[148] La Riuada de 1907

1907. Riuada a Lleida. 

Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).

Imatge de la fúria desbocada del Segre, i de com s'emportà el vell pont medieval en una època en què el curs del riu encara no estava regulat per cap pantà. Al fons les cases del barri de Cappont. Per damunt dels arbres dels Camps Elisis, despunta la fumera d'un molí d'oli o de licors que hi havia davant per davant, just al començament de l'actual avinguda. 

1907. Riuada a Lleida. 

Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).

Ja al vespre del dia 21 d'octubre, els veïns del cappont foren evacuats. El perill de desbordament era imminent. Com bé sabien els lleidatans, per experiència de segles, amb el riu no s'hi podia fer broma. L'endemà el riu sobreeixí i inundà tota la Rambla de Ferran i totes les partides del marge esquerre, des de Fontanet a Granyena i Copa d'Or. «La turbias y rugidoras aguas del Segre arrastraron sin cesar durante todo el día árboles corpulentos, frutos, muebles, aperos de labranza, maderos de grandes dimensiones, que impulsados por la corriente destrozaban con estrépito cuanto hallaban a su paso».

1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
«La famosa huerta de Lérida... ha quedado convertida en pedregal inmenso en unas partes, en fangoso e inmundo lodazal en otras». La banqueta de Blondel, a on aleshores hi havia el govern civil i el militar, patí la desfeta de 40 m de mur, fins a la impremta Sol i Benet, que quedà del tot inundada. També patiren grans danys altres fàbriques d'aquest marge dret, com la de fideus del Sr. Llobet, la de licors del Sr. Arrufat, i l'edifici dels Maristes. A la banda dels Camps Elisis, la fàbrica d'aiguardents Mor de la carretera de Barcelona va quedar gairebé en ruïna. Els magatzems de la Rambla de Ferran van perdre les mercaderies que hi tenien dipositades, com ara cereal i oli.

A les 7 de la tarda d'aquest 22 d'octubre, l'aigua s'emportà la part de ferro del pont, que unia el pont de pedra a la banqueta i l'arc d'entrada a la ciutat, «dejando el lugar donde estaba asentadacomo si nunca hubiera habido nada», com s'aprecia a la bella i espaordidora imatge inicial del reportatge periodístic. Se'n va endur el pilar que suportava la plataforma, que anà doblegant-se fins a despende's, «con gran estruendo, a las nueve, quedando sepultado en la corriente».

1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
La Rambla de Ferran patí amb severitat les conseqüències de l'avinguda del Segre. Les tasques de neteja calgué fer-les a xapo i pala.

1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
Detall de les brigades de neteja a la Rambla de Ferran. 

1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
A la Fonda Roig de Cappont bona part de la clientela hi restà confinada. La força del corrent va impedir de traure'ls durant tot aquell dia 22, ni amb cables ni amb barques. Fins i tot amb «otorgamiento de premios» a possible valents rescatadors. La gent s'ho mirava des de la banda de ciutat, i la Creu Roja no podia fer-hi res, malgrat les desesperades demandes d'ajuda dels qui patien aquell perillós assetjament aquàtic: «lanzaban desgarradores lamentos, agitaban desesperadamente sus pañuelos, hombre y mujeres desde los pisos altos».

A les 9 de la nit, arribada des de Tarragona una patrulla de rescat militar, s'intentà l'estesa d'un cable, que no funcionà. Els estadants de la posada, doncs, hagueren de passar-hi una altra nit, ja que fins l'endemà no pogueren ser rescatats amb barca per la patrulla marinera. Calgué fer dos viatges i per tal de baixar-los de les finestres a la barca, s'hagué de fer per mitjà d'un cable per a on lliscaven un a un. 

1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
Façana de Blondel i de la banqueta de la casa impremta Sol i Benet, greument afectada de la riuada.

1907. Riuada a Lleida. 
Revista «La Actualidad», núm. 66, d'1 de novembre (BDH).
Més avall encara, davant de la casa dels Maristes (al mateix lloc que ara), els horts que hi tenien al davant foren tots negats. Al fons, s'eleva la silueta del campanar. 

A l'altra imatge, hi veiem el vell Saló de Plens de la Paeria lleidatana.

[71] La riuada de 1907

[147] ILERDA, segle II

ILD és la sigla que en navegació aeroportuària s'ha donat a Lleida. Vull suposar que sí, però si no ho és, doncs ben trobat, que és deguda al nom llatí de la ciutat, Ilerda. Per trobar la més antiga representació cartogràfica coneguda del nostre poble, com també de milers d'altres pobles i poblets del món, hem de remetre'ns a la feina d'un tal senyor Ptolemeu.

1482. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu, amb el magnífic mapamundi acolorit que l'ha fet famós, amb raó.

La Geographia o Cosmografia de Claudi Ptolomeu és l'únic tractat cartogràfic salvat de la pèrdua, desaparició o destrucció dels textos de l'antiguitat. Fou redescobert ben als inicis del Renaixement. El seu èxit fou tan gran que, gràcies a la invenció de la impremta, tingué una ràpida i massiva difusió per tot l'Occident europeu. Se'n coneixen ja cinc edicions incunables (d'abans del cinc-cents, del 1475 al 1490) més les que arribarien al llarg del segle XVI. La causa d'aquest furor editorial rau en els esplèndids mapes que l'acompanyaven. Gairebé es podria dir que per primera vegada un lector qualsevol (noble o burgés) podia remenar i capbussar-se en el coneixement de les latituds més allunyades, assegut còmodament i calentó al costat de la llar de foc.

A més, la reaparició cultural de Ptolemeu coincidí amb l'inici de l'època de les navegacions i els descobriments de noves terres. Els mapes ptolemencs es convertiren en model per a les representacions cartogràfiques durant més d'un segle (fins als mapes de Mercator i Ortelius), i més enllà i tot: fins avui en dia. Com els del savi alenxandrí, els mapes continuem orientant-los al nord, mostren disposició de latitud i longitud en reixeta, i fan projeccions còniques per tal adequar la representació esfèrica sobre plànol. La segona edició de 1482 és la primera que n'incorpora els mapes: unes xilografies acolorides a mà precioses, i que tenien la força suficient per transportar el lector a qualsevol racó del món conegut del savi grec del segle II dC, perquè encara ara en tenen la màgia. Fa gairebé dos mil anys, ens podem imaginar l'ordenació del treball al taller del cartògraf per recollir, classificar i dibuixar les dades aportades pels viatgers?

1482. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu.
Detall de la península ibèrica, amb la costa occidental una mica mal apatrocada, cosa comprensible si tenim present que al segle II dC, allò era el «Finis Terrae».

1482. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu. 
Detall de la nostra província Tarraconensis. L'Ebre era navegable fins a Saragossa en època romana. A la terra dels ilergetes, Ilerda ben emplaçada al costat del «Segra Flumen», mentre que Flavia Gallica (Fraga) excessivament allunyada del «Ringa Flumen». Els noms dels rius més que llatins són propis del segle de l'edició. També s'hi dibuixa el llegendari Temple de Venus que hi hagué allà on s'acabaven els Pirineus.

1497. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu.
Detall de la península ibèrica ja una mica més ben acatxapada en aquesta edició, feta amb els topònims medievals.

1497. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu. 
Detall de la costa del Mediterrani occidental, temps a vindre dita dels Països Catalans, amb el «Principatus Catellonia» dins un hipotètic «Regnum Tarragonie». Ai quina se n'armaria si «Aragonie» derivés de «Tarragonie»!

1497. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu. 
S'hi observen ben emplaçades «Leyda», Balaguer, Cervera, Anglesola, Fraga, Mequinença, i altres topònims prou acostats a la pronúncia catalana.

1482. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu. 
Detall dels vents del nord.

1482. Mapa de l'edició incunable de la Geographia o Cosmographia de Claudi Ptolemeu. 
Detall de la Mediterrània.

[39] Theatrum Orbis Terrarum

[146] Wijngaerde a Cervera, 1563

1563. Wijngaerde a Cervera.

Vista de Cervera des de ponent, arribant des de Barcelona, pràcticament el mateix «sky line» que encara mostra la capital segarrenca avui.

Anton Van der Wyngaerde ens deixà nombroses finestres obertes a les ciutats catalanes del segle XVI. Per encàrrec reial de Felip II, es passejà per la geografia d'aquell cinc-cents per retratar les places fortes i viles principals dels regnes hispànics. Gairebé 500 anys després, obrir aquestes finestres és un plaer inigualable, que podríem qualificar, com la xocolata, de succedani de. A vosaltres, què us en pareix?

1563. Wijngaerde a Cervera.

La vila antiga dins la muralla. El dibuix del paisatgista flamenc sembla un esbós, una mena d'apunt al natural, molt llunt dels acabats que mostren altres imatges seues de viles i ciutats, ja que segurament aquests esbossos eren després acabats al taller per alguns ajudants del mestre.

1563. Wijngaerde a Cervera.

Detall de l'angle inferior dret, amb un viatjant que arriba a les envistes de Cervera damunt d'una mula, com el mateix autor degué fer. Tinc llegit que de Cervera en restaren dos dibuixos. De moment, no he pogut localitzar l'altre i veure'n els acabats.

1563. Wijngaerde a Cervera.

El castell esborrat de l'angle superior esquerre suggereix que l'esbós va fer-se sobre paper aprofitat. Allò sí que era reciclatge! L'església de Santa Maria presidint la ciutat des de l'Edat Mitjana, amb el detall precís del recinte emmurallat del segle XIV, i el vell castell a tocar de l'esbalç.

1563. Wijngaerde a Cervera.

La part oriental de la vila, amb la silueta del campanar de Sant Antoni. A mig terme, on avui hi ha la creu del calvari, potser llavors hi havia la forca de les execucions.

1563. Wijngaerde a Cervera.

La vida pagesa extramurs, al barri de Sant Francesc a baix a la vall, amb el detall del llaurador.

1563. Wijngaerde a Cervera.

Els masovers retornant (o matinant) per l'antic raval de Sant Francesc. Segurament també algun hostal. Cervera era una ciutat de les més importants de Catalunya i al bell mig del camí reial.

[19] Un tomb per la Lleida del XVI

[145] Salou, fort al port

1660. Salou. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
  Una esplèndida fortificació per dominar un dels ports naturals més importants del país (MDC), i un espectacular gravat, molt animat de vaixells. Imagineu-vos la claredat amb què l'autor es recompongué mentalment aquesta perspectiva elevada des de mar endins. 

1660. Salou. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
  Detall oriental del port, entre la ciutadella i el petit llogarret extramurs. La destrucció i despoblament després de la Guerra dels Segadors féu que el lloc acabés sota jurisdicció de Vila-seca, situació que perdurà fins a la «reconquesta» de la independència municipal l'any 1989.

1660. Salou. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall occidental del port. Al fons, la silueta retallada sobre l'horitzó del castell monestir d'Escornalbou, dominant tot el Baix Camp, poblat d'escassos arbres.

1660. Salou. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Plànol del fort de Salou i dels ports. S'hi veu com els vaixells s'hi trobaven molt ben arrecerats dels temporals. 

1660. Salou. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall del port oriental, pujant cap al Cap, amb els camins de Tarragona i Constantí.

1660. Salou. Gravat del Cavaller de Beaulieu.
Detall del port occidental, i de la porta d'accés a la ciutadella, l'única construcció que devia romandre dempeus després que cap al 1649 fos feta enderrocar per ordre del general felipista Juan de Garay, conqueridor del lloc des del 1641, durant el setge de Tarragona.

2009. Salou. Vista aèria amb el Google Maps.
S'hi observa bé la punxa sobre la qual hi havia emplaçada la ciutadella.

[121] Castelldàsens 

[144] Sobrevolant la Seu Vella

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Vista del conjunt monumental lleidatà, amb la Seu Vella i el castell de la Suda. El personal del lloc són els soldats borbònics (i franquistes) que ocuparen l'antiga catedral des del 1707 i fins al 1947.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall de les portes d'accés amb les instal·lacions esportives i d'esbarjo per a la soldadesca.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
 Detall del peu del campanar, amb els soldats observant el vol de l'aeroplà.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall de la Porta dels Apòstols, amb un carro aparcat.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall del castell de la Suda, sobre l'horitzó de l'horta lleidatana.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall de la nova estació de Lleida recentment edificada, i del molí amb la xemeneia que s'hi observa darrere, al camí de Corbins, crec que d'alguna fàbrica d'aiguardents i licors.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall del Campanar retallat sobre la Plana de Lleida.

1929. La Seu Vella de Lleida a vista d'aeroplà, de Josep Gaspar i Serra (ICC).
  Detall del gran meandre del Segre a la Mitjana enmig d'una horta encara verge als peus del campanar: «Quan guaita cap avall, l'aigua veïna / del riu li dóna espill i l'horta encants...». Així mateix ho va veure alguns anys abans el poeta Magí Morera.

[137] Per damunt de la Seu Vella 

[142] De quan a Gerri feien sal

Anys 1920-30. Àlbum fotogràfic de Gerri de la Sal.
 Fotografies de Manuel Solé, de Bossost, un dels primers i destacats «retratistes» de postals de fora Lleida ciutat a principi del segle XX.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Imatge de la recol·lecta tradicional de la sal, amb les graneres i covins de vímet, i molt, molt treball de lloms: la faixa era element imprescindible per suportar-ho.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Vista del poble, aigües avall de la Noguera Pallaresa. Al fons, el vell pont medieval, que encara subsisteix. A la dreta, a l'altre costat de la vila closa de Gerri, el monestir romànic.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Detall del Monestir de Santa Maria. La foto lateral dóna fe de la immensitat de la construcció romànica dels segles IX-X. La imatge no fa honor a l'espectacular i majestuosa espadanya de tres pisos de la façana principal.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Vista del Raval del Roser, amb la característica carretera que durant tot el segle XX ha travessat la vila. Ara, hi ha la variant en construcció, no sé si mig aturada per les retallades. Esperem que no s'hi destrossi el paratge més del que calgui.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Vista de la vila aigües amunt, amb les salines i els magatzems de sal a la dreta de la Noguera. Segons Coromines, el topònim és d'origen basc «agirre», significant «obert, exposat».

Anys 1920-30. Ermita d'Arboló. 
L'ermita de la Mare de Déu d'Arboló, estratègicament situada sobre aquest petit estret de la Noguera, al poble de Comte de Pallars. A la dreta, la vella carretera.

2012. Ermita d'Arboló. 
Túnel actual al pas del Congost d'Arboló, al costat de la vella carretera. Si quan hi passem aixequem la mirada entre els ulls de formigó, dret i vigilant, s'hi alça la vella espadanya romànica de l'ermita.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Barranc d'Enseu, canalitzat per la «Hidrologico Forestal» a l'esquerra del riu just a tocar del poble. Topònim d'origen basc, segons Coromines, que voldria dir «lloc abundós d'ovelles». L'arrel bascoide de Gerri vindria a dir «espai ample, vall oberta».

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Cor de l'església de l'antic monestir benedictí.  Encara es conserva? Totes les fotos de l'àlbum tenen algun racó desenfocat, perquè l'òptica, l'instrumental o la tècnica del fotògraf no rajaven més.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Sepulcre al Monestir, el més gran i ric de l'enorme i poderós bisbat d'Urgell. Els comtes de Pallars només pogueren sostindre el bisbat de Pallars durant cinquanta anys, a cavall dels segles IX-X.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Altar de l'Església del Monestir, dedicat a Santa Maria.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Congost de Collegats, quilòmetre 92 de Balaguer a la frontera francesa. Espectacular imatge elevada del fotògraf, que va haver de trescar amunt de la paret del congost per captar-la. No acabo d'entendre per què les tanques actuals són millors que aquests pedrissos que, ara sí ara no, ens acompanyaven tot el trajecte.

Anys 1920-30. Barranc de l'Infern. 
Aigua avall de la població, passada l'Argenteria, just al començament dels Collegats (quan pugem) hi ha a l'esquerra de la Noguera aquest feréstec afluent, de gran prèdica senderista.

Anys 1920-30. Baro, aigües amunt de Gerri. 
Sense accent: segons Coromines, d'arrel basca «ar», amb el significat de «vall».

Anys 1920-30. Baro. 
Fixeu-vos en el preciós i espectacular pont penjat de fusta.

Anys 1920-30. Gerri de la Sal. 
Aigües avall de Baro, però abans d'arribar a Gerri, poc després de l'estret d'Arboló (tot baixant). La quintaessència del Pallars abans d'un segle XX ple de transformacions, imprescindibles en determinats aspectes, innecessàries en alguns altres (crec). 

[133] Terradets, cent anys de carretera