia de la setmana es veien en tipografia gran i hi solia haver des del santoral diari fins a les indicacions meteorològiques d'horaris de sortida i posta de sol, i fase lunar. En aquests que tenim a la imatge, hi tenim una mena de minicàpsula sobre usos ortogràfics o gramaticals. 

Totes aquestes imatges són trobades d'internet, ací i allà. Però tinc ben fresc a la memòria el bloc que durant una colla d'anys tinguérem de petits a casa, a la postguerra. Gairebé hi havia baralla per veure a qui tocava cada dia d'estirar el petit full del calendari, de manera que calia posar torns, l'un germà els dies parells, l'altre els imparells. A moltes cases, el fullet hi anà introduint, com aquell qui no vol la cosa i sense fer soroll, la llengua catalana en temps malauradament infames.

1916. Bloc Manelic, Calendari Català.
«El millor calendari de Catalunya».
Els festius es marcaven sobre fons de color roig, com aquest dissabte de la Candelera de la primera edició.

 
1916. Bloc Manelic, Calendari Català.
«El millor calendari de Catalunya».
Revers dels fulls, en aquesta ocasió amb receptari de cuina. 

1917. Bloc Manelic, Calendari Català.
«Gent Nova», de 13 de gener (ARCA).
La promoció sota nom de Blok Manelic.

1929. Bloc Manelic, Calendari Català.
«El millor calendari de Catalunya».
El bloc Manelic havia sigut creat al 1916 per l'editor R. Duran i Alsina, amb llibreria al carrer de la Boqueria i perdurà almenys fins als inicis dels anys 70s del segle XX. La popularitat del bloc, cosa que es traduïa en vendes, fou de debò colossal. 

1925. Bloc Manelic, Calendari Català.
«El millor calendari de Catalunya».
«La Veu de Catalunya», de 7 de novembre.
Propaganda del bloc a la premsa de l'època. De seguida en sorgiren imitadors, fàcilment detectats: «fixa't en la coberta, la figura d'en Manelic és rodona». Prengueren el nom comercial del protagonista de la Terra Baixa guimeriana, conegut de bona part de la societat (com ara, oi?), cosa que també indica la popularitat del dramaturg vendrellenc, a les seues velleses, al llarg i ample del país. Cada any, se n'havien de fer diverses edicions. 

1925. Bloc Manelic, Calendari Català.
«El millor calendari de Catalunya».
«Composicions inèdites, escrites exprofesses pels millors literats de nostra terra». L'èxit de la iniciativa fou contundent. El format i les píndoles informatives quallaren entre el públic. Gairebé podríem dir que, salvant les distàncies, foren uns blocs predecessors dels moderns blogs per internet: entrades en què el titular hi penja notícies breus sobre un únic tema. 

1925. Bloc Manelic, Calendari Català.
«El millor calendari de Catalunya».
Al costat del bloc, existí el dietari Manelic. Raons de mercat, com sempre s'imposaven. Es publicà des de 1922, ara fa exactament cent anys, i era «luxosament complementat amb un interessant mapa de nostra terra», imprès a quatre colors.

Anys 1920-30. Bloc Manelic, Calendari Català.
«El millor calendari de Catalunya».
També se'n publicà el germà gran del bloc. En el llom, s'hi especificava que la part literària era diferent de la del «Manelic petit», amb retrats de catalans il·lustres i recull de les cançons de l'Orfeó Català. Una edició de format més pensat per a oficina o despatx, que complementava la casolana. Totes aquestes iniciatives editorials apunten en una direcció: la mina d'or que suposà l'edició del bloc. 

Anys 1920-30. Bloc Manelic, Calendari Català.
«El millor calendari de Catalunya».
Amb obsequi incorporat: «Dintre d'aquest Bloc trobarà la part que a vostè li correspon».

1925. Bloc Manelic, Calendari Català.
«El millor calendari de Catalunya».
Cap a 200.000 blocs per any era un tiratge desorbitat per a les edicions catalanes. És obvi que no era ben bé un llibre, però fa honor a la frase publicitària: «És la més formidable publicació de nostre Renaixement Literari». En proporció percentual, encara avui en dia deu retindre algun rècord editorial. Sembla que el regal que s'hi prometia eren números de premis en metàl·lic: «en cada Bloc s'acompanya un taló amb els números respectius», vint premis per a cadascun, el bloc gran i el Petit Manelic. 

1917. Bloc Manelic, Calendari Català.
«El millor calendari de Catalunya».
La portada del segon any d'edició. 

1919. Bloc Bonavia, 
«Calendari Català Manelic».
El sorgiment d'imitadors és una prova fefaent de l'èxit editorial d'aquest nou tipus de calendari o almanac, de llarga tradició al nostre país, des dels calendaris pagesos als de publicacions periòdiques. Era un temps que, encara, la vida social anava molt estretament lligada a l'estació de l'any, a les festes tradicionals, al temps meteorològic. Pas com ara, que hi ha conciutadans que no saben en quin dia viuen...

Un dels competidors més acèrrims fou el Bloc Bonavia, d'un altre dels editors notables d'ara fa un segle. Salvador Bonavia i Flores era l'editor de la magna revista teatral «L'Escena Catalana», primer traductor del Sherlock Holmes a la nostra llengua i creador de comèdies al costat de Lluís Millà. El nas comercial ensumà de seguida aquella iniciativa reeixida de son competidor Duran i, doncs, s'hi sumà. El plagi en el nom, en la imatge, en la intenció, és total. Per això, la publicitat de Duran insistia en el Manelic dins del cercle, mentre que el Manelic de Bonavia era de peu sencer. El mateix Manelic, que se'ns hi aclareix era encarnat del gran actor de l'escena d'aquells anys, Enric Borràs. 

Anys 1920-30. Bloc Bonavia, 
«Calendari Català Manelic».
Ah, però al Bloc Bonavia del 27, s'hi indica, «dotzè de sa publicació», cosa que ens porta al 1915. Com diu la publicitat directa, sembla, doncs, que ell en fou l'inventor, i que els plagiaris foren els Blocs Duran, apareguts un any després.
A les llibreries i quioscos dels feliços vint (dictadura espanyola inclosa), hi devia haver acèrrims partidaris dels uns i dels altres. En resum, dos editors de l'alçada del campanar de la Seu! El nas de l'un no degué tindre gran cosa a envejar del nas de l'altre, tant se'n val l'ordre.

1921. Blocs Manelic de la casa Duran,
«La Veu de Catalunya», d'1 de gener (ARCA).
Anunci de Cap d'Any a la premsa barcelonina: la competència per captar compradors era prou aferrissada. La Casa Duran defensa la propietat de la idea original, de 1916, i a on se'ns aclareix que a la portada la figura d'en Manelic apareix en una rodona.

1923. Bloc Bonavia, 
«Calendari Català Manelic».
En aquest bloc, les xifres dels diumenges i festius eren directament tintats de roig.

1937. Bloc Bonavia, 
«Calendari Català Manelic».
En plens anys de guerra, l'edició encara era viva, malgrat que no pogueren disposar de les dos tintes. Potser aquell any 22è, en fou la darrera edició. Desconec si es perllongà en la postguerra, com el seu competidor Duran. 

1977. Bloc Maragall, 
Miquel Arimany editor. 
Ara sí, finalment, el bloc de la meua infantesa, el Maragall d'Arimany. El publicà per primer cop al 1960, coincidint amb un incipient desgel de la persecució cultural contra Catalunya de part de l'Estat (espanyol). El centenari del naixement del poeta Joan Maragall li donà la idea i l'excusa, i els anys següents se seguí editant, amb altres temàtiques, seguint el model exitós dels blocs d'abans de la guerra. 

1971. Bloc Maragall, 
Miquel Arimany editor. 
 Encara en publicació al 2022, enguany dedicat a la 'literatura breu', que encara hi sou a temps: resta molt d'any per empènyer, oi?




20220119

[2345] Lo Portal (i església) de la Magdalena, encara més

1707. Lo portal i església de la Magdalena, Lleida.
Setge de Lleida pel Duc d'Orléans (MDC).
«Lérida an den aragonischen graetzen in catalonien gelegen, 
ist eine considerable vestung welche sich Aº 1707». 
G. Bodenehr fec. et exc. A.V. (1720).
Bellíssim detall del gravat del setge borbònic francoespanyol a la ciutat. S'hi reconeix el baluard de la Magdalena, amb el portal a la dreta, flanquejat per dos torres arrodonides. Malgrat baluard i muralla, se n'intueix la facilitat de l'artilleria per accedir a la bretxa a peu pla. 

Al darrere, la magna església gòtica amb l'agulla del campanar que sobresortia en l'horitzó medieval i modern de la ciutat. Al darrere, el campanar (estilitzat) de Sant Joan. Un cop desapareguda, s'adscrigué a aquesta parròquia. A final del segle XIX, el bisbe Messeguer la canviava, com a copatrona, a l'església del Carme.

1810 ca. Lo Portal i església de la Magdalena, Lleida.
«La parròquia de Santa Maria Magdalena: Orígens i història», d'Anna Gaya, enllaç. Bon resum històric d'aquest raval, dels fundacionals de la ciutat en temps sarraïns, i de l'església:

«Durant la Guerra del Francès, l'exèrcit napoleònic ocupà Lleida des del mes de maig de 1810 al mes de març de 1814. La nit del 14 al 15 de juliol de 1812, en plena vetlla de la festa del Carme, Rabassa, fill del guarda del magatzem de la pólvora de la Suda va encendre la metxa que en va fer explotar 1.500 quintars d'explosius. Fou provocada segurament per a facilitar l'entrada de les tropes espanyoles dirigides per Lacy des del camí de Corbins, però no es va aconseguir l'objectiu d'alliberar la ciutat. Tot Lleida en va sofrir les conseqüències, però sobretot l'explosió va afectar greument les cases del barri de Magdalena i els soldats de la guarnició. En canvi, no hi va haver víctimes entre els veïns. Això es va atribuir a la protecció especial de la Mare de Déu del Carme en la vigília de la seva festa. L'església de Santa Maria Magdalena s'ensorrà definitivament».

Lo Portal i església de la Magdalena, Lleida.
«La parròquia de Santa Maria Magdalena: Orígens i història», d'Anna Gaya, enllaç.
Recreació de l'església, atribuïda a Josep Llandonosa.

Lo Portal i església de la Magdalena, Lleida.
«La parròquia de Santa Maria Magdalena: Orígens i història», d'Anna Gaya, enllaç.

1929. Lo Portal de la Magdalena.
Foto: Josep Gaspar i Serra (MDC).
Als peus del turó de la Seu, s'apreciava fa poc més o menys un segle, l'antiga esplanada del baluard de la Magdalena. L'antic solar de l'església i jardins adjacents es començaven a edificar. El vell mercat, dit de la Magdalena, ja hi era aixecat, al costat d'una rastellera d'arbres que alineaven el carrer. 

1810. Detall del Setge de Lleida, Guerra del Francès.
«Desiné par L. Massard. Peint par Jean Charles Joseph Rémond», 1836 (FPIEI).
 Del 29 d'abril al 13 de maig de 1810, l'exèrcit imperial francès comandat pel mariscal Louis Gabriel Suchet assetjà i feu rendir la plaça de Lleida, llavors ocupada pel general (espanyol) García Conde i 7.000 soldats sobrevivents. Tot just havia acabat la batalla de Margalef, del 23 d'abril, en què Suchet interceptà les tropes espanyoles del general O'Donnell. El setge fou conegut arreu per la brutalitat de la repressió.

En primer terme, el baluard del Carme. Més cap a la dreta, el campanar i església gòtica de la Magdalena, que desapareixerien per sempre en aquells temps convulsos.