QUINA LA FEM?

20130606

[368] Mont-rebei, segle XXI

2013. Congost de Mont-rebei.
Vista esplèndida del pantà de Canelles des de l'ermita de Corçà durant la Setmana Santa, no gaire ple abans de les pluges del maig.

2013. Congost de Mont-rebei.
A l'inici del congost, s'observa a l'horitzó la torre de guaita de la Girbeta, vigilant mil·lenari del pas de la Ribagorçana. El nostre guia preferit, el balaguerí Josep M. Farré.

2013. Congost de Mont-rebei.
Ja som dins! El camí de dalt del congost, construït per l'Enher quan el pantà va colgar el camí de baix, el camí de ferradura secular que durant segles fou l'únic pas entre la plana i la Ribagorça.

2013. Congost de Mont-rebei.
Vistes magnífiques del camí del congost, amb la Noguera Ribagorçana al fons de tot.

2013. Congost de Mont-rebei.
Descans i última empenta fins a l'entrada nord del congost. En la foto, s'observa l'antic camí que baixa cap al riu.

2013. Congost de Mont-rebei.
El pont metàl·lic que trobem per l'accés des del Pont de Montanyana.

2013. Congost de Mont-rebei.
La tornada per l'antic camí de ferradura aprofitant que les aigües del pantà són baixes.

2013. Congost de Mont-rebei.
Ni els carros podien passar-hi, només animals i caminants. La perspectiva ens ofereix l'alçada entre el vell i el nou camí.

[345] Mont-rebei, segle XIX

[367] Companyons, de bótes a porrons!

Anys 1960-70. «Lo porró».
Postal de l'il·lustrador Creus: jove català amb faixa, barretina, espardenyes, i porró per acompanyar els rovellons amb «llangonissa», amb Montserrat al fons. La quintaessència dels costums ancestrals de la terra, sovint amagats pels nostres compatriotes.Què hi veieu que ens hagi de fer-nos-en avergonyir?

Anys 1960-70. «Lo porró».
Postal de l'il·lustrador Picó: pescador assedegat al port de Cotlliure.

Anys 1960-70. «Lo porró».

Anys 1960-70. «Lo porró».
Andorrà aixecant el colze, entre mates de tabac penjades per assecar.

Anys 1960-70. «Lo porró».

Anys 1960-70. «Lo porró».
Amb el Canigó al fons.

Anys 1960-70. «Lo porró».
Per apujar la temperatura enmig de la neu, un bon trago de vi. A nosaltres ens donaven pa sucat amb vi i sucre, uummhh...

Anys 1960-70. «Lo porró».
Entre el cirerer florit i el Canigó.

Anys 1960-70. «Lo porró».
Una tradició secular davant del secular romànic.

Anys 1960-70. «Lo porró».

Anys 1960-70. «Lo porró».
Potser ja només així els nens i nenes del demà ho entendran (no tinc referències de l'origen de la foto, però fóra interessant saber-lo).

[366] Porronada

20130605

[366] Porronada

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Una característica popular que ens identificava com a poble, ara en vies d'extinció. I no hem sigut bons ni per mantindre-ho perquè els turistes passessin una estona divertida. Encara recordo com a casa, de petit, mai no faltava a taula. A l'estiu sempre barrejat amb «graciosa», és clar.

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Postal dels Banys d'Arles, al Vallespir. Els burgesos gavatxos que hi estiuejaven no se'n sabien avindre, d'aquest costum.

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Fins i tot els infants havien d'apendre'n, de veure «a la regalada». A Lleida en diem a galet.

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Aquest és de Banyuls de la Marenda, al Rosselló. Faixa, vestit de vellut i espardenyes.

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Català bevent a la regalada, «what else?», qui més podria ser?

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Fins i tot les dones!

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Des de Ribesaltes, tipus del país amb porró, però sense llengua pròpia, ai las!

Anys 1900-10. Bevent amb porró.
Una «xirritada», mot onomatopeic que imita el xerric que es fa amb la llengua i la boca, mentre es beu amb porró. D'on la frase feta, quan hom és molt callat: no diu «ni xerrit ni merrit».

Anys 1900-10. Bevent amb porró.

[101] Banderinada «leridana»

20130603

[365] La Plaça Major de Lleida

Anys 1880. Lleida. Gravat de Sant Joan vell.
Revista «LLEIDA», núm. 60, 25 novembre 1927. Així es veia l'església medieval de Sant Joan, enderrocada per la ventada republicana de 1868 (fons Sol-Torres), amb la façana principal de cara a baix, amb rosassa i portalada romànica, i amb la façana gòtica del campanar encarada al carrer de la Redola de Sant Joan, cap a la Seu Vella.

1888. L'enderroc de Sant Joan vell.
Revista «LLEIDA», núm. 60, 25 novembre 1927: «L'Ajuntament d'aquell temps, interpretant la justa aspiració dels lleidatans i aprofitant l'avinentesa de les commocions populars a que donà lloc la revolució de Setembre... sense cap mena de tràmit acordà l'immediat enderrocament... els treballs de la qual començaren en la data [19 d'octubre 1868]..., quedant enllestits amb sorprenent rapidesa».

1888. L'enderroc de Sant Joan vell.
Revista «LLEIDA», núm. 60, 25 novembre 1927. La plaça de Sant Joan fou durant segles la plaça major porxada de la vila, tot i que de reduïdes dimensions. Hi havia l'Almodí (magatzem de gra municipal), abans primitiva presó, després traslladada a la Paeria al s.XVIII, i edifici dedicat a escola a començament del s.XX.

1888. L'enderroc de Sant Joan vell.
Revista «LLEIDA», núm. 60, 25 novembre 1927. La Plaça Major de la ciutat era la plaça de la història gran i petita de la gent: el lloc de reunió, de celebracions i festes, de mercat. Des del 1790 tingué una font pública, pagada amb el sou del bisbe vacant, i els episodis sagnants tampoc no hi han faltat.

1888. L'enderroc de Sant Joan vell.
Revista «LLEIDA», núm. 60, 25 novembre 1927. A la plaça s'hi inaugurà l'arribada de l'enllumenat de gas al 1862, i l'elèctric al 1894. Escriu en Lluís Montull, i ho subscrivim gairebé noranta anys després: «És un fet dolorós que no podem passar sense constatar, la manca d'estètica que ha presidit bona part de les urbanitzacions de les nostres vies principals». La plaça Sant Joan veié tombada l'església per guanyar espai... i ara la tenim plena d'encòrdios arquitectònics!

1888. L'enderroc de Sant Joan vell.
Revista «LLEIDA», núm. 60, 25 novembre 1927. El nou temple de Sant Joan, amb les punxes de les torres que mai no s'han construït.

[84] De la Guia de Pleyan, 1882

20130602

[364] Alacant 60s

Anys 1960. Alacant.
L'inici de la febre de l'or del turisme al llarg de tot el nostre litoral. Cada generació és filla del seu temps, però no hauria la nostra de combatre els excessos i els danys causats per la destrucció de la costa mediterrània, sovint encara ni reconeguts? En ple «desarrollismo» de la segona dictadura espanyola del segle XX, tot fou lícit per acréixer els números del PIB. Després de cinquanta anys, ja ens cal algun límit, fins i tot decreixement sostingut.