Seguidors

20121202

[229] UEC, la ferida del Pirineu

Anys 1920. Unió Elèctrica de Catalunya -U.E.C. núm 10.
Comportes del pantà de Sant Antoni de Tremp, el més alt d'Europa en aquella dècada de la seua construcció.

Donada la magnitud de les obres públiques empreses, els problemes tècnics i logístics que van haver d'enfrontar les empreses elèctriques van ser enormes. Quan els enginyers van arribar al Pirineu no hi havia mapes topogràfics de la zona. A la Vall Fosca no existien carreteres per comunicar la Pobla de Segur amb Cabdella. Tampoc hi havia carretera que connectés la comarca del Pallars Jussà amb la Noguera pel pas de Terradets. La construcció d'aquestes vies de comunicació, vitals per al desenvolupament de la zona, va córrer a càrrec d'Energia Elèctrica de Catalunya i del grup Barcelona Traction. Els aixecaments topogràfics, i la construcció de carreteres d'accés van ser només la primera tasca. Tot seguit van haver de resoldre el repte de produir i transportar els milers de tones de ciment imprescindibles per les preses i centrals: només a la presa de Camarasa van arribar a emprar-s’hi 218.000 metres cúbics de formigó. Finalment, va ser necessari emprendre l'estesa de centenars de quilòmetres de xarxes d'alta tensió, i transportar i instal· lar l'equip de les centrals. Que aquestes obres poguessin dur-se a terme en plena Guerra Mundial, enmig de greus dificultats financeres i de subministrament de materials, constitueix un triomf d’importància suprema.

La capacitat hidràulica va donar un tomb al sistema de generació. Des de 1914 les centrals tèrmiques van quedar com centrals de reserva, disposades per atendre els pics de demanda, o per ser connectades en períodes d'estiatge. El menor cost d'operació de les centrals hidroelèctriques permetre reduir els preus i eixamplar el mercat. El nombre d'abonats i el consum d'electricitat va créixer gairebé sense pausa fins a 1935. En l'esmentat any les companyies elèctriques donaven servei a mig milió d'abonats, que van consumir més de 800.000 MWh. En aquells dies la potència instal·lada a les centrals elèctriques catalanes rondava ja els 300.000 kW. Durant la segona i la tercera dècada del segle XX l'electricitat va contribuir de manera decisiva al creixement industrial de Catalunya: als consums de força de la indústria tèxtil, s’hi va anar afegint una creixent demanda procedent dels fabricants de ciment, de fibres sintètiques, de la indústria paperera i la indústria química. En conjunt, la demanda industrial suposava al voltant d'un setanta per cent de l'energia elèctrica consumida.
El desenvolupament hidroelèctric, amb el seu requisit d'inversions milionàries en preses, centrals i xarxes d'alta tensió, va provocar també una forta concentració empresarial. En una primera fase, tant Energia Elèctrica de Catalunya com Barcelona Traction procediren a adquirir un heterogeni conjunt de petites empreses locals que fins aleshores havien donat servei fora de l’aglomeració barcelonina. Posteriorment, la competència oberta entre aquestes dues societat acabà a favor del grup canadenc. L’any 1923, Barcelona Traction agafà el control d’Energia Elèctrica i va assolir una posició gairebé monopolística en la producció i distribució d’electricitat. El sistema de producció i transport quedà integrat a través d’Unió Elèctrica de Catalunya.
Fragment traduït de: El procés d'electrificació a Catalunya (1881-200), de Luís Urteaga, Departament de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona.


I aquest monopoli ja pràcticament mai més no desapareixerà: el feixisme franquista se l'apropiarà i amb l'arribada de l'anomenada (i de dubtosa qualitat) democràcia, se'l repartiran entre les oligarquies econòmiques espanyoles, sense cap benefici ni per al territori ni per a la seua gent.

Anys 1920. Unió Elèctrica de Catalunya -U.E.C. núm 11. 
Presa de Sant Antoni.
Anys 1920. Unió Elèctrica de Catalunya -U.E.C. núm 12.
Central de Sant Antoni.
Anys 1920. Unió Elèctrica de Catalunya -U.E.C. núm 13.
Central de Sant Antoni. 
Anys 1920. Unió Elèctrica de Catalunya -U.E.C. núm 14.
Vista del congost del pantà de Camarasa al bell mig del Montsec.
Anys 1920. Unió Elèctrica de Catalunya -U.E.C. núm 15.
Presa del pantà de Camarasa, construïda al 1920.
Anys 1920. Unió Elèctrica de Catalunya -U.E.C. núm 16.
La presa de Camarasa, per on decennis després passarà la carretera del Doll per damunt.
Anys 1920. Unió Elèctrica de Catalunya -U.E.C. núm 17.
Aiguabarreig de Segre i Noguera Pallarsa, amb la passarel·la feta per a travessar el Segre durant les obres, encara existent.
Anys 1920. Unió Elèctrica de Catalunya -U.E.C. núm 18.
Central de Camarasa.
Anys 1920. Unió Elèctrica de Catalunya -U.E.C. núm 19.
Central de Camarasa.

20121201

[228] Aguinaldos de postguerra

1943. Felicitació de Nadal del Sereno, BCN. Església de Betlem. 
Amb les Rambles de fons i un suculent pollastre al forn entremig de la misèria i racionament de la postguerra franquista.
1944. Felicitació de Nadal del Sereno, BCN. Santa Maria del Mar.
1945. Felicitació de Nadal del Sereno, BCN. 
1942. Felicitació de Nadal del Sereno, BCN. 
Naturalment, en la «lengua común» que diu aquell reial caçador d'elefants.
1946. Felicitació de Nadal del Sereno, BCN. 
Sèrie dels ninotaire Lleó. Església de Sant Just.
1947. Felicitació de Nadal del Sereno, BCN. 
Sèrie dels ninotaire Lleó. Catedral de Barcelona.
1948. Felicitació de Nadal del Sereno, BCN. 
Sèrie dels ninotaire Lleó. Montserrat.
1949. Felicitació de Nadal del Sereno, BCN. 
Sèrie dels ninotaire Lleó. Eixample barceloní.
Anys 1940. Felicitació de Nadal del Sereno, BCN. 
Sèrie del ninotaire Lleó. Colom i el port.
Anys 1940. Felicitació de Nadal del Sereno, BCN. 
Sèrie del ninotaire Lleó. A la Plaça del Rei.
Anys 1940. Felicitació de Nadal del Sereno, BCN. 
Sèrie del ninotaire Lleó. L'avinguda de Montjuïc.

[64] Aguinaldo

20121129

[227] Castell d'Alguaire

1660. Alguaire. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
El magnificient castell d'Alguaire, dalt del tossal, amb el poblet als peus. Alguaire es documenta per primera vegada al segle IX. La conquesta catalana de l'indret per Ermengol VI d'Urgell tingué lloc al 1145-47. Alguaire fou cap de comanda santjoanista.
1660. Alguaire. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
El poble d'Alguaire a l'època de la Guerra dels Segadors, amb el Montsec d'Estall (el més occidental) a l'horitzó.
1660. Alguaire. Gravat del Cavaller de Beaulieu. 
D'aquest castell d'origen àrab, només se'n conserven vestigis de la muralla, d’una torre quadrada i de l’antiga església de Santa Maria.
1660. Alguaire. Plànol del Cavaller de Beaulieu.
Plànol de l'antic castell i convent.
1660. Alguaire. Plànol del Cavaller de Beaulieu.
Detall del petit poble als peus del castell i l'abadia.

1660. Alguaire. Mapa del Cavaller de Beaulieu.
Mapa del «gouvernement» o comanda d'Alguaire, que dominava les portes de la ciutat de Lleida pel nord i la marge dreta de la Noguera Ribargorçana i del Segre.
1660. Alguaire. Mapa del Cavaller de Beaulieu.
Almacelles, Benavent, Torre-serona, Torrefarrera, Corbins, Alpicat («Nostra Senyora del Picart»).
1660. Alguaire. Mapa del Cavaller de Beaulieu.
Alcoletge, Vilanoveta (davant per davant de Lleida), Nostra Senyora de les Sogues, Linyola.
1660. Alguaire. Mapa del Cavaller de Beaulieu.
  Castillonroi, Alfarràs, Almenar, Nostra Senyora de Bellpuig (de les Avellanes), Térmens, Menàrguens, Balaguer.
1660. Alguaire. Mapa del Cavaller de Beaulieu.
Detall de la frontera amb l'administració aragonesa.

20121127

[226] Estels de llibertat

1924. Lleida. Onze de Setembre, foto d'Amadeu Bordalba Armengol. 
Una estelada apareix enlairada amb una corda de banda a banda del riu Segre.
1924. Lleida. Onze de Setembre. 
Soldadets de l'exèrcit espanyol de la caserna de la Seu Vella en el moment de retirar l'estelada. Al fons, l'edifici vell de la Paeria, encara sense el pis superior.
1908. Primera fotografia de la bandera estelada.
Datada entre 1906 i 1908 a la seu de l'anomenada Lliga Nacionalista Catalana a París, era una quadribarrada amb un diamant blau al mig amb l'estel blanc de les cinc puntes.
1914. Bandera estelada de la Joventut Catalanista al Fossar de les Moreres.
Bandera amb franja blanca i estel blau.
1918. Montserrat.
Trobada nacionalista catalanoamericana.
1928. L'Havana.
Francesc Macià assegut entre la bandera de Cuba i l'estelada.
2010. Bellpuig.
Estelada al balcó de l'ajuntament per la Festa Major i l'Onze de Setembre.
2012. Bellpuig.
Estelada al rètol indicatiu amb motiu de la manifestació de l'Onze de Setembre.
2012. Canigó.
Estelada al cim mític de la pàtria.
2012. La Cogulla del Montsant.
Estelada al vent.
2012. Montserrat.
Estelada de l'ANC.
2012. Reinterpretació del cartell de Fontserè.
2012. BCN, Onze de Setembre.
Amb tants d'estels a la manifestació se'n farien galàxies, d'estelades!
2012. BCN, Onze de Setembre.
Estelada a l'Arc de Triomf.
2012. Lleida, Onze de Setembre. 
L'estel de la llibertat al nostre terrat. 
2012. Vic.
La llum de l'estalada. ANC.
2012. BCN, Camp Nou.
Per primer cop tot el camp és un clam nacional.

2008. L'Auca de l'Estelada, Rodolins.cat
Trobareu un esplèndid recull històric de fotografies al web 100 anys d'estelada.

2012. Caganer independentista.

[113] Leyda, 1375

20121125

[225] «Kaart van Catalonien»

Sovint es diu, i per això se li ha posat aquesta etiqueta, que els segles de l'«Edat Moderna» són a la base del progrés europeu i del món.  Uns avanços fets a cops de guerres de religió i d'estats colonials regentats per monarques absolutistes (dictatorials). Una d'aquestes persecucions religioses, la dels hugonots gavatxos (membres de l'Església Protestant Reformada) va portar Daniel de La Feuille, natural de les Ardenes franceses, a l'exili. El xicot prometia com a rellotger, però arribat a Amsterdam i un cop instal·lat com a burgès (ciutadà) va canviar la precisió del temps per la de l'espai, i obrí taller de gravador i editor de mapes. L'èxit de l'empresa familiar féu que els seus fills Jacob i Paul continuessin el treball del pare, els preciosos i acolorits mapes del qual han estat editats i reeditats sense parar des de d'aquells tombants del segle XVII al XVIII, quan els mapes encara eren, com les fotografies modernes, la manera d'ensenyar les terres llunyanes als ulls de l'admirador (rei, general o ciutadà) i encara no tenien ni camins ni carreteres en un món encara verge, a punt per a la industrialització i l'acceleració del «progrés» (mot que algun dia els diccionaris donaran com a sinònim de calamitat).

1706. «Kaart van Catalonien. Principauté de Catalogne et partie du Roussillon», Daniel de La Feuille, publicat a «Oorlogs tabletten», Amsterdam.
1706. «Kaart van Catalonien. Principauté de Catalogne et partie du Roussillon», Daniel de La Feuille. 
La costa central catalana.
1706. «Kaart van Catalonien. Principauté de Catalogne et partie du Roussillon», Daniel de La Feuille. 
La Plana de Lleida. amb l'Estany d'Ivars dibuixat.
1706. «Kaart van Catalonien. Principauté de Catalogne et partie du Roussillon», Daniel de La Feuille. 
La costa sud, des del Delta fina a «Barra» (Torredembarra).
1706. «Kaart van Catalonien. Principauté de Catalogne et partie du Roussillon», Daniel de La Feuille. 
Les Nogueres i el Segre, amb els ponts marcats.
1706. «Kaart van Catalonien. Principauté de Catalogne et partie du Roussillon», Daniel de La Feuille. 
El Pirineu, des de la Ribagorça a la Cerdanya.
1706. «Kaart van Catalonien. Principauté de Catalogne et partie du Roussillon», Daniel de La Feuille. 
La costa central catalana, amb la capital encara lluny dels límits del Besòs i el Llobregat.
1706. «Kaart van Catalonien. Principauté de Catalogne et partie du Roussillon», Daniel de La Feuille. 
La costa nord, el Cap de Creus i el Rosselló encara sense la frontera, tot i que ja feia uns cinquanta anys de la Guerra dels Segadors.