Seguidors

20120626

[159] Del Merli d'Alguaire


Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
Diu la llegenda medieval que quan el comte Ermengol d'Urgell va voler apoderar-se del convent i ja travessava el pont d'Albesa per disposar-se a l'atac, la Verge el va cegar temporalment, fins que reconeixent l'error i posant-se sota l'advocació de la Mare de Déu, el comte Ermengol n'esdevingué el primer dels devots i gran protector.

Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli
La població, conquerida pel comte Ermengol VI d'Urgell, fou donada als Hospitalers pel rei Alfons I. El castell d'Alguaire fou un dels dominadors de la plana del Segrià durant segles. A partir del s.XIII hi hagué el convent de les monges hospitaleres, que perdurà fins a la destrucció del lloc durant la Guerra dels Segadors.

Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
Detall de l'ermita i de la casa de l'ermità. Tot escrit en un perfecte lleidatà, amb a- inicial.

Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
Vista actual de l'ermita, d'origen visigòtic, anterior a la conquesta musulmana. Segons Coromines, l'etimologia faria referència al tipus de terrenys calcaris saulosos. La remissió a «merlet» sembla una etimologia per semblança popular, que va acabar creant la llegenda que la Mare de Déu fou trobada sobre les runes d'un merlet per un pastor.

Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
Detall del comte Ermengol acompanyat del seu exèrcit i dels seus llebrers: «que anant ab gran rigor contra las Sras. del Convent d'Alguaire i quan fou en lo pont d'Albesa, perdé la vista» (amb gran rigor: molt fortament armat).

Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
Detall del castell d'Albesa i de la seua horta prop del pont sobre la Noguera Ribagorçana.

Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
Detall de la vila d'Alguaire, amb la creu de terme, en primer lloc, i el campanar de l'església de Sant Sadurní. Al fons, el poble de Vilanova del Segrià.

Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli. 
Detall del penitent comte encegat pel miracle de la Mare de Déu a l'horta de la Portella, amb aquest poble i l'espadanya romànica al fons, ja que el poderós comte no pogué travessar el pont d'Albesa. Ni el comte d'Urgell ni els seus soldats són guarnits a l'estil medieval, sinó que són dibuixats com a soldats de l'edat moderna.

Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
Vista d'Alguaire des d'una altra perspectiva. Darrere el poble, la bassa de l'om, de segur lloc secular de bany dels alguairencs per refer-se de la canícula de la plana segrianenca.

Segle XVI. Alguaire.
Pintures murals a l'ermita de la Mare de Déu del Merli.
L'espadanya romànica del convent potser ja no existia en l'època que es pintaren els murals. Que la vila d'Alguaire aparegui amb el campanar de l'església barroca setcentista potser ens hauria de fer datar les pintures un segle més tard del que habitualment se solen situar.

Segle XIX-XX. Ermita de la Mare de Déu del Merli, Alguaire.
Fotografia de començament del segle XX.
Segons Coromines, el topònim s'ha de considerar un derivat de l'arrel cèltica de MARGTLA> 'marga, terra d'argila calcària', que va donar el fr. antic marle (avui alterat en marne), i marga en català per referir-se a terrenys altament saulosos.



20120623

[158] Muntanyes regalades

Anys 1900-10. El Canigó.
  La muntanya sagrada ens vetlla i cada solstici d'istiu ens encèn la flama perquè retrobem el camí.
Anys 1900-10. El Canigó.
Vista sud-est del Canigó des dels Banys d'Arles (Vallespir), també dit Fort dels Banys, una mica més amunt d'Arles, al costat del Tec.

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallones los cignes i les àligues.

Formen son calze escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós veire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins son sos barbissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que del cel davalla.

(Mn. Cinto Verdaguer)
Any 1900. El Canigó.
Vista nord-oest del Canigó des del xalet-hotel de Cortalets, inaugurat el 1899. Ja a considerable altitud, amb 25 llits, s'hi podia accedir amb carro mecànic («route carrossable»).
Anys 1900-10. El Canigó
La pujada cap a l'hotel amb els retombs del camí.
Anys 1900-10. El Canigó.
La pujada ara amb automòbil, amb el mateix revolt amb una altra perspectiva, des del Puig de la Mort de l'Home.
Anys 1900-10. El Canigó. Camí de Balaig. 
Túnel del camí al refugi forestal de Balaig, en la pujada cap al xalet.
Anys 1900-10. El Canigó. Camí de Balaig. 
A la sortida del túnel, de camí cap al refugi per després enfilar cap als Cortalets.
Anys 1900-10. El Canigó. Camí de Balaig. 
A la sortida del túnel, vora l'impressionant esbalç.
Anys 1900-10. El Canigó. 
Refugi forestal de Balaig.
Anys 1900-10. El Canigó. 
Puig de la Mort de l'Home, en la ruta de pujada cap al xalet-hotel.
Anys 1900-10. El Canigó. 
Xalet-hotel de Cortalets. Arribada d'una caravana de «turistes».





Anys 1900-10. El Canigó. 
Xalet-hotel de Cortalets.
Anys 1900-10. El Canigó. 
Xalet-hotel de Cortalets.
Anys 1900-10. El Canigó. 
Xalet-hotel de Cortalets. En construcció.
Anys 1900-10. El Canigó. 
Xalet-hotel de Cortalets. La façana sud.

20120617

[157] Boters des de dalt

1929. Boters a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Una altra magnífica vista de la ciutat en la sèrie fotogràfica aèria d'aquest destacat fotògraf manresà. La Rambla d'Aragó, passeig obert al costat de l'antiga muralla de Boters. 
1929. Boters a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  El passeig era presidit per l'antiga presó de la ciutat. A dalt de tot, sobresurt l'espadanya de Sant Martí. En primer terme, a l'esquerra els edificis modernistes que encara avui consevem, i a la dreta els claustres de l'edifici de la Maternitat.
1929. Boters a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
La Rambla d'Aragó sense cap, absolutament cap cotxe, tenia continuïtat avinguda avall. Al començament, tot pujant, l'edifici on hi hagué el Montepio, avui Delegació del Departament de Cultura.
1929. Boters a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  L'actual plaça de Catalunya cantonada Lluís Companys. Observem en aquesta casa en primer terme les tradicionals galeries asolellades.
1929. Boters a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Campanar de Sant Llorenç.
1929. Boters a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  A la dreta, la nau de la Seu Nova, i al seu darrere l'absis i el claustre del Roser.
1929. Boters a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  L'antiga església medieval de Sant Antoni, que donava nom a la porta de la muralla i al carrer adjacent, substituïda cap als anys 70 per un megabloc (per a vergonya de mandataris i constructor). A sota del carrer, l'església de la Immaculada encara amb el campanar, actualment esporgat.
1929. Boters a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  La llengua de serp, o camí que puja a la Seu, llavors de terra seca encara per enjardinar, per sota la Porta dels Lleons.
1929. Boters a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
 Detall de la Seu Vella, amb el Canyeret als peus i amb un tros d'ala retratat de l'enginy volador.

[144] Sobrevolant la Seu Vella

20120616

[156] El primer pont del tren

1867. Lleida. Pont del tren. Foto de José Martínez Sánchez,
dins «Obras Públicas de España» (BNE).
Esplèndid pont tubular de ferro per saltar el riu i els amples arenys, amb la silueta de la ciutat recent sortida de les muralles. El segon pont de la ciutat al llarg de la seua història. Ara n'hi ha uns quants més.
1867. Lleida. Pont del tren. Foto de José Martínez Sánchez. 
Gardeny al fons i l'antic campanar de l'església de Sant Joan poc abans de desaparèixer l'any següent.
1867. Lleida. Pont del tren. Foto de José Martínez Sánchez. 
Entrada a la primera estació de la ciutat, inaugurada l'any 1860.
1867. Lleida. Pont del tren. Foto de José Martínez Sánchez. 
Una altra perspectiva del pont de ferro del tren (BNE), de cinc tramades de 40m cadascuna. El pont fóra volat l'any 1938 en la retirada dels republicans.
1867. Lleida. Pont del tren. Foto de José Martínez Sánchez. 
Una màqina de vapor creuant el pont.
1867. Lleida. Pont del tren. Foto de José Martínez Sánchez. 
Tram central amb la Mitjana, encara sense presa, al fons.
1867. Lleida. Pont del tren. Foto de José Martínez Sánchez. 
La roba estesa. El llarg temps d'exposició feia que la imatge sortís borrosa.
1867. La Riba. Pont del tren de la línia Lleida-Tarragona. Foto de José Martínez Sánchez.

[29] La meua estació d'Alcoletge

20120613

[154] «Lleyda y'l Concert Econòmich»

1899. «Lleyda Catalana, Setmanari popular, literari y humorístic» (Arxiu Municipal de Lleida).
  Article signat pel Taset de Copa d'Or d'ara fa més de cent anys que demostra que hi ha coses que no passen mai de moda. Ens decidirem mai a fer-nos grans d'una vegada?
1899. «Lleyda Catalana, Setmanari popular, literari y humorístic» (Arxiu Municipal de Lleida).
«Lo Concert Econòmich és induptablement un progrés marcadíssim dins del actual sistema administratiu que tantes rodes, cares é inutils, fa mourer sense glòria per ell, ni profit per ningú. Tot lo que tendeixi á simplificar dit sistema, á reduir sos gastos y á abaratir son cost és laudable...» Ni la Merkel ho hauria escrit millor!

1899. «Lleyda Catalana, Setmanari popular, literari y humorístic».
  El Paer en Cap no va deixar entrar tot el públic a la sessió municipal.
1899. «Lleyda Catalana, Setmanari popular, literari y humorístic».
  Divertit joc poètic.
1899. «Lleyda Catalana, Setmanari popular, literari y humorístic».
  Anuncis de comerços a tocar del pas al segle XX, amb botiga de quincalla a l'estil actual de «tot a cent».
1899. «Lleyda Catalana, Setmanari popular, literari y humorístic».
Llibres al dia, això sí pel preu del jornal d'un dia (o més).
1899. «Lleyda Catalana, Setmanari popular, literari y humorístic».
Imprescindibles serveis de «recaderia».
1899. «Lleyda Catalana, Setmanari popular, literari y humorístic».
Quan no hi havia prou anunciats, doncs es deixava la planxa en blanc.
1899. «Lleyda Catalana, Setmanari popular, literari y humorístic».
Diatriba contra el Paer en Cap, de militància espanyolista, i els seus temors davant les reivindicacions catalanes.
 
1899. «Lleyda Catalana, Setmanari popular, literari y humorístic».
Poema d'inspiració clàssica, «L'Aucell d'Anacreon» de Magí Morera, encara amb ortografia prefabriana.